Pàgines

4/30/2017

Ciutat fantasma, de David Marín

139 pàgines

David Marín ens presenta una novel·la curta interessant. Des d'una narrativa circular -la novel·la acaba on comença-, l'autor ens proposa un exercici analèptic, el qual esdevindrà tot el text. El meu interès s'ha focalitzat en la manera en què l'autor ha conformat l'obra perquè com més breu n'és, més importen els efectes estructurals. Ens trobem davant d'un text d'estructura inversa. 




De primer, trobem un assassinat: "Aquest matí han matat un home d'un tret al clatell", aquesta és la primera frase de la novel·la, i la resta de pàgines ens serviran per saber qui ha mort, qui l'ha matat i per què. Per tant, la intriga ens esperonarà a continuar llegint. 
No parlaré del cas o de la trama per no revelar-ne res i també perquè, per mi, tots dos han estat d'interès secundari, com crec que també ha estat la intenció de l'autor. Una excusa per recórrer de la mà del protagonista els carrers de Barcelona, a les acaballes dels anys 90, amb una cadència lacònica, d'acord amb els seus records. 

De la solapa del llibre: "David Marín és periodista. Va néixer a Barcelona el 1974 i des de l'any 2008 viu a la Noguera, des d'on escriu per al diari El Punt Avui. Col·labora amb l'Escola d'Escriptura de Lleida i imparteix classes de redacció periodística a la Universitat de Lleida. Ha publicat la novel·la negra Mala Lluna (RBA-La Magrana), el recull de relats eròtics Amb Xde sexe (Pagès editors) amb l'escriptora Marta Alòs, i ha participat en el recull Assassins de Ponent (Llibres del Delicte)."


M'ha agradat, especialment, el punt existencialista que hi he entrevist -no sense estar afectat per un cert caràcter intimista- i el joc intertextual amb una de les obres literàries que adoro: La trilogia de Nova York, de Paul Auster. A la novel·la Fantasmes, segona peça que conforma la trilogia, un investigador ha de vigilar un pis i s'hi implica tant que al final esdevé una persona sense sostre, instal·lat davant l'edifici en qüestió. Marín li fa una picada d'ullet a l'escena referida i també amb el títol: Ciutat fantasma, fins i tot amb el color de la llibreta (vermella) en què el protagonista anirà anotant tots els esdeveniments. 
Amb un estil lleuger, l'autor reflexionarà sobre la condició d'errant, d'ésser un estranger a la mateixa ciutat. Marín és capaç de traslladar-nos el neguit dels seus personatges submergits en l'atmosfera del subsòl barceloní: del metro i de les clavegueres. En un determinat moment, s'activa el ritme d'una recerca que n'amaga una altra i el lector no distingirà quina de les dues n'és la més important, si la personal o la policial, o realment qui busca a qui.


4/21/2017

La draga, d'Esperança Camps

Llibres del Delicte
199 pàgines

Esperança Camps ha escrit una gran obra, una de les importants, vull dir. Se'n reconeixen fàcilment perquè no abunden, per això quan un lector s'adona de la magnitud del text que té entre les mans experimenta una sensació d'agraïment incommensurable, perquè realment no es pot comparar a res semblant. La draga és una obra d'art i no exagero. Tots els elements que conformen la novel·la estan conjugats amb una genialitat majúscula, és una inspiració constant de retroalimentació. 



De primer, m'ha evocat l'obra monumental de Joyce, Ulisses, amb un far perdut i un narrador que utilitza els ulls del protagonista per mostrar-nos un no-lloc. Un Poble, d'una Illa d'un Continent, on hi ha un ferri que jo m'he imaginat conduït per Caronte; l'illa mata però no hi vol els morts, els expulsa. El narrador no mana, és al servei de les situacions. I de cop i volta, el narrador es gira i es dirigeix al lector i un pensa com se'n sortirà l'autora, d'aquesta pràctica tan arriscada? Perquè ningú vol reconèixer l'escriptor en el narrador, ningú. Doncs, amb un grau eminentíssim: amb un salt on els ulls de l'autor hi queden més elevats i se'n diferencia perquè et parla d'ell. És a dir, utilitzant la metanarració. 

La draga és plena d'intertextualitats, de diàlegs entre estils de grans mestres, pinzellades de grans obres (ho deixo perquè us delecteu descobrint-les) i fins i tot intertextualitats internes, que només amb una onomatopeia, arrenquen un somriure al lector: "oi"? 
Podem veure com el narrador es dilueix en la narració i decideix que les persones no hi tenen valor (algunes no tenen ni nom), l'entorn les supera. 
Esperança Camps juga amb els signes de puntuació, saltant tota norma ortogràfica que no deixi combregar l'acció amb els personatges. Em recorda el meu referent, en Saramago, però amb una depuració absoluta del seu barroquisme i gairebé intueixo la senzilla agilitat de la Ginzburg i la seva musicalitat reiterativa -ara que està en voga escriure com ella-, però una cosa és imitar i una altra crear. L'estil de Camps és únic perquè a banda del bagatge literari que se'n desprèn, la seva mirada també n'és, d'única, i fosca, molt fosca. Estic convençuda que influenciarà aquells que l'hagin llegit, com passa amb els grans. Però aquest exercici de metaliteratura està a l'abast de molt pocs escriptors. Recomano llegir la ressenya que en va fer l'escriptora i filòloga Anna Maria Villalonga en el seu blog A l'ombra del crim

La veu narrativa es converteix en més d'una perquè és una veu inquieta, neguitosa, s'ha amarat de la pàtina decadent del mateix ambient que ha creat l'autora i està farta d'excavar records que esdevindran gairebé exhumacions. Veus imbricades que s'han infectat del mar que put, de la pluja venjativa, de la pèrdua del comerç autòcton, de l'ètica i també de la pèrdua de la consciència d'uns veïns a la deriva.





