Pàgines

2/29/2016

Els enemics silenciosos, de Mireia Llinàs

Columna (2016)



Sinopsi del llibre: "Quan a la Nora Prim, una detectiu singular, aficionada a l'alcohol, amb unes relacions familiars complicades i amb l'estranya capacitat de viatjar en el temps, li encarreguen la investigació de l'assassinat de la Dolores Rey, s'adona que serà un dels reptes més grans de la seva carrera. (…)".

Els enemics silenciosos és la novel·la que va quedar finalista l'any passat del premi Memorial Agustí Vehí de Tiana, de novel·la negra. L'autora, Mireia Llinàs ens presenta la detectiva Nora Prim, que té la facultat de transportar-se en el temps. La investigació de l'assassinat de la Dolores Rey, famosa prostituta dels anys 40 —que tenia relacions amb personatges els quals pertanyien al poder de l'època: l'Exèrcit i l'Església, però també amb la burgesia—, permet a l'autora immergir-se en la Barcelona de post-guerra. Abans, ho haurà fet l'any 1936, tot just abans d'esclatar la Guerra Civil, en un dels passatges més plàstics i alhora aconseguits de l'obra: la seva visita al local de jazz El Indiano. Potser és perquè em toca molt de prop (quan puc ballo lindy-hop als clandestins o a la plaça de la Virreina; ara no tant com m'agradaria), però el cert és que l'autora manifesta un coneixement extraordinari del ball i el millor de tot, sap transmetre perfectament el bouncing del swing. No faré cap esment més a la peça Sing, sing, sing, de Benny Goodman que tan important ha estat a la meva vida, amb això ja està tot dit.

Així, els viatges en el temps se succeiran; 1936, 1948, 1949, 1951, 1959 i fins i tot a les Olimpíades de l'any 1992. És en aquests anys en què Mireia Llinàs sap aprofitar l'imaginari que ha creat per descriure escenes còmiques, hilarants o, si més no, per deixar palès com d'efímer és el temps present i com els records poden mitificar un passat històricament penós. No és tan cert allò que qualsevol temps passat era millor.
L'autora escriu amb un estil sense complexos, com és el que pot suposar barrejar informació interessant, però densa, amb detalls de performances i modes. Els diàlegs són àgils i, tot i que no sóc gaire amant de barrejar en excés diferents llengües en una narració, trobo que l'opció escollida per l'autora, en aquest cas, ha estat encertada i encara enriqueix més la versemblança del text.
De la solapa: "Mireia Llinàs (Barcelona, 1985) és graduada en Cinema i Audiovisuals per l'escola ESCAC i ha treballat com a guionista per al cinema i la televisió en sèries com Ventdelplà o Kubala, Moreno i Manchón. Ha escrit diversos llargmetratges com La frontière, La tercera juventud o Sólo química i també ha exercit de script doctor i analista de guions en diferents projectes cinematogràfics. (…)".

Al·ludint al seu vessant cinematogràfic, m'atreviré a dir que el meu admirat Woody Allen bé podria inspirar-se en aquesta novel·la i dirigir una segona versió de la gran Midnight in Paris però contextualitzada a Barcelona. Potser així m'oblidaré d'una de les poques pel·lícules que em van decebre d'ell; el títol ja el facilito jo: Nora, Dolores, Barcelona.

Els enemics silenciosos és l'òpera prima de Mireia Llinàs: literatura de gènere, entre negra, històrica i fantàstica que no decep a qui busqui un entreteniment ben documentat i engrescador.

