RESSENYA

ON MAI NO CREIX L'HERBA

Sebastià Bennasar
Editorial Alrevés

Llegeixes el darrer llibre de Sebastià Bennasar i saps, des d’aquell moment, que seràs interpel·lat. Amb el seu peculiar ús de la segona persona del singular del present d’indicatiu, t’increparà com si t’estigués assenyalant amb el dit índex.  Ei, tu!  Tu saps. Tu ets. Tu sents. No hi ha espai per a la incertesa.

I així et converteixes, per ordre de conjugació verbal, en una traficant, una prostituta, un assassí o, fins i tot, en el lladre de la Moreneta. Un recurs —més aviat penso en una tècnica— de l’autor, que et fa partícip de les angoixes, dels anhels, de tots els pensaments dels protagonistes; un tu a tu que, d’inici, el tens perdut perquè saps que qui mana és ell. Et posa el caramel a la boca i te’l treu. Com a prova, la petita incursió de l’ínclit Joan Miquel Romaní — el devastador de ciclistes via patacada de llibres— amb la qual t’il·lusiones pensant que el personatge tindrà un paper important en la trama.  Però no. 

Llavors és quan tu t’apoderes del requeriment  i  et dirigeixes a l’autor, amb un comentari com aquest (que no arriba a ressenya) i li dius: Tià, tu saps que estem expectants; saps que volem una novel·la del Joan Miquel Romaní!