1/16/2017

El somriure de Darwin, d'Anna Maria Villalonga

207 pàgines



El somriure de Darwin és la segona novel·la negra d’Anna Maria Villalonga. Amb aquesta proposta torna per innovar el gènere negre, després de l’èxit de La dona de gris (premi València Negra, 2015). L’autora sacseja la rigidesa canònica  i ho fa d’una manera intencionada, aquest cop continent i contingut aniran del bracet. 






Se serveix de l’estructura del llibre per a deconstruir (com si es tractés d’un plat sofisticat) una història que bé podria descriure la trama d’una clàssica novel·la negra: assassinat, testimoni i desenllaç. La primera part ens posarà en context amb el seu “preàmbul”, la presentació dels “personatges” i les “circumstàncies” per donar pas a una segona part en què es desenvoluparà tota la trama. M’ha sorprès i m’ha interessat aquesta desconstrucció fora d’un eix narratiu, aquesta manera de servir el plat amb els ingredients a banda, que un cop avançada la lectura l’he trobat d’allò més enginyosa. Així se’n desprèn, de la lectura d’aquest llibre de personatges, que la trama no és més que una conseqüència d’ells i de les seves circumstàncies, que diria Ortega i Gasset. 

El text ens relata l’entrecreuament de tres històries de vida —jo més aviat diria que de quatre però d’això no en parlaré, és millor descobrir-ho en el decurs de la seva lectura— i ho fa filtrant-se en la ment de cada un dels personatges. Ja he dit que és una novel·la que innova i no només ho fa des de l’estructura, sinó també des del ritme pausat que imposen les seves pàgines, acostumats a lectures trepidants de thrillers i investigacions.

D’escriptura profunda, tant per la manera d’endinsar-se en el món particular dels tres protagonistes, com en la manera de treballar la prosa, provoca una lectura lenta però contínua. Un degoteig de sensacions que va envaint l’esperit, l’aclapara. A estones trista, d’altres francament dura, irritant. L’estil d' Anna Maria Villalonga em va agradar des del primer relat que vaig llegir d’ella, però en aquesta novel·la gairebé he pogut sentir la seva veu a cau d’orella: la ira, la vulnerabilitat, la soledat; ara i arreu. Només els instints més entranyables deixen espai per a l’empatia, per a l’amor incondicional enmig de tanta indiferència, tanta covardia.

De  la solapa del llibre: "Divulgadora i investigadora del gènere negre, l'any 2013 va publicar l'assaig sobre novel·la negra catalana Les veus del crim. Amb Llibres del Delicte ha coordinat dues antologies de relats que inclouen textos propis, Elles també maten (2013) i Noves dames del crim (2015) i la novel·la La dona de gris (2014)".


És una novel·la que desplega un gran treball d’aproximació psicològica. L’etnocentrisme és detallat en primera persona, des dels pensaments perversos d’un malalt, d’una persona que ha convertit el seu odi en por i a l’inrevés.

Però el que més en destaco, o potser perquè m’ha interessat més, és la figura d’en Max, una persona que lluita per sobreviure sense sostre a la ciutat comtal. Anna Maria Villalonga regira i trenca els estereotips i els prejudicis vers les persones que no tenen més remei que pernoctar al carrer. Els gairebé 2900 anomenats “sense sostre” (li devem l’etiqueta a la Unió Europea), que a data de 2015 es van poder comptabilitzar segons l’informe ETHOS, no volen dormir al carrer. Tot i així, 700 persones ho fan als caixers, als bancs, als parcs, a les porteries... I no és una opció, no trien deixar d’anar a un alberg. Quan una persona indigent no té diners ni per comprar un entrepà ni una llauna i se li obliga a desplaçar-se per tota la ciutat a la recerca d’un indret on dormir, fer cua i després constatar que no hi ha llit, a la tercera vegada no paga la pena i ho deixa d’intentar. El 49% de persones sense sostre té entre 31 i 50 anys, el 26 % entre 51 i 65 anys; anar a dormir a un alberg (sense garantia que hi hagi llit) suposa tancar-se entre les set i les vuit del vespre i no poder sortir després d’aquella hora. Com podem veure un horari infantil que els aïlla de la resta de la societat i fins i tot dels animals de companyia. No hauríem d’oblidar que les persones, tots nosaltres, no volem un sostre, sinó una llar. De la mà d’Anna Maria Villalonga descobrirem un home que dorm al carrer però que entoma la seva situació des de la dignitat. Dormir al carrer, en poc temps, provoca una baixa autoestima, una visió negativa d’un mateix, un sentiment d’infracapacitat, de fracàs personal, de culpabilitat. La cara oculta del mite que creu (i així justifica i tranquil·litza consciències) que és un estil de vida, és la realitat d’una situació desesperant. La mirada social els examina, els prejutja, els estigmatitza “pobres alcohòlics dements” (quan està demostrat que només un 3 % és dependent) i els assenyala: fora d’aquest banc, fa mala imatge. I aquesta és la realitat mal entesa com si fos una patologia social que no ho és, que té més a veure amb la manca de polítiques ocupacionals i d’habitatge. 
La normalització de la visibilitat de les persones que dormen al carrer ens impedeix veure el seu patiment, no només el dany físic que experimenten sinó també el psicològic i afectiu. L'autora ho descriu hàbilment. A la desgràcia d’acabar vivint al carrer, se li ha d’afegir la marginalització i el rebuig que pateixen. Un estudi de l’Observatorio Hatento constata que el 47 % de les persones sense llar, ha estat víctima d’un incident o d’un delicte d’odi, tot i que la gran majoria no ho denuncia. No queda gens clar que la supervivència sigui la dels més aptes, ho sento Darwin. Sembla “el mundo al revés” de Galeano.

