Males decisions, de Susana Hernández.

Alrevés editorial. Col·lecció crims.cat

170 pàgines

Tenia moltes ganes d'una novel·la de l’autora, després d’haver llegit un parell de relats de dues antologies criminals en què ha participat. Fins i tot vaig encarregar a la Dòria llibres Cuentas pendientes, novel·la amb què va ser guardonada amb el premi Cubelles Noir: Millor novel·la negra escrita per una dona en castellà l’any 2015. Però entre les novetats, les recomanacions imprescindibles i l’estudi de l’obra sencera de la Highsmith, encara no l’he obert. Segueix en les lleixes de la biblioteca, com d’altres que també hi esperen. Crec que cada llibre escull quan se l’ha de llegir, si més no pensar això em reconforta. Així que quan vaig saber que Susana Hernández treia nova novel·la i, aquesta vegada, en català, no en vaig dubtar.

Ha publicat, entre altres novel·les: La puta que leía a Jack Kerouac (Lesrain, 2007/ LcLibros, 2012), Curvas peligrosas (Odissea, 2010 / LcLibros 2017), Contra las cuerdas (Alrevés, 2012) i Cuentas pendientes (Alrevés, 2015). També ha participat en diverses antologies criminals com, entre altres:  Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), Fundido en negro (Alrevés, 2014), Diez negritos, nuevas voces del género negro en español (Alrevés, 2015).

Vull que sigueu conscients que si obriu la coberta i comenceu a llegir la primera pàgina, ja no podreu deixar-la estar. És important saber-ho perquè últimament m’ha passat amb alguns llibres i l’endemà no sóc persona. Que un llibre sigui capaç de robar-te hores de son, no és poca cosa. No puc parlar gaire de l’argument, sense revelar res que no sigui important. Tota la novel·la està orquestrada pel ritme, director implacable: l'estil —auster, directe i de frases curtes—, l'estructura i l'extensió; res deixa marge perquè el lector es distregui. L’obra triangula, quant a estructura com a personatges, i ja sabem que tres són multitud (no vull avançar-ne res, però). 

Dividit en tres parts —o llibres amb títols originals, de capítols breus que empenten a seguir llegint—, la novel·la ens presenta la història d’una família poderosa de la comarca, on res és el que aparenta. Ambientada al municipi de Vic, els protagonistes parlen al lector en primera persona i els fa testimoni, no només dels seus actes, de les seves males decisions, sinó també dels seus pensaments més tèrbols. El pes del passat és un personatge més amb què interactuen cadascun d’ells. Les aparences, els desitjos sexuals, l’ambició, però també la soledat, la por i la traïció són aspectes que els aniran ofegant. El culte a tots ells no deixa aire per oxigenar-se amb anhels més intel·lectuals o espirituals.

Així, estimats lletraferits criminals, quedeu avisats i com resa la sinopsi: “agafeu-vos ben fort, perquè el camí, sovint, amaga girs inesperats.”

Assassins de Girona, de diversos autors

Editorial Llibres del Delicte

Pròleg de Martí Gironell

181 pàgines

Després de la ressaca literària del festival estiuenc Cubelles Noir, En clau de negre reprèn l'activitat aquest mes de setembre, amb algunes sorpreses que anirem revelant. Obrim la temporada amb la primera proposta criminal que ens ha arribat a les mans. Assassins de Girona és un recull de relats d'autors vinculats a la comarca de Girona. Així, per ordre alfabètic, hi participen: Miquel Aguirre, Damià Bardera, Mar Bosch, Anna Carreras, Jordi Dausà, Jair Domínguez, Salvador Macip, Cristina Malagelada, Andreu Pérez, Pep Prieto, Josep Torrent, Maribel Torres i Matthew Tree. Destaca el fet que tots no són escriptors avesats a la novel·la negra i, d'alguna manera, això es reflecteix als textos. Els relats són molt heterogenis, tant en contingut, com en la manera d'apropar-se al gènere criminal. També en extensió. Un dels relats que més m'han agradat ha estat "Una taca al jardí" de Mar Bosch, tanmateix volia que fos més llarg; tres pàgines m'han deixat amb un ai!, difícil de satisfer. Però aquest és precisament l'atractiu de les antologies, poder descobrir autors que no es coneixen —he de dir que aquesta vegada no coneixia, literàriament parlant, a més de cinc— fent-ne un tastet.

Gaudeixo molt llegint relats, per tant m'alegra que les editorials hi apostin. Ara bé, sí que és cert que alguns  m'han agradat més que altres per diversos motius: perquè estan pensats com a relats (no com a novel·les, permeteu-me l'obvietat), perquè són originals (algun és massa evident) o senzillament perquè m'han divertit, lluny d'arguments encriptats. La lectura d'Assassins de Girona és amena i en destaco el relat de Salvador Macip "Una mica de justícia" per la senzillesa i l'originalitat, pel to irònic "El gos que caçava abelles" de Jordi Dausà i pel vessant delirant "còsmic" "El mediocre", de Miquel Aguirre: el divertimento està assegurat. Així que ja ho sabeu, la setmana vinent el trobareu a totes les llibreries!

Per acabar, us transcric el pròleg que va escriure Gabriel García Márquez per al llibre Doce cuentos peregrinos, que de tant en tant m'agrada rellegir:

"El esfuerzo de escribir un cuento corto es tan intenso como empezar una novela. Pues en el primer párrafo de una novela hay que definir todo: estructura, tono, estilo, ritmo, longitud, y a veces hasta el carácter de algún personaje. Lo demás es el placer de escribir, el más íntimo y solitario que pueda imaginarse, y si uno no se queda corrigiendo el libro por el resto de la vida es porque el mismo rigor de fierro que hace falta para empezarlo se impone para terminarlo. El cuento, en cambio, no tiene principio ni fin: fragua o no fragua."