12/05/2016

Entrevista a David Llorente



Encetem la nostra nova secció, que vam presentar la setmana passada amb el títol de la pàgina "Va d'autors": 


Quan llegeixo un llibre d'un autor o d'una autora que m'agrada, sempre m'he preguntat quan va començar a escriure i per què un dia va decidir que volia publicar els seus escrits. Era una necessitat? O va ser per casualitat, com algun autor ha arribat a admetre. I no us ha passat mai que quan heu llegit un gran llibre us heu descobert imaginant-vos-el en aquell procés d'escriptura? Quan escriuen? A la nit, es lleven de matinada o dues horetes cada tarda? Aquesta secció va d'autors, sí, però amb el propòsit d'aproximar-nos a saber, una mica més, com viuen tots ells l'art d'escriure, els seus hàbits.

M'ha fet molta il·lusió començar amb l'autor David Llorente, autor a qui, val a dir, jo admiro. Des d'EN CLAU DE NEGRE volem agrair la seva col·laboració.






¿Cuándo empezaste a escribir?

El origen de la escritura está siempre en la lectura. Nadie querrá sentarse a escribir si antes no ha conocido el incomparable placer de leer. Me enganché a la lectura de la mano de autores como Lou Carrigan o Clark Carrados, pero fue Alberto Vázquez-Figueroa quien me abrió las puertas de la literatura y me mostró lo que había al otro lado. Pensé que si leer aquellas aventuras era maravilloso, escribirlas debía de ser una sensación indescriptible, algo parecido al éxtasis de los místicos. Y no me equivoqué.


¿Cuándo pensaste en publicar?

Pensé en publicar desde el momento en que escribí la primera letra de mi primer texto literario. Nunca he comprendido qué significa eso de escribir para mí o para guardarlo en el cajón, mucho menos para que te lean tus amigos o tu familia (que son los que menos te tienen que leer). Yo quiero que me lea el público, los rostros sin facciones de la gente que no conozco, y enfrentarme a su juicio, para bien o para mal.


¿Cuándo escribes durante el día?

Mi día está marcado por mi trabajo, que es lo que me da de comer y lo que paga mis facturas. Pero en cuanto salgo del trabajo, soy presa fácil de la Literatura. Busco una cafetería cualquiera y me siento a escribir. Dejo de escribir (generalmente) cuando me echan.


¿Cómo organizas la escritura de un libro?

Un amigo mío (autor y director teatral) se ríe de mí porque siempre digo la misma frase: «Yo escribo todos los días, tenga algo que decir o no». Pero no puedo dejar de decirlo porque es la verdad. Yo me siento a escribir y poco a poco van saliendo las ideas, los personajes y las historias. No tengo la sensación de que los invente, sino de que (como he dicho) van saliendo. El proceso de escritura (en mi caso) es un proceso de búsqueda. No nos conocemos tanto como para saber enseguida lo que nos mueve, lo que nos preocupa, lo que nos hace daño, lo que nos desvela. Y un día (de repente) descubro qué me gustaría/qué necesito contar y a partir de ese momento escribo obsesivamente y corrijo estrictamente y rompo inclementemente y todo a mi alrededor se desvanece.
No me gusta el orden. Me muevo mucho mejor en el caos. Lo último de la creación (en mi caso) es la organización. Es necesaria, es imprescindible, pero es lo último.


¿Un autor referente?

Yo no tengo ningún referente. Hay autores a los que admiro y novelas que me parecen auténticas obras maestras.  He buscado en las literaturas de decenas de países para encontrar lo que más me interesa: el escritor que quiere avanzar en la técnica narrativa, en la manera de contar la historia. Mis referentes (de existir) serían todos aquellos que asomaron la cabeza por la ventana del tren y movieron el pañuelo delante de la cara de los maestros de la generación anterior.


¿Qué libro recomendarías?

