Pàgines

2/10/2022

Concert del gat negre al Casino L'Aliança de Poblenou

El Casino L’Aliança del Poblenou obria els telons vellutats per rebre la primera taula rodona de la tarda del dimecres, 9 de febrer. Amb el nom “Bordúria, Hergé”, fent referència al país imaginari de Les aventures de Tintin, es volia abordar les novel·les de gènere negre que estan adreçades a un públic que no acostuma a ser l’habitual. Els convocats eren escriptors amb novetats literàries juvenils: Empar Fernández, Xavier Gual i Gerard Guix (Care Santos, amb absència pandèmica justificada), moderats pel periodista cultural David Castillo que, s’ha de dir, no va estar prou encertat amb les preguntes. Des d’un rebregat Què penseu del futur de la novel·la negra en català?, passant per un parell de preguntes confuses sobre si se sentien influenciats per alguna de les tradicions del gènere negre o “per les localitzacions on escrivien” (sic), els escriptors driblaven els trets a l’aire per centrar-se en el fil conductor dels respectius llibres que havien escrit. Tot i això, se’n va poder extreure la conclusió que  “el gènere era un bon ganxo per a crear lectors a les aules” i per combatre en la batalla de la gran oferta audiovisual, que d’entrada ja estava perduda.

 

David Castillo, Empar Fernández, Xavier Gual, Gerard Guix
@Raquel_GSerrano

Era el torn de la segona taula: “Vigàta, Camilleri”. A l’escenari, Sara Bilotti i Maurizio Torchio, moderats per Claudia Cucchiarato. Després dels breus honors protocol·laris al creador del comissari Salvo Montalbano i la picada d’ull al barri imaginari i sicilià Vigàta, present a totes les seves novel·les, els ponents van entrar en matèria. El fil conductor no només era el previsible —la nacionalitat italiana— sinó els punts comuns de les seves novel·les: Temps de Tempesta, de Bilotti i El mal cautivo, de Torchio. “Novel·les que interpreten el mal de la nostra societat”, com apuntava Bilotti i que ho fan narrant des del punt de vista de la captivitat. 

Passaven els minuts i començaven a aparèixer als llavis dels ponents, amb simpatia i seducció, termes ferotges que ens interpel·len com a ciutadans: els monstres carceraris, els efectes tatuats en el cos i en la ment del captiu, la somatització en l’agorafòbia o la  claustrofòbia que pot esdevenir “claustrofíbia”, com a mecanisme de defensa. En paraules de Torchio: “un no pot trobar-se estrany en un lloc on sap que ha d’estar massa temps”. La desconnexió amb la realitat i les malalties mentals són una vàlvula d’escapament per a la repressió en què es veuen sotmeses les persones que han caigut en poder d’algú, en el cas del thriller de Bilotti, o d’alguna institució, en la novel·la de Torchio. Per acabar, Bilotti evidencia la tendència social d’assenyalar aquells que no denuncien els maltractaments, amb gran manca d’empatia quan, en realitat, és una de les conseqüències d’aquesta violència en les víctimes, la coerció de la iniciativa i de la llibertat de fer-ne ús.

 

 

Claudia Cucchiarato, Sara Bilotti, Maurizio Torchio
@Raquel_GSerrano

Per acabar la jornada que s’havia posat interessant, Eugenio Fuentes, Rosa Ribas i Paula Rodríguez ens van delitar amb un concert orquestrat per la moderadora Anna Abella. El títol de la taula rodona era “Wakanda, Stan Lee”, el país fictici situat a l’Àfrica subsahariana, creat per Marvel Comics. Amb hàbil moviment de batuta, Abella anava dirigint la comunió dels tres escriptors que anava in crescendo, acotant-se mútuament fins a acabar encavalcant-se de tal manera que, a aquelles hores, ja havia desaparegut l’entaulat de fusta del Casino, s’havien esvaït les parets decorades amb motllures de guix i tot el públic presenciàvem una tertúlia de cafè de tarda enginyosa. La conversa tant podia pivotar en els efectes pandèmics —a l’hora de triar el tema de l’obra o, veladament, en el comportament dels personatges— com en els secrets secretíssims de les famílies que són “forats negres revestits de normalitat però als quals, si els apliquéssim una lupa, la mal coneguda “normalitat” desapareixeria”, segons Ribas. Tot just quan els ponents afinaven més els instruments —amb incursions de dades científiques tan interessants com gràfiques per part de Fuentes—parlant de la gran assignatura pendent del gènere negre, una mateixa, la que subscriu aquestes quatre línies havia de marxar a agafar un tren, qui sap on. 

