Estimats lletraferits que capbusseu en la negror. Ja s'acaba la quarta setmana de juliol i per tant la darrera publicació del relat criminal estiuenc d'enguany. Des d'En clau de negre volem agrair al col·lectiu Planeta Lletra l'entusiasme amb què ha entomat aquesta col·laboració, tot esperant ennegrir en pròximes dates festives. Us imagineu un Nadal ben negre? Ja en tenim ganes! Perquè ha estat un plaer llegir les propostes d'aquests quatre criminals literaris. Aprofitem l'avinentesa per desitjar-vos unes molt bones vacances, lletraferits! Tornarem al setembre amb més munició.
I ara, us presentem la darrera lletrícola: ella és Núria L. Garcia. Aquesta vegada no es tracta d'un relat, sinó d'un text extret d'una possible novel·la.
 |
Núria López Garcia, llicenciada en Psicologia,
per la Universitat de Barcelona i nascuda al Maresme l’any 1962, l’any de la
nevada. Des de l’adolescència escric poemes i més darrerament relats curts de
gènere policíac, negre, gris marengo, o com en vulgueu dir. Pertanyo a diverses
associacions d’escriptors i/o aprenents d’escriptors. Tinc publicat un llibre
de poemes Estacions de trànsit amb La
Comarcal Edicions i una dotzena de
relats amb el col·lectiu Planeta Lletra (Associació lletrícola de Mataró, nom
oficial).
Custòdia documental és un relat incomplet.
És un fragment d’una idea més elaborada que podria donar per a una novel·la i que segurament no escriuré mai. Els
protagonistes d’aquesta novel·la són en Lluís Sánchez (policia) i en Xavier Badia
(forense). A en Lluís el coneixereu una mica al relat.
CUSTÒDIA DOCUMENTAL
Per al
Sànchez, el dia ha començat com qualsevol altre. El sol espetegant entrevist
per la finestra, la xafogor de juliol, la dutxa amb aigua fresca; dues torrades
amb mantega i un cafè. A l’aparell de ràdio es desgranen les notícies. La
política no l’hi interessa. Posa l’orella quan la locutora parla d’una batuda a
les Rambles que ha aconseguit detenir una banda que robava a turistes. Alguns
dels detinguts són menors d’edat. El pa de cada dia.
Un Audi negre,
de grans dimensions i les finestretes tintades, aturat davant de la seva comissaria
ja no és tan normal. A quin capitost li ha passat pel cap apropar-se avui a una
comissaria de barri? Amb quin motiu? Res de bo, segur. La darrera vegada que un
alt càrrec va trepitjar l’edifici va ser per anunciar les retallades que tots
suportaven estoicament des d’aleshores.
En Gonzalo
vigila qui entra a la comissaria amb posat més ferm que mai. Saluda a en
Sànchez i es quadra davant l’arc detector de metalls.
—On són? —pregunta
l’inspector en to còmplice.
—Han demanat
pel despatx d’en Colomer. Són tres, però només he reconegut a en Massana, d’Esquerra
Republicana —en Gonzalo relaxa la salutació i somriu irònic.— A vejam si hem
detingut al seu fill en els aldarulls d’ahir.
Setmana si,
setmana no, joves estudiants, ocupes i col·lectius antisistema es manifesten
davant el Parlament. La brega d’ahir va ser força violenta perquè els joves van
intentar accedir a l’hemicicle i la policia els va fer fora a bastonades. El
resultat: mitja dotzena de detinguts i una desena de ferits. En Sànchez no
té gaire temps per a pensar-hi.
—El capità diu
que vagi al seu despatx —li deixa anar la Mònica així que surt de l’ascensor.
En Sánchez
sospira amb resignació, deixa la jaqueta sobre la taula i es dirigeix sense
pressa a les escales.
El silenci
dels passadissos amb moqueta contrasta amb el bullici del pis inferior. Els
finestrals amplis, el mobiliari de disseny, el món dels jefes és un planeta a banda. El mateix capità Colomer li obre quan
truca a la porta del seu despatx.
—Ah,
Sánchez. Ja és aquí. Passi. Aquests són en Jesús Puig i Carles Guastavino, funcionaris
del Parlament de Catalunya.
—Molt de
gust.
—No li he
presentat al diputat Massana. Encara que vostès dos ja es coneixien, veritat?
El capità
juga amb foc i ho sap. En Sànchez pensa que millor seguir amb el joc de les
aparences educades. Si algú té les de perdre allà, és ell.
—Sí. Havíem
coincidit en una vaga general, temps enrere
—procura que el seu to sigui el més neutre possible, com si parlés del
color turquesa del quadre abstracte darrere la taula del capità.
En Massana
se’l mira amb acritud. Tampoc a ell li fa gràcia que en Colomer recordi precisament
ara l’enfrontament que hi va haver entre sindicalistes i la policia. El capità
fa com si no s’hagués adonat de la tempesta que ha congriat el seu comentari i
continua parlant tan tranquil·lament.
—Pel que
m’expliquen aquests senyors, la manifestació que hi va haver davant el
Parlament tenia motius més tèrbols que la mera reivindicació política. Alguns
varen aprofitar l’entrada a les dependències per endur-se uns documents històrics
molt valuosos. Millor que ho expliqui vostè, senyor Guastavino.
En Guastavino
és un feix de nervis, s’aferra a una carpeta amb què es protegeix de vés a
saber quin perill imminent.
—És un
desastre, una tragèdia per a la història del país. Els diaris del president Casabella
no poden desaparèixer així com així. A penes havíem digitalitzat les primeres dues-centes
pàgines —s’aixeca emportat per la indignació. —Tant que ens va costar
obtenir-los! La família s’hi oposaven. Si no hagués estat pel senyor Massana...
Ara sí, les mirades
d’en Sànchez i en Massana coincideixen. Per un instant, el temps va enrere vint-i-cinc
anys i ambdós es troben l’un davant de l’altre a la comissaria de Via Laietana.
En Massana és el primer a parlar.
—La família té
por que determinats continguts íntims dels diaris pugui enterbolir la imatge
pública del gran polític que en Casabella va ser pel país. Des del nostre partit
vàrem haver de prometre a la vídua que la família podrà decidir quina part dels
diaris es farà pública.
En Massana parla
segur de la seva posició. Sap que ara és ell qui mana.
En Sànchez es
gira cap al tercer home, que fins ara ha estat en silenci.
—I vostè? Què
hi té a veure amb tot això?
L’home acluca
el cap perquè el policia vegi el bandatge que duu al clatell.
—Sóc
l’encarregat de la custòdia documental. Jo era a la sala quan varen entrar
els lladres.
|