Males decisions, de Susana Hernández.

Alrevés editorial. Col·lecció crims.cat

170 pàgines

Tenia moltes ganes d'una novel·la de l’autora, després d’haver llegit un parell de relats de dues antologies criminals en què ha participat. Fins i tot vaig encarregar a la Dòria llibres Cuentas pendientes, novel·la amb què va ser guardonada amb el premi Cubelles Noir: Millor novel·la negra escrita per una dona en castellà l’any 2015. Però entre les novetats, les recomanacions imprescindibles i l’estudi de l’obra sencera de la Highsmith, encara no l’he obert. Segueix en les lleixes de la biblioteca, com d’altres que també hi esperen. Crec que cada llibre escull quan se l’ha de llegir, si més no pensar això em reconforta. Així que quan vaig saber que Susana Hernández treia nova novel·la i, aquesta vegada, en català, no en vaig dubtar.

Ha publicat, entre altres novel·les: La puta que leía a Jack Kerouac (Lesrain, 2007/ LcLibros, 2012), Curvas peligrosas (Odissea, 2010 / LcLibros 2017), Contra las cuerdas (Alrevés, 2012) i Cuentas pendientes (Alrevés, 2015). També ha participat en diverses antologies criminals com, entre altres:  Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), Fundido en negro (Alrevés, 2014), Diez negritos, nuevas voces del género negro en español (Alrevés, 2015).

Vull que sigueu conscients que si obriu la coberta i comenceu a llegir la primera pàgina, ja no podreu deixar-la estar. És important saber-ho perquè últimament m’ha passat amb alguns llibres i l’endemà no sóc persona. Que un llibre sigui capaç de robar-te hores de son, no és poca cosa. No puc parlar gaire de l’argument, sense revelar res que no sigui important. Tota la novel·la està orquestrada pel ritme, director implacable: l'estil —auster, directe i de frases curtes—, l'estructura i l'extensió; res deixa marge perquè el lector es distregui. L’obra triangula, quant a estructura com a personatges, i ja sabem que tres són multitud (no vull avançar-ne res, però). 

Dividit en tres parts —o llibres amb títols originals, de capítols breus que empenten a seguir llegint—, la novel·la ens presenta la història d’una família poderosa de la comarca, on res és el que aparenta. Ambientada al municipi de Vic, els protagonistes parlen al lector en primera persona i els fa testimoni, no només dels seus actes, de les seves males decisions, sinó també dels seus pensaments més tèrbols. El pes del passat és un personatge més amb què interactuen cadascun d’ells. Les aparences, els desitjos sexuals, l’ambició, però també la soledat, la por i la traïció són aspectes que els aniran ofegant. El culte a tots ells no deixa aire per oxigenar-se amb anhels més intel·lectuals o espirituals.

Així, estimats lletraferits criminals, quedeu avisats i com resa la sinopsi: “agafeu-vos ben fort, perquè el camí, sovint, amaga girs inesperats.”

Assassins de Girona, de diversos autors

Editorial Llibres del Delicte

Pròleg de Martí Gironell

181 pàgines

Després de la ressaca literària del festival estiuenc Cubelles Noir, En clau de negre reprèn l'activitat aquest mes de setembre, amb algunes sorpreses que anirem revelant. Obrim la temporada amb la primera proposta criminal que ens ha arribat a les mans. Assassins de Girona és un recull de relats d'autors vinculats a la comarca de Girona. Així, per ordre alfabètic, hi participen: Miquel Aguirre, Damià Bardera, Mar Bosch, Anna Carreras, Jordi Dausà, Jair Domínguez, Salvador Macip, Cristina Malagelada, Andreu Pérez, Pep Prieto, Josep Torrent, Maribel Torres i Matthew Tree. Destaca el fet que tots no són escriptors avesats a la novel·la negra i, d'alguna manera, això es reflecteix als textos. Els relats són molt heterogenis, tant en contingut, com en la manera d'apropar-se al gènere criminal. També en extensió. Un dels relats que més m'han agradat ha estat "Una taca al jardí" de Mar Bosch, tanmateix volia que fos més llarg; tres pàgines m'han deixat amb un ai!, difícil de satisfer. Però aquest és precisament l'atractiu de les antologies, poder descobrir autors que no es coneixen —he de dir que aquesta vegada no coneixia, literàriament parlant, a més de cinc— fent-ne un tastet.

