La puta d'oros, d'Elena Torres Girbau

EDITORIAL GREGAL

451 pàgines

“La puta d’oros és una novel·la que parla de persones i de sentiments; uns sentiments capaços de transformar les víctimes en botxins. Una novel·la plena de matisos, on res és del tot blanc ni negre. Una narració actual, amb un llenguatge directe i sense concessions; una història que parla d’avui i també d’un passat no gaire llunyà que no podem oblidar.” (De la sinopsi).

Llegir La puta d’oros ha regirat uns records que jo creia que els tenia ben endreçats en la memòria d’una part de la infantesa. Aquella part de la qual no acostumo a parlar, ni tan sols a pensar. Suposo que si dic que sóc néta d’un català esquerrà i republicà i d’un andalús falangista us en podeu fer una idea. La darrera imatge arxivada en aquell passat de retrets és la d’un dinar de Nadal en què, canelons pel mig, els avis s’escridassaven, les dones es demanaven disculpes i una nena petita fugia per amagar-se a la cuina. Incapaços d’acabar les postres en pau i marxar —encara tinc la imatge del meu avi vestit de gris amb el capell a una mà i amb l’altra obrint la porta—, el resultat va ser que cap dels integrants de les dues famílies no es van tornar a veure mai més. Aquest és el darrer record que tinc de veure’ls plegats.

No ho dic gratuïtament, és la manera més senzilla perquè algú es faci una idea de com he interioritzat la lectura d’aquest llibre i, per què no, d’espolsar una consciència que em causa incomoditat.  Per això quan, durant els anys que he estat professora de nois adolescents, he sentit parlar alguns d'ells d’aquella manera tan deixada anar, amb aquella desídia, pensava que el que calia era explicar el nostre passat, el passat d’on ells també provenen.

Elena Torres Girbau i Sebastià Bennasar a La Setmana del Llibre en Català d'enguany.

La novel·la parteix de l’agressió d’una jove després d’una manifestació antifranquista a Barcelona, l’any 1976, per part d’un grup d’extrema dreta. Després d’apallissar-la i gairebé deixar-la sense vida, la ruixen amb gasolina amb la intenció de cremar-la. Però en un darrer moment es desdiuen i deixen el cos malmès en mig d’un carrer de la capital comtal. Persianes baixades a l’acte, desbandades, mutisme; tot fruit de la por i la repressió.

El que més m’ha interessat de la novel·la és la manera d’entomar la crítica des del punt de vista de la víctima; una víctima que gairebé ha de demanar perdó per existir. I no se’m fa estrany veure dones amb caràcters implacables que havien de fer mans i mànigues per callar davant un home, davant un fill, davant de tota la societat. Desgraciadament, això avui en dia també passa. Potser no va ser el cas d'algunes de les dones de la nissaga dels Martí i potser també les conseqüències tindran danys irreparables.

Els perfils dels personatges estan molt bé treballats. M’ha agradat l’estructura i la manera d’anar intercalant els tempos (passat: memòria de la història; present: narració, voluntat d’entendre què va passar). Quan llegeixes una novel·la tan extensa s’agraeix els diàlegs (he gaudit al reviure segons quines expressions dels personatges més ancians) i fins i tot petites incursions de textos que Jana Martí, la protagonista, esbossa per qui sap una futura novel·la, si més no funciona a la perfecció com a teràpia constructivista. Per últim, he de dir que trobo del tot encertat la utilització del present com a veu narrativa, agilitza la lectura.

La puta d'oros  és la primera novel·la d’Elena Torres Girbau, guanyadora del Premi Cubelles Noir 2015. L’enhorabona, et desitgem molts èxits més!

La mort sensé ningú, de Jordi Tiñena

Editorial Libres del Delicte

305 pàgines.

