Pàgines

12/22/2015

Taller d'escriptura creativa


Ahir va acabar el taller d’escriptura creativa que he impartit des del mes d’octubre a les instal·lacions del Gra, de l’Ajuntament de Granollers. 
Ha estat un trimestre molt enriquidor en què hem pogut compartir moltes experiències i hem treballat la creativitat des de diferents propostes. Vam tocar textures suaus i escorça del bosc, amb els ulls tapats. Vam olorar vainilla, canyella i els vam convertir en petits microrelats saborosos. Ahir, transformades les sensacions en galetes nadalenques, els vam poder tastar.






Vam fer un microtaller d'haikús i el Pau —estudiant de Japonès— es va engrescar a regalar-nos L’hivern, transgredint la preceptiva rima femenina:




l'hivern recau blanc
la guineu sota l'avet
coberta de fred






El Pau ja ha guanyat algun concurs literari, li agrada la ciència-ficció i la novel·la policíaca. La Megan està acabant la seva primera novel·la i ens va ensenyar la coberta. N’està molt contenta i té un munt d’inquietuds. Però també escriu poemes i hem pogut llegir-ne dos de ben intensos. La Joana escriu cada nit el seu diari i acostuma a gaudir amb els clubs de lectura. Ens ha regalat el seu somriure, dilluns rere dilluns. 
Parlar de Joyce, Proust, Perec en un taller d’escriptura juvenil no hauria de sorprendre. Els hem combinat amb una bona amanida de contes, amarada de poesia, Whitman, Vinyoli... I és que la literatura, la poesia no tenen edat, quan es tracta d’ART; sí, en majúscules. Així, els llavis oloren i els ulls inspiren; més d’un microrelat elaborat al minitaller elevava les comparacions a jocs de paraules intel·ligents. Perquè, com sempre hem repetit els dilluns, el més important és comparar. És una de les poques maneres d’explicar d’una manera particular un sentiment i convertir-lo en universal.

Ahir, tots tres van experimentar amb la creació de blogs literaris i es van fer recomanacions de literatura juvenil en català. Així que, si rebeu sol·licituds d’amistats, escriptors, accepteu-les, estan desitjant llegir-vos. Tots tres tenen entre 12 i 18 anys i una il·lusió immensa per escriure. Van carregats de deures però, tot i així, no van dubtar en inscriure’s al taller i, el que és més important, assistir-hi. Il·lusió i constància, un binomi segur per a assolir tot allò que es proposin. Els estic molt agraïda per tot el que he après amb ells. N’estic convençuda que sentirem parlar de la Joana, el Pau i la Megan.

12/21/2015

Un cop de mà! Especial Nadal

Aquesta és la darrera entrada de l'any 2015 d'Un cop de mà!
I hem volgut parlar dels verbs referits als àpats, ara que vénen festes:


Sabíeu que els verbs: esmorzar, dinar, berenar i sopar, d'acord amb la normativa, són intransitius? Per tant, tot i que sovint els utilitzem amb valor transitiu, no poden portar un complement directe.

Així, doncs, frases com aquestes són incorrectes:


—Sempre esmorzo cereals.
—Què heu dinat?
—Berenarem torrades.
—He sopat una truita.


Què hauríem de dir?

—Sempre prenc cereals per esmorzar.
—Què heu menjat per dinar?
—Menjarem torrades per berenar.
—Per sopar he menjat una truita.

Els verbs prendre i menjar sí són transitius.

I per acabar, un comentari de lèxic sobre  RES / GENS. Tots dos mots expressen quantitat o grau zero, però no signifiquen exactament el mateix i tenen uns usos específics que cal tenir en compte.

Res és un pronom equivalent a "cap cosa". Té sentit complet i no modifica cap nom, adjectiu, verb ni adverbi.

Ha marxat sense dir-me res (sense dir-me cap cosa).

Gens és un quantitatiu  que modifica un nom incomptable, un adjectiu, un verb o un adverbi.

No està gens malament (modifica un adverbi).

Atenció: no es pot fer servir res com un quantitatiu: Ja t'ho portaré jo, no em costa res és incorrecte.
En aquest cas haurem d'utilitzar gens: Ja t'ho portaré jo, no em costa gens.





Des d'En clau de negre, us desitgem unes bones festes i un venturós any nou!


Amb la col·laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística



* Extret del núm. 55 de la Revista Un cop de mà! del CNL del Vallès Oriental.