Gaudeixo molt llegint relats, per tant m'alegra que les editorials hi apostin. Ara bé, sí que és cert que alguns  m'han agradat més que altres per diversos motius: perquè estan pensats com a relats (no com a novel·les, permeteu-me l'obvietat), perquè són originals (algun és massa evident) o senzillament perquè m'han divertit, lluny d'arguments encriptats. La lectura d'Assassins de Girona és amena i en destaco el relat de Salvador Macip "Una mica de justícia" per la senzillesa i l'originalitat, pel to irònic "El gos que caçava abelles" de Jordi Dausà i pel vessant delirant "còsmic" "El mediocre", de Miquel Aguirre: el divertimento està assegurat. Així que ja ho sabeu, la setmana vinent el trobareu a totes les llibreries!

Per acabar, us transcric el pròleg que va escriure Gabriel García Márquez per al llibre Doce cuentos peregrinos, que de tant en tant m'agrada rellegir:

"El esfuerzo de escribir un cuento corto es tan intenso como empezar una novela. Pues en el primer párrafo de una novela hay que definir todo: estructura, tono, estilo, ritmo, longitud, y a veces hasta el carácter de algún personaje. Lo demás es el placer de escribir, el más íntimo y solitario que pueda imaginarse, y si uno no se queda corrigiendo el libro por el resto de la vida es porque el mismo rigor de fierro que hace falta para empezarlo se impone para terminarlo. El cuento, en cambio, no tiene principio ni fin: fragua o no fragua."

Custòdia documental, de Núria L. Garcia

Estimats lletraferits que capbusseu en la negror. Ja s'acaba la quarta setmana de juliol i per tant la darrera publicació del relat criminal estiuenc d'enguany. Des d'En clau de negre volem agrair al col·lectiu Planeta Lletra l'entusiasme amb què ha entomat aquesta col·laboració, tot esperant  ennegrir en pròximes dates festives. Us imagineu un Nadal ben negre? Ja en tenim ganes! Perquè ha estat un plaer llegir les propostes d'aquests quatre criminals literaris. Aprofitem l'avinentesa per desitjar-vos unes molt bones vacances, lletraferits! Tornarem al setembre amb més munició.

I ara, us presentem la darrera lletrícola: ella és Núria L. Garcia. Aquesta vegada no es tracta d'un relat, sinó d'un text extret d'una possible novel·la.

Núria López Garcia, llicenciada en Psicologia, per la Universitat de Barcelona i nascuda al Maresme l’any 1962, l’any de la nevada. Des de l’adolescència escric poemes i més darrerament relats curts de gènere policíac, negre, gris marengo, o com en vulgueu dir. Pertanyo a diverses associacions d’escriptors i/o aprenents d’escriptors. Tinc publicat un llibre de poemes Estacions de trànsit amb La Comarcal Edicions i una dotzena de relats amb el col·lectiu Planeta Lletra (Associació lletrícola de Mataró, nom oficial).

Custòdia documental és un relat incomplet. És un fragment d’una idea més elaborada que podria donar per a una novel·la i que segurament no escriuré mai. Els protagonistes d’aquesta novel·la són en Lluís Sánchez (policia) i en Xavier Badia (forense). A en Lluís el coneixereu una mica al relat. 

CUSTÒDIA DOCUMENTAL

Per al Sànchez, el dia ha començat com qualsevol altre. El sol espetegant entrevist per la finestra, la xafogor de juliol, la dutxa amb aigua fresca; dues torrades amb mantega i un cafè. A l’aparell de ràdio es desgranen les notícies. La política no l’hi interessa. Posa l’orella quan la locutora parla d’una batuda a les Rambles que ha aconseguit detenir una banda que robava a turistes. Alguns dels detinguts són menors d’edat. El pa de cada dia.

Un Audi negre, de grans dimensions i les finestretes tintades, aturat davant de la seva comissaria ja no és tan normal. A quin capitost li ha passat pel cap apropar-se avui a una comissaria de barri? Amb quin motiu? Res de bo, segur. La darrera vegada que un alt càrrec va trepitjar l’edifici va ser per anunciar les retallades que tots suportaven estoicament des d’aleshores.

En Gonzalo vigila qui entra a la comissaria amb posat més ferm que mai. Saluda a en Sànchez i es quadra davant l’arc detector de metalls.

—On són? —pregunta l’inspector en to còmplice.

—Han demanat pel despatx d’en Colomer. Són tres, però només he reconegut a en Massana, d’Esquerra Republicana —en Gonzalo relaxa la salutació i somriu irònic.— A vejam si hem detingut al seu fill en els aldarulls d’ahir.

