Rafael Tasis, novel·lista policíac.
Àlex Martín Escribà
"crims.cat" Editorial Alrevés
Ja feia temps que tenia moltes ganes de llegir
aquest assaig. Tant, que en un dia i mig ja l’he acabat.
Per a tots aquells que estiguin interessats en
l’estudi del gènere, Rafael Tasis ens va deixar unes paraules que hi apareixen en
forma d’epígraf a l’inici:
“He procurat predicar amb l’exemple, sense
pretensions d’iniciador però sí amb el desig que altres escriptors catalans
volguessin engrescar-se a escriure també llibres d’aquesta mena”.
El llibre està dividit en dues parts. La
primera contextualitza els inicis del gènere i explica els orígens populars de
la novel·la policíaca. Però compte, el terme popular entès com a adjectiu que
qualifica la seva acceptació general de la societat. Molt interessant la seva
investigació sobre la terminologia amb què el nostre país va adoptar aquestes
novel·les, “de lladres i serenos”, malgrat que ni la crítica americana no va
ser capaç d’etiquetar el gènere durant molts anys; així trobàvem nomenclatures
com detective story, crime story, crook story, thriller story, penitent
story, suspense story...
Un dels punts que més m’ha cridat l’atenció és
la intenció manifesta de Rafael Tasis de conrear un gènere que al final es
pogués convertir en la fórmula per a recaptar més lectors en llengua catalana.
I és que a més a més de superar la censura —també hem de recordar que el català
s’havia suprimit de les aules—, hi havia la dificultat d’escriure en una
llengua que es volia —necessitava— normativa mentre que la ciutadania la parlava
quan i com bé en podien. Aquesta dificultat es traslladava a la manera de
tractar la versemblança en el llenguatge dels personatges, als diàlegs i a
l’aparició de l’argot (majoritàriament ple de paraules espanyoles). Si es volia
ser curós amb la llengua que s’escrivia per tal que en fos un exemple, la
realitat política i social no deixava de ser un impediment.
He de dir que el llibre està intel·ligentment
estructurat. Dos-centes tretze pàgines distribuïdes en un profund estudi de la
producció de Rafael Tasis (1906-1966), tant de les seves novel·les com del seu
llegat de traduccions: obres de Simenon i també per a la col·lecció La Cua de
Palla a Edicions 62.
La segona part de l’assaig, compren la faceta
teòrica de l’autor sobre el gènere policíac. Molt interessant, de nou,
comprovar les seves set regles i preceptes que ha de tenir una bona novel·la
d’aquest gènere, perquè tal com Tasis
afirmava “en realitat el gènere té —cosa que no pot dir-se de la novel·la en
general— una ètica i una estètica precises, que no poden transgredir-se sense
caure en pecat de confusió de categories.”
Si a més a més, Àlex Martín Escribà hi afegeix
un recull epistolar, ressenyes, articles i fins i tot l’inici d’una petita
troballa de tretze pàgines manuscrites que ja m’havien enganxat, us podeu fer
una idea de l’oportunitat i la importància del testimoni d'aquesta investigació sobre Rafael Tasis.
M’ha agradat tant la manera d’abordar aquesta
recerca, que he pensat inspirar-me en ella per a fer el meu Treball final de
grau.
I ja per acabar —crec que no cal que us
recomani la seva lectura; d’aquest petit comentari ja se’n desprèn aquesta
obvietat i per si no queda clar: obligatòria!— volia explicar que el darrer
llibre que he llegit és Adéu, nena de Raymond Chadler i m’ha agradat molt.
Poder comprovar que Rafael Tasis el tenia dins de les seves tretze lectures
preferides, m’ha fet somriure, ho reconec. La setmana vinent en parlarem, al
club de lectura que organitza Dòria Llibres i dirigeix Joan Ametller. Però,
això es mereix una nova entrada al blog.