Breu història del cinema negre a través d'un grapat de rareses magistrals
A càrrec de Mauricio Bach
Dilluns, 16 de febrer, 19 h.
Auditori del Pati Manning
Mauricio Bach, professor, periodista, editor i crític literari, fa un breu repàs d'hora i mitja a la història del cinema negre, des d'una particular mirada. Ofereix una tria de quaranta-cinc pel·lícules que tenen com a factor comú la raresa o la innovació.
Les pel·lícules proposades van des dels anys 40 en blanc i negre, característica que ja fa pel gènere negre, fins a algunes produccions de l'actualitat.
Així, la proposta es fixarà en cintes que apuntaran certs elements de ruptura amb els inicis més canònics. Apareixen directors alemanys que aporten al cinema nord americà tot el bagatge de l'expressionisme alemany del cinema mut: les preses a la besllum; les llums i les ombres. Sorgeix el fals documental i també alguna incipient escena tipus road-movie, famoses als anys 60. Les idees innovadores comencen a trencar els motlles del gènere. Les rígides regles d'assassinat, detectiu i femme fatale es van diluint en barrejar-se amb altres gèneres com els melodrames. Sorgeixen trames oníriques i freudianes, intencions plenes de càrrega política i crítica ideològica o trencament del paper secundari de la dona o com a pèrfida, per a convertir-se en la investigadora o fins i tot en la directora de la pel·lícula.
Aquí us deixo una petita aproximació de la relació de títols que Mauricio Bach ha escollit i un petit apunt del seu interès, rodatges que respiren aire fresc i ventila les visions més puristes. Una gran majoria pertanyen a la categoria B, però, com bé diu "la manca de mitjans es converteix en virtut quan el director té un talent visual".
Anys 40
1. La mujer del cuadro. Laig. F. (1944): es genera la hipòtesi de com un personatge anodí pot veure's implicat en una trama criminal.
2. Detour. (Ulmer, E.G. (1945): Innovadora per la seva escenografia Bauhaus i el seu caire existencialista.
3. Envuelto en la sombra. Hathaway, H. (1946): es mostra com un fals documental i alhora introdueix un personatge femení que manté diàlegs còmics amb el protagonista, gairebé esdevé una guerra de sexes.
4. Solo en la noche. Mankiewicz, J.L. (1946): la novetat recau en l'amnèsia, mai abans utilitzada. El protagonista investiga sobre la seva persona.
5. La dama del lago. Montgomenry, R. (1947): l'adaptació de la novel·la de Chandler arrisca i sorprèn al traspassar la primera persona a la càmera permetent veure només el detectiu quan es reflecteix als miralls.
6. La soga. Hitchcock, A. (1948): crim perpetuat pel sol plaer intel·lectual de cometre'l.
7. La ventana. Tedzlaff, T. (1949): el protagonista és un nen.
8. Almas desnudas. Ophüls, M. (1949): tractar des del melodrama, parla del procés de conversió i de penediment del personatge principal.
Anys 50
1. El demonio de las armas. Lewis, J. (1950): delirant fins al surrealisme, la seducció dels protagonistes a través de les armes.
2. El autopista. Lupino, I. (1953): dirigida per una dona.
3. La casa bambú. Fuller, S. (1955): introdueix l'escenari exòtic.
4. El beso del asesino. Kubrik, S. (1955): es trenquen els cànons i apareixen les pel·lícules de cinema independent. Nouvelle vague: rodatge en escenaris naturals.
5. Chantaje en Broadway. Mackendrick, A. (1957): introdueix el cinema social al negre.
6. Screaming Mini. Oswald, G. (1958): aparició del pole dance al gènere, també la psicoanàlisi i el personatge psicopàtic d'un escultor.
7. Vértigo. Hitchcock, A. (1958): adquireix una dimensió filosòfica, metafísica.
8. Sed de mal. Welles, O. (1958): Charlton Heston protagonitza un dels primers policies corruptes i també introdueix l'element de les fronteres: fa de mexicà.
Anys 60
1. Blast of silence. Baron, A. (1961): Nouvelle vague francesa, rodada a Nova York, de caràcter existencialista: l'assassí no vol cometre el crim.
2. Cazadores de mujeres. Rowland, R. (1963): el mateix autor de la novel·la adaptada interpreta el paper del protagonista.
3. Una luz en el hampa. Fuller, S. (1964): triada pel ponent per un element d'elevat impacte a la primera escena. Una prostituta mata a un proxeneta i en aquell moment li cau la perruca; és una dona calba.