La mort sense ningú és la primera novel·la negra de Jordi Tiñena. La mort d’un ciclista al Pont del Diable de Tarragona, és el cas a investigar per la peculiar parella que conformen el mosso sotsinspector Vidal i el caporal Veciana. Els  “doble V” es debaten en consideracions sobre si es troben davant d’un accident o un assassinat. 

De la sinopsi: "L'aparició del cadàver d'un ciclista al Pont del Diable de Tarragona, amagat de manera matussera entre fulles i apartat del corriol per on circulaba, inicia la investigació del sotsinspector Vidal, que aviat descobrirà que es trata d'un mort que no plora ningú."

Tot i que es tracta d’una novel·la que aborda les perquisicions del procediment de la investigació en general, també ens ofereix memorables converses entre aquest tàndem:  l’enigmàtic Vidal li fa la rèplica a un pragmàtic caporal. Si s’ha d’anar per feina, s’hi va; ara bé,  amb classe. Perquè si d’una cosa en destaca el sotsinspector és de ser un tant estrany.  En Vidal es permet filosofar quan no hi té fil per on estirar, no debades anteriorment havia estat professor de Filosofia. Sempre polit, propietari d’un iol i d’un apartament amb vistes a la mar, sibarita dels que cuinen i dels que mengen, amb prou diners com per a fer inversions i amb un gust musical exquisit. On és el parany? Esperem noves entregues, segur que amb aquest perfil de perfecció hi ha alguna cosa soterrada. El text, com a bona novel·la negra, recala en un realisme social que resta surant en paisatges d’activitats industrials i d’una certa pàtina decadent. Com podeu imaginar, el greuge comparatiu entre l’entorn del sotsinspector i el context, o fins i tot la realitat del caporal Veciana que ha de vigilar els excessos per arribar a final de mes, és evident.

Les singulars converses del tàndem “doble V” interrompen el ritme de la narració de la investigació  —val a dir que l’estil impecable de Jordi Tiñena l’hi permet, ja que la lectura flueix sense cap dificultat— i permeten aprofundir en aquesta tensa relació. 

De la solapa del libre: "Jordi Tiñena va donar-se a conèixer en guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira 1994 amb Un dia en la vida d'Ishak Butmic. Des de llavors ha publicat una desena de novel·les, entre elles El mercant (2005), Peix de gat (2011) i El gos suïcida (2012). Ha publicat també adaptations de clàssics catalans com Tirant lo Blanc, Curial i Güelfa, El llibre de les dones i Lo somni, entre altres."

El tret de sortida de la trama, discernir entre una mort accidental o un assassinat, s’entregira en subtrames policials  —robatoris, pallisses, desaparicions, sospitosos— i històries familiars amb uns personatges molt perfilats. Cadascú aportarà el seu petit dilema: el seu germà bessó, el cosí, la parella o el passat familiar present en la memòria dels tiets. M’ha agradat molt comprovar com en un punt àlgid de la lectura, totes dues hi conflueixen. Però encara m’ha agradat més entreveure algun dubte o insinuació que apunta maneres perquè en sigui desvetllat en el pròxim volum.

L’illa sense temps, d’Esperança Camps

Editorial Meteora

221 pàgines.

Fa més de dos anys que vaig llegir per primer cop un escrit d’Esperança Camps. Es tractava d’un relat, de la compilació Elles també maten de l’editorial Llibres del Delicte: (Ulleres de) Pasta Negra, on  va ser incoada la  novel·la La cara B, que signaria amb la mateixa editorial. La seva lectura em va impressionar (aquí us deixo la ressenya que en vaig fer) pel seu estil però també per la seva manera de coure tots els ingredients. Es va dir que era la primera novel·la negra que havia escrit l’autora conscientment —una vegada vaig sentir com algú li deia que no era cap sorpresa perquè els seus escrits anteriors també acostumaven a negrejar.

