7/11/2016

Ressenya: Esta noche moriré, de Fernando Marías

Esta noche moriré és una novel·la per agafar alè i assaltar-la d'un cop. L'estructura hi convida amb un format epistolar: la carta que un pres, Corman, envia al policia que el va fer empresonar. Imagineu-vos una trama en què l'engranatge actua tan cínicament que, de tant en tant, l'ànima agressora —que no el cos— es permet la llicència d'empatitzar amb l'avenir dolorós de la seva víctima. No gaire, però. El suficient perquè no decaigui el dissortat policia i el desenllaç sigui aquell que la seva ment depravada ha maquinat. Una jugada final portada al límit per aquell que fins i tot menysprea la seva vida. Una venjança perversa i fredament calculada que supera qualsevol trama imaginada.
Quan hom pensa que les coses no poden empitjorar més, s'adona que s'equivoca, que només es tracta d'una petita concessió perquè es continuï llegint fins a acabar amb un bon batzac.


De la solapa: Fernando Marías (Bilbao, 1958) és novel·lista,
 editor i inventor de conceptes culturals.  És també el creador, editor
 i impulsor del projecte de literatura fantàstica
Hijos de Mary Shelley, plataforma on sorgeix literatura, música,
perfomances i monòlegs teatrals. Per a més informació aquí teniu l'enllaç de l'autor.


M'ha agradat molt la veu utilitzada en primera persona. Tan respectuosa, ella, que s'adreça de vostè encara que el missatge està carregat de sang; tan pèrfidament educada. 
Tot i que la novel·la, en un inici, és contextualitzada als anys 70 i es remunta als anys 40 per explicar la involucració d'en Corman a "La Corporación" (ja descobrireu què és, els seus fonaments i fins a quin punt el seu funcionament va influenciar aquesta venjança programada), el fet és que l'insòlit argument podria ben bé esdevenir a qualsevol època.





El punt que he trobat més interessant —a banda d'haver-me adelitat amb la seva lectura— és la manera com Fernando Marías transforma les coses improbables en possibles. D'aquesta manera, l'autor resol la versemblança tan contundentment que un acaba pensant: doncs sí senyor, és això la literatura.

Patireu o en gaudireu, o ambdues coses perquè jo n'he gaudit precisament de tant que em feia patir.
Un text que recupera l'editorial Alrevés, al cap de 20 anys després que fou publicada per primera vegada. 
El monòleg, que trobarem al final (escrit per QY Bazo per a teatre), funciona també d'epíleg i, a banda d'enriquir la novel·la, detalla el periple en què s'ha vist sotmesa.

Lectura molt recomanable!

7/08/2016

Ressenya de Crims.cat 2.0: més sospitosos del gènere negre als Països Catalans

Crims.cat 2.0 és la segona compilació de relats que Crims.cat, la col·lecció de novel·la negra en català de l'editorial Alrevés, va publicar l'any 2013. L'anterior va ser Crims.cat (2011). Els curadors de l'antologia són Àlex Martín Escribà, estudiós del gènere negre i professor de català a la Universitat de Salamanca, i Sebastià Bennasar, escriptor, periodista i crític literari.

Del pròleg: "La millor manera de conjurar el crim és fer que l'únic culpable sigui l'escriptor." 
Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar


M'agraden les antologies, en general, perquè  permeten tenir una visió general del panorama que m'interessa. En aquest cas, Crims.cat 2.0 mostra l'actualitat de la novel·la negra en català de la mà de diferents autors, alguns emergents en el gènere, d'altres més consolidats. És de valorar la complexa tasca que suposa escollir-ne i donar un sentit únic a l'obra des de l'heterogeneïtat de les seves propostes. El pròleg, escrit pels antòlegs, ens anticipa aquesta selecció polièdrica. Els criminals tenen noms propis i en són quinze: Jaume Benavente, Andrea Robles (pseudònim per a un text escrit à deux), Gerard Guix, Juli Alandes, Xavier Aliaga, Carles Martín, Salvador Balcells, Daniel Hernández, Rafael Vallbona, Àlex Volney, Teresa Roig, Lluís Llort i els guanyadors del Concurs de relat curt "NegrOliva" Vicenç Aguado i Ignacio Arribas.

