9/22/2016

La mort sensé ningú, de Jordi Tiñena

Editorial Libres del Delicte
305 pàgines.


La mort sense ningú és la primera novel·la negra de Jordi Tiñena. La mort d’un ciclista al Pont del Diable de Tarragona, és el cas a investigar per la peculiar parella que conformen el mosso sotsinspector Vidal i el caporal Veciana. Els  “doble V” es debaten en consideracions sobre si es troben davant d’un accident o un assassinat. 


De la sinopsi: "L'aparició del cadàver d'un ciclista al Pont del Diable de Tarragona, amagat de manera matussera entre fulles i apartat del corriol per on circulaba, inicia la investigació del sotsinspector Vidal, que aviat descobrirà que es trata d'un mort que no plora ningú."

Tot i que es tracta d’una novel·la que aborda les perquisicions del procediment de la investigació en general, també ens ofereix memorables converses entre aquest tàndem:  l’enigmàtic Vidal li fa la rèplica a un pragmàtic caporal. Si s’ha d’anar per feina, s’hi va; ara bé,  amb classe. Perquè si d’una cosa en destaca el sotsinspector és de ser un tant estrany.  En Vidal es permet filosofar quan no hi té fil per on estirar, no debades anteriorment havia estat professor de Filosofia. Sempre polit, propietari d’un iol i d’un apartament amb vistes a la mar, sibarita dels que cuinen i dels que mengen, amb prou diners com per a fer inversions i amb un gust musical exquisit. On és el parany? Esperem noves entregues, segur que amb aquest perfil de perfecció hi ha alguna cosa soterrada. El text, com a bona novel·la negra, recala en un realisme social que resta surant en paisatges d’activitats industrials i d’una certa pàtina decadent. Com podeu imaginar, el greuge comparatiu entre l’entorn del sotsinspector i el context, o fins i tot la realitat del caporal Veciana que ha de vigilar els excessos per arribar a final de mes, és evident.


Les singulars converses del tàndem “doble V” interrompen el ritme de la narració de la investigació  —val a dir que l’estil impecable de Jordi Tiñena l’hi permet, ja que la lectura flueix sense cap dificultat— i permeten aprofundir en aquesta tensa relació. 

De la solapa del libre: "Jordi Tiñena va donar-se a conèixer en guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira 1994 amb Un dia en la vida d'Ishak Butmic. Des de llavors ha publicat una desena de novel·les, entre elles El mercant (2005), Peix de gat (2011) i El gos suïcida (2012). Ha publicat també adaptations de clàssics catalans com Tirant lo Blanc, Curial i Güelfa, El llibre de les dones i Lo somni, entre altres."


El tret de sortida de la trama, discernir entre una mort accidental o un assassinat, s’entregira en subtrames policials  —robatoris, pallisses, desaparicions, sospitosos— i històries familiars amb uns personatges molt perfilats. Cadascú aportarà el seu petit dilema: el seu germà bessó, el cosí, la parella o el passat familiar present en la memòria dels tiets. M’ha agradat molt comprovar com en un punt àlgid de la lectura, totes dues hi conflueixen. Però encara m’ha agradat més entreveure algun dubte o insinuació que apunta maneres perquè en sigui desvetllat en el pròxim volum.

8/29/2016

L’illa sense temps, d’Esperança Camps


Editorial Meteora
221 pàgines.

Fa més de dos anys que vaig llegir per primer cop un escrit d’Esperança Camps. Es tractava d’un relat, de la compilació Elles també maten de l’editorial Llibres del Delicte: (Ulleres de) Pasta Negra, on  va ser incoada la  novel·la La cara B, que signaria amb la mateixa editorial. La seva lectura em va impressionar (aquí us deixo la ressenya que en vaig fer) pel seu estil però també per la seva manera de coure tots els ingredients. Es va dir que era la primera novel·la negra que havia escrit l’autora conscientment —una vegada vaig sentir com algú li deia que no era cap sorpresa perquè els seus escrits anteriors també acostumaven a negrejar.



De la solapa del llibre: “Esperança Camps i Barber (Ciutadella de Menorca) és periodista. Pràcticament tota la carrera l’ha feta a Radiotelevisió Valenciana encara que també ha treballat a la premsa escrita. És autora de les novel·les Enllà de la mar (2004), Quan la lluna escampa els morts (2005) o El cos deshabitat (2009), Naufragi a la neu (2012) entre altres, que li han valgut premis com el Joanot Martorell, el Ciutat d’Alzira, El Lector de l’Odissea o els de la Crítica dels Escriptors Valencians o de l’Institut Interuniversitari de Filologia. És coautora juntament amb Empar Marco de Vertigen (2014).” 




