Pàgines

2/26/2017

El darrer alè de l'ànima, de Pep Toni Bauçà


219 pàgines

El passat any 2016, l'editorial Documenta Balear va publicar, a la col·lecció Magatzem Can Toni, la novel·la El darrer alè de l'ànima del mallorquí Pep Toni Bauçà. M'agrada llegir des dels diferents enfocaments amb què els escriptors s'apropen a la novel·la negra. L'autor, en la present proposta, l'aborda des d'un factor paranormal, barrejat amb la intriga i el misteri. Tot i que a priori pot semblar una obra que repeteix l'esquema de segons quines sèries on apareixen espectres (algunes ben treballades com Mèdium i d'altres execrables com Entre fantasmas), El darrer alè de l'ànima destaca per la bona combinació dels tres factors essencials: la investigació policial, les relacions familiars i les visions espectrals. 

De la solapa del llibre: Pep Toni Bauçà Ballester (Campos, 1974). És autor de les novel·les L'ombra a l'abisme (2011) i El destí il·luminat (2013). Ha participat en el recull Els caus secrets. Antologia d'escriptors dels Països Catalans posteriors al 1972 (2013). Ha estat finalista amb menció d'honor pel jurat en el X Concurs literari de contes, poesia i textos teatrals Vila de Gràcia 2013 i ha guanyat el segon premi en el XXII concurs de conte curt Antoni Gomila, Sant Bartomeu (2013) de Montuïri.


L'estil de Bauçà és fresc i la seva mirada se centra en les interelacions personals dels personatges que formen el nucli familiar: els pares, dos fills bessons i la germana petita. Els capítols aniran alternant tres narracions, una en passat que ens parla de la desaparició d'en Lluc —un dels germans bessons— fa vuit anys; una altra també en passat de la insòlita catalèpsia en què cau Marc —l'altre bessó— i una en present on els pensaments d'aquest darrer personatge se'ns revelen com la clau de volta per traslladar-nos a l'actualitat i resoldre un drama familiar. 

Secrets de família, consciències que semblen hipnòtiques: el misteri està servit! Ara bé, com sempre, es pot fer una lectura més profunda. Personalment, m'ha interessat la construcció que fa l'autor (més que una simple descripció) d'aquelles famílies unides malgrat les desgràcies, amb personatges ben treballats amb forts convenciments ideològics rígids, amb fortor al franquisme i amb una amnèsia de responsabilitats que arriba a esfereir. Al text apareixen pinzellades que conviden a reflexionar sobre la justícia o fins i tot sobre fer-la pel nostre compte. Què passaria si sospites que algú t'ha matat un fill? 

No m'agradaria acabar aquesta ressenya sense fer menció al tinent Sampol i la seva implicació. M'ha agradat molt la manera com es detalla l'empatia que en sent el tinent pels altres. Potser s'obre la porta a una continuïtat del personatge, una sèrie?
Un bon llibre que es llegeix ràpid, per gaudir-ne.

2/24/2017

Entrevista a Toni Hill

Ens complau molt que, avui, respongui el qüestionari literari del Va d'autors Toni Hill. Després de la sèrie policíaca protagonitzada per l'inspector Héctor Salgado, canvià de registre i ens presentà la seva darrera obra: Els àngels de gel. Aquesta novel·la és un èxit de vendes i darrerament hem pogut saber que s'editarà en versió de butxaca. No hi ha excuses per no llegir-la; a nosaltres ens va encantar.





1-  ¿Cuándo empezaste a escribir?

Recuerdo que, ya de pequeño, quería ser “escritor de cuentos”. Es verdad que luego pasé a querer ilustrarlos, pero mi escaso talento me convenció de que era más fácil regresar a la primera opción.
Ya luego, abandoné la escritura durante años, aunque en verano o en alguna época de paro intenté escribir alguna novela juvenil, que por cierto terminé y que sigue dando vueltas en el disco duro de mi ordenador.
            

   2- ¿Cuándo pensaste en publicar?