12/14/2015

Ressenya Contra l'aparador

Contra l'aparador
Marc Moreno
Editorial Llibres del Delicte

Deia José Saramago que a l’hora d’obrir un llibre s’havia d’anar amb molta cura, ja que l’autor és a dins.
M’he recordat d’aquesta frase llegint Contra l’aparador, de l’autor Marc Moreno, perquè l’he pogut reconèixer en la totalitat de les seves pàgines.





Amb un estil més subjectiu del qual ens tenia acostumats als seus primers llibres, l’escriptor ens apropa a una prou esfereïdora realitat com l’existent a la unitat de cures intensives de l’hospital Sant Joan de Déu.
Contra l’aparador és una novel·la coral, escrita en present i en tercera persona. Només hi ha un personatge que no és del barri, una sergent dels Mossos d’Esquadra, que  es dirigeix directament en primera persona. Per a mi, aquesta opció ha estat una de les més intel·ligents del llibre. Si la intenció de l’autor era apropar-se més al lector, he de dir que ho ha aconseguit.
Hi ha molts elements a ressaltar d’aquest llibre. Un d’ells és l’excel·lent descripció del barri que combina la informació que va gestionant la veu narrativa juntament amb les accions d’uns personatges ben perfilats, que destaquen per la versemblança del seu llenguatge. Menció especial al divertit tàndem Cruyff-Rexach;  no en puc dir res més!

“Deixo de mirar-los i fixo la vista perduda en l’infinit. En les fileres de bancs i arbres que arriben fins al final del carrer. En els grups de jubilats i nois joves —a aquestes hores d’inici de la tarda més jubilats que joves— que omplen els bancs. En algun gitano que col·loca les gàbies d’ocells al sol, amb la cremallera de la tela de protecció oberta perquè es ventilin els animals, s’espavilin i cantin. En el ritme lent del dia a dia d’un barri que sembla aturat des del moment que el van construir. Però no veig la famosa duresa d’aquests carrers. Potser és massa d’hora, encara, i necessitem que el sol caigui un parell d’hores més per començar a veure passejant els rostres afilats per les drogues i les males intencions.”

Però, potser, el recurs literari que més m’ha captivat és l’ús dels diàlegs reformulats en narració àgil:

“Quan l’Òscar i l’exdona arriben a la porta, la infermera somrient els comunica, sense perdre el somriure, que de moment ells dos encara no podran passar a veure el fill. Per què? No tenim el nen preparat, avui hem tingut molta feina i anem endarrerits. Alguns nens no estan encara i els pares no podeu entrar. Però, ha passat alguna cosa? No, no res. Tot està bé. Només que hi ha nens que encara no els hem fet el que els tocava i alguns pares no podeu passar fins que estiguin llestos. I per què només ens ho dius a nosaltres? Bé, perquè us he vist i us ho dic. No podeu passar encara, ja us avisarem. I quan podrem passar? Quan haguem acabat. (...) I perquè el nostre és l’últim? Per què algú ho ha de ser. I per què precisament el nostre? Perquè li ha tocat. I per quina puta casualitat li ha tocat, collons? (...)”.

M’ha divertit, també —a sabuda meva l’admiració de l’autor per la novel·la negra nord-americana— trobar una similitud entre les comparacions d’animals que emprava Chandler, per a descriure o fins i tot per explicar estats d’ànims, i les que en fa Marc Moreno. Així, els personatges recorden hàmsters engabiats, esmunyedisses cobres i cavalls que esbufeguen o cares, com ara, de mosca i de gos.

Em fa la impressió que l’autor, que acostuma a governar autoritàriament sobre tots els elements del llibre, a Contra l’aparador, s’ha deixat anar una mica més i ens ha regalat la mirada de qui sap a la perfecció de què està parlant. I no deu ser casualitat, crec jo, que per aquest motiu m’hagi agradat tant. Això sí —tal i com revelava a la presentació del llibre, a la llibreria Ona—, sense perdre el control en cap moment perquè “(...) a mi, els personatges se’m rebel·len mínimament.”





“Pensa en el dolor dels pares, que viuen la mort —i el patiment— d’un fill com la pitjor experiència que una persona ha de passar. Perquè no hi ha res més dolorós que la mort d’un fill, ni tan sols la pròpia malaltia terminal quan saps que és la recta final i que només et queda acomiadar-te.”

Contra l'aparador. Marc Moreno.