Pàgines

2/15/2018

Contes per a les nits de lluna plena, d’Anna Maria Villalonga

111 pàgines

Suggerent títol que recull 23 contes escrits per Anna Maria Villalonga al llarg dels anys i dels quals ara en podem gaudir plegats. El llibre està dividit en dues parts. La primera consta d’un pròleg i 13 relats i la segona dels 10 restants.



És d’un interès especial el pròleg generós amb què l’autora ens presenta el llibre i ens explica què hi tenen en comú i què ha significat per a ella la compilació de tots ells. Puc imaginar-me la satisfacció de veure’ls aplegats, quan d’inici eren escrits espontàniament, deslliurats de cap encàrrec. Quan un els llegeix s’imagina l’autora en l’exercici íntim d’escriure.

A la primera part trobarem contes amb un rere fons negre, amb força crítica social. En destaca la figura del loser, que hi és molt present, no només en aquest llibre sinó al llarg de la trajectòria literària de Villalonga. En les dues novel·les negres La dona de gris (podeu llegir-ne la ressenya aquí) i El somriure de Darwin (i aquí), podem trobar diferents maneres de representar el personatge del perdedor. En el primer, com un antiheroi més amagat, i en la segona ben evident i alhora invisible. Tots dos, però, viuen al marge de la societat. En aquest recull es pot evidenciar aquesta fascinació de l’autora. Val a dir, que algun depravat ens farà somriure.

Els contes de la segona part respiren ironia, entremaliadura. Humor negre a dojo. L’autora enfronta els personatges més convencionals de la literatura de terror: els homes llop, els vampirs, els dimonis, les bruixes, els assassins, la mort, els fantasmes amb alguns elements de la societat post-moderna. No cal dir que el lector s’ho passarà igual de bé llegint aquest exercici que ella practicant-lo.


Fotografia @Alexandra Cuadrat


S’ha d’incidir en la curosa edició del llibre. Tant la coberta, el gramatge i el gruix del paper, com les il·lustracions delicades i minimalistes de l’interior vesteixen el conjunt. Però a més a més, el llibre té un valor afegit. L’edició inclou l’àudio-llibre enregistrat per EnVeuAlta. Un excel·lent treball professional amb les veus de Maribel Gutiérrez i Miquel Llobera.

L’element que comparteixen tots els relats és l’ambientació. Des del títol, Contes per a les nits de lluna plena (prou explícit) fins als efectes ambientals i la música amb què s’acompanya la lectura enregistrada.
L'autora se serveix de tots els termes possibles per suggestionar el lector. Els assistents a la passada presentació del llibre (al barri de Sants, a la nova i del tot recomanable llibreria La inexplicable), ho vam poder comprovar, no només perquè l’acte va tenir lloc en un recinte que recordava una catacumba, sinó perquè em vaig atrevir a extreure'ls en un exercici que va anomenar la traductora Maria Llopis com “passat pel colador”. Va ser un joc que ens va permetre riure.

Us el deixo penjat aquí per a qui el vulgui escoltar.






2/13/2018

Cicle de conferències a l'Escola d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès. BCNegra 2018

"Cicle de tres conferències organitzat en el marc de BCNegra 2018 i impartit íntegrament pel professorat especialitzat de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès."

"Alguns secrets del gènere negre"
Dimecres, 7 de febrer
A càrrec de Ricard Ruiz Garzón




MISTERIS CÒSMICS
Edgar Allan Poe, Sherlock Holmes 
i el gènere negre en l'obra d'H.P Lovecraft


Com cada any, en el marc de la BCNegra, l'Ateneu ens ofereix interessants conferències. Podeu llegir-ne la crònica d'anteriors aquí: "Maigret beu de tot" "De Sherlock Holmes a Lisbeth Salander: la construcció del detectiu europeu en la literatura i el cinema".

Enguany, l'escriptor Ricard Ruiz Garzón ens proposa parlar  sobre la hibridació de dos gèneres literaris, la barreja de codis del negre amb el fantàstic.