“La novel·la és un compromís amb la literatura,
 un compromís amb la incomoditat.” Esperança Camps (del pròleg).

Esperança Camps ens adverteix en el pròleg que per escriure aquesta novel·la primer va haver de buidar-se. I aquest exercici es trasllada directament al paper, perquè no hi ha cap interferència personal i que difícil és això quan parles d'una maldat que demana a crits ser reconeguda i ens interpel·la. Conviure-hi, amb la maldat, ser-ne conscient i seguir vivint és el càstig de l'errant. Hi ha qui n'està fart, qui no troba el sentit de viure en un món contaminat de corrupció política i social. Hi ha qui no resisteix tanta ignomínia i no té forces per afrontar una realitat sòrdida, miserable. 

La mestria amb què l'autora aplica el zoom en la mirada del narrador crea una inestabilitat elevada a l'angoixa de l'acció, al patiment del personatge. ZZZZZZZZZ, s'apropa i s'allunya fins a on li convingui, fins i tot pot evaporar-se i deixar el lector nu davant el protagonista que l'observa mig d'esquena i, quan s'ha assegurat que n'és al cas, li mostra l'acte final d'aquesta magna obra. El narrador? Potser només es tractava de l'apuntador. Un punt en suspens com una de les frases de l'autora, deixada anar i que sura sobre tots nosaltres, sense trobar una resposta amb què acabar. 

L'enhorabona, Esperança, però sobretot gràcies: tots els lletraferits restem en deute amb tu.

4/15/2017

Intrigues de Palau, de Maria Carme Roca

306 pàgines

Vaig comprar Intrigues de palau al festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir, després d'escoltar amb atenció els ponents de la taula rodona "Barrejant novel·la negra i històrica". Com tots ja sabeu, intento tastar totes les branques i aproximacions al gènere negre. Com també vaig dir a una taula rodona del festival El vi fa sang, per a una persona nouvinguda al gènere negre llegir el que s'ha fet i saber el que s'està fent és indispensable per saber què hi pot aportar. És una qüestió de respecte, si més no així ho entenc jo.
Maria Carme Roca explicava, a la taula rodona, l'àrdua labor d'investigació i també incidia en la necessitat de consentir, en certa manera (sempre amb la versemblança marcant el límit), l'afectació del llenguatge. 

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955). Historiadora i filòloga. Autora de més de cinquanta llibres, molts adreçats al públic infantil i juvenil, i  finalista i/o guanyadora de vint-i-tres diferents premis. De la solapa d'Intrigues de palau: "La passió que sent per la literatura i la història fa que sovint les uneixi i escrigui novel·les en què els sentiment són els protagonistes."


Em va picar el cuquet per llegir novel·la negra històrica, em refereixo a llegir-ne conscientment. No només Crim i Càstig de Dostoievski n'és un exemple, és que Els germans Karamàzov amb investigació inclosa en desfà el dubte. A tots ens ve al pensament El nom de la rosa, d'Umberto Eco, on un no sap si el text és més negre que històric o a l'inrevés. Doncs bé, aquesta és la qüestió. Que sembla que l'etiqueta "negre" pica molt tant pels que se n'avergonyeixen com pels que la defensen a ultrança. El primer que faig quan em compro una peça de roba és treure-li l'etiqueta. Agafo les tisores i tris, tras! Ara en gaudiré. I així ha estat, n'he gaudit molt, d'aquest llibre Premi Nèstor Luján 2006.

L'obra consta de tres parts contextualitzades als anys: 1396, 1410 i 1431 respectivament. Un "breu apunt històric" ens situa a les acaballes del segle XIV, justament quan el rei Joan I moria sense deixar descendència apta, és a dir masculina. Els possibles relleus al tron gairebé no hi tenen res a dir, són les dones que els envolten qui mouran tots els fils que calguin perquè el títol de rei recaigui en algú del seu llinatge. A partir d'aquí la carrera és convulsa i els mitjans per aconseguir la fita poden ser molt diversos. Tot i així, sembla haver-hi un cert protocol ètic entre la classe noble i un saber perdre. Tanmateix, hi haurà qui tingui un altre motiu per incidir en els esdeveniments històrics de successió. No avanço res, és una sospita que des de la primera pàgina planeja per sobre la lectura.