Quan Esperança Camps va presentar L'illa sense temps, a la quarta edició del festival Tiana Negra, va explicar el seu origen: la lectura d’una feréstega notícia que va transcendir a tots els mitjans de comunicació. L’aparició a Ciutadella d’una anciana assassinada amb unes tisores clavades al cap, va despertar l’imaginari de l’escriptora menorquina i va ser l’excusa per envestir la resta de temes que aborda la novel·la, com la crítica a cert periodisme que actualment es practica, el record de la infantesa o la reflexió sobre la incidència dels canvis socials en les històries de pares i fills. Camps parla del que coneix molt bé, no debades alguna vegada ha confessat amb ironia no entendre per què gairebé sempre els seus protagonistes són periodistes.

Expressament, vaig reservar la seva lectura per quan fos a l’illa i no ho he pogut encertar més. M’ha delitat provocar la coincidència; llegir sobre ensaïmades quan em trobava a can Sucrer des Mercadal, o passejar per les llambordes ciutadellenques imaginant-me a na Júlia Cases, la protagonista, aprenent a anar amb bicicleta.

La novel·la traspua pinzellades de la rivalitat entre Ciutadella i Maó, de les olors, dels colors de la infantesa tintats de solpostades rogenques i de tots aquells records que una periodista convertida en escriptora, quan torna a l’illa on ha nascut després d’anys d’absència, pot entresentir. Parlo de la protagonista o potser de l’escriptora, no és una dada important.

Camps dirigeix el temps narratiu i el  temps de la història hàbilment. Els estira i els arronsa d’una manera descarada i ho fa quan vol i com vol. És aquest domini, aquesta veu pròpia que posseeix la que s’encarrega de situar-nos en el passat o en el present. Té l’habilitat de fondre la narració de la tercera persona —com si es tractés d’un slide-out— i difuminar-la en monòlegs interiors, per als quals no dubtarà, fins i tot, en fer parlar els personatges en segona persona. L’illa sense temps és un text exquisit en recursos literaris de puntuació, usos onomatopeics, i en què les frases inacabades, deixades anar com un sospir a l’aire, esborren els impertinents punts suspensius i els converteix en un inexorable punt i seguit. Un contundent ja n’hi ha prou que interpel·la al lector, un “ja m’enteneu, oi?”.

Llibre molt recomanable per tots els diferents aspectes als quals m’he referit, sense oblidar-me de la intriga que l’autora manté viva: qui va matar una nonagenària amb unes tisores clavades al cap? No he pogut tenir millor companyia de viatge, capaç d’influenciar la percepció del temps d’aquesta meravellosa illa.




“Passen el temps al bar i trenen converses el·líptiques per perdre’l definitivament, perquè no val res, el seu temps. Els molesta, els en sobra i estan obligats a tirar-lo, a fer-lo malbé. Butxaques, senalles, sacs plens de minuts i hores i dies sobrers, que si els minuts fossin doblers de banc jo seria ben ric. Són vells i prou que ho saben que ja han fet tot el que havien de fer i ja han passat totes les calamitats que expliquen sempre que hi hagi algú disposat a escoltar-los: la guerra, la postguerra, la misèria moral, la misèria econòmica, la fam, l’explotació laboral com a sabaters de banqueta o com a manobres, la dictadura, la democràcia, la criança dels fills, la malvolença dels néts. Ara només esperen una mort de bòtil. Que el final no sigui gaire dolorós, desitgen.”

7/11/2016

Ressenya: Esta noche moriré, de Fernando Marías

Esta noche moriré és una novel·la per agafar alè i assaltar-la d'un cop. L'estructura hi convida amb un format epistolar: la carta que un pres, Corman, envia al policia que el va fer empresonar. Imagineu-vos una trama en què l'engranatge actua tan cínicament que, de tant en tant, l'ànima agressora —que no el cos— es permet la llicència d'empatitzar amb l'avenir dolorós de la seva víctima. No gaire, però. El suficient perquè no decaigui el dissortat policia i el desenllaç sigui aquell que la seva ment depravada ha maquinat. Una jugada final portada al límit per aquell que fins i tot menysprea la seva vida. Una venjança perversa i fredament calculada que supera qualsevol trama imaginada.
Quan hom pensa que les coses no poden empitjorar més, s'adona que s'equivoca, que només es tracta d'una petita concessió perquè es continuï llegint fins a acabar amb un bon batzac.


