Editorial Llibres del Delicte
276 pàgines.
La novel·la arrenca
amb la mort d’una mare, “na Trini”, ex-drogoaddicta que acaba de sortir de la
presó i vol recuperar el seu fill, en Kevin —Joan pels actuals pares que estan
amatents al definitiu canvi de cognoms— i que ha aparegut morta a un carreró
amb evidències d’haver estat per una sobredosi. Però ningú del seus amics
contempla aquesta possibilitat, la coneixien bé —o això creien— i sabien que el
darrer any havia superat l’addicció sense recaure. A partir d’aquest
plantejament, el mateix metge de la presó, juntament amb amics i coneguts de
l’entorn de “na Trini”, decideix investigar la mort. M’ha resultat del tot
interessant la figura d’aquest investigador casual i la seva vehemència ben
justificada per un passat marcat pel flirteig amb la droga i la pèrdua d’un
amic a causa, també, d’una sobredosi. He de dir que el personatge està molt ben
construït, la majoria dels tècnics que es dediquen a un treball social amaguen
una resiliència que els fa voler ajudar altres persones.
A banda de la trama,
molt ben embastada amb un grapat de sospitosos i rematada amb un desenllaç on
tots els punts convergeixen, m’ha interessat el tema principal que aborda el
llibre i que encertadament el seu títol reflecteix. El procés i les decisions
que influeixen en els casos tant d’acollida com d’adopció és extremament
delicat i amaga pors, frustracions i també val a dir-ho, el “poder” de
diferents factors a l’hora de gestionar-lo.
Hem de saber que a l’Estat espanyol viuen al
voltant de 40.000 nens en situació d’abandonament i desemparament. D’altra
banda, creix el número de parelles, i sobretot a Catalunya, que en volen però
no poden tenir fills. Si parléssim en termes variables d’economia, sembla que
quan l’oferta i la demanda s’equiparen, el mercat funciona equilibradament. Però no és el cas i
el Parlament Europeu ha aprovat una resolució on es demana als Estats membres
que promoguin l’adopció per poder evitar que els menors es vegin obligats a
viure llarg temps a les institucions. Darrere d’aquesta iniciativa també hi ha
una raó econòmica: és molt més barat. Arran d’això sembla que l’orientació va
cap a la figura de l’acolliment en família, que només li costa entre 300 i 1000
€ a l’Estat. Aquestes famílies han d'acceptar la condició que és
temporal i han de saber que el nen, tard o d’hora, marxarà.
A Anglaterra, per aquest mitjà, gairebé estan desapareixent els orfandats. Les
acollides són voluntàries i remunerades. És clar, un no pot deixar de pensar
fins a quin punt no estarem potenciant l’acolliment com un negoci mal entès. Com
veieu, hi ha tema per escriure una altra novel·la negra. Per assegurar-se que
això no sigui així, les famílies d’acollida se sotmeten a un procés
d’aprenentatge que moltes vegades es converteix en un malson, on al final la
pressió fa que es desaprofiti l’oportunitat d’aprendre i només se cerquin les
respostes que s’espera que diguin com a futurs pares d’acollida per obtenir
finalment el C.I (certificat d’idoneïtat).
Dora Muñoz és capaç de mantenir viva la
intriga mentre planteja als lectors una qüestió de vida: a qui li pertoca
decidir qui és un bon pare?
“(...) Per què els pares biològics no han de
mostrar ca seva a cap treballadora social ni contar-li a ningú per què volen
tenir fills, quines expectatives tenen sobre ells, com els educaran, quin tipus
d’escola triaran o si els contaran contes abans de dormir?”.
L’angoixa que pateixen els pares adoptants
també hi és present, en tota la novel·la. Hi ha molts aspectes que m’han
interessat com els aborda l’autora i que evidencien un dilema ètic.
 |
| Fotografia +Ana Portnoy De la solapa del llibre: "Dora Muñoz (Palma, 1954). Mestra i pedagoga. Ha treballat a tots els nivells educatius des de Primària a la Universitat." |
Massa mares per a un fill encara la realitat econòmica de dues famílies ben diferents: qui no pot tenir cura del nen (la majoria de les vegades té a veure amb la precarietat
econòmica) i qui demanda el dret de ser pares (recordem que l’adopció té un
cost entre 20.000 i 30.000 €). En termes del biopoder de Foucault, fins a quin
punt no estem utilitzant el poder adquisitiu per a comprar una persona, la qual
serà influïda amb uns costums i unes idees? L’autora ens presenta un nen
d’ètnia gitana i no ho fa ni gratuïtament ni cau en cap tòpic, se serveix
d’aquest aspecte per plantejar-nos aquesta circumstància paradoxal. Ja no parlo
d’una adopció internacional (més ràpida i més barata), però amb conseqüències
que donarien per a un tercer argument de novel·la negra. És una qüestió de poder;
poder dels pares biològics, dels d’acollida, dels d’adopció i fins i tot dels
funcionaris que denegaran o expediran un certificat, en què pel bé de l’infant, les
decisions que es prenen poden resultar atziagues. I l’infant, aquell “subjecte”
com es denomina als expedients dels tècnics, passa a ser un objecte preuat.
El dilema està servit i jo us convido també a
llegir aquesta novel·la amarada de tocs mediterranis, amb una forta càrrega de
denúncia social amb descripcions d'aquells barris fabricats per a rics, que fixaren les
estructures sobre les runes dels edificis de la classe treballadora, i un accent
balear pel qual jo sempre m’he delit.