Setmana si, setmana no, joves estudiants, ocupes i col·lectius antisistema es manifesten davant el Parlament. La brega d’ahir va ser força violenta perquè els joves van intentar accedir a l’hemicicle i la policia els va fer fora a bastonades. El resultat: mitja dotzena de detinguts i una desena de ferits. En Sànchez no té gaire temps per a pensar-hi.

—El capità diu que vagi al seu despatx —li deixa anar la Mònica així que surt de l’ascensor.

En Sánchez sospira amb resignació, deixa la jaqueta sobre la taula i es dirigeix sense pressa a les escales.

El silenci dels passadissos amb moqueta contrasta amb el bullici del pis inferior. Els finestrals amplis, el mobiliari de disseny, el món dels jefes és un planeta a banda. El mateix capità Colomer li obre quan truca a la porta del seu despatx.

—Ah, Sánchez. Ja és aquí. Passi. Aquests són en Jesús Puig i Carles Guastavino, funcionaris del Parlament de Catalunya.

—Molt de gust.

—No li he presentat al diputat Massana. Encara que vostès dos ja es coneixien, veritat?

El capità juga amb foc i ho sap. En Sànchez pensa que millor seguir amb el joc de les aparences educades. Si algú té les de perdre allà, és ell.

—Sí. Havíem coincidit en una vaga general, temps enrere  —procura que el seu to sigui el més neutre possible, com si parlés del color turquesa del quadre abstracte darrere la taula del capità.

En Massana se’l mira amb acritud. Tampoc a ell li fa gràcia que en Colomer recordi precisament ara l’enfrontament que hi va haver entre sindicalistes i la policia. El capità fa com si no s’hagués adonat de la tempesta que ha congriat el seu comentari i continua parlant tan tranquil·lament.

—Pel que m’expliquen aquests senyors, la manifestació que hi va haver davant el Parlament tenia motius més tèrbols que la mera reivindicació política. Alguns varen aprofitar l’entrada a les dependències per endur-se uns documents històrics molt valuosos. Millor que ho expliqui vostè, senyor Guastavino.

En Guastavino és un feix de nervis, s’aferra a una carpeta amb què es protegeix de vés a saber quin perill imminent.

—És un desastre, una tragèdia per a la història del país. Els diaris del president Casabella no poden desaparèixer així com així. A penes havíem digitalitzat les primeres dues-centes pàgines —s’aixeca emportat per la indignació. —Tant que ens va costar obtenir-los! La família s’hi oposaven. Si no hagués estat pel senyor Massana...

Ara sí, les mirades d’en Sànchez i en Massana coincideixen. Per un instant, el temps va enrere vint-i-cinc anys i ambdós es troben l’un davant de l’altre a la comissaria de Via Laietana. En Massana és el primer a parlar.

—La família té por que determinats continguts íntims dels diaris pugui enterbolir la imatge pública del gran polític que en Casabella va ser pel país. Des del nostre partit vàrem haver de prometre a la vídua que la família podrà decidir quina part dels diaris es farà pública.

En Massana parla segur de la seva posició. Sap que ara és ell qui mana.

En Sànchez es gira cap al tercer home, que fins ara ha estat en silenci.

—I vostè? Què hi té a veure amb tot això?

L’home acluca el cap perquè el policia vegi el bandatge que duu al clatell.

—Sóc l’encarregat de la custòdia documental. Jo era a la sala quan varen entrar els lladres.

El meu desig, d'Òscar Navas

La proposta criminal d'avui ens arriba de la mà de l'escriptor Òscar Navas (podeu clicar aquí per visitar la seva web). Amb el seu relat El cant de la sirena de l'antologia Mataró és criminal  (Planeta Lletra, 2017), ens va captivar. Avui ens parlarà d'un desig molt especial. Preparats, criminals? On y va!: 

Óscar Navas va néixer a Mataró (Barcelona) el 1975 i és Enginyer Informàtic de professió i escriptor per devoció. Els seus relats apareixen a diverses antologies, premsa escrita i revistes literàries. Fonamenta els seus escrits en la fantasia, la ciència-ficció —especialment l’steampunk— i el terror, encara que la seva producció inclou un gran ventall de gèneres. Neil Gaiman, Ray Bradbury, H.P. Lovecraft, Edgar Allan Poe, Julio Verne o Sir Arthur Conan Doyle són alguns dels seus grans referents, i els mons onírics, la infància, el temps, els fantasmes o la mort, part del seus jocs narratius. En el gènere negre, apareix a les antologies No ho podia assegurar amb certesa (Planeta Lletra, 2014), Vols veure la mar? (Planeta Lletra, 2015) o Mataró és criminal (Planeta Lletra, 2017).