Tots els textos m'han interessat, cadascun per un motiu diferent i això afegeix una vàlua al conjunt, perquè si és cert que aquests reculls permeten fer un tastet i apropar-se als diferents autors d'una manera més o menys àgil, també  evidencia que  la proximitat de les lectures convida a les comparacions. I en aquest cas no han estat gens odioses, si em permeteu el joc fàcil de paraules.

Així, doncs, destaco l'estil de Juli Alandes (m'ha embadalit) i la satisfacció de retrobar-me a Feliu Oyono, l'inspector que signa Xavier Aliaga (l'he trobat més vigorós, encara que sigui de pensament, que a Dos metres quadrats de sang jove). I encara més: hom pot descobrir, en un dels paràgrafs de Salvador Balcells, els pensaments d'Emmanuel Lévinas i això no té preu. Els crims més domèstics són els de Teresa Roig, un plaer descobrir-la tan assassina i alhora divertida, i el de l'Annabel Cervantes —un d'actual i l'altre de caràcter més històric— mentre que Andrea Robles ofereix un relat més a l'ús. Cal ressaltar la frescor de Rafael Vallbona, la proposició feréstega d'Àlex Volney, l'originalitat de Daniel Hernández i Carles Martín, la crítica social més explícita a càrrec de Gerard Guix i el Lluís Llort més internacional. S'encarreguen del colofó els premiats Vicenç Aguado, amb pinzellades d'un cert esoterisme, i Ignacio Arribas amb l'entranyable La petita Mariona. Per acabar, un esment especial  al  relat La Liquidació, de Jaume Benavente, que excel·leix tant per l'estil com per la trama.

Si l'objectiu era demostrar la bona salut que gaudeix la novel·la negra en català, he de dir que s'ha complert amb escreix. Trobarem aquesta riquesa en relats ubicats a diferents indrets arreu dels Països Catalans, amb diferents temàtiques: uns més passionals, d'altres més crítics, tanmateix hi trobarem dos en què la mort es queda en un intent o la intriga recau només en una desaparició. Tinta negra o roja, parafrasejant els autors del pròleg, però tota ella ben criminal.

5/04/2016

A la seva pell


Tot i que tinc el blog una mica aturat perquè el Treball Final de Grau requereix molta concentració i sobretot de temps per a documentar-me, llegir i rellegir, ha pogut més l'emoció de compartir la coberta i la sinopsi de la meva pròxima novel·la: A la seva pell, de l'editorial Llibres del Delicte.
El 23 de maig arribarà a les llibreries però, mentrestant, aquí us deixo un petit avanç.



"Fet el prejudici, ja no hi ha lloc per a la justícia."
A la seva pell.

SINOPSI

La nova feina que Gal·la comença a la presó com a educadora social i experta en mediació, contractada per ajudar en el procés de reinserció de Leo, suposa una baixada als inferns del seus fantasmes interiors. El suïcidi de la Patrícia després de ser empresonada injustament és un record que la martiritza mentre s'involucra en el cas de Leo.

La implicació de Gal·la en la lluita per demostrar la innocència de Leo, més enllà del plànol professional, serà també en nom de la justícia per la mort de la Patrícia, sempre present als seus pensaments. Però la recerca de la veritat té un alt preu, no només psicològic, sinó també físic.

A la seva pell és una història de ficció basada en l'experiència en la presó de Rodrigo Lanza i en el record del suïcidi de Patricia Heras, casos denunciats al documental Ciutat morta.

3/15/2016

Foc verd, de Jordi de Manuel

Editorial Alrevés
Col·lecció crims.cat


De la solapa del llibre: Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és professor de Ciències. Ha publicat reculls de contes i relats, així com diverses novel·les per a adults, infants i joves.
Foc verd continua el cicle de novel·les començat amb noms de colors protagonitzat per l'inspector Marc Sergiot: Tres somnis blaus (2000, premi Valldaura), Cels taronges (2001, premi Ciutat de Mollerussa), Cabells porpres (2003, premi Pere Calders), L'olor de la pluja (2006), El raptor de gnoms (2007), Mans lliures (2009, premi Ictineu 2010) i La mort del corredor de fons (2013). 