I aquesta és la part fosca de la societat que l’autora ens retrata excel·lentment, una història que parla d’identitat, de trobar-se en l’Altre (o de fugir d’un mateix), de pors, d’injustícies però també de l’amor incondicional. Una gran novel·la negra, de les que a mi més m’agraden.


1/10/2017

Massa mares per a un fill, de Dora Muñoz.


Editorial Llibres del Delicte


276 pàgines.


La novel·la arrenca amb la mort d’una mare, “na Trini”, ex-drogoaddicta que acaba de sortir de la presó i vol recuperar el seu fill, en Kevin —Joan pels actuals pares que estan amatents al definitiu canvi de cognoms— i que ha aparegut morta a un carreró amb evidències d’haver estat per una sobredosi. Però ningú del seus amics contempla aquesta possibilitat, la coneixien bé —o això creien— i sabien que el darrer any havia superat l’addicció sense recaure. A partir d’aquest plantejament, el mateix metge de la presó, juntament amb amics i coneguts de l’entorn de “na Trini”, decideix investigar la mort. M’ha resultat del tot interessant la figura d’aquest investigador casual i la seva vehemència ben justificada per un passat marcat pel flirteig amb la droga i la pèrdua d’un amic a causa, també, d’una sobredosi. He de dir que el personatge està molt ben construït, la majoria dels tècnics que es dediquen a un treball social amaguen una resiliència que els fa voler ajudar altres persones.




A banda de la trama, molt ben embastada amb un grapat de sospitosos i rematada amb un desenllaç on tots els punts convergeixen, m’ha interessat el tema principal que aborda el llibre i que encertadament el seu títol reflecteix. El procés i les decisions que influeixen en els casos tant d’acollida com d’adopció és extremament delicat i amaga pors, frustracions i també val a dir-ho, el “poder” de diferents factors a l’hora de gestionar-lo. 

Hem de saber que a l’Estat espanyol viuen al voltant de 40.000 nens en situació d’abandonament i desemparament. D’altra banda, creix el número de parelles, i sobretot a Catalunya, que en volen però no poden tenir fills. Si parléssim en termes variables d’economia, sembla que quan l’oferta i la demanda s’equiparen, el mercat funciona equilibradament. Però no és el cas i el Parlament Europeu ha aprovat una resolució on es demana als Estats membres que promoguin l’adopció per poder evitar que els menors es vegin obligats a viure llarg temps a les institucions. Darrere d’aquesta iniciativa també hi ha una raó econòmica: és molt més barat. Arran d’això sembla que l’orientació va cap a la figura de l’acolliment en família, que només li costa entre 300 i 1000 € a l’Estat. Aquestes famílies han d'acceptar la condició que és temporal i han de saber que el nen, tard o d’hora, marxarà.
A Anglaterra, per aquest mitjà, gairebé estan desapareixent els orfandats. Les acollides són voluntàries i remunerades. És clar, un no pot deixar de pensar fins a quin punt no estarem potenciant l’acolliment com un negoci mal entès. Com veieu, hi ha tema per escriure una altra novel·la negra. Per assegurar-se que això no sigui així, les famílies d’acollida se sotmeten a un procés d’aprenentatge que moltes vegades es converteix en un malson, on al final la pressió fa que es desaprofiti l’oportunitat d’aprendre i només se cerquin les respostes que s’espera que diguin com a futurs pares d’acollida per obtenir finalment el C.I (certificat d’idoneïtat).

Dora Muñoz és capaç de mantenir viva la intriga mentre planteja als lectors una qüestió de vida: a qui li pertoca decidir qui és un bon pare?