4. Los asesinos de la luna de miel. Kastle, L. (1969): incòmode, se situa entre l'underground i el documental. Agredeix a l'espectador, grotesca. Aborda el crim amb un element de versemblança inaudit en el temps.
Anys 70
1. Escalofrío en la noche. Eastwood, C. (1971): pionera a l'època, aborda el perill vinculat a la fama, introdueix la figura d'una fan pertorbada.
2. Sweet sweetback's baadassss song. Van Peebles, M. (1971): underground black film, comencen les pal·lícules dirigides per blancs de negres, segueix de manera tàcita la segregació. Amb càrrega política i ideològica.
3. "Coffy". Hill, J. (1973): introdueix la figura de la dona que mata per revenja, una infermera es converteix en prostituta per venjar la seva germana.
4. El confidente. Yates, P. (1973): basada en la novel·la de Georges Higgins. Regenera el gènere negre amb una violència continguda i uns personatges que retraten com poques vegades les interioritats del món criminal.
5. La piel en el asfalto. William, J. (1973): capta molt bé el xoc social entre les forces de l'ordre conservadores i el moviment hippie del moment.
6. El hombre clave. Mulligan, R. (1974): als a nys 70 triomfaven les de Harry el sucio d'Eastwood i en la seva versió més xarona les de Bronson. Aquest tipus de pel·lícules fan de contrapunt.
7. El asesinato de un corredor de apuestas chino. Cassavetes, J. (1976): cinema negre, d'art i assaig. Una icona dels cinema independent americà. S'introdueix en el món interior d'una prostituta.
8. Hardcore, un mundo oculto. Schrader, P. (1979): qui investiga és el pare d'una filla que fa pornografia. Introdueix, també, el tema de cintes que graven assassinats.
Anys 80
1. Atlantic City. Malle, L. (1980): en veritat és un melodrama que utilitza el gènere negre per reflexionar sobre la vellesa.
2. El hombre de Chinatown (Hammet). Wenders, W. (1982): juga amb la ficció i la realitat. És un homenatge al gènere negre.
3. Henry, retrato de un asesino. McNaughton, J. (1986): tracta d'un psicòpata amb escenes de sang i fetge, una mirada sobre la psicopatia molt descarnada.
4. El corazón del ángel. Parker, A. (1987): introdueix la figura del diable.
Anys 90
1. Teniente corrupto. Ferrara, A. (1992): nu masculí, transgressora pel tema de la culpa catòlica.
2. El gran Lebowski. Coen,J. i Coen, E. (1997): de culte, homenatge a tot el gènere negre dels anys 50, comèdia i paròdia rodada a Los Ángeles com a homenatge a Chandler.
3. Jackie Brown. Tarantino, Q. (1997): va ser una pel·lícula que no es va comprendre gaire. Gens violenta, aposta per la policia dialogant.
Anys 2000
1. Mulholland Drive. Lynch, D. (2001): transgressora, tot no s'explica.
2. El último golpe. Mamet, D. (2001): els personatges juguen permanentment, s'enganyen entre ells.
Agraeixo l'amabilitat de Mauricio Bach, que ha tingut a bé que jo faci aquesta crònica.
3. Envuelto en la sombra. Hathaway, H. (1946): es mostra com un fals documental i alhora introdueix un personatge femení que manté diàlegs còmics amb el protagonista, gairebé esdevé una guerra de sexes.
4. Solo en la noche. Mankiewicz, J.L. (1946): la novetat recau en l'amnèsia, mai abans utilitzada. El protagonista investiga sobre la seva persona.
5. La dama del lago. Montgomenry, R. (1947): l'adaptació de la novel·la de Chandler arrisca i sorprèn al traspassar la primera persona a la càmera permetent veure només el detectiu quan es reflecteix als miralls.
6. La soga. Hitchcock, A. (1948): crim perpetuat pel sol plaer intel·lectual de cometre'l.
7. La ventana. Tedzlaff, T. (1949): el protagonista és un nen.
8. Almas desnudas. Ophüls, M. (1949): tractar des del melodrama, parla del procés de conversió i de penediment del personatge principal.
Anys 50
1. El demonio de las armas. Lewis, J. (1950): delirant fins al surrealisme, la seducció dels protagonistes a través de les armes.