Jordi de Manuel ho ha tornat a fer. M'ha segrestat durant dos dies, els que he trigat a endrapar la seva nova novel·la Foc verd. N'he llegit cinc, dels vuit publicats de la nissaga de l'inspector Marc Sergiot i tots m'han agradat. Aquí teniu els enllaços dels petits comentaris que vaig fer, llavors, al blog: Tres somnis blaus, Cels taronges i L'olor de la pluja.  

He de dir que tinc una estranya relació amb el moment en què jo llegeixo un dels seus llibres i els anys en què estan ambientats. Em va passar amb el primer; vaig coincidir gairebé en el mes i, del tot, en l'any. En la resta s'han donat una sèrie de circumstàncies similars. 

Foc verd està pensat en el passat en un temps futur i publicat més tard que el futur pensat, per tant es converteix en passat en el moment que el llegeix el lector, concretament deu anys enrere, l'any 2006. Sembla un joc de paraules, però és precisament el joc que l'autor proposa al lector: un trencament de la cronologia de les publicacions i una especulació sobre els esdeveniments del futur, des de l'any 1999 fins al 2017, amb un gran encert predictiu. 
Tot i així, les novel·les es poden llegir independentment, només els més avesats a la totalitat de les obres descobriran petites referències intertextuals, tant a escenes com a personatges, tot un regal.







A Foc verd, l'autor fa viatjar l'inspector a Galícia, per vacances. Us he de dir que quan vaig visitar, per primer i de moment únic cop, Galícia faltaven tres mesos per l'any 2006 —són aquelles casualitats que m'acompanyen en l'univers Sergiot. No sabeu com he gaudit evocant aquell viatge amb la descripció de les aldees gallegues i amb la ruta de la Costa da Morte. L'estil tan subtil de l'autor, amb què ja ens tenia acostumats, s'afina encara més. Semblava que sentia el purín, que dirien els gallecs, dels camps. Quasi veia les hortènsies blaves i blanques dels marges de les carreteres, salpebrades de pazos llunyans i hórreos, entre la besllum dels boscos i l'ombra dels eucaliptus. 
També he gaudit molt amb l'analepsi de paràgrafs intercalats. Normalment, l'autor sol emprar-ne per a definir l'estructura del llibre i el decurs de la investigació. Aquí ens dóna encara més informació, fins i tot, de les relacions més íntimes que manté en Sergiot amb els amics i amb la família.

No parlaré de la trama i molt menys del tema central. Us espatllaria la lectura. Només puc dir que és un tema original, gairebé, no tractat en la novel·la negra d'arreu. Potser us en puc fer cinc cèntims, d'alguns dels temes que tracta el text, avançats en la primera presentació de la novel·la, a la llibreria Nollegiu el passat dissabte, i a càrrec d'Anna Maria Villalonga. La Mestra negrota interpreta simbòlicament el viatge amb un d'interior del protagonista, en què "vehicula les seves reflexions, les seves pulsions, fins a qüestionar-se qui som. El món intern dels personatges es converteix en universal".




Anna Maria Villalonga i Jordi de Manuel a la presentació de Foc Verd.
12 de març, Llibreria Nollegiu.

Foc verd és la novel·la que més m'ha agradat, tot i que pensava que havia estat L'olor de la pluja. Per tant us la recomano molt, sabent que encara en faltaran una o dues més perquè Jordi de Manuel doni per acabada la nissaga.



Totes les obres de la nissaga de l'inspector Marc Sergiot,
a la presentació de Foc Verd, a Dòria Llibres.



3/04/2016

Un cop de mà!

Va de gramàtica

Ser/Estar



Usos del verb ser

-Per definir, classificar o identificar el subjecte: 

L’alcalde del municipi és, també, el president del Consorci del Mercat Audiovisual de Catalunya. 

-Per parlar de les característiques del subjecte que no canvien: 

La placa del carrer de Sant Isidre és massa petita. 

-Per situar una persona o una cosa en un bloc: 

Els aspirants al procés de selecció són al vestíbul. 