La verdad es que no lo pensé en serio hasta que estaba escribiendo El verano de los juguetes muertos. Entre otras cosas porque ahí yo ya tenía contactos en el mundo editorial, llevaba años traduciendo y colaborando con ellos y existía un acceso directo a algunos editores que eran más o menos “colegas”. Esto conllevaba un riesgo: podía entregarles algo y sabía que al menos lo leerían, aunque fuera por amistad, pero si no les gustaba, ya no podría usar ese recurso por segunda vez. Por suerte, cuando les dejé leer la sinopsis y unas 100 pgs de la novela, supe enseguida que iban a publicarla. ¡El problema entonces era terminarla en el plazo previsto!


   3-   ¿Cuándo escribes durante el día?

Normalmente por las mañanas, desde las 8,30/9 hasta las 13. En momentos de obsesión máxima, y tiempo para hacerlo, vuelvo a ello por la tarde, pero en general creo que cuatro horas son lo máximo que puedo dar.


   4-   ¿Cómo organizas la escritura de un libro?

Soy mucho de planear la historia en mi cabeza. Le doy vueltas hasta que creo que le he exprimido todo el jugo y voy construyendo personajes hasta que casi los veo. Hago una sinopsis detallada (más o menos, en función del libro), y luego ya me lanzo a escribir. Ahí dejo que entre en juego la intuición: la trama está estructurada en mi disco duro mental; la manera de contarla va surgiendo a medida que la elaboro, aunque sí tomo decisiones previas relativas al tiempo de la narración, el punto de vista, etc. No suelo hacer una escaleta, ni un planning detallado, ni un resumen por capítulos. Como mucho una división de información y un esquema básico.


5- Un autor referente.

Muchos… Y no necesariamente de género. Si me remito al noir, me quedo con Lehane, Thompson y Highsmith, aunque debo admitir que soy más fan de novelas en concreto que de autores en general. Por ejemplo, me fascina “Un juicio de piedra”, de Ruth Rendell. Aunque ahora está de moda criticarla, me divierte mucho el juego que propone Christie, y, aunque a sus novelas les falta profundidad, a muchos autores les iría bien un poco de su ingenio para no replicar tramas que hemos leído mil veces.


6- ¿Qué libro recomendarías?

¿Solo uno? Desgracia, de Coetzee.


7-  ¿Estás trabajando en un próximo proyecto?

Sí. Pero es de lo único de lo que no me gusta hablar, jaja.


8-   ¿Algún deseo para el futuro?

Muchos, pero básicamente salud en lo personal (el resto siempre suele ser negociable). Profesionalmente solo espero seguir contando con lectores que me sigan aun cuando cada novela que les llega de mí es distinta. Creo que lo importante es ganarse la confianza del lector, de manera que esté dispuesto a darme ese voto ante historias diversas porque les gusta mi mundo y mi manera de contar historias.


2/20/2017

Temps de rates, de Marc Moreno

266 pàgines.


El passat mes de gener, els mitjans de comunicació i les Xarxes ens sorprenien amb la notícia de l’obra guanyadora del VIII Premi Crims de Tinta: Temps de rates. Amb aquest darrer títol, l’escriptor Marc Moreno aferma un estil amb què ens va colpir en la novel·la Contra l’aparador (podeu llegir-ne la ressenya aquí). Contextualitzada en el mateix barri de La Verneda, l’autor incideix i subratlla la realitat dels veïns del barri perifèric de Barcelona, encara que podria tractar-se de qualsevol altre, a qualsevol altra gran ciutat.
Ens trobem davant d’una obra ben treballada en tota la seva expressió. Temps de rates parteix d’un macguffin (en termes hitchcockians) com és una motxilla plena de vuit quilos de coca. Realment, el contingut bé podria haver estat substituït  per qualsevol altre remei per a unes vides precàries i exemptes de recursos, per exemple una motxilla ben farcida de diners. Aquesta motxilla, aquest element que anirà apareixent i desapareixent durant els capítols, és el detonant d'una concatenació d'escenes de violència i és una excusa per posar en conflicte els personatges d'aquesta novel·la negra, amb ritme de thriller. L’objecte cobejat es presenta com la solució d’unes vides que a priori hom podria considerar condicionades i avesades al fracàs per l’entorn i per la duresa de la seva existència.