2/16/2016

Cicle de conferènciès a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès

Breu història del cinema negre a través d'un grapat de rareses magistrals

A càrrec de Mauricio Bach


Dilluns, 16 de febrer, 19 h.
Auditori del Pati Manning

Mauricio Bach, professor, periodista, editor i crític literari, fa un breu repàs d'hora i mitja a la història del cinema negre, des d'una particular mirada. Ofereix una tria de quaranta-cinc pel·lícules que tenen com a factor comú la raresa o la innovació.
Les pel·lícules proposades van des dels anys 40 en blanc i negre, característica que ja fa pel gènere negre, fins a algunes produccions de l'actualitat.
Així, la proposta es fixarà en cintes que apuntaran certs elements de ruptura amb els inicis més canònics. Apareixen directors alemanys que aporten al cinema nord americà tot el bagatge de l'expressionisme alemany del cinema mut: les preses a la besllum; les llums i les ombres. Sorgeix el fals documental i també alguna incipient escena tipus road-movie, famoses als anys 60. Les idees innovadores comencen a trencar els motlles del gènere. Les rígides regles d'assassinat, detectiu i femme fatale es van diluint en barrejar-se amb altres gèneres com els melodrames. Sorgeixen trames oníriques i freudianes, intencions plenes de càrrega política i crítica ideològica o trencament del paper secundari de la dona o com a pèrfida, per a convertir-se en la investigadora o fins i tot en la directora de la pel·lícula.




Aquí us deixo una petita aproximació de la relació de títols que Mauricio Bach ha escollit i un petit apunt del seu interès, rodatges que respiren aire fresc i ventila les visions més puristes. Una gran majoria pertanyen a la categoria B, però, com bé diu "la manca de mitjans es converteix en virtut quan el director té un talent visual".

Anys 40

1. La mujer del cuadro. Laig. F. (1944): es genera la hipòtesi de com un personatge anodí pot veure's implicat en una trama criminal.
2. Detour. (Ulmer, E.G. (1945): Innovadora per la seva escenografia Bauhaus i el seu caire existencialista.
3. Envuelto en la sombra. Hathaway, H. (1946): es mostra com un fals documental i alhora introdueix un personatge femení que manté diàlegs còmics amb el protagonista, gairebé esdevé una guerra de sexes.
4. Solo en la noche. Mankiewicz, J.L. (1946): la novetat recau en l'amnèsia, mai abans utilitzada. El protagonista investiga sobre la seva persona.
5. La dama del lago. Montgomenry, R. (1947): l'adaptació de la novel·la de Chandler arrisca i sorprèn al traspassar la primera persona a la càmera permetent veure només el detectiu quan es reflecteix als miralls. 
6. La soga. Hitchcock, A. (1948): crim perpetuat pel sol plaer intel·lectual de cometre'l.
7. La ventana. Tedzlaff, T. (1949): el protagonista és un nen.
8. Almas desnudas. Ophüls, M. (1949): tractar des del melodrama, parla del procés de conversió i de penediment del personatge principal.

Anys 50

1. El demonio de las armas. Lewis, J. (1950): delirant fins al surrealisme, la seducció dels protagonistes a través de les armes.
2. El autopista. Lupino, I. (1953): dirigida per una dona.
3. La casa bambú. Fuller, S. (1955): introdueix l'escenari exòtic.
4. El beso del asesino. Kubrik, S. (1955): es trenquen els cànons i apareixen les pel·lícules de cinema independent. Nouvelle vague: rodatge en escenaris naturals.
5. Chantaje en Broadway. Mackendrick, A. (1957): introdueix el cinema social al negre.
6. Screaming Mini. Oswald, G. (1958): aparició del pole dance al gènere, també la psicoanàlisi i el personatge psicopàtic d'un escultor.
7. Vértigo. Hitchcock, A. (1958): adquireix una dimensió filosòfica, metafísica.
8. Sed de mal. Welles, O. (1958): Charlton Heston protagonitza un dels primers policies corruptes i també introdueix l'element de les fronteres: fa de mexicà.

Anys 60 

1. Blast of silence. Baron, A. (1961): Nouvelle vague francesa, rodada a Nova York, de caràcter existencialista: l'assassí no vol cometre el crim.
2. Cazadores de mujeres. Rowland, R. (1963): el mateix autor de la novel·la adaptada interpreta el paper del protagonista.
3. Una luz en el hampa. Fuller, S. (1964): triada pel ponent per un element d'elevat impacte a la primera escena. Una prostituta mata a un proxeneta i en aquell moment li cau la perruca; és una dona calba. 
4. Los asesinos de la luna de miel. Kastle, L. (1969): incòmode, se situa entre l'underground i el documental. Agredeix a l'espectador, grotesca. Aborda el crim amb un element de versemblança inaudit en el temps.

