Ressenya
Territorio líquido
Relatos de la incertidumbre
Amb aquest suggestiu títol, arriba a les meves mans aquest llibre
d’inquietant coberta. Les volàtils formes sorrenques del desert van acaparant
la meva atenció. Hi ha res més frisós que la incertesa?
La sinopsi de la contracoberta resa així:
“Bajo la superficie desértica de un tiempo marcado por el
descreimiento, fluye el agua revitalizante de los contadores de historias.
Territorio líquido contiene más de sesenta relatos de diecinueve autores que
escriben sobre el amor, el odio, la vida y la muerte.”
L’editorial Atónitos, amb la seva col·leció —de nom evocador— Orígenes,
publica nous autors literaris. Si precisament d’allò que estem parlant és de la
inseguretat dels nostres dies, d’entrada ja és una decisió valenta que hem
d’agrair.
En un inici, pensava que podia ser un llibre d’acusat caire
postmodernista, però m’ha sorprès per la diversitat d’estils de cada autor i la
manera de lligar-los al volum. El denominador comú de tots ells és
precisament l’instant, l’efímera sospita que res perdura davant de la solidesa
de la realitat frèvola que ens envolta. Oxímoron? I què no ho és en aquests
temps? Entre diferents gèneres com els de ciència-ficció, negre i eròtic
aquests relats (alguns microrelats) van traspassant al lector la idea que
qualsevol temps anterior era millor que el present; ho fa des de la malenconia,
des de la mirada perduda i el somriure albat.
Un dels relats que més m’ha fascinat és l’escrit per Marga Dorao,
l’intitulat Ni siquiera tú. Aquest escrit, de poc més de tres pàgines, recull el concepte del qual estem parlant d’una manera explícita, però està tan admirablement sedassat
que, fins i tot, amb l’extracció d’una frase us en podreu fer una idea:
“La
aguja da pequeños saltitos contra el vinilo aunque es un cedé lo que suena”.
L’anhel dels records dels costums perduts fa presència en el treball de
molts d’aquests autors. Un magistral text com La partida diferida, de Rafael
Fontecha, fa palès com els espais que ocupen les reminiscències d’uns costums
esvaïts són irreemplaçables. I si frisats per captar el moment (perquè se’n va
i el nostre consum ha derivat a invertir-ne en nosaltres mateixos, en la nostra
acceptació), ens precipitem a atrapar una imatge, filtrar-la —amb tots els
recursos que l’era digital ens proporciona— i exhibir-la a la Xarxa, ens
adonarem que ja està tan falsificada, que la realitat la deixarem surar destil·lada, gris i
bruta. D’això, de robar la bellesa natural, en parla Sabiduría tribal, de l’escriptor Raúl Baixauli.
Llegint, des de relats que exposen el neguit d’unes condicions laborals
precàries, passant per d’altres que hi presenten efímeres relacions amb por al
compromís fins a una distopia angoixant que planteja un món artificial, el
lector es preguntarà si és aquest darrer supòsit la solució al desastre al qual
s’està abocant l’ésser humà. La crítica social, atès a l’aparició de referències
sobre l’edatisme, la manca de valors i d'escrúpols, la soledat i la desesperació
de les persones, n’és present al recull
de textos constantment.
La nostra generació ha estat educada amb l’expressió “de per vida”
acompanyant qualsevol consell, a l’hora de prendre una decisió important. Havíem
de triar molt bé la carrera perquè ens permetria obtenir un ofici de per vida,
això si no triaves quedar-te amb el negoci familiar; i si ens casàvem no hi
hauria l’opció per a rectificar, no podíem equivocar-nos. Tot s’havia de
programar per a un futur confortable. ¿Com no hem d’estar angoixats amb la precarietat
laboral d’avui dia i la manca de compromís polític i social, venut a raons
econòmiques d’una elit dictatorial? ¿Com
no odiar a un cap que t’acomiada, una dona que t’abandona, un amant furtiu o
uns fills dèspotes?
Com a resposta sempre podrem alleugerir-nos amb el recurrent hedonisme
imperant, aquell que mitiga les penes amb un plaer que s’esvaeix, com una
devastadora droga, que t’anirà exigint-ne més i més.
Quien goza olvida, pero goza.
Quien guarda, guarda, pero sin vida. Te desearé siempre. Y los dos éramos
inmortales.
El amante inmortal. Coral Font.
No vull acabar aquesta ressenya sense parlar de l’acurada edició, tant
de la coberta de Félix de la Fuente, com de la maquetació amb una presentació
impecable: de taca i de marges; un índex que s’agraeix i un magnífic pròleg de l’escriptor Rafa Caumel,
qui deixa entreveure que, potser, enyorar les
il·lusions passades és una forma de construir sobre un territori incert, ben
líquid, que ens amenaça amb evaporar-se entre les nostres mans.
Territorio líquido, de venda aquí.