Quin era aquest compte pendent que crítics, públic i experts de tota mena del gènere criminal haurien de saldar? Els tres autors van coincidir que calia posar el focus no tant en la foscor de la trama sinó en la lluminositat de l’estil del text. “No tots els autors de gènere negre escrivim com si es tractés d’un guió”, va postil·lar l’escriptora argentina Paula Rodríguez.

 

Anna Abella, Eugenio Fuentes, Rosa Ribas i Paula Rodríguez
@Raquel_GSerrano

Les busques del rellotge i la mirada recriminant del gat negre de l'escenari, em van expulsar d’aquell edifici que havia estat, i serà durant els pròxims quatre dies, testimoni de tantes hores d’ofici escrivint en silenci i solitud, veritats o mentides de ficció, condensades i convertides en llibres.




2/09/2022

Las lágrimas del caimán, de Susana Hernández

Las lágrimas del caimán és la darrera novel·la publicada de l’escriptora Susana Hernández i ha estat premiada amb el III Premio Auguste Dupin. Un premi en homenatge al personatge del detectiu que va idear l’escriptor considerat pare de la novel·la criminal Edgar Allan Poe. L’editorial Distrito 93 publica l’obra guanyadora en la seva col·lecció Línea Negra. 

 


 

La novel·la comença fort. Karen Alcázar, una de les protagonistes  i escriptora de novel·la negra, troba l’amant penjat al bany quan torna d’un viatge. Els indicis apunten que es tracta d’un suïcidi però, com les coses mai no són com semblen o gairebé, no trigaran a descobrir que l’han assassinat. Això no és cap avançament del final, sinó que passa a les primeres pàgines i és el tret de sortida de la investigació que durà a terme el sergent Campillo, agent del grup d’investigació dels Mossos d’Esquadra. Poc després, apareixeran assassinats els masovers d’una finca propietat de l’escriptora.


Partim de la identitat de la Karen per anar trenant aquestes dues trames amb altres subtrames temàtiques, com és la pèrdua d’un fill o la vulnerabilitat de les persones que pateixen una malaltia mental; en aquest cas una psicopatia. Tot i això, el tema central és la venjança. Un sentiment rancuniós que es va coent al llarg dels anys i que va més enllà de la pulsió, de matar en un rampell i que té a veure amb maquinar, ordir un pla per rescabalar un dolor. Per ser venjatiu s’ha de patir molt, tant com per voler idear un acte que busqui causar el mateix greuge o encara més gran que el sofert. L’acte de la venjança aporta a aquestes persones un alleujament psicològic, una reparació del mal, l’expiació d’un dolor. El contrari seria el perdó o en el cas que els sigui impossible aquest descàrrec, fins i tot, poden arribar a caure en un victimisme que rememori recurrentment els greuges i que impliqui relacions basades en el xantatge emocional.

 

Així doncs, hi trobarem personatges ferits, ben treballats i calidoscòpics. Els coneixerem pels seus actes, com aquella frase lapidària, però també pels diàlegs que l’autora enginya hàbilment. Susana Hernández és una autora sòlida, de trames esgrimides amb l'arma esmolada de l'ofici i un estil àgil, fresc, amb metàfores potents i visuals gens rebregades.

 

 

      Susana Hernández és l'autora d'una desena de novel·les, 
            creadora de la sèrie de la sotsinspectora Rebeca Santana, 
            ha guanyat diversos premis i és escriptora de peces teatrals.