Hay cientos de libros que recomendar por cientos de motivos diferentes. Voy a recomendar Desterro, de Manuel Barea. Lo recomiendo porque me parece una novela de una originalidad espectacular teniendo en cuenta la juventud de la mano que lo ha escrito. Es una novela que demuestra que la literatura ya no se nutre solamente de letras, sino también de imágenes en movimiento y de dibujos. La historia que nos cuenta y la estructura que usa para contarlo (y la plasticidad y el ritmo de la prosa) beben del cine y del cómic y hacen que la literatura suba un peldaño más en la escalera del arte. Es una novela (además) que desapareció de las librerías y de la atención de la crítica en un segundo, como por arte de magia, haciendo bueno su título. No importa. Es una novela que volverá. Cuando Manuel Barea tenga cuarenta años y escriba la novela que ponga panza arriba la narrativa nacional, todos los editores correrán a volver a editar Desterro.


¿Estás trabajando en un próximo proyecto?

Hace poco terminé de escribir una obra de teatro y la estoy ensayando con el grupo Séptimo Miau. La estrenaremos en marzo.
En cuanto a la narrativa… No tiene sentido hablar de proyectos. Las novelas (en mi caso) suelen abortar. Es rara la novela que consigue llegar a este mundo. Así que mis proyectos (seguramente) son proyectos de novelas frustradas. No merece la pena hablar de lo que aún no es.


¿Algún deseo para el futuro?

Si te refieres a los deseos literarios para el futuro…, pues no sé, creo que me gustaría algo imposible: que a los escritores no nos sigan insultando/escupiendo a la cara con ese diez por ciento de la venta de los libros y con ese ponernos a trabajar gratis (en el mejor de los casos) en nombre de la promoción.


11/16/2016

Taula rodona: "Entre judicis i presons". Vilassar de Noir.


El cap de setmana passat es va celebrar el Festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir, organitzat per l’Ajuntament de Vilassar de Mar, Marc Moreno i Joan Ramon Armadàs.

Amb un gran èxit d’assistència, el festival programà diferents activitats per a satisfer tot tipus de públic, lletraferits i cinèfils,   i fins i tot amants del jazz. Tal i com explica la web del festival, “Vilassar de Noir neix amb la voluntat d’explicar i analitzar el gènere negre des de les diferents manifestacions artístiques: literatura, còmic, cinema, teatre, i la música.” Amb la participació de més d’una trentena d’autors, el festival oferí taules rodones de diverses temàtiques, rondes de presentacions de llibres, xerrades, i la projecció de la premiada pel·lícula Callback com també la projecció de diferents curts. Totes aquestes propostes foren ambientades amb una selecció de peces de jazz, de la mà dels músics de l’Aula de Música de Vilassar de Mar.



El tret de sortida del Festival va ser la taula rodona “Entre judicis i presons”, taula en què vaig tenir l’honor de participar juntament amb els escriptors i periodistes Carlos Quílez i Fàtima Llambrich, l’escriptora i jutgessa Graziella Moreno i moderada pel també periodista, presentador del programa Terrícoles, en Lluís Reales. El motiu d’escriure aquesta petita crònica, no ha estat un altre que l’interès suscitat arran de les converses que hi vam mantenir. En Lluís Reales aportava unes dades per obrir la taula prou interessants: l’Estat espanyol és un dels països europeus amb menys delinqüència, però un dels països on hi ha més presos, afirmació que d’altra banda jo havia llegit en el pròleg que Rodrigo Lanza va fer per al llibre que vaig escriure, A la seva pell, basat en part en la seva experiència a la presó. És cert, a l’Estat espanyol sobren presons, a tot el Món en sobren. Justament quan feia un parell de dies que transcendia als mitjans de comunicació la notícia del tancament d’algunes presons a Suècia. No hi ha grans misteris, el canvi es va produir en el sistema judicial que ha advocat per unes mesures de medi obert, la probation, que permet des de la llibertat provisional acompanyar la persona en aquest procés de la seva vida sense patir el tancament i els seus efectes.
En un sistema tan judicialitzat com el nostre, aquestes mesures són més que desitjables perquè des del model coercitiu de les presons, difícilment es podrà oferir un servei de qualitat. Es judicialitza fins i tot el llenguatge. Fixeu-vos, als mitjans de comunicació es parla de centres penitenciaris quan en realitat no deixen de ser presons, es parla d’interns però són presos —presoners entre el formigó— o, fins i tot, s’arriba a parlar de mesures cautelars (que queda molt bé) quan s’aïlla un pres en una cel·la de càstig. Per tant, aquest llenguatge gens innocent crea una realitat, amb referència al pur constructivisme social: les presons són necessàries i funcionen correctament. Més lluny d'ella, les presons són plenes d’immigrants, de persones pobres, és a dir, dels més vulnerables.
Amb aquesta voluntat de maquillar la realitat, a la taula rodona, es posava èmfasi en la manca de novel·les que en parlin, de presons. Una de les respostes aclaridores, a més a més d’aquest ostracisme controlat, va ser la de Graziella Moreno que evidenciava la manca d’interès del ciutadà per saber els drets que els pertoquen. “Ningú se’n preocupa fins que no s’hi veu involucrat”, afirmava.
Per tant, ens trobem amb un problema de consciència ciutadana però també amb un problema de responsabilitat. 