Anys 70

1. Escalofrío en la noche. Eastwood, C. (1971): pionera a l'època, aborda el perill vinculat a la fama, introdueix la figura d'una fan pertorbada.
2. Sweet sweetback's baadassss song. Van Peebles, M. (1971): underground black film, comencen les pal·lícules dirigides per blancs de negres, segueix de manera tàcita la segregació. Amb càrrega política i ideològica.
3. "Coffy". Hill, J. (1973): introdueix la figura de la dona que mata per revenja, una infermera es converteix en prostituta per venjar la seva germana.
4. El confidente. Yates, P. (1973): basada en la novel·la de Georges Higgins. Regenera el gènere negre amb una violència continguda i uns personatges que retraten com poques vegades les interioritats del món criminal.
5. La piel en el asfalto. William, J. (1973): capta molt bé el xoc social entre les forces de l'ordre conservadores i el moviment hippie del moment.
6. El hombre clave. Mulligan, R. (1974): als a nys 70 triomfaven les de Harry el sucio d'Eastwood i en la seva versió més xarona les de Bronson. Aquest tipus de pel·lícules fan de contrapunt.
7. El asesinato de un corredor de apuestas chino. Cassavetes, J. (1976): cinema negre, d'art i assaig. Una icona dels cinema independent americà. S'introdueix en el món interior d'una prostituta.
8. Hardcore, un mundo oculto. Schrader, P. (1979): qui investiga és el pare d'una filla que fa pornografia. Introdueix, també, el tema de cintes que graven assassinats.

Anys 80

1. Atlantic City. Malle, L. (1980): en veritat és un melodrama que utilitza el gènere negre per reflexionar sobre la vellesa.
2. El hombre de Chinatown (Hammet). Wenders, W. (1982): juga amb la ficció i la realitat. És un homenatge al gènere negre.
3. Henry, retrato de un asesino. McNaughton, J. (1986): tracta d'un psicòpata amb escenes de sang i fetge, una mirada sobre la psicopatia molt descarnada.
4. El corazón del ángel. Parker, A. (1987): introdueix la figura del diable.

Anys 90

1. Teniente corrupto. Ferrara, A. (1992): nu masculí, transgressora pel tema de la culpa catòlica.
2. El gran Lebowski. Coen,J. i Coen, E. (1997): de culte, homenatge a tot el gènere negre dels anys 50, comèdia i paròdia rodada a Los Ángeles com a homenatge a Chandler.
3. Jackie Brown. Tarantino, Q. (1997): va ser una pel·lícula que no es va comprendre gaire. Gens violenta, aposta per la policia dialogant.

Anys 2000

1. Mulholland Drive. Lynch, D. (2001): transgressora, tot no s'explica.
2. El último golpe. Mamet, D. (2001): els personatges juguen permanentment, s'enganyen entre ells. 


Agraeixo l'amabilitat de Mauricio Bach, que ha tingut a bé que jo faci aquesta crònica.











2/13/2016

Primer aniversari d'EN CLAU DE NEGRE

L'any passat, i coincidint amb Bcnegra, se'm va acudir obrir aquest blog. En principi no tenia la intenció de dedicar-m'hi molt; havia de ser un any de canvis, d'acabar la carrera i de molts viatges. Però no me'n vaig poder estar: els blogs enganxen!

La meva intenció era aprendre compartint. Tots els llibres que he ressenyat els he comprat i espero que segueixi sent així. Gaudeixo triant els llibres que em ve de gust llegir, patint perquè no els puc comprar tots (això ja és de mena lletraferida, oi?), però també gaudeixo sabent que contribueixo amb el sector. Hi ha l'excepció del gran llibre Territorio Líquido, que em va enviar l'editorial Atónitos. Va ser un encert perquè em va encantar i potser d'una altra manera no hauria sabut de la seva existència. Tot i així, ja s'ha comunicat amb mi un departament de màrqueting d'una gran editorial, m'enviaran un llibre perquè el ressenyi. He acceptat, sense que serveixi de precedent. Era un llibre del qual havia sentit a parlar i el volia llegir. Espero que m'agradi, perquè com ja sabeu, jo no sóc cap crítica literària i em limito a comentar alguns dels llibres que més m'han agradat. M'agrada llegir i escriure, ras i curt.

Fet aquest apunt, avui, amb motiu de l'aniversari em ve molt de gust revisar algunes dades importants. En un any he escrit 56 entrades, entre ressenyes de novel·la negra, d'altres, apunts de la revista Un cop de mà (agraeixo l'interès del Consorci per a la Normalització Lingüística en col·laborar-hi) i algun comentari més sobre pel·lícules dirigides per Alfred Hitchcock.

