Pàgines

1/27/2017

Maigret tiende una trampa, de Georges Simenon


Traducció de Núria Petit Editorial Acantilado151 pàgines 


Al juny de l'any passat, l'editorial Acantilado va publicar aquesta petita joia, petita en extensió, del famós inspector Maigret. Amb motiu de la seva inclusió al Club de lectura de novel·la negra de Dòria Llibres —conduït per l'expert en el gènere i "sospitós habitual" Joan Ametller— me'l vaig comprar. En aquest títol, Georges Simenon aborda explícitament un tret que el fa distintiu al llarg de la seva extensa obra dels casos de Maigret: la voluntat de posar-se en la pell de l'assassí, de comprende'l.

Tal com apuntava Andreu Martín en una conferència a l'Ateneu barcelonès, Simenon va ser un autor molt prolífic: 192 novel·les publicades, més de 800 amb 27 pseudònims i més de 500 milions d'exemplar venuts. Podeu llegir-ne la crònica que vaig fer aquí.


Georges Simenon.
De la solapa del llibre: "El comisario Maigret es el protagonista de setenta y dos de estas novelas y treinta y un relatos, todos ellos publicados  entre 1931 y 1972."


Els crims que aquest cop farà anar de corcoll a l'inspector són els assassinats de cinc dones, produïts els darrers sis mesos, amb la característica comuna que el perpetuador de les morts estriparà, posteriorment, els vestits de totes elles. Què amaga aquest fet? Quina és la psicologia de l'assassí?

El títol ens avança que l'inspector prepara una trampa per enxampar el culpable. Però aviat s'adona que només desxifrant la psique de l'assassí arribarà a resoldre el cas. 

"¿En qué momento tiene el impulso? ¿En qué momento deja de comportarse como usted o como yo y se comporta como un asesino? ¿Le da en cualquier momento del día y espera a que se haga de noche mientras prepara su plan de acción? ¿O, al contrario, el impulso no le viene hasta el instante en que, pasando por una calle desierta, ve a una posible víctima?". 

Amb aquesta obra, Simenon defuig dels tòpics freudians amb els quals s'acostumava a revestir l'arquetip de l'assassí en sèrie per apropar-se a la singularitat de l'individu des d'una perspectiva més ampla. 

"Por qué no estaba satisfecho Maigret era otra historia. Profesionalmente, había hecho todo lo que tenía que hacer. Pero le faltava comprender. El "choque" no se había producido. No había tenido en ningún momento la sensación de un contacto humano entre él y el decorador."




L'assassí de Montmatre, com no van trigar a anomenar-lo els mitjans de comunicació, és un personatge passiu. Serà el paper de la seva mare qui augmentarà la tensió narrativa, plena de diàlegs crispats sense acotacions, que acostumen a interrompre'ls, carregats de rancúnia contra la seva jove i d'una devoció inexplicable cap al fill dignes de qualsevol film de Hitchcock.


De lectura imprescindible.

Quan el teu editor guanya el premi Crims de Tinta



Marc Moreno va guanyar ahir el premi Crims de Tinta. El jurat de la vuitena edició va estar format pel director del festival BCNegra Paco Camarasa, el llibreter Miguel Ángel Díaz, la comissària dels Mossos Cristina Manresa, l'escriptor Carlos Zanon i l'editor Jordi Rourera. El premi, impulsat per RBA, està dotat amb 5.000 € i va néixer amb l'objectiu de fomentar la creació de novel·les negres escrites en català.

L'autor


Marc Moreno és periodista —col·labora en diferents mitjans de comunicació— i escriptor, dues facetes que combina amb l'editorial Llibres del Delicte com a editor. El novembre passat ens va sorprendre a tots creant i dirigint el festival de novel·la negra Vilassar de Noir, amb gran èxit d'afluència de públic i vendes. Encara estàvem gaudint dels records per haver pogut participar en els dos festivals maresmencs, Vilassar versió mar, Tiana muntanya, quan la notícia ens sacsejava a tots: ha guanyat el Marc! —vaig cridar a casa. La il·lusió va ser immensa. Vam brindar per l'alegria d'una persona que no només és un gran editor (i això ho puc dir amb gran coneixement de causa) sinó un gran amic. Quan a les persones de bon esperit, el que es coneix com a "bona persona", vaja, els passen coses bones, el món —ni que sigui  per un efímer instant— es torna més just.


