144 pàgines
El títol forma part de l’aventura literària, “Matar el monstre”, de l’editorial Comanegra. Amb motiu del bicentenari de l’obra descomunal Frankenstein or The Modern Prometheus, de Mary Shelley, l’editorial ha convidat set autors perquè retratin una Barcelona concreta. A cadascú li corresponia escriure sobre un any i tots abasteixen dos segles, des de l’any 1818 fins al 2018, amb plena llibertat per fer-ho. Només s’ha puntualitzat el condicionant d’incloure un personatge transversal a tots els volums i la possibilitat de fer referència al monstre, aquell que es delia per ser acceptat i el qual tothom rebutjava. Quina condició més humana, no trobeu?
És estrany que no hagi ressenyat mai la Núria Cadenes, ja que fa temps que l’admiro com a escriptora, fa temps que em fa feliç llegir-la i fa temps que la vaig recomanant pel món. Amb Tota la veritat (VII Premi Crims de Tinta) em va deixar amb ganes de més, de molt més, i és exactament el que m’ha passat amb Secundaris.
Ambientada l’any 1992, l’any de les Olimpiades, Núria Cadenes retrata una Barcelona perifèrica, la del Turó de la Peira. Una Barcelona diferent de la dels voluntaris olímpics. Qui vol ser voluntari de cap esforç quan la seva vida ja és una cursa olímpica: pujar la muntanya per viure-hi, sortejar els ferros que apuntalen els habitatges corcats d’aluminosi o saltar els esvorancs d’una Barcelona sargida?
L’autora arrenca imatges d’un dia qualsevol, narra a pessics escenes d’un barri enfosquit en el no-res, que mira des de l’altura l’esdeveniment mundial. I és que a Secundaris, aquest barri serà un altre personatge més.
Dies en què el món ens mira, es deia (jo ho recordo prou). I dies en què s’amagarà la brutícia sota una catifa i es pintaran de blanc les parets sobre les ditades d’una mà tremolosa perquè encara no s’ha pogut xutar. La mirada de Cadenes se centra en la quotidianitat dels que no són protagonistes, dels que no són cap abanderat fent la volta a l’estadi ni representen cap país: dels secundaris, dels perdedors d’una cursa arreglada d’abans.
Amb un to de vegades rabiós i amb el seu estil característic —viu fins a l’insult—, l'autora assenyala la realitat incòmoda com ara les injustícies dins la presó, que són més injustes, que són més presó. La novel·la negra és això, és il·luminar la foscor i parlar de morts soterrats entre la runa.
Me n’ha faltat més, com sempre, no pot ser que només gaudeixi un dia de la Cadenes. Se m’ha fet tastet, estimada Núria Cadenes, i vull atipar-me de tu.
 |
| Fotografia @El Periódico |
|