Un dels encerts de la novel·la és la veu narrativa perquè —i sense voler descobrir-ne res— pertany a un dels protagonistes que s’expressarà amb el mateix argot que la resta de personatges empren en els diàlegs que hi apareixen. Aquesta elecció no només agilitzarà la trama, plena d’acció plasmada en diàlegs sarcàstics, sinó també la seva lectura, ja que no trencarà l’estil, tot el contrari, submergirà el lector en la vida derrotada dels veïns d’un barri, també derrotat. Tot flueix, ni que sigui per les clavegueres de la ciutat.

M’ha interessat la mirada de l’autor, no exempta d’un cert determinisme, quant a la possibilitat d’un reeiximent de la vida dels veïns d’un barri com La Verneda. És difícil parlar d’una novel·la negra sense anticipar el final i com això no ho faig (ni ho faré mai), només en puc dir que d’aquesta dissensió, en Marc Moreno se’n surt molt bé.
 
De la solapa del llibre: "Marc Moreno (Barcelona, 1977) és periodista, editor i escriptor de novel·la negra. Com a periodista ha escrit amb regularidat a diaris com La Vanguardia i el desaparegut Público, i a revistes com Lonely Planet Magazine o Psicologies, a més d'haver portat durant tres anys la revista Evasión i escriure guies Lonely Planet. Com a editor dirigeix l'editorial especializada en novel·la negra en català Llibres del Delicte. Com a escriptor ha publicat Cabdills (2011), Independència d'interessos (2013), El silenci dels pactes (2014) i Contra l'aparador (2015), a més de La reina de diamants (2014), escrita juntament amb Sebastià Bennasar, Lluís Llort i Salvador Macip.
L’atmosfera a Temps de rates s’aconsegueix sense gaires descripcions, més aviat amb una descàrrega sense pietat d’escenes esfereïdores. Un altre dels reptes que planteja la novel·la és com produir tanta acció en un escenari tan reduït com pot ser un bar greixós, un parell de pisos de blocs atrotinats i un parc d’una plaça. 

Temps de rates no és una novel·la amable, no ho pretén ser. És una novel·la dura i violenta i és en aquest darrer qualificatiu que hi trobem totes les manifestacions de les diferents accepcions. El realisme de les escenes de violència masclista fa mal, n’hi ha realment de crues que arriben a angoixar. Però a banda de la violència explícita, n’he trobat una altra encara més interessant. És la violència estructural de la societat, que s’hi vaneja, que deixa immòbils a qualsevol que la pugui percebre, perquè “total, no hi tenim res a pelar”. Somnis truncats abans de ser-ne pensats.
El contrapunt i l’esquerda per on ens permetrà respirar Marc Moreno se’n diu "Mentens", personatge que recorda entranyablement als ínclits Cruyff i Reixach de Contra l’aparador, però dut a l’extrem i al qual no podrem deixar d’odiar, alhora, per bocamoll.


A Temps de rates, tots els apel·latius típics d’un thriller l’hi escauen: girs inesperats a ritme vibrant amb un únic objectiu i que el seu autor no es cansa de repetir a totes les entrevistes que li fan: “volia descriure la realitat de la Barcelona que no surt a les guies turístiques de la ciutat.”

2/15/2017

Procés enverinat, de Salvador Balcells


317 pàgines

Després de La taca negra, El vi fa sang (títol que donà nom al festival de novel·la negra en català de L'Espluga de Francolí i que enguany se celebrarà la tercera edició), Dur de pair i Tempesta al Bàltic, Salvador Balcells torna amb aquest cinquè lliurament de la nissaga del sotsinspector dels Mossos d'Esquadra Emili Espinosa. 
L'autor ens presenta el policia en un nou cas d'un tema tan actual com és el procés d'independència de Catalunya.


"Ell, que no s'ha volgut embolicar mai en política".

