Aquestes noies..., de Maria Català

I seguim amb els relats negrots de la mà del col·lectiu lletraferit Planeta Lletra. Avui us presentem l'escriptora Maria Català.

Maria Català va néixer a Mataró l'any 1949. És professora de primària i ha cursat diferents estudis literaris. És col·laboradora en diferents mitjans de comunicació i en revistes culturals i científiques. Ha publicat On reposen els somnis (2002, Ed. Solsona i comunicacions), El alcalde de la Malena (2007, Ed. Siglo XX Líderes Editorial), Urpes de seda (2011, Ed. Ara), A les fosques  (2014, Ed. Voliana) i ha participat a l'antologia de relats Mataró és criminal (2016, Planeta lletra). L'any 2002 va quedar finalista del Concurs de Novel·la curta de la Universitat de Lleida, l'any 2006 va guanyar el premi literari "Serralada de Marina", convocat per la Societat Cultural Sant Jaume de Premià de Dalt i enguany, també ha quedat finalista del Premi Joan Petit de conte infantil.

AQUESTES NOIES

El darrer raig del crepuscle els enxampa darrere el container de reciclatge d’arbres de Nadal. Ella amb les faldilles arromangades, ell amb els pantalons a mig cul. És un instant fugisser. Prou perquè ella reconegui el veí del primer primera que té dona i dos fills. Prou perquè ell reconegui la filla del porter. Ella fa esforços per treure-se’l del damunt. Ell li encercla el coll i prem. Ella agita els braços i les cames. Ell continua prement fins que el delicat coll de la noia se li trenca entre les mans.

─Ha vist l’Elena, senyor Flaquer? ─li pregunta el porter, mirant el rellotge, quan el veí del primer primera  entra a casa.

─No ─nega espolsant-se un bri de pinassa seca de la solapa.

─Aquesta filla meva, sempre fent patir... ─remuga el pobre home mirant el rellotge.

“Aquestes noies, sempre fent glatir”, pensa l’assassí.

Una dolça cancó, de Leïla Slimani

Edicions Bromera
278 pàgines

Em van deixar el llibre fa temps, recomant per la Llibreria Índex de Vilassar de Mar. Ara veig que Edicions Bromera l’ha traduït al català. El vaig obrir el dia de Sant Esteve i quan va arribar el vespre ja l’havia acabat. Una dolça cançó ha estat premiada amb el premi Goncourt 2016 i és tot menys una novel·la dolça, és agra. Leïla Slimani ha construït un text dur, duríssim.

Fotografia: @Vogue

L’obra manté el suspens tot i saber des de la primera pàgina qui és l’assassina i quines són les víctimes. Perquè el tema principal és entendre com és possible que algú hagi perpetrat el més aterridor del mon: l’assassinat d’uns nens innocents. La cançó de bressol que Slimani ens xiuxiueja reflecteix d’una manera transparent la societat francesa, la burgesa de la capital i la perifèrica; de la seva necessitat viciosa i retroactiva. Ho fa d’una manera directa, de vegades, fins i tot poètica. Tracta sobre els valors educatius, l’amor, l’abnegació i l’egoisme. I també la misèria, tan arreu que fa mal. 

D’una manera nítida, gens afectada, fa una crítica sobre dues realitats. Fins a quin punt, posicionats en la comoditat, en els anhels de l’èxit, uns pares joves són capaços d’aprofitar-se d’una mainadera o d’abandonar la cura dels fills? Fins a quin punt una persona ho ha perdut tot a la seva vida i faria el que calgués per viure la vida d’uns altres? Fins i tot calibrar fer-se imprescindible per als altres i alhora prescindir d’ella mateixa. 

L’autora crea un ambient asfixiant, entre habitacions, menjador i cuina, entre pensaments obsessius. Es pot respirar la feredat que traspua. Por a la solitud o por al fracàs, tant és, cadascú enterra les seves pors com pot. O bé fuig, de l’única manera que sap, treballant fins a altes hores o somiant amb un país que sigui capaç de camuflar més ruïnes del passat: un marit que ha mort d’odi, una filla perduda, una burocràcia indolent i impertèrrita. O embogeix definitivament. 

Els capítols ens mostra una condició humana crua, poruga, racista i si no ho és, se sent la tolerància de la condescendència. “Una melangia delirant”, com a diagnòstic impassible, unes interrelacions sufocants i entre elles, un personatge sòlid, impenetrable i aterridor, la mainadera de la dolça cançó.

Luces y sombras, de Heidi Pérez

Avui us presentem, amb aquest relat fresc i criminal, Heidi Pérez. És community manager i forma part de la comissió de comunicació de Planeta Lletra. També és la conductora d'algunes seccions del programa de ràdio del mateix col·lectiu.
I es defineix així d'original:

 "La vida es eso que te pasa mientras

 escribes una historia.

