Pàgines

11/03/2019

Alacrán, de Salva Alemany

Editorial Amarante
259 pàgines



És la primera novel·la que llegeixo d'aquest escriptor valencià, tot i que n’ha publicat tres més: La suerte no existe, finalista del II Premio de Creación Literaria Bubok, Éire, finalista del premi La Trama d’Edicions B, acabada de reeditar, i Una mirada perdida, publicada la setmana passada. 

Alacrán és una novel·la negra, negríssima, que ens apropa al món del narco i dels càrters mexicans. Santos és un gringo que viu amb Lupe en una localitat de la frontera mexicana, entre Ciudad Juárez i El Paso. Treballa com a mecànic però també, de tant en tant, li fa encàrrecs a Don Dimas, el capo d’un dels càrters més poderosos. Santos, un paio dur, que no té cap mena d’escrúpols per fer la darrera feina bruta que li permeti cobrar una gran suma de diners per canviar de vida i començar de zero, es veu implicat en un segrest. Un secret, un passat que sempre torna i una realitat: una vegada que es té contacte amb el narcotràfic és impossible sortir-se’n.



El que més m’ha agradat de la novel·la és l’atmosfera que aconsegueix l'autor, amb una flaire de Breaking Bad, que embolcalla a uns personatges pragmàtics, acostumats a sobreviure i a aprofitar els bons moments que la vida els ofereix. Remolquen penes, s’afanyen a esborrar-les i malden per trobar un nou camí que els permeti una treva. Saben que això és el que s’enduran i, d’alguna manera, intueixen que no serà per sempre. Menció especial a la dona del protagonista, Lupe, lluitadora i que es comunica amb silencis antics, amb una resignació apresa. 

Tot i que la novel·la es desenvolupa a Mèxic, hi ha un episodi que transcorre a Colòmbia. He trobat interessant la manera d’explicar com el càrtel de Juárez actuava en connivència amb els colombians, abans que ells mateixos controlessin tot el negoci a Nord-amèrica, molt ficcionada, sense afectacions documentals. L’escenari no pot ser més negre, a Ciudad Juárez s’ha passat de centenars a quatre mil morts en qüestió d’un any.

Tanmateix, Alacrán és una novel·la que parla de pèrdues, que interpel·la el lector i que apunta qüestions morals. Fins a quin punt, per salvar la teva vida, estaries disposat a trair un amic? Quin preu tenen els mateixos anhels? Qui té dret a considerar-se un bon pare o una bona mare quan els seus referents estan danyats? 

Com ens anticipa l’epígraf, "Dios no le da alas a los alacranes", i envoltats de tanta violència estructural —a voltes interioritzada pels personatges d’una manera esfereïdora— serà molt difícil que puguin salvar-se sense arrossegar-se i picar mortalment. Els somnis, les promeses, aquests sí, solen endur-se’ls el vent. 

 
Salva Alemany és valencià. Ha estat vinculat a la música, en concret al grupo RC Druids, rock psicodèl·lic de garatge activou des de l’any 90 fins al 99, vinculat també a la administració i des de fa uns anys a les lletres.