Quant a l’estructura, Las lágrimas del caimán consta de tres parts: La primera intitulada El séptimo día de lluvia, la segona El sargento que escuchaba canciones de amor i la darrera La hora del big bang. Totes tres coincideixen amb el plantejament, el nus i el desenllaç. Amb les analepsis i altres recursos literaris,  l'autora  sacseja els tres elements  “temps, espai i acció” fins a aconseguir un bon còctel pertorbador. L’estructura és molt marcada, amb capítols curts i àgils, amb epígrafs de caràcter cinematogràfic, frases extretes de pel·lícules emblemàtiques com El Padrino, Psicosis, etc.



        Presentació del llibre dins el cicle Novel·la Negra  
        Crims.DOAlella de la Biblioteca Ferrer i Guàrdia

Sotmesos en un ambient angoixant, condensat i d’atmosfera pesada i tòrrida, entre aires condicionats i ventiladors d’aspes (he de dir que vaig llegir el llibre en un inclement mes de juny), anirem resseguint les pistes per esbrinar qui és l’assassí i sobretot el motiu pel qual ho és. No ho sabrem fins al final de tot perquè hi ha girs inesperats que ens mantindran en vil, tant és així que les darreres vint pàgines volaran com si fossin cinc.


Las lágrimas del caimán és una novel·la criminal psicològica, on queda palesa la maldat humana, que es llegeix amb ganes, i té aquell toc d’intriga final que recorda les novel·les enigma de l’ínclit Auguste Dupin. 

No us la podeu perdre, en gaudireu segur. Paraula de negraferida.

2/07/2022

Subversió a El Molino. Una tarda a la BCNegra.

No tothom pot dir que ha actuat al Molino i més si és escriptor i les plomes i els cabarets li queden lluny. El passat dissabte dia 5 de febrer algú es va atrevir a cantussejar a l’escenari un fragment d’aquella copla Él vino en un barco, de nombre extranjero... Va ser el professor de Grenoble, en Georges Tyras i el públic va esclatar a riure. És el que té ser convocat per negrejar al Festival BCNegra a una de les sales d’espectacle més emblemàtiques i amb més història de Barcelona. 

 


L’edició de la BCNegra del 2022 continua fidel a la tradició de recuperar un autor, un llibre i un personatge per recordar-los. Els escollits són l’escriptor britànic Ted Lewis, una obra clàssica, Èdip Rei, de Sòfocles i Petra Delicado, la inspectora que Alicia Giménez Barlett ideà.

Com a novetat, enguany, els títols de les taules rodones fan referència a llocs literaris i als seus respectius autors. 

 

Alberto Valle, Ramon Espelt, Grace Morales i Jordi Canal
Foto @Raquel_GSerrano

La tarda del passat dissabte va començar amb la taula rodona "Escala, Mario Cruz". Jordi Canal, Ramon Espelt i Grace Morales, moderats per  l'eloqüent Alberto Valle, rememoraven la figura de l’escriptor i editor barcelonès Mario Nicolás Lacruz Muntadas. Els ponents van repassar una bona part de les pel·lícules dels anys 50. Escala és el nom del lloc imaginari que va idear Lacruz per eludir la censura en la seva novel·la El inocente, obra amb què va guanyar el 1951 el Premio Simenon, organitzat per l’editorial Aymá, traduïda a vuit idiomes i adaptada al cinema amb el títol Muerte al amanecer (Josep Maria Forn, 1959). A la sala, de butaques vermelles i  lluentors de strass, es va poder veure més d’un bolígraf anotant títols de llibres com Los otros, de Luis Romero, Los atracadores, de Tomás Salvador o pel·lícules dels anys 50 com El cerco, El fugitivo de Amberes, totes dues dirigides per Miguel Iglesias, Apartado de Correos 1001, dirigida per Julio Salvador i algunes del anys 60 com Ella y el miedo, dirigida per León Klimovsky o A tiro limpio, de Francisco Pérez-Dolz. Obres i pel·lícules de post-guerra, amb pocs recursos econòmics, però que indaguen en el sostrat d’un país sotmès a una dictadura i que excel·leixen a mostrar una societat sòbria i desoladora.

