Ediciones de Baile del Sol
345 pàgines
Té raó Stephen King quan al seu llibre Escriure. Memòries d’un ofici deia que als lectors els agradava llegir sobre la feina: Sobretot la feina. A la gent li encanta llegir sobre la feina. Ves a saber per què, però és així. Recordem com Frank Bascombe, el tristoi personatge de Richard Ford va explicant en diferents llibres com va canviant de professió i bona part de l’argument de les seves novel·les és el descobriment de les diferents disquisicions que en va fent*. Sempre m’han agradat els llibres que parlen més que d’un ofici, de com el personal s’hi espavila. I és aquest el tema central del llibre del qual us parlo avui: de la feina, però sobretot del neguit que provoca la por a perdre-la.
Desagüe és una novel·la negra que ens descriu molt bé la part fosca de la indústria, dels serveis i fins i tot de les famílies que s’instal·len en pisos construïts en terrenys de recents plans urbans. Si hem de justificar les extenses pàgines que conformen el volum, seria per dir que estan plenes de descripcions detallades, que ajuden a crear una atmosfera molt ben reeixida i a arrodonir sobretot els personatges principals, i a estones antagonistes, en Rubén i en Cánovas.
D’un bon inici, el text m’ha recordat a dues pel·lícules de cinema independent Margin Call (2011, JC. Chandor) amb un repartiment de luxe: Kevin Spacey, Jeremy Irons i Demi Moore i una d’espanyola: La punta del iceberg (2015, David Cánovas), amb Maribel Verdú. No sé si el nom d’un dels protagonistes de la novel·la és una picada d’ull al director d’aquesta pel·lícula, però són coses de la teoria de la recepció i que fan que es gaudeixi més d’una lectura.
No és aquest un llibre de trames rebuscades, tot i que al final algun gir inesperat, com ha de ser, acabi provocant sentir aquesta sensació. En realitat es tracta de presentar un perill — que en aquest cas té nom d’home, Òscar— i enfrontar-lo a un dilema: haurà d’escollir a qui dels empleats de l’empresa, que li ha contractat per “sanejar” la plantilla, rescindeix el contracte.
Enmig de la crisi immobiliària, en una competència cada vegada més miserable, alguns se’n disputen les engrunes per la mateixa subsistència. A què estàs disposat per no perdre la teva cadira a l’empresa?
El que més m’ha agradat de la novel·la és com Jordi Macarulla pinzella l’atmosfera asfixiant que amb ritme lent va envoltant els personatges alhora que el lector. Es pot respirar la por de les famílies a perdre la seguretat, els béns materials, les propietats. Els veïns viuen en la frontera entre la comoditat de les noves construccions, al costat de paisatges sòrdids, on polígons i benzineres abandonades, macro restaurants buits i esquelets d’edificis els recorden què passa quan es deixa d’ingressar diners.
Hi ha un pes que planeja per sobre dels caps dels treballadors d’aquestes oficines asèptiques, molt abans que l’expert en recursos humans o l’escapçador de plantilles laborals hi fiqui mà. És la rutina. La rutina de llevar-se d’hora, del cafè matiner, la rutina de quedar amb els clients, la rutina d’arribar a unes vendes determinades a final de mes, la rutina de tornar a casa, de veure la mateixa dona, d’ocupar-se dels fills. Aquest pes. Per això a més d’un empleat que contractin una noia jove, de roba ajustadeta i ulls de gata maula li salva el dia. Només es tracta d’això de fer el dia més agradable, de fer passar el dia que ja sabem que qui ho fa, any empeny. Però quan t’estan observant no pots fer un pas en fals. I utilitzar el sexe com a una escapada, sempre és perillós.
La sensació de vigilància, les mirades que suren per sobre els cubicles, els tapers a mig menjar d’algú que ha estat acomiadat, les taules buides i les mentides es queden enrere una vegada que superen les bastides dels edificis a mig construir, les empreses amb cartells que evidencien les ERE i les autopistes. Tornen tots ells a la base, segurs, cansats, abandonant les corbates, els vestits jaquetes i algun remordiment abans d’enllitar-se amb la corresponent mare dels seus fills.
Amb una narració realista, Jordi Macarulla signa la seva primera novel·la negra. Esperem que n’escrigui moltes més.
De la solapa: "Jordi Macarulla Tarrés (Barcelona)
Autor del libro de relatos FORMAS DEL RELÁMPAGO (Baile del sol, 2008), ha publicado relatos en revistas literarias, blogs y diversos libros colectivos.
Es licenciado en Filología Hispánica, diplomado, investigador y vividor de las relaciones laborales y otras interacciones humanas, criminólogo en proyecto y psicólogo pirata.
Dirige el club de lectura de novela negra de la biblioteca de Esplugues de Llobregat, donde vive.
DESAGÜE es su primera novela."
________________
*Els títols de la trilogia signada per Richard Ford són: El periodista esportiu (1986, Grup62), El día de la Independencia (2006, Anagrama) i Acción de Gracias (2008, Anagrama).