1/13/2020

Escapisme, de Marc Moreno

Editorial Més Llibres
216 pàgines

Torna el Tarantino de la Verneda, com ja se’l coneix als cercles de la negror. Torna Marc Moreno a oferir-nos una nova història amb nous protagonistes, tan seus, com els losers de barri que ell coneix tan bé.

Aquí podeu llegir la ressenya de la seva darrera novel·la Temps de rates, amb què va guanyar el premi Crims de Tinta l’any 2017, i aquí l’anterior, Contra l’aparador.




Escapisme trobareu llocs comuns que utilitza Moreno que ja formen part del seu univers de baixos fons: els bars regentats per xinesos, els bancs dels parcs on es trapitxeja, els blocs de pisos de cinquanta metres quadrats i sobretot els carrers on els joves deixen els dies passar. I és que la Verneda és un personatge més en aquesta trama de personatges desencantats. Jo li dic Verneda Style.

El protagonista, l’Aitor, és fill d’una mare absent i d’un pare drogoaddicte que va marxar de casa quan era petit. Té un germà, el Conejo, que no només no ha significat mai cap referent per a ell, sinó que el maltracta. 
No parlaré de què va la novel·la fil per randa, no ho faig mai, només puc dir que representa la supervivència de l’Aitor, però també d’altres personatges secundaris, en una societat que no els ha ofert cap oportunitat de resiliència. Sense ofici ni benefici, que se’n diria, l’Aitor no coneix la paraula amistat, ni ha experimentat l’amor. No sap què és, només té clar que de vegades no paga la pena esforçar-se perquè “el peix gran sempre es menja el petit”, tan petit com ell. Amb un perfil, d’inici, de comportament antisocial, l’Aitor intenta sobreviure en un panorama que se li presenta, des del capítol u, molt xungo, que diria ell. I té tres idees, tres “I si...” Tres ocurrències bèsties, boges, fruit de la desesperació i de la fatalitat que el durà directament a ser valedor de qualsevol diagnòstic de trastorn antisocial de la personalitat. 
A partir d’aquí la intriga està servida.

Destaquem els mantra profunds que l’autor va intercalant en la narració. Són pensaments recurrents que l’Aitor va recitant com si fos un poema descarnat. Un canvi d’estil, més íntim, enmig de girs inesperats en una trama delirant que manté el ritme i la tensió narrativa fins al final. 
Bona lectura, estimats negreferits!

@Núria Martínez


*De la solapa: "Marc Moreno (Barcelona, 1977) és periodista i escriptor. Ha publicat mitja dotzena de novel·les negres, entre les quals destaquen Temps de rates (RBA, Premi Crims de Tinta), Contra l’aparador (Llibres del Delicte) i Els silencis dels pactes (Llibres del delicte). El 2017 va rebre el Premi Continuarà de Cultura que atorga RTVE Catalunya."

1/07/2020

Cazeneuve i les clavegueres de la ciutat, d'Oriol Molas i Ferran Grau


309 pàgines



Tornen els autors de Cazeneuve i la revenja dels desvalguts (podeu llegir-ne la ressenya aquí) amb una segona publicació. Ja us vam dir com ens va agradar el personatge d’Enric Cazeneuve, el primer detectiu de Barcelona que va existir. El protagonista ens recorda els investigadors pioners de ploma anglesa, perspicaç i exquisit en les maneres —un accent francès aristocràtic el delata— però amb l’afegit que la seva personalitat és entranyable, lluny de l’excentricitat d’un Poirot o d’un Holmes. 



El detectiu compta amb l’ajuda de Jacint Brescó, conegut com a Cinto, periodista de La Vanguardia i la Filo, la minyona, que l’ajudaran a resoldre el cas d’un cadàver, “una grossa bola boteruda”, que han trobat soterrat a la  Via Laietana, l’any 1913, amb les obres de la reforma interior dins del Pla Cerdà. 

Paral·lelament, els nostres protagonistes s’enfrontaran al “misteri del tercer segona”, una subtrama amb tocs exotèrics que ens ajudarà a entendre la mentalitat de l’època. Assistirem també a la primera exposició del vehicle Hispano- Suiza Alfonso XIII on, abans de poder ser mostrat al públic, es produirà la seva desaparició. 

Assassinat, desaparicions i robatoris, la diversió està servida, però la garantia de l’èxit no només la trobarem en una trama ben trenada, sinó en tot el conjunt de l’obra. Com ja us vam comentar quan vam ressenyar l’anterior llibre, la novel·la té una ambientació sòlida, treballada no només en els fons, ben documentada, sinó en la forma, l’ús del llenguatge i dels registres de l’època.