Ricard Ruiz Garzón és escriptor i professor a l'escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonés i al Màster en Edició de la UPF Barcelona School of Management. Actualment és membre de la junta de l'Associació d'Escriptors en Llengua catalana.

Ruiz Garzón ens introdueix a l’obra de H.P Lovecraft diferenciant les tres etapes més significatives de l’escriptor: la gòtica amb escenaris foscos, imitant el seu admirat Edgar Allan Poe, l’onírica en què els somnis són la part central, influència de Lord Dunsany, i una darrera etapa, l’anomenada realista on apareix l’horror còsmic.

Definició d’horror còsmic, per Lovecraft: 

"La raça humana desapareixerà, i altres races apareixeran i desapareixeran per torns. El cel esdevindrà gelat i buit, penetrat per una llum dèbil d’estrelles mig mortes, les quals també desapareixeran, tot desapareixerà, i el que fan els éssers humans és tan lliure de sentit com el moviment lliure de les partícules elementals. El bé, el mal, la moralitat, els sentiments? Són només ficcions victorianes, només l’egotisme existeix.” 


Relació amb Edgar Allan Poe:

  • En Edgar Allan Poe trobem els  tres elements fundacionals: el fantàstic, el detectivesc i el terror. Utilitza un narrador objectiu, desafectat, cronista i realista que no cerca l’emoció del lector. No utilitza l’efecte per l’efecte, sinó  per proporcionar claus interpretatives, tanmateix des de la defensa de l’objectivitat. Per assolir aquest objectiu,  utilitza la primera persona (però de forma asèptica) i la tercera. Com a exemples, les obres: El gravat de la casa, El gos i La carta robada.
  • A Lovecraft els contes de Poe que més l’interessaven eren els macabres, com ara La caiguda de la casa Usher.
  • Ambdós són grans creadors d’atmosferes. Recomanació de lectura: La crida de Cthulhu.
  • Tots dos, també, utilitzen fonts versemblants, testimonis com ara: llibres d’erudició, notícies de diaris, testimonis orals o fins i tot recollits per policies.
  • Interessant esmentar l’antiheroi lovecraftià com a investigador depositador de sabers prohibits o poc comuns.
  • Lovecraft té una preocupació per la degeneració física.

Com a curiositat els dos escriptors compartien una obsessió pels gats
i pels arcaismes lèxics.




Relació amb Arthur Conan Doyle:

  • Els pares de tots dos foren ingressats en sanatoris mentals.
  • Ambdós van patir la ira de la crítica, aquella que defensava que la literatura popular no n’era, de bona. Des d’una base solitària es converteix en una base social gràcies als membres del cercle, als rescatadors de l’obra de Lovecraft.
  • Un altre punt en comú és com els personatges de Holmes i de Cthulhu (en general), són imitats o protagonitzen diferents homenatges en forma de noves novel·les. La popularitat dels personatges transcendeixen provocant infinitat de transtextualitats.
  • Tots dos van trigar molt a ser estudiats per l’acadèmia. No es produí fins que l’entorn va influenciar en què aquest fet succeís.
  • Abracen al final de la seva vida la ciència-ficció (Poe, en canvi, més al terror).
  • Quant a les matemàtiques: utilitzen la precisió matemàtica i els coneixements científics i de la paranoia. És a dir, tots dos apliquen la raó, Conan Doyle per descobrir l’assassí i Lovecraft per obrir-nos pas al coneixement de la immensitat.
  • Els dos escriptors volen i aconsegueixen deixar-nos amb la por al cos.

Com a curiositat, els obsessiona el sexe d’una manera peculiar i cauen tots tres (Poe, “Holmes” i Lovecraft) en el consum de substàncies addictives. Holmes i Lovecraft comparteixen l'afició pel violí.




