CELS TARONGES
Jordi de Manuel
Columna Edicions
Sóc de les que quan començo alguna cosa, l'acabo. La majoria de vegades perquè en gaudeixo, d'altres perquè m'hi entesto i prou. Amb el temps, vaig aprendre que aquesta màxima no era gaire pràctica a l'hora de parlar de llibres. No tots en valen la pena. Un dia, un amic meu em va dir mira-t'ho d'aquesta manera: quants pots llegir-ne en un any? 100, 125? Tu saps quants d'altres llibres, desitjats per tu, es queden a les lleixes sense ésser els triats? I té raó.
D'altra banda, i fa mal de parlar-ne, tinc un vessant un xic preocupant. Quan quelcom m'agrada, m'hi llenço de cap. Em passa amb el menjar, amb la roba —sóc capaç de comprar-me tres pantalons iguals de diferents colors—, amb el tabac (quan fumava), però també amb la literatura. Quan vaig descobrir que m'agradava José Saramago, no vaig trigar a tenir la seva obra completa i me'n falten pocs per tenir-la llegida! Així que, tal com explicava, a la primera entrada en què parlava de l'autor Jordi de Manuel, quan vaig llegir que la seva obra combinava gènere negre amb ciència-ficció distòpica em va interessar molt. No només no m'ha defraudat en les meves esperances, sinó que estic altament enganxada a la seva manera d'escriure.
Deixaré de banda l'investigador Marc Sergiot —perquè crec que encara em falta llegir-ne més i potser es mereixerà una entrada diferent— per parlar avui de la manera tan elegant que té Jordi de Manuel de fer literatura.
Cels taronges, està escrita l'any 2001, tot i que transcorre el juny de 2008. I mentre amb Tres somnis blaus, es projectava fins a l'any 2015 —escrita l'any 1999— en aquesta novel·la, l'autor t'aboca a l'analepsi, però dins del mateix futur. No hi falten les al·lusions i la juguesca entre incursions de personatges i fins i tot d'escenaris finals. Si tenim en compte que aquesta novel·la també va ser premiada (Premi de Novel.la Breu Ciutat de Mollerusa 2000) i que ambdues es poden llegir perfectament sense l'altra, arribem a la conclusió que estem davant d'una genialitat.
Ja me n'he fet addicta (com a la xocolata blanca…) i té molt a veure la fluïdesa de les paraules escollides; l'elegància d'utilitzar la paraula precisa. No hi ha res que em desagradi més en una obra, que llegir-hi explicacions eludibles. Jordi de Manuel no ho fa, no explica res fil per randa, sinó que amb aquest vast vocabulari li sobra temps i espai per fer-nos delitar, per exemple, amb la història d'un avantpassat conreador de raïm, que no coneixia el peu americà empeltat (i per tant, patidor de la devastació de la fil·loxera), el miracle de la Verge de Sogues o un paisatge meravellós:
"(…) tots els vespres tenien la seva pròpia posta de sol, singular i única. L'ensinistrà a distingir els matisos de la llum a la llunyania del pla. Li ensenyà a observar que, en aquelles terres, en pondre's el sol adquiria diferents tonalitats que canviaven fins que l'astre s'ocultava i queia la foscor."
Propera parada: Cabells porpres.