A Intrigues de palau no hi trobareu descripcions minucioses, d'aquelles que fan engrossir el volum però que només hi aporten tedi, no. L'autora utilitza la tècnica del difuminat (si em permeteu el símil pictòric) per crear l'ambient de les estances, l'olor dels tarongers importats, el fru-fru de les sedes dels vestits. I és per aquest tret juntament amb la manera de dibuixar els personatges que, a vegades, em pensava que estava llegint un llibre de Naguib Mahfuz. Personatges ben trenats, amb més d'un matís que farà dubtar el lector de la legitimitat dels seus actes. En destaca una subtil Violant de Bar que ha après tard el veritable sentit de la vida, si és que en té de cap, i una Afonsa de Castellnou, malèfica i superba. Aquesta darrera m'ha encantat. Però hi trobarem personatges secundaris deliciosos com Carrossa de Vilaragut o com Christine de Pisan, que des de diferents perspectives s'enfrontaven a la condició de ser dones i reivindicaven la igualtat de drets amb el gènere opressor, que les utilitzava per a poca cosa més que procrear descendència sobretot, la més preuada, la masculina.
Intrigues, conxorxes, morts, verins, encanteris, tot a disposició de l'ambició o potser no. Potser tot és una qüestió de venjança; aquesta croada que algú pot emprendre i es creu en dret d'aplicar-la quan se sap víctima d'un greuge. Però fins a quin punt tots podem ser víctimes o botxins? 

Si és que no l'heu llegit, us recomano uns dies de relaxació amb la seva companyia. Llavors, us oblidareu de novel·la negra o històrica, i direu: és un bon llibre.

4/11/2017

L’home que sabia massa, d’Alfred Hitchcock


En blanc i negre

Vint-i-dos anys després, al 1956, Hitchcok filma un remake d’una pel·lícula seva: L’home que sabia massa, títol traduït quan va ser doblada al català, de l’original The man who knew too much. Coproduïda amb la Paramount, la pel·lícula aplega els actors James Stewart i Doris Day per a interpretar un matrimoni nord-americà que es veu implicat en una trama d’espionatge internacional. 



Si la primera versió va ser rodada a Anglaterra (1934 era una data en què el panorama feia cavil·lar sobre una segona guerra mundial i la trama era una història d’espionatge entre agents alemanys i anglesos), la segona versió va ser contextualitzada a Marràqueix i encaixava més amb la política de la Guerra Freda.

El matrimoni Mc Kenna presencia un assassinat. Un agent secret rep una punyalada a l’esquena. A partir d’aquesta mort, la intriga i el suspens s’apoderaran de la vida d’aquest matrimoni i fins i tot de la del seu fill.



Hitchcock recrea una atmosfera asfixiant aprofitant l’entorn angost de la Medina. Qualsevol que hagi estat a Marràqueix recordarà la plaça Djemaa-el-Fna (per cert, aquí podreu veure el cameo rigorós d’en Hitchcock). Jo tinc uns records contraposats del meu viatge a la ciutat, perquè no ens va resultar gens fàcil sortir del centre, per dir-ho d’alguna manera. Vam estar vora una hora llarga voltant pel soc, amb aquella calor i tothom convidant-nos a comprar fanals, teteres i coixins d’olorosa pell. Em vaig marejar! Tots els carrers ens semblaven els mateixos, sortosament al final vam veure la plaça: la nostra salvació.



Una de les coses que més m’agraden d’Alfred Hitchcock és que recorre a un tema molt utilitzat per ell: perfila personatges amb unes vides aparentment dins de la “normalitat”, els extreu del confort de la seva quotidianitat i els exposa a unes situacions perilloses. L’home que sabia massa juga amb pistes enganyoses, girs inesperats i falses aparences. Tots aquests recursos s’hi conjuguen amb una favorable disposició per al suspens.




Com a les altres ressenyes del director que he publicat: The birds i Marnie, sempre m’agrada comentar alguna anècdota del rodatge. És ben sabut que la relació d’en Hitchcock amb les dones tenia un vessant, diguem-ne, patològic. El va patir molt Tippi  Hedren i tot i que Doris Day no va ser víctima de cap assetjament, sí va manifestar que en un moment determinat volia deixar el rodatge. La relació que mantenia amb el director va ser força conflictiva. Day se sentia incapaç de continuar gravant, ja que cada cop que s’acabava l’escena, Hitchcock no li dirigia la paraula. Quan va anar al seu despatx a dir-l’hi, el director es va quedar consternat: no li deia res perquè estava satisfet amb la seva actuació. Ho va justificar tot reconeixent-se ser “una persona espantada de la vida, del fracàs i de les relacions”. *
No debades, tots recordarem les famoses declaracions d’un incommensurable Stewart, que aconsellava als companys fer tot el que digués el director, ja que era un expert, perquè el rodatge fluís sense cap entrebanc.

“Hitchcock acostuma a queixar-se d’haver de deixar que els actors parlin en les pel·lícules. Sempre que tenia oportunitat, li agradava eliminar el diàleg. Per a ell, el fet visual és l’element més important del film.”
James Stewart

___________
* Declaracions extretes de: Cristóbal, R. (2005). The Hitchcock Collection. UEUniversal Pictures Iberia, S.L