Mi madre me llamaba cuentista

 y yo preferí contar vidas.  
Dicen que solo tenemos una,
 pero no cuando leo o escribo."

LUCES Y SOMBRAS

“Ya se respira ambiente navideño”. Eso dice el Capgros. Odio la navidad desde que me quedé huérfana por el accidente de coche de mis padres al volver de una cena de Navidad.

Sigo hojeando la revista: “Encendido de las luces del árbol en el Mataró Parc con Manel Rodríguez, de la Federación de Asociaciones Vecinales”. Miro la foto. No hay duda, no importa que hayan pasado 10 años. Es el cerdo que me magreó 3 navidades seguidas cuando mis abuelos se empeñaban en que fuese paje en la asociación de vecinos del barrio. Él hacía de rey mago y todavía puedo sentir su aliento apestoso en mi oreja mientras me obligaba a sentarme en su regazo “para hacer el caballito”.

El evento es hoy a las 19h. Miro el reloj. Las 17:20. Cojo el coche y voy al centro comercial. Me acerco donde está instalado el árbol. Allí está Toni, mi compañero de vigilancia de seguridad:

 — Qué pronto has venido.

— Es que tengo que hacer unas compras —le digo.

— Oye, ¿me cubres un momento? Necesito ir al baño.

— Sin problema.

Saco el cortaúñas del bolso y, con la navajita, deterioro el cable del enchufe hembra donde debe ir una de las manos y echo un par de gotas de colirio en la hendidura.

Supongo que sabéis el resto. ¿Habéis visto las noticias de las 9?

“Manel Rodríguez ha muerto esta tarde electrocutado

en la encendida del árbol de Navidad tras producirse
un cortocircuito. También han resultado heridas una decena de personas."

Una mort sense cadàver, de Salvador Riera

El passat estiu el col·lectiu Planeta lletra va entomar el repte que des d'En clau de negre els proposàvem: matar en format breu. L'experiència va ser tan gratificant que hem volgut repetir ennegrint novament les vacances, aquesta vegada nadalenques. Encetem, doncs, amb il·lusió aquesta nova col·laboració per a la secció Va d'autors, amb un dels escriptors  que formen part del col·lectiu Planeta Lletra: Salvador Riera. Podeu saber més d'aquesta "associació lletrícola maresmenca" clicant aquí.

Així que no hi ha millor manera d'enfosquir el Nadal que matant, literàriament parlant. Espero que gaudiu de tanta negror!

Salvador Riera (Terrassa, 1959). Viu a Mataró. Enginyer, retirat des de 2010 per la malaltia de Parkinson. Aquesta circumstància va fer brollar la seva inquietud artística, fins aleshores arraulida, que ha expressat mitjançant la poesia i la fotografia. 

El seu primer poemari, L’Essència del Nus, publicat per Quorum Llibres, va ser molt ben rebut per part del públic i de la crítica.

El seu segon poemari, Un pont de versos / Un puente de versos / A bridge of verses / Een brug van verzen, és un poemari a quatre llengües (català / castellà / anglès / neerlandès) escrit amb la poeta flamenca Marieke Maerevoet. També ha tingut una molt bona rebuda i el llibre ja va per la segona edició. Té obra publicada en diferents recopilatoris de poesia i ha rebut diversos premis, tant de poesia i microrelats com de fotografia. Entre els darrers premis s'inclou el prestigós premi d''Òmnium Cultural Vallès Oriental, un dels més ben dotats de poesia a Catalunya.

UNA MORT SENSE CADÀVER

Les portades dels diaris eren unànimes. Totes es preguntaven com era possible que una mort com aquella no s’hagués encara esclarit. En les converses i en els fòrums circulaven tota mena de teories, d’elucubracions i de xafarderies al voltant de les possibles causes de l’òbit i sobre qui o quins en podien ser els responsables. La policia no en sortia ben parada, els mitjans ja parlaven clarament d'inoperància policial.

Les evidències aclaparaven: botigues tancades, estat de dol general, els llums de colors fosos, els carrers en silenci... Però no hi havia un cos i, per tant, no es podia parlar amb congruència d'un assassinat però aquest fet semblava evident.

Els Mossos no trobaven el cadàver. Sabien que era mort però eren incapaços de trobar el cos del delicte. Havien descartat, una per una, totes les possibles causes de mort violenta i res. Començaven a anar perduts. Els seus mètodes científics feien que descartessin causes no naturals però, a hores d’ara, totes les possibilitats eren obertes.

Com explicar-se si no la mort evident d’una festa tan nostrada?

El Nadal era mort. Mai van trobar el cadàver... Ni tampoc l'assassí!