Usos del verb estar 

-Per parlar de característiques del subjecte que canvien: 

La regidora no podrà assistir a la inauguració de la nova biblioteca perquè està malalta. 

-Per expressar que una persona o una cosa passa una quantitat de temps en un lloc (sinònim de viure, allotjar-se, treballar...): 

La piscina estarà tancada una setmana. 
Els empresaris xinesos s’estan a l'Hotel La Font.

Ser i estar amb característiques 


Amb alguns adjectius podem usar ser o estar

Amb el verb ser expressem una característica que no canvia. Amb el verb estar expressem un estat que pot canviar: 

La nova professora és molt tranquil·la, no perd mai els nervis. 
La nova professora està neguitosa, perquè ha d’assistir a una reunió molt important. 

Algunes característiques que expressem amb el verb ser són: 

- característiques personals i maneres de ser: ser moreno, alt, egoista, treballador… 

- ideologia i creences: ser conservador, budista... 

- material, forma i color: ser de plàstic, rodó, blau… 

- origen: ser català, francès, nòrdic… 

Algunes característiques que expressem amb el verb estar són: 


- característiques i estats que poden canviar: estar content, malalt, estressat…

Amb la col·laboració de:




*Extret de la revista Un cop de mà. Núm. 16. CNLV.

2/29/2016

Els enemics silenciosos, de Mireia Llinàs

Columna (2016)



Sinopsi del llibre: "Quan a la Nora Prim, una detectiu singular, aficionada a l'alcohol, amb unes relacions familiars complicades i amb l'estranya capacitat de viatjar en el temps, li encarreguen la investigació de l'assassinat de la Dolores Rey, s'adona que serà un dels reptes més grans de la seva carrera. (…)".

Els enemics silenciosos és la novel·la que va quedar finalista l'any passat del premi Memorial Agustí Vehí de Tiana, de novel·la negra. L'autora, Mireia Llinàs ens presenta la detectiva Nora Prim, que té la facultat de transportar-se en el temps. La investigació de l'assassinat de la Dolores Rey, famosa prostituta dels anys 40 —que tenia relacions amb personatges els quals pertanyien al poder de l'època: l'Exèrcit i l'Església, però també amb la burgesia—, permet a l'autora immergir-se en la Barcelona de post-guerra. Abans, ho haurà fet l'any 1936, tot just abans d'esclatar la Guerra Civil, en un dels passatges més plàstics i alhora aconseguits de l'obra: la seva visita al local de jazz El Indiano. Potser és perquè em toca molt de prop (quan puc ballo lindy-hop als clandestins o a la plaça de la Virreina; ara no tant com m'agradaria), però el cert és que l'autora manifesta un coneixement extraordinari del ball i el millor de tot, sap transmetre perfectament el bouncing del swing. No faré cap esment més a la peça Sing, sing, sing, de Benny Goodman que tan important ha estat a la meva vida, amb això ja està tot dit.

Així, els viatges en el temps se succeiran; 1936, 1948, 1949, 1951, 1959 i fins i tot a les Olimpíades de l'any 1992. És en aquests anys en què Mireia Llinàs sap aprofitar l'imaginari que ha creat per descriure escenes còmiques, hilarants o, si més no, per deixar palès com d'efímer és el temps present i com els records poden mitificar un passat històricament penós. No és tan cert allò que qualsevol temps passat era millor.
L'autora escriu amb un estil sense complexos, com és el que pot suposar barrejar informació interessant, però densa, amb detalls de performances i modes. Els diàlegs són àgils i, tot i que no sóc gaire amant de barrejar en excés diferents llengües en una narració, trobo que l'opció escollida per l'autora, en aquest cas, ha estat encertada i encara enriqueix més la versemblança del text.
De la solapa: "Mireia Llinàs (Barcelona, 1985) és graduada en Cinema i Audiovisuals per l'escola ESCAC i ha treballat com a guionista per al cinema i la televisió en sèries com Ventdelplà o Kubala, Moreno i Manchón. Ha escrit diversos llargmetratges com La frontière, La tercera juventud o Sólo química i també ha exercit de script doctor i analista de guions en diferents projectes cinematogràfics. (…)".