EL MEU DESIG

―...I sabeu què m’han dit els meus pares? Que enguany, com que faré onze anys, em deixaran encendre els trons. Aquells que peten tan fort. Serà xulíssim! ―deia en Joan amb el petard a les mans.

Tots l’escoltaven embadalits mentre ell ensenyava la seva bossa. Com que el seu cumple coincidia amb Sant Joan, els seus pares li compraven tot un arsenal any rere any, i amb la calor que feia a l’hora de la migdiada, l’efecte de les seves paraules era encara més encisador que veure desfilar les seves adquisicions.

Feia ja uns dies que érem de vacances i la colla del pis ens trobàvem des de primera hora de la tarda al descampat. Érem els únics valents que ens atrevíem a ser-hi a aquelles hores. Aprofitàvem per jugar i per veure com anava creixent la muntanya de fustes que es cremaria a la nit. Els veïns del barri havien amuntegat mobles vells, cartons, fustes de la fàbrica de roba... Algú havia deixat un matalàs i el fruiter, fins i tot, havia cedit les caixes on li portaven les cireres. En Pol i l’Enric les havien estat regirant feia una estona, buscant pinyols per emprar-los com a munició per als tiradors. En Quim, mentrestant, havia localitzat un formiguer molt gran i tenia previst colar-hi piules per destruir-lo. La Laia i la Sandra seien recolzades a l’arbre, escoltant al pesat d’en Joan, mentre preparaven els fulls de la llibreta on havíem d’escriure el nostre desig per a la foguera.

―Laia! T’ha quedat molt xula! Aquesta nit et regalaré una bengala, d’aquelles que canvien de colors! ―li va dir en Joan quan va rebre la seva, amb els seus ulls de gripau vell remirant-la.

Ella va somriure amb aquell somriure tímid que tenia i que em feia sospitar que era un àngel. Les dues noies es van apropar a la resta, un per un, i van anar entregant les targetes.

―Té, Marcel, la teva targeta ―em va dir la Laia donant-me el tros de paper.

Ens vam intercanviar les mirades mentre li donava les gràcies. Notar els seus dits al deixar-me la nota em va semblar tan refrescant com la menta. Havia decorat la meva targeta amb estrelles al voltant i havia deixat espai per escriure el desig a la part central. Al cantó dret, hi havia un cor petitet pintat de vermell. Des d’aquell moment, tenia clar quin seria el meu desig.

Quan les noies van acabar, van dir que feia molta calor i que volien anar al bar a comprar-se un gelat i tornar a casa per preparar el sopar per poder tornar al descampat ben aviat. La resta va estar d’acord amb la idea i va començar a recollir les seves coses per acompanyar-les-hi. Jo vaig comprovar que només tenia quinze pessetes, així que no me’n podia comprar cap, encara que tampoc en volia. Tenia coses millors a fer.

―Espera, Joan! Volia comprar-me una traca aquesta tarda i no sé si és més llarga la de xinos o la d’ocells! Me les pots tornar a ensenyar? Serà un moment, de seguida els retrobem; ―li vaig demanar.

En Joan no va dubtar a tornar a obrir la bossa per ensenyar-me el seu polvorí, tot orgullós. Jo em coneixia massa bé les diferències, però vaig esperar pacientment que els altres s’allunyessin del descampat fent-li preguntes absurdes. Llavors vaig veure la pedra...

 A la nit, els altres es preguntaven on era en Joan. Jo els deia que segurament devia estar atipant-se de coca amb la família i que vindria més tard. El descampat semblava un autèntic camp de batalla. Els polzes em cremaven de tant fer girar la roda de l’encenedor. I els braços, de l’esforç que havia fet a la tarda. Cap a les onze, van encendre la foguera. Vaig apropar-hi una bengala de colors i li vaig donar a la Laia amb el meu millor somriure. Ella em va recompensar amb un petó que mai no vaig oblidar. Després, tota la colla hi vam llançar els nostres desitjos. I el meu, malgrat la pudor que feia el gat que s’havia colat a la foguera, es va complir: no van trobar mai en Joan.