De la solapa: Fernando Marías (Bilbao, 1958) és novel·lista,
 editor i inventor de conceptes culturals.  És també el creador, editor
 i impulsor del projecte de literatura fantàstica
Hijos de Mary Shelley, plataforma on sorgeix literatura, música,
perfomances i monòlegs teatrals. Per a més informació aquí teniu l'enllaç de l'autor.


M'ha agradat molt la veu utilitzada en primera persona. Tan respectuosa, ella, que s'adreça de vostè encara que el missatge està carregat de sang; tan pèrfidament educada. 
Tot i que la novel·la, en un inici, és contextualitzada als anys 70 i es remunta als anys 40 per explicar la involucració d'en Corman a "La Corporación" (ja descobrireu què és, els seus fonaments i fins a quin punt el seu funcionament va influenciar aquesta venjança programada), el fet és que l'insòlit argument podria ben bé esdevenir a qualsevol època.





El punt que he trobat més interessant —a banda d'haver-me adelitat amb la seva lectura— és la manera com Fernando Marías transforma les coses improbables en possibles. D'aquesta manera, l'autor resol la versemblança tan contundentment que un acaba pensant: doncs sí senyor, és això la literatura.

Patireu o en gaudireu, o ambdues coses perquè jo n'he gaudit precisament de tant que em feia patir.
Un text que recupera l'editorial Alrevés, al cap de 20 anys després que fou publicada per primera vegada. 
El monòleg, que trobarem al final (escrit per QY Bazo per a teatre), funciona també d'epíleg i, a banda d'enriquir la novel·la, detalla el periple en què s'ha vist sotmesa.

Lectura molt recomanable!

7/08/2016

Ressenya de Crims.cat 2.0: més sospitosos del gènere negre als Països Catalans

Crims.cat 2.0 és la segona compilació de relats que Crims.cat, la col·lecció de novel·la negra en català de l'editorial Alrevés, va publicar l'any 2013. L'anterior va ser Crims.cat (2011). Els curadors de l'antologia són Àlex Martín Escribà, estudiós del gènere negre i professor de català a la Universitat de Salamanca, i Sebastià Bennasar, escriptor, periodista i crític literari.


Del pròleg: "La millor manera de conjurar el crim és fer que l'únic culpable sigui l'escriptor." 
Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar


M'agraden les antologies perquè  permeten tenir una visió general del panorama que m'interessa. En aquest cas, Crims.cat 2.0 mostra l'actualitat de la novel·la negra en català de la mà de diferents autors, alguns emergents en el gènere, d'altres més consolidats. És de valorar la complexa tasca que suposa escollir-ne i donar un sentit únic a l'obra des de l'heterogeneïtat de les seves propostes. El pròleg, escrit pels antòlegs, ens anticipa aquesta selecció polièdrica. Els criminals tenen noms propis i en són quinze: Jaume Benavente, Andrea Robles (pseudònim per a un text escrit à deux), Gerard Guix, Juli Alandes, Xavier Aliaga, Carles Martín, Salvador Balcells, Daniel Hernández, Rafael Vallbona, Àlex Volney, Teresa Roig, Lluís Llort i els guanyadors del Concurs de relat curt "NegrOliva" Vicenç Aguado i Ignacio Arribas.

Tots els textos m'han interessat, cadascun per un motiu diferent i això afegeix una vàlua al conjunt, perquè si és cert que aquests reculls permeten fer un tastet i apropar-se als diferents autors d'una manera més o menys àgil, també  evidencia que  la proximitat de les lectures convida a les comparacions. I en aquest cas no han estat gens odioses, si em permeteu el joc fàcil de paraules.