Al·ludint al seu vessant cinematogràfic, m'atreviré a dir que el meu admirat Woody Allen bé podria inspirar-se en aquesta novel·la i dirigir una segona versió de la gran Midnight in Paris però contextualitzada a Barcelona. Potser així m'oblidaré d'una de les poques pel·lícules que em van decebre d'ell; el títol ja el facilito jo: Nora, Dolores, Barcelona.

Els enemics silenciosos és l'òpera prima de Mireia Llinàs: literatura de gènere, entre negra, històrica i fantàstica que no decep a qui busqui un entreteniment ben documentat i engrescador.

2/16/2016

Cicle de conferènciès a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès

Breu història del cinema negre a través d'un grapat de rareses magistrals

A càrrec de Mauricio Bach


Dilluns, 16 de febrer, 19 h.
Auditori del Pati Manning

Mauricio Bach, professor, periodista, editor i crític literari, fa un breu repàs d'hora i mitja a la història del cinema negre, des d'una particular mirada. Ofereix una tria de quaranta-cinc pel·lícules que tenen com a factor comú la raresa o la innovació.
Les pel·lícules proposades van des dels anys 40 en blanc i negre, característica que ja fa pel gènere negre, fins a algunes produccions de l'actualitat.
Així, la proposta es fixarà en cintes que apuntaran certs elements de ruptura amb els inicis més canònics. Apareixen directors alemanys que aporten al cinema nord americà tot el bagatge de l'expressionisme alemany del cinema mut: les preses a la besllum; les llums i les ombres. Sorgeix el fals documental i també alguna incipient escena tipus road-movie, famoses als anys 60. Les idees innovadores comencen a trencar els motlles del gènere. Les rígides regles d'assassinat, detectiu i femme fatale es van diluint en barrejar-se amb altres gèneres com els melodrames. Sorgeixen trames oníriques i freudianes, intencions plenes de càrrega política i crítica ideològica o trencament del paper secundari de la dona o com a pèrfida, per a convertir-se en la investigadora o fins i tot en la directora de la pel·lícula.




Aquí us deixo una petita aproximació de la relació de títols que Mauricio Bach ha escollit i un petit apunt del seu interès, rodatges que respiren aire fresc i ventila les visions més puristes. Una gran majoria pertanyen a la categoria B, però, com bé diu "la manca de mitjans es converteix en virtut quan el director té un talent visual".

Anys 40

1. La mujer del cuadro. Laig. F. (1944): es genera la hipòtesi de com un personatge anodí pot veure's implicat en una trama criminal.
2. Detour. (Ulmer, E.G. (1945): Innovadora per la seva escenografia Bauhaus i el seu caire existencialista.
3. Envuelto en la sombra. Hathaway, H. (1946): es mostra com un fals documental i alhora introdueix un personatge femení que manté diàlegs còmics amb el protagonista, gairebé esdevé una guerra de sexes.
4. Solo en la noche. Mankiewicz, J.L. (1946): la novetat recau en l'amnèsia, mai abans utilitzada. El protagonista investiga sobre la seva persona.
5. La dama del lago. Montgomenry, R. (1947): l'adaptació de la novel·la de Chandler arrisca i sorprèn al traspassar la primera persona a la càmera permetent veure només el detectiu quan es reflecteix als miralls. 
6. La soga. Hitchcock, A. (1948): crim perpetuat pel sol plaer intel·lectual de cometre'l.
7. La ventana. Tedzlaff, T. (1949): el protagonista és un nen.
8. Almas desnudas. Ophüls, M. (1949): tractar des del melodrama, parla del procés de conversió i de penediment del personatge principal.

Anys 50

1. El demonio de las armas. Lewis, J. (1950): delirant fins al surrealisme, la seducció dels protagonistes a través de les armes.
2. El autopista. Lupino, I. (1953): dirigida per una dona.
3. La casa bambú. Fuller, S. (1955): introdueix l'escenari exòtic.
4. El beso del asesino. Kubrik, S. (1955): es trenquen els cànons i apareixen les pel·lícules de cinema independent. Nouvelle vague: rodatge en escenaris naturals.
5. Chantaje en Broadway. Mackendrick, A. (1957): introdueix el cinema social al negre.
6. Screaming Mini. Oswald, G. (1958): aparició del pole dance al gènere, també la psicoanàlisi i el personatge psicopàtic d'un escultor.
7. Vértigo. Hitchcock, A. (1958): adquireix una dimensió filosòfica, metafísica.
8. Sed de mal. Welles, O. (1958): Charlton Heston protagonitza un dels primers policies corruptes i també introdueix l'element de les fronteres: fa de mexicà.