Us agraeixo la vostra acollida i fidelitat. Aquí teniu les deu entrades més visitades:







2/09/2016

Consulting, de François Thomazeau

Traducció Maria Llopis

Editorial Alrevés

Col·lecció "crims.cat"


De la solapa del llibre:
François Thomazeau va néixer a Lille el 1961 i actualment viu a Marsella. És considerat un dels pioners del neopolar marsellès juntament amb Jean-Cleaude Izzo i Philippe Carrese. És periodista esportiu, editor i traductor. Ha publicat llibres, assajos i guies de tota mena. Aquí destaquem les seves novel·les negres amb títols com Tontons (2007),  Le maillot jaune s'est échappé (2010) i Les anneaux de la honte (2012), entre una llarga llista. Consulting (2010) és la seva primera novel·la traduïda a l'Estat espanyol.


Consulting és una novel·la mordaç, tant l'estil com el contingut. Els ideals són l'excusa per aplicar els mètodes més salvatges i aconseguir un únic objectiu: sobreviure. 




Tant se val a quin terme del binomi maniqueista "bo-dolent" pertany el personatge, si a la Central dels sindicats o a la Boîte (empresa consultora que els seus serveis ofereixen la solució als acomiadaments massius de les empreses), si al final tots formen part d'una societat global i suren pel ciment com "homes invisibles, camaleons de les llambordes i la grisor"

La trama recau sobre les relacions tibants i desconfiades entre Pascal, un sindicalista en atur, i Antoine, un consultor que assassina per encàrrec. El llibre capta l'atenció quan víctima i botxí (o a l'inrevés, que mai se sap com pot acabar tot...), es tanquen en una casa, reclosos pels respectius interessos. Gairebé el lector s'ofega amb tanta tensió asfixiant. La crueltat es va vessant  per les ombres feixugues que arrosseguen els protagonistes. Una femme fatale a l'ús, Mathilde, s'hi afegirà per fer trontollar el tracte interessat de la parella antagònica. Les relacions triangulars, com ara els senyals de tràfic que indiquen el perill, només poden estar abocades al fracàs.


"—Benvingut al món dels morts en llibertat provisional—va dir l'Antoine.
—Tots nosaltres som morts en llibertat provisional— va constestar en Pascal."

El text està ple de referències cinematogràfiques, a les polítiques globals i, també, a la seguretat social i a la ineficàcia dels serveis públics. Però res és el que sembla i, amb una tensió prou sòlida per llegir el llibre d'una volada, el final no deceberà.

Per acabar aquest petit comentari, m'agradaria fer esment a l'excel·lent traducció de Maria Llopis. Jo, que la conec, només puc dir que és un plaer treballar amb ella: ho fa des de la senzillesa i la qualitat i per tant, el resultat no pot ser un altre que la distinció.

2/05/2016

Un cop de mà!

Va de gramàtica: Per o per a







S'utilitza per

1. Davant de sintagma nominal o d'infinitiu que expressi causa:

L'accident va set produït per una errada.
L'han sancionat per haver agredit un superior.

2. Davant de sintagma nominal o adverbi que expressi situació:

Hi ha gavines per tota la ciutat.
Si voleu fer drecera, passeu per dalt.

3. Davant de sintagma nominal que expressi temps (sinònim de pels volts de):

Hi vaig anar per Nadal.

4. Davant de sintagma nominal que expressi mitjà:

Li ho envio per correu electrònic.

5. Davant de sintagma nominal que expressi opinió:

Per mi, que és un assumpte tèrbol.

6. Com a sinònim de en favor de, en comptes de, en qualitat de o pendent de:

Benestar Social treballa per les persones amb pocs recursos.
Va callar per no dir-li el que pensava.
Tenen per gerent el germà de l'alcalde.
A hores d'ara només queda una plaça per adjudicar.

7. Davant d'infinitiu que expressi finalitat, amb intenció:

L'he visitat per felicitar-lo pel nomenament.

S'utilitza per a

1. Davant de sintagma nominal que expressi destinació:

Van agafar l'avió per a Mèxic.

2. Davant de sintagma nominal que expressi finalitat:

Treballem per a l'escolarització de tota la població infantil.