Un altre dels al·licients que aporta la seva lectura és descobrir les picades d’ull, els jocs intertextuals que faran la delícia del lector despert. El text en va ple.

Veurem com els personatges que ja coneixem, tots ells ben treballats —entre la cinquantena que hi surten— prenen decisions, com es desencanten o com mantenen aquell temperament inicial. 
Tot i que aquesta segona publicació es pot seguir perfectament sense haver-ne llegit la primera, us recomanem molt que llegiu els dos títols d’Enric Cazeneuve. Bona lectura i bona setmana, negreferits!

@Ana Portnoy
*De la solapa: Oriol Molas (Camprodon, 1968) Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, ha treballat i treballa en el sector editorial: FMR, Integral, Destino, RBA, Salvat. De jove havia escrit poemes: Ànimes de paper (Columna, 1986), Swinging (Editora de Sau, 1996) i Vent (Columna, 1992).
Ferran Grau (Lleida, 1982) Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autónoma de Barcelona, ha treballat i treballa de periodista, sobretot a la ràdio: Cadena SER, RAC1, RNE. Ha publicat el recull d'entrevistes I jo, què pinto aquí? (Bcnpress, 2008) i el llibre La nit dels ignorants 2.0 (Angle Editorial, 2013). És autor de Dues cicatrius (Capital Books, 2016).


1/03/2020

Els impostors, de Pilar Romera



334 pàgines

Aquesta és la primera ressenya de l’any que publiquem. Avui us proposarem la lectura d’un llibre diferent, un llibre que transita entre diferents gèneres i això ens agrada. 

Viatgem al passat, el maig del 1949, just quan s’espera la visita del dictador Franco a Barcelona i La Brigada Político-Social està detenint els sospitosos habituals de la ciutat per tal de preservar l’ordre i evitar cap altercat.



Els protagonistes d’aquesta història són la Dora Colom, el Miquel Alberich i el Bonaventura Puig. Un trio que roman en suspens en les tres esferes, tant en el temps com en l’espai i fins i tot en la mateixa persona, perquè sí, tots tres són uns impostors. 

La intriga està servida. Negar un passat, inventar-se un futur nou i fer veure que, sobretot fer veure que. Cadascun d’ells buscarà on aferrar-se, és el que té esborrar-se a un mateix, perdre la personalitat per tal de no ser descobert. I és que la comissaria de Via Laietana és força present en la ment dels personatges; la brutalitat amb què es torturava és esfereïdora. 


L’autora explicava, en la presentació del llibre al Festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir del passat any, que Els impostors és la història de tota aquella gent anònima que no combregava amb el Règim i que no havia fugit. I així és, el llibre ens mostra com els personatges sobreviuen en un món que han hagut de teixir mentint, fins i tot a ells mateixos. Sentiments soterrats que afloren quan l’autoengany ja no suporta més pes a sobre. El llibre està contextualitzat en temps de la postguerra i les seves pàgines estan amarades de silencis, mirades de cairell, caps acotats i de misèria, molta misèria humana. 

Els protagonistes segueixen un ordre dintre del desordre, mantenen l’aparença d’una carcassa famèlica i neta mentre fan el cor fort i la sang els bull fins que les tripes els surten per la boca. És el comissari Fuentes, corrupte i drogoaddicte, l'encarregat de fer-los volar pels aires.

Un dels aspectes que més crida l’atenció de la novel·la és la manera amb què l’autora ens mostra els anhels i les decisions que prenen els personatges. Lluny de la voluntat d’impostar una imatge impol·luta, Pilar Romera els espella, els mostra vulnerables, desesperats i sobretot incapaços de tirar endavant sols, qualitat que la podríem atribuir a un cert heroisme. No, no són herois. Tots busquen el tauló de la salvació on arrapar-se malgrat que això signifiqui seguir surant a la deriva en una societat malalta de repressió i asfíxia.


Bona lectura, molt ben ambientada i documentada. Us la recomanem molt, negreferits. 

 
@Iván Giménez
*De la solapa: Romera (Riba-roja d'Ebre, 1968) es va llicenciar en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, on treballa, i va cursar un màster en realització de guions cinematogràfics i televisius a la Universitat Autònoma de Barcelona. És autora de les novel·les L’esperit de vidre (1993, X Premi Ribera d’Ebre de narrativa), Dins la boira (Columna-Tresmall, 1997) i Li deien Lola (Columna, 2016). El 2017 va participar en el llibre col·lectiu L’Ebre, un riu literari, i el 2019, en el recull de contes Assassins de l’Ebre. El 2017 va ser guardonada en la primera convocatòria de les Beques d’Escriptura Montserrat Roig, atorgades per l’Ajuntament de Barcelona i la Unesco.