Després de Mans lliures, de Jordi de Manuel, Procés enverinat és l'única novel·la (que jo he llegit) que hi coincideix en abordar la temàtica del procés independentista. Per una banda és estrany, ja que el fenomen pot donar per a una desena de novel·les negres com a mínim, però per una altra banda no ho és tant, perquè la saturació de notícies a tots els mitjans de comunicació, com si no hi hagués altres temes socials igual de rellevants fa que hom —absolutament desitjós de la desconnexió amb l'Estat espanyol— es trobi davant d'una sobreexposició. Trobo d'allò més encertat que la temàtica franquegi els mitjans de comunicació a altres camps de reflexió, com pot ser el literari, a banda de l'assagístic.

La novel·la arrenca amb un inici impactant: l'atemptat contra una parada independentista del Vendrell. El resultat serà la mort d'un home que hi col·laborava recollint signatures. En un inici, el sotsinspector Espinosa serà l'encarregat de resoldre el cas, però la trama es complica quan mor, per un presumpte enverinament, un polític unionista que no ho és tant. És aquest segon crim la venjança de la primera mort? 

Adaptat de la solapa del llibre: "Salvador Balcells i Vilà. (L'Espluga de Francolí, 1946), llibreter durant vint anys i vinculat posteriorment al món de la premsa en català i de la gestió cultural, és autor de tres llibres de divulgació (...). En el camp de la ficció, ha col·laborat en obres col·lectives i a l'editorial Meteora ha publicat les novel·les protagonitzades pel sotsinspector dels Mossos d'Esquadra Emili Espinosa.


Procés enverinat és una novel·la negra policíaca en què es reflecteix el conflicte Catalunya vers Espanya, el Moviment independentista català vers la Unió Democràtica Popular (fixeu-vos en els paral·lelismes factuals d'aquests partits) i finalment Mossos d'Esquadra vers Guàrdia Civil i Policia Nacional. 
Un dels aspectes que més m'ha agradat és el seu caire costumista, la manera d'abordar la vida quotidiana dels personatges, que tenen tant relleu com les investigacions policials. 
La família del sotsinspector —resignat a no poder ascendir en la carrera professional; tots els altres companys són més joves i més qualificats acadèmicament— és el contrapunt de la figura del policia. La dona i les dues filles s'entesten a recordar-li les seves pors (algunes molt antiquades). Balcells, hàbil però, ens dibuixa amb trets entranyables la figura d'un pare preocupat. 

"(...) Hi havia alguns coloms cercant menjar pel terra dels voltants. Aquella imatge i la d'ell mateix assegut allí, com un jubilat, li van produir una lleu sensació de malestar." 

El calibre d'Espinosa com a personatge literari es veu enriquit pels seus penediments, per la resistència a les temptacions i per una desídia quan sap que ha d'investigar, a contracor, un cas de caràcter polític. 

Així, Procés enverinat s'afegeix a les darreres novel·les tarragonines que cada cop van agafant més volada en el món negre-criminal. M'ha agradat molt llegir els diàlegs en què parla Espinosa en valencià —recordem que és nascut a València, casat amb una tortosina (Cinta) i va deixar el cos de la Guàrdia Civil per incorporar-se al dels Mossos d'Esquadra— i trobar alguna picada d'ullet a la inspectora Mina Fuster. 
La novel·la ve carregada de denúncia social. La corrupció política està servida. Però és el poder polític qui mou els fils dels figurants? Emili Espinosa ens descobrirà que potser el que sembla ser, només per aquest fet: semblar, no pot ser mai la solució d'un cas. Procés enverinat posa el dit a la nafra i encara les aparences amb la realitat en tres dimensions: política, laboral i familiar. 

"—Diuen que cada societat té la policia que es mereix —reflexionà Espinosa en veu alta—. I potser és per açò que augmenta la tendència a la privatització de la seguretat pública. Augmenten les competències de les empreses privades de seguretat, que es fan càrrec de la vigilància de les presons, i ja es parla que puguen detindre delinqüents. Eixa és la millor garantia perquè la delinqüència es mantiga i s'incremente. El contrari seria perjudicial per al negoci... Seria la fallida de les empreses de seguretat per falta de mercat! 

Des d'EN CLAU DE NEGRE li desitgem llarga vida al sotsinspector Emili Espinosa. Tant de bo el temps i les lectures —proporció inversa en el meu cas— em permetin recuperar els títols anteriors de la sèrie.