 

Rosa Mora, Àlex Martín Escribà, José Vicente Saval, Hernán Migoya i Georges Tyras
Foto: @Raquel_GSerrano

Avancem uns quants anys més de la mà de Rosa Mora, que va moderar la segona taula de la tarda "Carvalholandia, M.V. Montalbán" amb els experts i autors Àlex Martín Escribà, Hernán Migoya, José Vicente Saval i Georges Tyras. Les complicitats entre els convidats van donar peu a moments estel·lars, en una taula distesa on es va fer un repàs exhaustiu de la trajectòria del personatge Pepe Carvalho, creat per Manuel Vázquez Montalbán, des del seu debut a Yo maté a Kennedy (1972) o —el Carvalho com pròpiament el coneixeríem després— a Tatuaje (1974). Una síntesi dels cinquanta anys d’història del personatge fins a arribar a Problemas de identidad, de l’escriptor, i comissari de la BCNegra, Carlos Zanón. Els ponents van destacar títols com Tatuaje (1974), La soledad del manager (1977), Los mares del sur (1979), El laberinto griego (1990), Quinteto de Buenos Aires (1997) i El hombre de mi vida (2000).

 

Ada Castells, Carlos Bassas, Pilar Gómez i Jesús Lens
@Raquel_GSerrano

La tercera taula anomenada "Èdip detectiu, Sòfocles" ens proposava rescatar aquesta obra clàssica. Ada Castells va moderar amb  desinvoltura i gràcia a Carlos Bassas, Pilar Gómez i Jesús Lens que van incidir, tots tres i amb gran complicitat, la vigència d’aquesta tragèdia grega i l’excel·lència del seu autor, Sòfocles, per sobre d’altres contemporanis de l'època. La intriga, el començament del text in media res i la recerca desesperada a través d’uns testimonis són elements comuns que l’obra té amb el gènere negre, en especial amb la figura del detectiu privat. 

 

Ja eren les set del vespre quan començava a haver-hi cua per entrar al Molino i  veure la darrera taula, amb el títol "Yoknapatawpha, William Faulkner". Quan el comissari Carlos Zanón la va presentar, va dir: "aquesta taula serà una de les que tothom recordarà i podrà dir que ell hi era aquell dia". I així va ser. Álvaro Colomer ho tenia fàcil davant d’aquelles tres donasses: Núria Bendicho, Fernanda Melchor i Brenda Navarro. El fil conductor era la influència de la lectura de Faulkner en l’obra de totes elles. Va ser una classe magistral on es van abordar els interessos literaris individuals i col·lectius, es va fer palesa la violència que hi havia a les societats en general, la que pateixen —explícitament i implícitament— les dones, la violència econòmica de classe, el desig d'assenyalar-la amb el dit i de no deixar-la reproduir des del silenci. Va destacar l’honestedat amb què les escriptores van parlar, la catalana Bendicho des del posicionament polític i feminista i les mexicanes Melchor i Navarro des de les experiències familiars més personals,  despullades de qualsevol pàtina intel·lectual, i totalment abocades a subvertir no només les costures del gènere sinó de la literatura universal.

 

Álvaro Colomer, Brenda Navarro, Fernanda Melchor i Núria Bendicho
Foto: @Raquel_GSerrano

Quina millor manera per acabar aquella tarda al Paral·lel —on vam començar a parlar d’obres que se les enginyaven per esvalotar la consciència sense despertar les sospites d’una censura— que amb una frase que Àlex Martín Escribà (professor, crític literari, director del Congreso de Cine y Novela Negra de la Universidad de Salamanca i director de la col·lecció Crims.Cat) va recuperar de Manuel Vázquez Montalbán: “El futuro de la novela negra es dejar de ser literatura de género para pasar a ser literatura en mayúscula”.