Editorial Alrevés
188 pàgines
Vaig conèixer Jordi Ledesma fa temps, encara no
havia escrit aquest llibre. Havia previst comprar-me'n l'anterior, El diablo en
cada esquina, però les lectures pendents i el ritme furiós de les publicacions,
a vegades, m’empenyen i em trobo saltant al tren que xiula en aquell moment
sense pensar-m’ho gaire. La resta ja es llegirà, em tranquil·litzo. Coses de lletraferida.
 |
| Fotografia @Lorenzo Sanz, del blog de l'autor De la solapa del llibre: Jordi Ledesma (Tarragona, 1979) es autor de Narcolepsia (Alrevés, 2012) finalista del Memorial Silverio Cañada de la XXV Semana Negra de Gijón, y del Diablo en cada esquina (Alrevés, 2015) texto seleccionado para los premios literarios del Congreso Negro de cine y Novela de la Universidad de Salamanca. |
La novel·la s’apuntala en una violència sistèmica,
disseminada arreu i capaç de pervertir paisatges idíl·lics, com contaminaria el
traç d’una façana d’hotel la tela d’una marina. Però també entreveurem d’altres
violències no tan estructurals.
Entre les línies dels diferents capítols, l’autor
exposa l'home, explotat per l'home mateix i en la seva condició, a ser l’espectador d’invasions
insultants, a qüestionar-se sobre la seva identitat. La demografia creix proporcionalment al mateix ritme que la incomoditat, les pors i finalment l’egoisme. Diners ràpids
per a ànimes desmenjades. Drogues i alcohol per ablanir els greuges.
Ara bé, en
realitat l’home no és allò que la vida li disposa, sense cap mena de control sobre
els esdeveniments, abocat a la fatalitat del dia a dia. L’home es defineix per
com entoma les envestides i també per les decisions que pren per a resoldre-les.
I d’això va Lo que nos queda de la muerte, de decisions i de com encaren els
veïns d’un poble marítim les dificultats que la pròpia i l’aliena enveja els
genera.
També hi trobarem una violència simbòlica, al més
pur estil bourgoisià, en personatges tan magnífics com la gitana coixa, els
avis de Bocachancla, la malaurada Iris o fins i tot el mateix narrador que no
deixa de ser un personatge privilegiat, perquè tot i que no té el do de
l’absoluta omnisciència, s’espavila molt bé (gratant la informació en barres de
bar) per dissimular-lo. Així, alguns personatges es resignen a les
circumstàncies amb una mirada indolent, perquè creuen que no tenen dret a un
altre tipus de vida millor; viuen allò que pensen que es mereixen. D’altres, però, se
n’aprofiten i van soscavant la seva personalitat com qui enllesteix una fossa
destinada a qualsevol que s’hi interposi, en el seu camí. I si cal aplicar-hi violència masclista, també. A vegades entreveure la part fosca de cadascú, o
conèixer algú que s’atreveixi a escopir-te les teves pors a la cara pot despertar
el somni del més letàrgic caiman.
La novel·la és el relat d’un
temps concret, els anys 90, en un poble marítim on les ones engoleixen morts,
les vies del tren se’ls enduu i l’autor evoca una realitat social que tots
reconeixerem i fins i tot acceptarem que ens ha marcat. Tot elevat a
l’extraordinari estil exponencial de la conjunció “I”: ii = I.
L’haureu de llegir per poder desxifrar aquesta fórmula.
Lo que nos queda de la muerte és una gran obra. Una
d’aquelles que quan tanques la contracoberta et fa somriure. I no precisament
perquè el text hi convidi, no, sinó perquè he imaginat l’autor assegut, obrint
l’ordinador i patentitzant una sentència: que no hi ha etiquetes per a estigmatitzar la
qualitat del gènere. Ho demostra de la millor manera possible, que és el que
hauríem de fer tots els autors, és a dir escrivint meravellosament.