Autora de la fotografía: Anna Maria Villalonga.


L'obra


Temps de rates, la novel·la guardonada, s'afegeix a la seva obra que fins ara consta dels títols: Cabdills (2011), Independència d'interessos, Els silencis dels pactes (2014), La reina de diamants (amb Bennassar, Llort i Macip) (2014) i Contra l'aparador (2015), és en aquesta darrera novel·la  en què l'autor ens mostra una veu pròpia més definida i una trama impecable. Podeu llegir-ne la ressenya aquí.





Temps de rates va ser la novel·la escollida, d'entre les 27 presentades, per unanimitat del jurat. L'obra està ambientada al barri de la Verneda de Barcelona. El jurat, entre altres coses, va valorar una trama que no s'atura en cap moment, l'arquetip de la figura del loser i com l'autor aconsegueix l'empatia del lector vers ell, l'acostament de la realitat menys amable, dins la  funció social pròpia de la novel·la negra i el retrat de les vides sense perspectives, entre delictes, drogues i mala sort, això sí tot acompanyat dels tocs d'humor als quals l'autor ens té acostumats.

El discurs

Vaig poder veure el discurs emocionant de Marc Moreno gràcies a un vídeo que generosament va penjar a la Xarxa un altre activista de la negror, Xavier Borrell, i  gràcies també a desenes de fotografies de la Mestra negrota Anna Maria Villalonga. L'autor va recordar el gran suport de la seva dona, filla i pares en tots aquests anys complicats de la seva vida, acompanyant-lo en la recerca de l'anhelada tranquil·litat en qüestió de salut. Tot i que va dir que és un fanàtic del gènere negre, manifestà que no és el seu color favorit, almenys no vol veure el futur pintat d'aquest color. Com en Marc és un gran guanyador de la vida, no tan sols d'un premi literari, va convertir l'esdeveniment en una reflexió: el premi és un punt d'inflexió a la meva vida, potser un senyal que m'envia el destí. A partir d'ara començarà una nova etapa amb la qual miraré el futur amb un somriure.


Estimat Marc, tu sempre ens has regalat somriures i ens has animat a tots quan t'hem necessitat. Sempre ho he dit, però avui més, ets un gran referent i com vam acabar la nostra darrera conversa, acabo l'entrada: ens menjarem el 2017!




1/23/2017

Entrevista a Jordi Manuel

Avui respon al qüestionari literari un escriptor a qui admiro. Jordi de Manuel és, a més de professor i Doctor en Biologia, un escriptor prolífic i la seva obra ha estat reconeguda per nombrosos premis. Ha publicat llibres per al públic infantil i juvenil i també per a adults. Destaca per la seva manera tan particular de fusionar diferents gèneres com el negre i la ciència-ficció amb tocs futuristes i distòpics. Tot just acaba de publicar el llibre Mans negres, un nou lliurament, en forma de contes, de la nissaga de l'ínclit i entranyable inspector Marc Sergiot. Podeu llegir les ressenyes que vaig escriure d'alguns dels seus llibres: Foc verdL'olor de la pluja Cels tarongesTres somnis blaus





1- Quan vas començar a escriure?

Escriure és una cursa de fons. És un ofici, com molts altres, que s’aprèn amb els anys. Aprens llegint, escrivint molt, reflexionant sobre les equivocacions. Vaig començar a publicar literatura el 1998, però abans ja havia escrit força i publicat en altres formats no literaris.


2- Quan vas pensar que volies publicar?

Sempre he reconegut que el meu “laboratori” d’escriptura van ser les aules, com a professor. Quan vaig veure que el que escrivia interessava a molts estudiants, que em demanaven més, vaig veure clar que havia de publicar. Vaig tenir sort en guanyar premis els primers anys, la qual cosa em va donar visibilitat i prestigi. 


3- En quin moment del dia escrius?

Sóc bàsicament nocturn. Si em guanyés la vida amb aquest ofici, ho faria al matí, a la tarda i a la nit, segur. He de dir, però. Que jo també “escric” quan no tinc el teclat davant: xuclo situacions, imatges, converses, notícies... fins i tot somnis. L’escriptor ha de ser com una esponja que s’impregna de l’entorn: la literatura neix, en el meu cas, amb aquestes matèries primeres.


4- Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

És complicat d’explicar, perquè cada llibre és diferent. Jo sempre tinc l’inici i el final. Els escric. El més fascinant és omplir tot el que hi ha entremig. La recerca que has de fer, com estructures la trama, com construeixes els personatges. Jo no he anat mai a cap escola ni taller d’escriptura, ni he estudiat teoria literària, i em sap greu perquè potser seria més bon escriptor. He hagut d’aprendre l’ofici tot sol. Llegint molt, escrivint moltíssim. Equivocant-me.

 
5- Un autor referent?

No sóc conscient de tenir cap autor de referència. Llegeixo molt i variat. Si hem de parlar de literatura policíaca, de gènere negre. Hi ha molts autors que m’agraden. Quan vaig descobrir Andrea Camilleri i, més tard, Arnaldur Indridason, em van agradar perquè em vaig adonar que ells feien des d’un altre context i amb un altre estil una narrativa amb punts comuns amb la meva, amb sagues de personatge (Montalbano i Svenson) que tenien alguna semblança amb el meu (Marc Sergiot). 


6- Quin llibre recomanaries?

Recomanaria tants llibres, tants... Fa poc he acabat la darrera novel·la de Martí Domínguez, “La sega”,  té pinzellades de literatura negra i m’ha agradat, com gairebé tot el que ha escrit aquest autor.


7- Estàs treballant en un nou projecte?

Estic treballant en molts projectes alhora, de fet m’agrada fer-ho així. Tinc tres novel·les en marxa. Aquest 2017 publicaré contes que he escrit fa temps: un recull de 7 contes policíacs, “Mans negres”, amb el meu inspector Marc Sergiot, i dos relats en llibres col·lectius amb altres autors, entre els quals hi ha el meu primer relat de terror: “Hostes” . Si tinc sort publicaré un recull de relats de ciència-ficció. Hi ha milers de lectors potencials de narracions breus, i jo em trobo molt còmode en la distància curta, però el format breu és exigent amb el lector i no acaba de tenir sortida en la nostra literatura. Els editors tremolen quan publiquen contes, perquè saben que és difícil vendre’ls. Haurien de perdre aquesta por i convèncer als lectors que la narrativa breu els pot fer gaudir tant o més que la novel·la. 


8- Un desig per al futur.

Sé que és difícil, però el meu desig literari és que en la propera dècada que arriba la narrativa de gènere es normalitzi en la nostra llengua La narrativa criminal o la ciència-ficció són presents en la literatura escrita en altres llengües del món i la catalana no hauria de ser una excepció.

1/16/2017

El somriure de Darwin, d'Anna Maria Villalonga

207 pàgines



El somriure de Darwin és la segona novel·la negra d’Anna Maria Villalonga. Amb aquesta proposta torna per innovar el gènere negre, després de l’èxit de La dona de gris (premi València Negra, 2015). L’autora sacseja la rigidesa canònica  i ho fa d’una manera intencionada, aquest cop continent i contingut aniran del bracet. 






Se serveix de l’estructura del llibre per a deconstruir (com si es tractés d’un plat sofisticat) una història que bé podria descriure la trama d’una clàssica novel·la negra: assassinat, testimoni i desenllaç. La primera part ens posarà en context amb el seu “preàmbul”, la presentació dels “personatges” i les “circumstàncies” per donar pas a una segona part en què es desenvoluparà tota la trama. M’ha sorprès i m’ha interessat aquesta desconstrucció fora d’un eix narratiu, aquesta manera de servir el plat amb els ingredients a banda, que un cop avançada la lectura l’he trobat d’allò més enginyosa. Així se’n desprèn, de la lectura d’aquest llibre de personatges, que la trama no és més que una conseqüència d’ells i de les seves circumstàncies, que diria Ortega i Gasset. 

El text ens relata l’entrecreuament de tres històries de vida —jo més aviat diria que de quatre però d’això no en parlaré, és millor descobrir-ho en el decurs de la seva lectura— i ho fa filtrant-se en la ment de cada un dels personatges. Ja he dit que és una novel·la que innova i no només ho fa des de l’estructura, sinó també des del ritme pausat que imposen les seves pàgines, acostumats a lectures trepidants de thrillers i investigacions.