3. Davant d'adverbi o sintagma nominal que expressi temps:

Ho deixarem per a demà.
Ho prepararem per a la setmana vinent.

4. Davant d'infinitiu que expressi finalitat, sense intenció:

Es necessita vernís per a envernissar les portes exteriors.


Amb la col·laboració de:


* Extret de la revista Un cop de mà, núm. 14. CPNLV.

2/02/2016

Madrid:frontera, de David Llorente


De la contracoberta:

“Con Madrid:frontera, David Llorente irrumpe una vez más en el panorama literario con una novela que fractura los esquemas del género negro y flirtea con lo fantástico, para construir esta compleja distopía que cuestiona la decadente realidad y reescribe nuestro futuro.”

 ______________________________________________________


És Madrid:frontera una novel·la negra?
Sí. Negre petroli.
Flirteja amb el gènere fantàstic?
També. A Madrid li llepa una mar que va escopint cadàvers.
És una distopia?
Malauradament no tant com voldríem.
Per què?
Per això:

Poques vegades començo un dels meus comentaris sobre algun llibre classificant-lo amb un simple adjectiu. És el cas i no se m’acut cap altre que el desgastat “brutal”. Avui en dia, tot ens sembla brutal: un nou grup de música o un nou plat desconstruït. Però, brutal — “brut, d’una violència salvatge”, diu el Diec2— és que 795 milions de persones al món pateixin fam.
A Madrid, per referenciar la mateixa ciutat de què parla l’autor, resulta que 927.177 persones, a data d’octubre de 2015, viuen en situació de pobresa i ja se sent massa sovint aquests termes que ens inventem i disfressem d’etiqueta sanitària perquè no ens caigui la cara de vergonya: un de cada deu menors d’edat pateix pobresa crònica. Però, hi ha qui li’n cau i decideix escriure: Què passaria si elevem a un màxim potencial els indicis que ja veiem al voltant nostre? Com reaccionaríem?




A Madrid:frontera trobareu comebasuras, però també policia antiavalots que hi carrega alliçonada per una ordre neohigienista de netejar carrers. Els carrers tenen nom de fam i estan plens d’edificis a mig construir, els marges de la M30 estan vessats de morts que criden amb la boca reblida de terra, els animals han fugit espaordits—també els ha caigut la cara de vergonya i no volen saber res més dels humans— però ja els han substituït per xapa que caga metall i és ben lucrativa. Els museus i els teatres formen part del passat, no eren rentables. L’església comercialitza amb la caritat, els llibres es cremen (amb picada d’ullet implícita i explícita bradburyana), la mala llet de les persones es torna agra i esdevé lleixiu que fa bones úlceres si la beus. Es persegueix l’immigrant, es maltracta la dona, la gent es concentra en les places per dormir, la policia practica desnonaments massius, a les presons hi ha maltractaments, als sense sostre (anem posant etiquetes que ens diferenciïn bé), als sense sostre, deia, se’ls multa per remenar els contenidors, per existir. Els barris pobres s’enderroquen, que lletjos són, oi?, i s'hi instal·len grans bancs de crèdit, luxosos, plens de... llepaculs. Perquè, l’esperança d’un comebasura es redueix en aconseguir una feina que els faci oblidar el seu fracàs, la seva inutilitat i els retorni la seva identitat, tot i que sigui la d’anar llepant tot el que els hi manin. Però la feina només la tenen els del Cubo, “a lo” Vicenzo Natali, amb la diferència que ningú es qüestiona per què hi està.
Explotació infantil, un ull que salta per una pilota de goma projectada per la policia, delit d’algun destacat de l’exèrcit (léase en clave) per la cacera paquiderma, una educació masclista basada en les competències (E.S.O, E.S.O!), fora Humanitats, vinga carreres tècniques, fugida de cervells en avió, NINI que beuen i fumen al carrer (que vol dir, tot i que no ho sàpiga qui es va inventar la traïdora etiqueta, que ni mengen ni els deixen menjar), control orwellià de la informació, els rics més rics, els pobres ja ni es tenen en peu i enmig: la consciència de cadascú. Cants de sirena, del mar de Madrid, per a qui no vulgui sentir el món.



Madrid:frontera:brutal. Un incombustible, especialment indicat per als “governables”. Gràcies, David Llorente.