De la solapa del llibre: “Esperança Camps i Barber (Ciutadella de Menorca) és periodista. Pràcticament tota la carrera l’ha feta a Radiotelevisió Valenciana encara que també ha treballat a la premsa escrita. És autora de les novel·les Enllà de la mar (2004), Quan la lluna escampa els morts (2005) o El cos deshabitat (2009), Naufragi a la neu (2012) entre altres, que li han valgut premis com el Joanot Martorell, el Ciutat d’Alzira, El Lector de l’Odissea o els de la Crítica dels Escriptors Valencians o de l’Institut Interuniversitari de Filologia. És coautora juntament amb Empar Marco de Vertigen (2014).” 

Quan Esperança Camps va presentar L'illa sense temps, a la quarta edició del festival Tiana Negra, va explicar el seu origen: la lectura d’una feréstega notícia que va transcendir a tots els mitjans de comunicació. L’aparició a Ciutadella d’una anciana assassinada amb unes tisores clavades al cap, va despertar l’imaginari de l’escriptora menorquina i va ser l’excusa per envestir la resta de temes que aborda la novel·la, com la crítica a cert periodisme que actualment es practica, el record de la infantesa o la reflexió sobre la incidència dels canvis socials en les històries de pares i fills. Camps parla del que coneix molt bé, no debades alguna vegada ha confessat amb ironia no entendre per què gairebé sempre els seus protagonistes són periodistes.

Expressament, vaig reservar la seva lectura per quan fos a l’illa i no ho he pogut encertar més. M’ha delitat provocar la coincidència; llegir sobre ensaïmades quan em trobava a can Sucrer des Mercadal, o passejar per les llambordes ciutadellenques imaginant-me a na Júlia Cases, la protagonista, aprenent a anar amb bicicleta.

La novel·la traspua pinzellades de la rivalitat entre Ciutadella i Maó, de les olors, dels colors de la infantesa tintats de solpostades rogenques i de tots aquells records que una periodista convertida en escriptora, quan torna a l’illa on ha nascut després d’anys d’absència, pot entresentir. Parlo de la protagonista o potser de l’escriptora, no és una dada important.

Camps dirigeix el temps narratiu i el  temps de la història hàbilment. Els estira i els arronsa d’una manera descarada i ho fa quan vol i com vol. És aquest domini, aquesta veu pròpia que posseeix la que s’encarrega de situar-nos en el passat o en el present. Té l’habilitat de fondre la narració de la tercera persona —com si es tractés d’un slide-out— i difuminar-la en monòlegs interiors, per als quals no dubtarà, fins i tot, en fer parlar els personatges en segona persona. L’illa sense temps és un text exquisit en recursos literaris de puntuació, usos onomatopeics, i en què les frases inacabades, deixades anar com un sospir a l’aire, esborren els impertinents punts suspensius i els converteix en un inexorable punt i seguit. Un contundent ja n’hi ha prou que interpel·la al lector, un “ja m’enteneu, oi?”.

Llibre molt recomanable per tots els diferents aspectes als quals m’he referit, sense oblidar-me de la intriga que l’autora manté viva: qui va matar una nonagenària amb unes tisores clavades al cap? No he pogut tenir millor companyia de viatge, capaç d’influenciar la percepció del temps d’aquesta meravellosa illa.

“Passen el temps al bar i trenen converses el·líptiques per perdre’l definitivament, perquè no val res, el seu temps. Els molesta, els en sobra i estan obligats a tirar-lo, a fer-lo malbé. Butxaques, senalles, sacs plens de minuts i hores i dies sobrers, que si els minuts fossin doblers de banc jo seria ben ric. Són vells i prou que ho saben que ja han fet tot el que havien de fer i ja han passat totes les calamitats que expliquen sempre que hi hagi algú disposat a escoltar-los: la guerra, la postguerra, la misèria moral, la misèria econòmica, la fam, l’explotació laboral com a sabaters de banqueta o com a manobres, la dictadura, la democràcia, la criança dels fills, la malvolença dels néts. Ara només esperen una mort de bòtil. Que el final no sigui gaire dolorós, desitgen.”