D’escriptura profunda, tant per la manera d’endinsar-se en el món particular dels tres protagonistes, com en la manera de treballar la prosa, provoca una lectura lenta però contínua. Un degoteig de sensacions que va envaint l’esperit, l’aclapara. A estones trista, d’altres francament dura, irritant. L’estil d' Anna Maria Villalonga em va agradar des del primer relat que vaig llegir d’ella, però en aquesta novel·la gairebé he pogut sentir la seva veu a cau d’orella: la ira, la vulnerabilitat, la soledat; ara i arreu. Només els instints més entranyables deixen espai per a l’empatia, per a l’amor incondicional enmig de tanta indiferència, tanta covardia.

De  la solapa del llibre: "Divulgadora i investigadora del gènere negre, l'any 2013 va publicar l'assaig sobre novel·la negra catalana Les veus del crim. Amb Llibres del Delicte ha coordinat dues antologies de relats que inclouen textos propis, Elles també maten (2013) i Noves dames del crim (2015) i la novel·la La dona de gris (2014)".


És una novel·la que desplega un gran treball d’aproximació psicològica. L’etnocentrisme és detallat en primera persona, des dels pensaments perversos d’un malalt, d’una persona que ha convertit el seu odi en por i a l’inrevés.

Però el que més en destaco, o potser perquè m’ha interessat més, és la figura d’en Max, una persona que lluita per sobreviure sense sostre a la ciutat comtal. Anna Maria Villalonga regira i trenca els estereotips i els prejudicis vers les persones que no tenen més remei que pernoctar al carrer. Els gairebé 2900 anomenats “sense sostre” (li devem l’etiqueta a la Unió Europea), que a data de 2015 es van poder comptabilitzar segons l’informe ETHOS, no volen dormir al carrer. Tot i així, 700 persones ho fan als caixers, als bancs, als parcs, a les porteries... I no és una opció, no trien deixar d’anar a un alberg. Quan una persona indigent no té diners ni per comprar un entrepà ni una llauna i se li obliga a desplaçar-se per tota la ciutat a la recerca d’un indret on dormir, fer cua i després constatar que no hi ha llit, a la tercera vegada no paga la pena i ho deixa d’intentar. El 49% de persones sense sostre té entre 31 i 50 anys, el 26 % entre 51 i 65 anys; anar a dormir a un alberg (sense garantia que hi hagi llit) suposa tancar-se entre les set i les vuit del vespre i no poder sortir després d’aquella hora. Com podem veure un horari infantil que els aïlla de la resta de la societat i fins i tot dels animals de companyia. No hauríem d’oblidar que les persones, tots nosaltres, no volem un sostre, sinó una llar. De la mà d’Anna Maria Villalonga descobrirem un home que dorm al carrer però que entoma la seva situació des de la dignitat. Dormir al carrer, en poc temps, provoca una baixa autoestima, una visió negativa d’un mateix, un sentiment d’infracapacitat, de fracàs personal, de culpabilitat. La cara oculta del mite que creu (i així justifica i tranquil·litza consciències) que és un estil de vida, és la realitat d’una situació desesperant. La mirada social els examina, els prejutja, els estigmatitza “pobres alcohòlics dements” (quan està demostrat que només un 3 % és dependent) i els assenyala: fora d’aquest banc, fa mala imatge. I aquesta és la realitat mal entesa com si fos una patologia social que no ho és, que té més a veure amb la manca de polítiques ocupacionals i d’habitatge. 
La normalització de la visibilitat de les persones que dormen al carrer ens impedeix veure el seu patiment, no només el dany físic que experimenten sinó també el psicològic i afectiu. L'autora ho descriu hàbilment. A la desgràcia d’acabar vivint al carrer, se li ha d’afegir la marginalització i el rebuig que pateixen. Un estudi de l’Observatorio Hatento constata que el 47 % de les persones sense llar, ha estat víctima d’un incident o d’un delicte d’odi, tot i que la gran majoria no ho denuncia. No queda gens clar que la supervivència sigui la dels més aptes, ho sento Darwin. Sembla “el mundo al revés” de Galeano.

I aquesta és la part fosca de la societat que l’autora ens retrata excel·lentment, una història que parla d’identitat, de trobar-se en l’Altre (o de fugir d’un mateix), de pors, d’injustícies però també de l’amor incondicional. Una gran novel·la negra, de les que a mi més m’agraden.