Durant tota la conferència es referenciaven diferents autors i títols. Les obres d’alguns van influenciar Lovecraft, com ara l’horror còsmic de La casa en el confín de la tierra, de William Hope Hodgson (1877-1918)  i d’altres més actuals, que segur han begut d'ell, com ara Los nombres muertos de Jesús Cañadas (Penguim Randon House, 2013).
Per acabar, per aquells que volem apropar-nos per primera vegada a H.P. Lovecraft i a petició del públic, Ruiz Garzón ens proporcionà una suggerent tria:

A les muntanyes de la bogeria
L'ombra sobre Innsmouth
La crida de Cthulhu



2/06/2018

El món no em deu res, de Massimo Carlotto


Editorial Alrevés, col·lecció Crims.cat

117 pàgines


Si voleu passar una tarda memorable, d’aquelles que a les acaballes de l’estiu recordareu enyorant l’hivern, només heu d’escalfar la casa, proveir-vos d’una manta i un cafè calent. Perquè de la companyia s’encarrega aquesta petita meravella que no arriba a les 100 pàgines però que conté també un pròleg d’Àlex Martin Escribà i una interessant entrevista que ell mateix li va fer a l’autor.




L’obra d’aparença senzilla té una estructura gairebé teatral. Més que parlar de capítols, es podria parlar de quatre actes, fàcilment representables a l’escenari. De fet, mentre la llegia era capaç d’imaginar-me els quadres. Tres actors, tres losers (els meus preferits) que intenten dirimir una vida a la deriva. La solució per a cada un d’ells serà diferent, d’acord a la moral de cadascun. I de rerefons la ciutat de Rímini, panacea de pobres esperits a la recerca de guarir-se al sol o d’altre tipus de pobres que només aspiren  a sobreviure, ni que sigui al marge dels altres. Però hi ha qui no vol pagar el preu; després de conèixer l’abundància, no suporta la mediocritat.
La crítica social s’escampa entre els diàlegs punyents i no se’n salva cap poder, ni tan sols el mediàtic. La banca, la crisi, l’atur, la repressió policial, el turisme i el racisme, hi tenen cabuda.


“La mentida és l’únic veritable instrument de supervivència de què disposa l’ésser humà”.


Fotografia @Daniela Zedda
De la solapa del llibre:
“Massimo Carlotto (Pàdua, 1956), escriptor, dramaturg i guionista. Considerat un dels màxims representants de la novel·la negra italiana. A més de Il Fuggiasco, novel·la autobiogràfica, entre els seus títols de ficció destaquen L’oscura immensità della morte, Arrivederci amore, ciao i la sèrie protagonitzada pel detectiu Marco Buratti. Tots els seus llibres han estat traduïts a nombroses llengües i són un instrument per conèixer la realitat que ens envolta i, sobretot, el concepte de justícia, una de les seves grans dèries.”


Massimo Carlotto té uns ulls blaus que miren fosc. La seva mirada desencantada veu el mal social, els interessos econòmics que mouen els fils d’aquest gran drama, que per a alguns s’ha convertit en comèdia.

Un dels aspectes que més m’interessa de l’autor és la seva   percepció sobre l’etiqueta “mediterrània noir”. El vam poder escoltar a la BCNegra d'enguany, a la taula “Talents consolidats del “Noir” del sud d’Europa” pronunciar-se al respecte però, per a qui se'l va perdre, pot trobar-ne les reflexions en la conversa amb Àlex Martin Escribà amb què es tanca el llibre. El viratge de l’etiqueta es pot resumir extraient aquest paràgraf:

“Aquest corrent ha estat com un vent de mestral que ha arrasat el món de nombrosos autors, editors i lectors. Una experiència bella, profunda i decisiva en el seu moment. Però el “mediterrània noir”, en aquests moments, transita sobre el fons d’aquest meravellós mar amb milers de cadàvers d’immigrants ofegats.”



Ecco!, jo crec que no es pot parlar amb més claredat.
No cregueu que és una lectura dura (a mi m’encanten). En aquest cas, no és així. La ironia, la manera amb què està traçat el personatge de Lise i la innocència entranyable d’Adelmo, us faran somriure. Us el recomano molt. Buona lettura!