“(...) Per què els pares biològics no han de mostrar ca seva a cap treballadora social ni contar-li a ningú per què volen tenir fills, quines expectatives tenen sobre ells, com els educaran, quin tipus d’escola triaran o si els contaran contes abans de dormir?”.


L’angoixa que pateixen els pares adoptants també hi és present, en tota la novel·la. Hi ha molts aspectes que m’han interessat com els aborda l’autora i que evidencien un dilema ètic. 

Fotografia +Ana Portnoy 
De la solapa del llibre: "Dora Muñoz (Palma, 1954). Mestra i pedagoga. Ha treballat a tots els nivells educatius des de Primària a la Universitat."



Massa mares per a un fill encara la realitat econòmica de dues famílies ben diferents: qui no pot tenir cura del nen (la majoria de les vegades té a veure amb la precarietat econòmica) i qui demanda el dret de ser pares (recordem que l’adopció té un cost entre 20.000 i 30.000 €). En termes del biopoder de Foucault, fins a quin punt no estem utilitzant el poder adquisitiu per a comprar una persona, la qual serà influïda amb uns costums i unes idees? L’autora ens presenta un nen d’ètnia gitana i no ho fa ni gratuïtament ni cau en cap tòpic, se serveix d’aquest aspecte per plantejar-nos aquesta circumstància paradoxal. Ja no parlo d’una adopció internacional (més ràpida i més barata), però amb conseqüències que donarien per a un tercer argument de novel·la negra. És una qüestió de poder; poder dels pares biològics, dels d’acollida, dels d’adopció i fins i tot dels funcionaris que denegaran o expediran un certificat, en què pel bé de l’infant, les decisions que es prenen poden resultar atziagues. I l’infant, aquell “subjecte” com es denomina als expedients dels tècnics, passa a ser un objecte preuat.


El dilema està servit i jo us convido també a llegir aquesta novel·la amarada de tocs mediterranis, amb una forta càrrega de denúncia social amb descripcions d'aquells barris fabricats per a rics, que fixaren les estructures sobre les runes dels edificis de la classe treballadora, i un accent balear pel qual jo sempre m’he delit.

1/02/2017

No escatimeu el flit!, de Pop Negre



Col·lecció crims.cat

182 pàgines


Sí, he trigat molt a llegir-lo però en descàrrec meu diré que el vaig començar ahir i a les dues de la matinada el vaig acabar. Culpa del senyor Pop negre que hagi dormit dues hores menys de l'habitual. No escatimeu el flit! m'ha sorprès gratament, com evidencia la meva frenètica lectura.

De la solapa del llibre: "Pop Negre (Barcelona, 1961) torna a la ficció amb No escatimeu el flit!
uns anys després d'haver guanyat els premis Just Manuel Casero de novel·la i el Recull-Francesc Puig i Llensa de Narrativa.


El text desenvolupa inicialment dues trames, la mort d'una migrant nicaragüenca i la d'un ciutadà xinès, ambdues amb indicis d'haver estat el resultat de dos assassinats. En Fèlix Barba, conegut com en França, és el periodista que en desmantellarà, una de les trames i que ens ajudarà a saber-ne el resultat de l'altra, malgrat que sigui sense participar-hi. Per tal de fer-ho, en Pop Negre el revesteix amb personatges tan interessants com la Tània, neboda i mossa d'esquadra però que treballa a Afers Interns, per tant ja ens predisposa la seva visió crítica quant a l’honradesa de certs espècimens que hi treballen i se n’aprofiten del poder que ostenten (aquí rebran tots els cossos policials) o en Jambo, nom amb què homenatja clarament la meva estimada i freqüentada cava de Jazz anomenada Jamboree, de la Plaça Reial. 
Val a dir que he trobat familiars molts escenaris d'aquesta novel·la que pertanyen al meu passat llunyà, com l'escola, o més propers com el barri on desenvolupava la meva darrera feina i on, fins i tot, havia viscut durant cinc anys. 

Ara bé, a banda de la resolució de les intrigues m'ha interessat molt el paral·lelisme que el protagonista estableix —arran d'un traficant d'esclaus del segle XIX, Pedro Blanco Fernández de Trava, subjecte d'estudi per a un proper article que escriu "amb certa grapa" (ja em veieu ahir nit llegint-me la seva vida a la Viquipèdia)— entre l'esclavatge antic i l'esclavatge modern. Aquesta flaire chomskyana, la manera que té d'abordar el tema de la deslocalització industrial, des del punt de vista de l'opressor i de l'explotada, m'ha agradat molt. Tota l'acció es desenvolupa en quatre dies que serveixen com estructura de la novel·la. 



La denúncia social hi és present entre els diferents capítols, contextualitzats a la Barcelona del Fòrum de les Cultures: 

"Nota mental: "La tendència actual a fer les coses boniques per soterrar la cara poc amable de la història, com el Somorrostro"." 