Quan vaig decidir abordar la temàtica de les presons al llibre, se’m va plantejar l’oportunitat de qüestionar-me la funció de la presó. A banda de ser un dilema moral històric —recordem que la humanitat va passar de castigar el cos a castigar l’ànima, tot i que encara es poden evidenciar abusos de poder per part de certs funcionaris que també segueixen maltractant els cossos dels presos—, hi ha una qüestió encara més plàstica: per a què serveixen les presons? Realment, l’encàrrec constitucional de reinserció —recordem que Catalunya té des de l’any 1984 el traspàs de la competència al Departament de Justícia per part de l’Estat espanyol— és efectiu? Com, des de la repressió i el càstig que comporta una institució Total —com Erving Goffman anomenà al centres tancats que reuneixen una sèrie de característiques amb què coincideixen de ple totes les presons del territori—, algú pot pensar que es pot contribuir a acompanyar una persona que transita a la presó? Carlos Quílez remarcava la creença popular “qui la fa, la paga” i certament que hi ha aquest sentiment, però realment ningú està dient el contrari. La pregunta és: què té a veure la reinserció amb el càstig? Què té a veure aïllar una persona de la societat, sotmetre-la a tots el efectes adversos de la presó més que demostrats, i que per extensió m’abstindré d’anomenar-los, amb reinserir-la-hi? Lluís Reales incidia en el paper dels mitjans de comunicació i Fàtima Llambrich constatava com l’estiu passat es tornava a obrir el famós debat de les piscines a les presons. Recordem que l’any 2012 transcendia als mitjans de comunicació que per manca de pressupost aquestes piscines, algunes ja construïdes del tot, no es posaven en funcionament. La realitat era que enmig de la crisi econòmica no volien afrontar les queixes dels ciutadans que no veien amb bons ulls “que els presos visquessin “millor” que ells”, com va aportar Fàtima  Llambrich. Clarament tenim un problema d’educació i no només en vers les lleis, com explicava Graziella Moreno en un inici amb qui hi coincideixo, sinó d’empatia. Perquè en definitiva les lleis constaten una política i cada dia en veiem exemples, on la separació dels poders que se li pressuposa a l’Estat de dret, cada vegada està més en entredit. I crec que és responsabilitat de qualsevol de nosaltres fer l’exercici de posar-se en la pell de l’altre, en la pell d’un pres que ho ha perdut tot i a qui, dia rere dia, s’estigmatitza en una societat cada cop més alienant. Si realment el ciutadà creu que per una hora de natació a la setmana un pres pot viure millor que ell, és que estem davant d’un problema greu de consciència. I és trist constatar que ni tan sols apel·lant a la imaginària solidaritat orgànica d’Émile Durkheim, ni que sigui perquè ningú és lliure de caure empresonat, la majoria de les persones s’estimen més el discurs de la por, del càstig. En aquestes circumstàncies, difícilment un tècnic en educació social podrà oferir un servei de qualitat dins d’una presó, quan l’engranatge del sistema penitenciari els ofega diàriament a protocols que afavoreixen l’etiquetatge, a informes que responen al control social i que responsabilitzen només al pres del seu pas per la presó. A la societat li cal educació però també la inquietud per lluitar contra les injustícies. Em podria estendre molt més i tinc la sensació que em deixo molts aspectes sense referenciar-ne, molts. La taula rodona va acabar —després de parlar del paper del jutges, dels mitjans de comunicació i de flagrants casos de corrupció— amb una pregunta que vaig voler formular: què passa quan un jutge s’equivoca?, ja no vaig entrar en detalls de voluntarietat. Carlos Quílez en tenia la resposta: res.