2. El autopista. Lupino, I. (1953): dirigida per una dona.
3. La casa bambú. Fuller, S. (1955): introdueix l'escenari exòtic.
4. El beso del asesino. Kubrik, S. (1955): es trenquen els cànons i apareixen les pel·lícules de cinema independent. Nouvelle vague: rodatge en escenaris naturals.
5. Chantaje en Broadway. Mackendrick, A. (1957): introdueix el cinema social al negre.
6. Screaming Mini. Oswald, G. (1958): aparició del pole dance al gènere, també la psicoanàlisi i el personatge psicopàtic d'un escultor.
7. Vértigo. Hitchcock, A. (1958): adquireix una dimensió filosòfica, metafísica.
8. Sed de mal. Welles, O. (1958): Charlton Heston protagonitza un dels primers policies corruptes i també introdueix l'element de les fronteres: fa de mexicà.
Anys 60
1. Blast of silence. Baron, A. (1961): Nouvelle vague francesa, rodada a Nova York, de caràcter existencialista: l'assassí no vol cometre el crim.
2. Cazadores de mujeres. Rowland, R. (1963): el mateix autor de la novel·la adaptada interpreta el paper del protagonista.
3. Una luz en el hampa. Fuller, S. (1964): triada pel ponent per un element d'elevat impacte a la primera escena. Una prostituta mata a un proxeneta i en aquell moment li cau la perruca; és una dona calba.
4. Los asesinos de la luna de miel. Kastle, L. (1969): incòmode, se situa entre l'underground i el documental. Agredeix a l'espectador, grotesca. Aborda el crim amb un element de versemblança inaudit en el temps.
Anys 70
1. Escalofrío en la noche. Eastwood, C. (1971): pionera a l'època, aborda el perill vinculat a la fama, introdueix la figura d'una fan pertorbada.
2. Sweet sweetback's baadassss song. Van Peebles, M. (1971): underground black film, comencen les pal·lícules dirigides per blancs de negres, segueix de manera tàcita la segregació. Amb càrrega política i ideològica.
3. "Coffy". Hill, J. (1973): introdueix la figura de la dona que mata per revenja, una infermera es converteix en prostituta per venjar la seva germana.
4. El confidente. Yates, P. (1973): basada en la novel·la de Georges Higgins. Regenera el gènere negre amb una violència continguda i uns personatges que retraten com poques vegades les interioritats del món criminal.
5. La piel en el asfalto. William, J. (1973): capta molt bé el xoc social entre les forces de l'ordre conservadores i el moviment hippie del moment.
6. El hombre clave. Mulligan, R. (1974): als a nys 70 triomfaven les de Harry el sucio d'Eastwood i en la seva versió més xarona les de Bronson. Aquest tipus de pel·lícules fan de contrapunt.
7. El asesinato de un corredor de apuestas chino. Cassavetes, J. (1976): cinema negre, d'art i assaig. Una icona dels cinema independent americà. S'introdueix en el món interior d'una prostituta.
8. Hardcore, un mundo oculto. Schrader, P. (1979): qui investiga és el pare d'una filla que fa pornografia. Introdueix, també, el tema de cintes que graven assassinats.
Anys 80
1. Atlantic City. Malle, L. (1980): en veritat és un melodrama que utilitza el gènere negre per reflexionar sobre la vellesa.
2. El hombre de Chinatown (Hammet). Wenders, W. (1982): juga amb la ficció i la realitat. És un homenatge al gènere negre.
3. Henry, retrato de un asesino. McNaughton, J. (1986): tracta d'un psicòpata amb escenes de sang i fetge, una mirada sobre la psicopatia molt descarnada.
4. El corazón del ángel. Parker, A. (1987): introdueix la figura del diable.
Anys 90
1. Teniente corrupto. Ferrara, A. (1992): nu masculí, transgressora pel tema de la culpa catòlica.
2. El gran Lebowski. Coen,J. i Coen, E. (1997): de culte, homenatge a tot el gènere negre dels anys 50, comèdia i paròdia rodada a Los Ángeles com a homenatge a Chandler.
3. Jackie Brown. Tarantino, Q. (1997): va ser una pel·lícula que no es va comprendre gaire. Gens violenta, aposta per la policia dialogant.
Anys 2000
1. Mulholland Drive. Lynch, D. (2001): transgressora, tot no s'explica.
2. El último golpe. Mamet, D. (2001): els personatges juguen permanentment, s'enganyen entre ells.
Agraeixo l'amabilitat de Mauricio Bach, que ha tingut a bé que jo faci aquesta crònica.