L'oposició entre la part alta de Barcelona i el barri de la Barceloneta, de la mà del periodista Fèlix Barba, m'ha recordat a la dicotomia existencial del famós investigador Pepe Carvalho, immortalitzat per Vázquez Montalbán

Per acabar també m’agradaria remarcar l’estil i l’ús del llenguatge, amb inclusions d’algun mot francès, que enllustrava d’un cert charme les escenes i també alguns tocs orientals, que m’han despertat els sentits (aquesta nit trec el wok i m’hi poso!).  I com el text és breu i hi ha personatges que apunten maneres, me n'he quedat amb ganes de més! 

12/31/2016

Cendra, de Sílvia Mayans


313 pàgines.

No havia llegit encara res de la Sílvia Mayans i he aprofitat aquest Nadal per posar-hi remei. L’any 2012 publicà Cap llàgrima sobre la tomba, finalista  del premi Ferran Canyameres (2012, Pàges editors), obra amb què ens presentava l’investigador a voltes aficionat, Elíades Bel, tot just quan els esdeveniments històrics tancaven el gran període negre i macabre de la dictadura. Però tancar és un verb massa rotund. 
Cendra —contextualitzada un any després, el 1976, quan la democràcia encara era una paraula estimulant i no pas una quimera— es presenta com una novel·la abastadora, d’història i crims, de relacions intergeneracionals i personals. Tant el seu plantejament inicial com els recursos que l’autora empra són, a parer meu, tots ells encertats.
El llibre està escrit en primera persona. És l'Elíades Bel qui parlarà pretèritament i, des de la saviesa que aporta el temps passat, la seva veu flirtejarà a estones amb el lector, com un ja m’enteneu, oi?, com un ho recordeu?  Dividit en sis parts; un primer capítol introductori i  cadascuna de la resta de les parts encetada per un dels protagonistes, però en tercera persona i en present. Així, tindrem els testimonis dels personatges que apareixen a les dues trames que conforma Cendra: Lo Boter, Batiste, el Ximano, Elvira, Mossèn Sunyer, alguns d'ells del tot entranyables.




Aquest engranatge entre l’estructura, els personatges i les analepsis que aniran recreant, ara avançant una intriga, ara refermant l’anterior sospita, es veu poderosament abillat per la decisió de l’autora en reflectir la parla dels habitants dels pobles limítrofs amb Aragó. És el que més m’ha agradat, poder llegir aquest català acompanyat de descripcions paisatgistes de la Terra Alta, que encara el revifava més, i la companyia de fons del riu Ebre. L’aventura transcorre, entre altres poblacions, a Arnes, Alcanyís, Tortosa, Tarragona, Gandesa, la serra de Pàndols, el tossar d’Horta de Sant Joan..., però també al Languedoc-Roussillon de Limoux.

"Si, encarat cap a Tortosa, aixeques la mirada es veuen a l’esquerra 
els pics punxeguts de la serra de Cardó i a la dreta les muntanyes dels Ports, 
disputant-se les alçades. (...) 
Els tarongers de Xerta començaven a treure 
fruit d’un verd intens que es camuflava entre les fulles brillants".


El títol de l’obra és el desenvolupament d’un joc d’epígrafs que anirem llegint i que m’estalvio d’avançar, no m’agradaria esguerrar el plaer lector d’aquests detalls que enriqueixen l’obra. Cendra és una novel·la assedegada de justícies, així en plural (en trobarem més d’una, d’injustícia), però ho fa des de diferents mirades, no només hi comptarem amb els ulls d’en Bel (nostàlgic però alhora inconformista), sinó també amb els fets tan execrables com verídics que no admeten cap mena d’interpretació: la guerra mata, mata rojos, mata frares, mata pares, mata germans. La memòria històrica és present en tot el text:

"Encara avui, el monument commemorant els vint-i-cinc anys 
de la victòria a la batalla de l’Ebre 
fa molt de mal als perdedors i als seus hereus."

De la solapa del llibre: "Sílvia Mayans. En el seu blog A recer d'un baobab,
recull apunts de lectures i reflexions literàries diverses (...)."


Sílvia Mayans detalla i fotografia excel·lentment la societat trencada que a hores d’ara encara persevera: ferides que no es tanquen i el poder assassí que embruta tot menys les seves petjades, aquestes les neteja bé, a cop de sang. 

Amb tot, passejarem per un passat recent, amb regust “vintage” —R5, magnetòfons, màquines d’escriure, bótes de vi, plats de vidre i pessetes— confirmant que a casa nostra hi ha grans autors, que no només escriuen molt bé sinó que es mereixen ser reconeguts com cal.