L’illa sense temps, d’Esperança Camps

Editorial Meteora

221 pàgines.

Fa més de dos anys que vaig llegir per primer cop un escrit d’Esperança Camps. Es tractava d’un relat, de la compilació Elles també maten de l’editorial Llibres del Delicte: (Ulleres de) Pasta Negra, on  va ser incoada la  novel·la La cara B, que signaria amb la mateixa editorial. La seva lectura em va impressionar (aquí us deixo la ressenya que en vaig fer) pel seu estil però també per la seva manera de coure tots els ingredients. Es va dir que era la primera novel·la negra que havia escrit l’autora conscientment —una vegada vaig sentir com algú li deia que no era cap sorpresa perquè els seus escrits anteriors també acostumaven a negrejar.

De la solapa del llibre: “Esperança Camps i Barber (Ciutadella de Menorca) és periodista. Pràcticament tota la carrera l’ha feta a Radiotelevisió Valenciana encara que també ha treballat a la premsa escrita. És autora de les novel·les Enllà de la mar (2004), Quan la lluna escampa els morts (2005) o El cos deshabitat (2009), Naufragi a la neu (2012) entre altres, que li han valgut premis com el Joanot Martorell, el Ciutat d’Alzira, El Lector de l’Odissea o els de la Crítica dels Escriptors Valencians o de l’Institut Interuniversitari de Filologia. És coautora juntament amb Empar Marco de Vertigen (2014).” 

Quan Esperança Camps va presentar L'illa sense temps, a la quarta edició del festival Tiana Negra, va explicar el seu origen: la lectura d’una feréstega notícia que va transcendir a tots els mitjans de comunicació. L’aparició a Ciutadella d’una anciana assassinada amb unes tisores clavades al cap, va despertar l’imaginari de l’escriptora menorquina i va ser l’excusa per envestir la resta de temes que aborda la novel·la, com la crítica a cert periodisme que actualment es practica, el record de la infantesa o la reflexió sobre la incidència dels canvis socials en les històries de pares i fills. Camps parla del que coneix molt bé, no debades alguna vegada ha confessat amb ironia no entendre per què gairebé sempre els seus protagonistes són periodistes.

Expressament, vaig reservar la seva lectura per quan fos a l’illa i no ho he pogut encertar més. M’ha delitat provocar la coincidència; llegir sobre ensaïmades quan em trobava a can Sucrer des Mercadal, o passejar per les llambordes ciutadellenques imaginant-me a na Júlia Cases, la protagonista, aprenent a anar amb bicicleta.

La novel·la traspua pinzellades de la rivalitat entre Ciutadella i Maó, de les olors, dels colors de la infantesa tintats de solpostades rogenques i de tots aquells records que una periodista convertida en escriptora, quan torna a l’illa on ha nascut després d’anys d’absència, pot entresentir. Parlo de la protagonista o potser de l’escriptora, no és una dada important.

Camps dirigeix el temps narratiu i el  temps de la història hàbilment. Els estira i els arronsa d’una manera descarada i ho fa quan vol i com vol. És aquest domini, aquesta veu pròpia que posseeix la que s’encarrega de situar-nos en el passat o en el present. Té l’habilitat de fondre la narració de la tercera persona —com si es tractés d’un slide-out— i difuminar-la en monòlegs interiors, per als quals no dubtarà, fins i tot, en fer parlar els personatges en segona persona. L’illa sense temps és un text exquisit en recursos literaris de puntuació, usos onomatopeics, i en què les frases inacabades, deixades anar com un sospir a l’aire, esborren els impertinents punts suspensius i els converteix en un inexorable punt i seguit. Un contundent ja n’hi ha prou que interpel·la al lector, un “ja m’enteneu, oi?”.

Llibre molt recomanable per tots els diferents aspectes als quals m’he referit, sense oblidar-me de la intriga que l’autora manté viva: qui va matar una nonagenària amb unes tisores clavades al cap? No he pogut tenir millor companyia de viatge, capaç d’influenciar la percepció del temps d’aquesta meravellosa illa.

“Passen el temps al bar i trenen converses el·líptiques per perdre’l definitivament, perquè no val res, el seu temps. Els molesta, els en sobra i estan obligats a tirar-lo, a fer-lo malbé. Butxaques, senalles, sacs plens de minuts i hores i dies sobrers, que si els minuts fossin doblers de banc jo seria ben ric. Són vells i prou que ho saben que ja han fet tot el que havien de fer i ja han passat totes les calamitats que expliquen sempre que hi hagi algú disposat a escoltar-los: la guerra, la postguerra, la misèria moral, la misèria econòmica, la fam, l’explotació laboral com a sabaters de banqueta o com a manobres, la dictadura, la democràcia, la criança dels fills, la malvolença dels néts. Ara només esperen una mort de bòtil. Que el final no sigui gaire dolorós, desitgen.”