Anys 60 

1. Blast of silence. Baron, A. (1961): Nouvelle vague francesa, rodada a Nova York, de caràcter existencialista: l'assassí no vol cometre el crim.
2. Cazadores de mujeres. Rowland, R. (1963): el mateix autor de la novel·la adaptada interpreta el paper del protagonista.
3. Una luz en el hampa. Fuller, S. (1964): triada pel ponent per un element d'elevat impacte a la primera escena. Una prostituta mata a un proxeneta i en aquell moment li cau la perruca; és una dona calba. 
4. Los asesinos de la luna de miel. Kastle, L. (1969): incòmode, se situa entre l'underground i el documental. Agredeix a l'espectador, grotesca. Aborda el crim amb un element de versemblança inaudit en el temps.

Anys 70

1. Escalofrío en la noche. Eastwood, C. (1971): pionera a l'època, aborda el perill vinculat a la fama, introdueix la figura d'una fan pertorbada.
2. Sweet sweetback's baadassss song. Van Peebles, M. (1971): underground black film, comencen les pal·lícules dirigides per blancs de negres, segueix de manera tàcita la segregació. Amb càrrega política i ideològica.
3. "Coffy". Hill, J. (1973): introdueix la figura de la dona que mata per revenja, una infermera es converteix en prostituta per venjar la seva germana.
4. El confidente. Yates, P. (1973): basada en la novel·la de Georges Higgins. Regenera el gènere negre amb una violència continguda i uns personatges que retraten com poques vegades les interioritats del món criminal.
5. La piel en el asfalto. William, J. (1973): capta molt bé el xoc social entre les forces de l'ordre conservadores i el moviment hippie del moment.
6. El hombre clave. Mulligan, R. (1974): als a nys 70 triomfaven les de Harry el sucio d'Eastwood i en la seva versió més xarona les de Bronson. Aquest tipus de pel·lícules fan de contrapunt.
7. El asesinato de un corredor de apuestas chino. Cassavetes, J. (1976): cinema negre, d'art i assaig. Una icona dels cinema independent americà. S'introdueix en el món interior d'una prostituta.
8. Hardcore, un mundo oculto. Schrader, P. (1979): qui investiga és el pare d'una filla que fa pornografia. Introdueix, també, el tema de cintes que graven assassinats.

Anys 80

1. Atlantic City. Malle, L. (1980): en veritat és un melodrama que utilitza el gènere negre per reflexionar sobre la vellesa.
2. El hombre de Chinatown (Hammet). Wenders, W. (1982): juga amb la ficció i la realitat. És un homenatge al gènere negre.
3. Henry, retrato de un asesino. McNaughton, J. (1986): tracta d'un psicòpata amb escenes de sang i fetge, una mirada sobre la psicopatia molt descarnada.
4. El corazón del ángel. Parker, A. (1987): introdueix la figura del diable.

Anys 90

1. Teniente corrupto. Ferrara, A. (1992): nu masculí, transgressora pel tema de la culpa catòlica.
2. El gran Lebowski. Coen,J. i Coen, E. (1997): de culte, homenatge a tot el gènere negre dels anys 50, comèdia i paròdia rodada a Los Ángeles com a homenatge a Chandler.
3. Jackie Brown. Tarantino, Q. (1997): va ser una pel·lícula que no es va comprendre gaire. Gens violenta, aposta per la policia dialogant.

Anys 2000

1. Mulholland Drive. Lynch, D. (2001): transgressora, tot no s'explica.
2. El último golpe. Mamet, D. (2001): els personatges juguen permanentment, s'enganyen entre ells. 


Agraeixo l'amabilitat de Mauricio Bach, que ha tingut a bé que jo faci aquesta crònica.