Així, doncs, destaco l'estil de Juli Alandes (m'ha embadalit) i la satisfacció de retrobar-me a Feliu Oyono, l'inspector que signa Xavier Aliaga (l'he trobat més vigorós, encara que sigui de pensament, que a Dos metres quadrats de sang jove). I encara més: hom pot descobrir, en un dels paràgrafs de Salvador Balcells, els pensaments d'Emmanuel Lévinas i això no té preu. Els crims més domèstics són els de Teresa Roig, un plaer descobrir-la tan assassina i alhora divertida, i el de l'Annabel Cervantes —un d'actual i l'altre de caràcter més històric— mentre que Andrea Robles ofereix un relat més a l'ús. Cal ressaltar la frescor de Rafael Vallbona, la proposició feréstega d'Àlex Volney, l'originalitat de Daniel Hernández i Carles Martín, la crítica social més explícita a càrrec de Gerard Guix i el Lluís Llort més internacional. S'encarreguen del colofó els premiats Vicenç Aguado, amb pinzellades d'un cert esoterisme, i Ignacio Arribas amb l'entranyable La petita Mariona. Per acabar, un esment especial  al  relat La Liquidació, de Jaume Benavente, que excel·leix tant per l'estil com per la trama.

Si l'objectiu era demostrar la bona salut que gaudeix la novel·la negra en català, he de dir que s'ha complert amb escreix. Trobarem aquesta riquesa en relats ubicats a diferents indrets arreu dels Països Catalans, amb diferents temàtiques: uns més passionals, d'altres més crítics, tanmateix hi trobarem dos en què la mort es queda en un intent o la intriga recau només en una desaparició. Tinta negra o roja, parafrasejant els autors del pròleg, però tota ella ben criminal.

5/04/2016

A la seva pell


Tot i que tinc el blog una mica aturat perquè el Treball Final de Grau requereix molta concentració i sobretot de temps per a documentar-me, llegir i rellegir, ha pogut més l'emoció de compartir la coberta i la sinopsi de la meva pròxima novel·la: A la seva pell, de l'editorial Llibres del Delicte.
El 23 de maig arribarà a les llibreries però, mentrestant, aquí us deixo un petit avanç.



"Fet el prejudici, ja no hi ha lloc per a la justícia."
A la seva pell.

SINOPSI

La nova feina que Gal·la comença a la presó com a educadora social i experta en mediació, contractada per ajudar en el procés de reinserció de Leo, suposa una baixada als inferns del seus fantasmes interiors. El suïcidi de la Patrícia després de ser empresonada injustament és un record que la martiritza mentre s'involucra en el cas de Leo.

La implicació de Gal·la en la lluita per demostrar la innocència de Leo, més enllà del plànol professional, serà també en nom de la justícia per la mort de la Patrícia, sempre present als seus pensaments. Però la recerca de la veritat té un alt preu, no només psicològic, sinó també físic.

A la seva pell és una història de ficció basada en l'experiència en la presó de Rodrigo Lanza i en el record del suïcidi de Patricia Heras, casos denunciats al documental Ciutat morta.

3/15/2016

Foc verd, de Jordi de Manuel

Editorial Alrevés
Col·lecció crims.cat


De la solapa del llibre: Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és professor de Ciències. Ha publicat reculls de contes i relats, així com diverses novel·les per a adults, infants i joves.
Foc verd continua el cicle de novel·les començat amb noms de colors protagonitzat per l'inspector Marc Sergiot: Tres somnis blaus (2000, premi Valldaura), Cels taronges (2001, premi Ciutat de Mollerussa), Cabells porpres (2003, premi Pere Calders), L'olor de la pluja (2006), El raptor de gnoms (2007), Mans lliures (2009, premi Ictineu 2010) i La mort del corredor de fons (2013). 



Jordi de Manuel ho ha tornat a fer. M'ha segrestat durant dos dies, els que he trigat a endrapar la seva nova novel·la Foc verd. N'he llegit cinc, dels vuit publicats de la nissaga de l'inspector Marc Sergiot i tots m'han agradat. Aquí teniu els enllaços dels petits comentaris que vaig fer, llavors, al blog: Tres somnis blaus, Cels taronges i L'olor de la pluja.  

He de dir que tinc una estranya relació amb el moment en què jo llegeixo un dels seus llibres i els anys en què estan ambientats. Em va passar amb el primer; vaig coincidir gairebé en el mes i, del tot, en l'any. En la resta s'han donat una sèrie de circumstàncies similars. 