10/03/2016

La puta d'oros, d'Elena Torres Girbau

451 pàgines


La puta d’oros és una novel·la que parla de persones i de sentiments; uns sentiments capaços de transformar les víctimes en botxins. Una novel·la plena de matisos, on res és del tot blanc ni negre. Una narració actual, amb un llenguatge directe i sense concessions; una història que parla d’avui i també d’un passat no gaire llunyà que no podem oblidar.” (De la sinopsi).



Llegir La puta d’oros ha regirat uns records que jo creia que els tenia ben endreçats en la memòria d’una part de la infantesa. Aquella part de la qual no acostumo a parlar, ni tan sols a pensar. Suposo que si dic que sóc néta d’un català esquerrà i republicà i d’un andalús falangista us en podeu fer una idea. La darrera imatge arxivada en aquell passat de retrets és la d’un dinar de Nadal en què, canelons pel mig, els avis s’escridassaven, les dones es demanaven disculpes i una nena petita fugia per amagar-se a la cuina. Incapaços d’acabar les postres en pau i marxar —encara tinc la imatge del meu avi vestit de gris amb el capell a una mà i amb l’altra obrint la porta—, el resultat va ser que cap dels integrants de les dues famílies no es van tornar a veure mai més. Aquest és el darrer record que tinc de veure’ls plegats.

No ho dic gratuïtament, és la manera més senzilla perquè algú es faci una idea de com he interioritzat la lectura d’aquest llibre i, per què no, d’espolsar una consciència que em causa incomoditat.  Per això quan, durant els anys que he estat professora de nois adolescents, he sentit parlar alguns d'ells d’aquella manera tan deixada anar, amb aquella desídia, pensava que el que calia era explicar el nostre passat, el passat d’on ells també provenen.



Elena Torres Girbau i Sebastià Bennasar a La Setmana del Llibre en Català d'enguany.


La novel·la parteix de l’agressió d’una jove després d’una manifestació antifranquista a Barcelona, l’any 1976, per part d’un grup d’extrema dreta. Després d’apallissar-la i gairebé deixar-la sense vida, la ruixen amb gasolina amb la intenció de cremar-la. Però en un darrer moment es desdiuen i deixen el cos malmès en mig d’un carrer de la capital comtal. Persianes baixades a l’acte, desbandades, mutisme; tot fruit de la por i la repressió.

El que més m’ha interessat de la novel·la és la manera d’entomar la crítica des del punt de vista de la víctima; una víctima que gairebé ha de demanar perdó per existir. I no se’m fa estrany veure dones amb caràcters implacables que havien de fer mans i mànigues per callar davant un home, davant un fill, davant de tota la societat. Desgraciadament, això avui en dia també passa. Potser no va ser el cas d'algunes de les dones de la nissaga dels Martí i potser també les conseqüències tindran danys irreparables.

Els perfils dels personatges estan molt bé treballats. M’ha agradat l’estructura i la manera d’anar intercalant els tempos (passat: memòria de la història; present: narració, voluntat d’entendre què va passar). Quan llegeixes una novel·la tan extensa s’agraeix els diàlegs (he gaudit al reviure segons quines expressions dels personatges més ancians) i fins i tot petites incursions de textos que Jana Martí, la protagonista, esbossa per qui sap una futura novel·la, si més no funciona a la perfecció com a teràpia constructivista. Per últim, he de dir que trobo del tot encertat la utilització del present com a veu narrativa, agilitza la lectura.


La puta d'oros  és la primera novel·la d’Elena Torres Girbau, guanyadora del Premi Cubelles Noir 2015. L’enhorabona, et desitgem molts èxits més!