Foc verd està pensat en el passat en un temps futur i publicat més tard que el futur pensat, per tant es converteix en passat en el moment que el llegeix el lector, concretament deu anys enrere, l'any 2006. Sembla un joc de paraules, però és precisament el joc que l'autor proposa al lector: un trencament de la cronologia de les publicacions i una especulació sobre els esdeveniments del futur, des de l'any 1999 fins al 2017, amb un gran encert predictiu. 
Tot i així, les novel·les es poden llegir independentment, només els més avesats a la totalitat de les obres descobriran petites referències intertextuals, tant a escenes com a personatges, tot un regal.







A Foc verd, l'autor fa viatjar l'inspector a Galícia, per vacances. Us he de dir que quan vaig visitar, per primer i de moment únic cop, Galícia faltaven tres mesos per l'any 2006 —són aquelles casualitats que m'acompanyen en l'univers Sergiot. No sabeu com he gaudit evocant aquell viatge amb la descripció de les aldees gallegues i amb la ruta de la Costa da Morte. L'estil tan subtil de l'autor, amb què ja ens tenia acostumats, s'afina encara més. Semblava que sentia el purín, que dirien els gallecs, dels camps. Quasi veia les hortènsies blaves i blanques dels marges de les carreteres, salpebrades de pazos llunyans i hórreos, entre la besllum dels boscos i l'ombra dels eucaliptus. 
També he gaudit molt amb l'analepsi de paràgrafs intercalats. Normalment, l'autor sol emprar-ne per a definir l'estructura del llibre i el decurs de la investigació. Aquí ens dóna encara més informació, fins i tot, de les relacions més íntimes que manté en Sergiot amb els amics i amb la família.

No parlaré de la trama i molt menys del tema central. Us espatllaria la lectura. Només puc dir que és un tema original, gairebé, no tractat en la novel·la negra d'arreu. Potser us en puc fer cinc cèntims, d'alguns dels temes que tracta el text, avançats en la primera presentació de la novel·la, a la llibreria Nollegiu el passat dissabte, i a càrrec d'Anna Maria Villalonga. La Mestra negrota interpreta simbòlicament el viatge amb un d'interior del protagonista, en què "vehicula les seves reflexions, les seves pulsions, fins a qüestionar-se qui som. El món intern dels personatges es converteix en universal".




Anna Maria Villalonga i Jordi de Manuel a la presentació de Foc Verd.
12 de març, Llibreria Nollegiu.

Foc verd és la novel·la que més m'ha agradat, tot i que pensava que havia estat L'olor de la pluja. Per tant us la recomano molt, sabent que encara en faltaran una o dues més perquè Jordi de Manuel doni per acabada la nissaga.



Totes les obres de la nissaga de l'inspector Marc Sergiot,
a la presentació de Foc Verd, a Dòria Llibres.



3/04/2016

Un cop de mà!

Va de gramàtica

Ser/Estar



Usos del verb ser

-Per definir, classificar o identificar el subjecte: 

L’alcalde del municipi és, també, el president del Consorci del Mercat Audiovisual de Catalunya. 

-Per parlar de les característiques del subjecte que no canvien: 

La placa del carrer de Sant Isidre és massa petita. 

-Per situar una persona o una cosa en un bloc: 

Els aspirants al procés de selecció són al vestíbul. 

Usos del verb estar 

-Per parlar de característiques del subjecte que canvien: 

La regidora no podrà assistir a la inauguració de la nova biblioteca perquè està malalta. 

-Per expressar que una persona o una cosa passa una quantitat de temps en un lloc (sinònim de viure, allotjar-se, treballar...): 

La piscina estarà tancada una setmana. 
Els empresaris xinesos s’estan a l'Hotel La Font.

Ser i estar amb característiques 


Amb alguns adjectius podem usar ser o estar

Amb el verb ser expressem una característica que no canvia. Amb el verb estar expressem un estat que pot canviar: 

La nova professora és molt tranquil·la, no perd mai els nervis. 
La nova professora està neguitosa, perquè ha d’assistir a una reunió molt important. 

Algunes característiques que expressem amb el verb ser són: 

- característiques personals i maneres de ser: ser moreno, alt, egoista, treballador… 

- ideologia i creences: ser conservador, budista... 

- material, forma i color: ser de plàstic, rodó, blau… 

- origen: ser català, francès, nòrdic… 

Algunes característiques que expressem amb el verb estar són: 


- característiques i estats que poden canviar: estar content, malalt, estressat…

Amb la col·laboració de:




*Extret de la revista Un cop de mà. Núm. 16. CNLV.