Pàgines

12/31/2016

Cendra, de Sílvia Mayans


313 pàgines.

No havia llegit encara res de la Sílvia Mayans i he aprofitat aquest Nadal per posar-hi remei. L’any 2012 publicà Cap llàgrima sobre la tomba, finalista  del premi Ferran Canyameres (2012, Pàges editors), obra amb què ens presentava l’investigador a voltes aficionat, Elíades Bel, tot just quan els esdeveniments històrics tancaven el gran període negre i macabre de la dictadura. Però tancar és un verb massa rotund. 
Cendra —contextualitzada un any després, el 1976, quan la democràcia encara era una paraula estimulant i no pas una quimera— es presenta com una novel·la abastadora, d’història i crims, de relacions intergeneracionals i personals. Tant el seu plantejament inicial com els recursos que l’autora empra són, a parer meu, tots ells encertats.
El llibre està escrit en primera persona. És l'Elíades Bel qui parlarà pretèritament i, des de la saviesa que aporta el temps passat, la seva veu flirtejarà a estones amb el lector, com un ja m’enteneu, oi?, com un ho recordeu?  Dividit en sis parts; un primer capítol introductori i  cadascuna de la resta de les parts encetada per un dels protagonistes, però en tercera persona i en present. Així, tindrem els testimonis dels personatges que apareixen a les dues trames que conforma Cendra: Lo Boter, Batiste, el Ximano, Elvira, Mossèn Sunyer, alguns d'ells del tot entranyables.




Aquest engranatge entre l’estructura, els personatges i les analepsis que aniran recreant, ara avançant una intriga, ara refermant l’anterior sospita, es veu poderosament abillat per la decisió de l’autora en reflectir la parla dels habitants dels pobles limítrofs amb Aragó. És el que més m’ha agradat, poder llegir aquest català acompanyat de descripcions paisatgistes de la Terra Alta, que encara el revifava més, i la companyia de fons del riu Ebre. L’aventura transcorre, entre altres poblacions, a Arnes, Alcanyís, Tortosa, Tarragona, Gandesa, la serra de Pàndols, el tossar d’Horta de Sant Joan..., però també al Languedoc-Roussillon de Limoux.

"Si, encarat cap a Tortosa, aixeques la mirada es veuen a l’esquerra 
els pics punxeguts de la serra de Cardó i a la dreta les muntanyes dels Ports, 
disputant-se les alçades. (...) 
Els tarongers de Xerta començaven a treure 
fruit d’un verd intens que es camuflava entre les fulles brillants".


El títol de l’obra és el desenvolupament d’un joc d’epígrafs que anirem llegint i que m’estalvio d’avançar, no m’agradaria esguerrar el plaer lector d’aquests detalls que enriqueixen l’obra. Cendra és una novel·la assedegada de justícies, així en plural (en trobarem més d’una, d’injustícia), però ho fa des de diferents mirades, no només hi comptarem amb els ulls d’en Bel (nostàlgic però alhora inconformista), sinó també amb els fets tan execrables com verídics que no admeten cap mena d’interpretació: la guerra mata, mata rojos, mata frares, mata pares, mata germans. La memòria històrica és present en tot el text:

"Encara avui, el monument commemorant els vint-i-cinc anys 
de la victòria a la batalla de l’Ebre 
fa molt de mal als perdedors i als seus hereus."

De la solapa del llibre: "Sílvia Mayans. En el seu blog A recer d'un baobab,
recull apunts de lectures i reflexions literàries diverses (...)."


Sílvia Mayans detalla i fotografia excel·lentment la societat trencada que a hores d’ara encara persevera: ferides que no es tanquen i el poder assassí que embruta tot menys les seves petjades, aquestes les neteja bé, a cop de sang. 

Amb tot, passejarem per un passat recent, amb regust “vintage” —R5, magnetòfons, màquines d’escriure, bótes de vi, plats de vidre i pessetes— confirmant que a casa nostra hi ha grans autors, que no només escriuen molt bé sinó que es mereixen ser reconeguts com cal.

12/19/2016

Assassins de Ponent, coordinat per Ramona Solé

Editorial Llibres del Delicte

242 pàgines.



M'agraden molt els relats, de sempre. Una vegada vaig trobar una antologia molt antiga a la llibreria de vell que hi ha davant el Palau de la Música de Barcelona; em va fer tanta il·lusió trobar-hi un relat de la Margaret Millar! Per això, perquè m'agraden els textos curts, em vaig posar contenta quan vaig saber que es publicarien aquests relats ponentins. He de felicitar a Ramona Solé no només per la bona feina que destil·len les pàgines d'aquest llibre, sinó també per la bona idea d'arreplegar diferents autors però amb uns trets característics: ser del territori —nascuts o que hi visquin, tant se val la seva ponenteria— i que gosin matar literàriament, alguns només per a l'ocasió. 




Com si es tractés d'un petit mostrari, una antologia sempre ens ofereix l'oportunitat de tastar estils i enginys de diferents autors i descobrir-ne d'altres que no coneixíem. Alhora, com l'extensió ho permet, un pot anar dosificant la seva lectura, un dia en llegeixes un, l'endemà un altre. Però en aquest cas no ha estat així. N'estava gaudint tant que he de dir que l'he llegit en un dia i mig, aprofitant que es llevava una ventada freda i a casa disposava del caliu de la llar de foc. 

Assassins de Ponent, aquest bon company de cap de setmana que he tingut, ens presenta dotze autors de dotze textos ben tramats i de diferents estils. Com ja heu pogut endevinar pel meu entusiasme, m'han agradat tots i per diferents motius. M'ha complagut molt el pròleg escrit per la mateixa coordinadora i en especial aquest paràgraf que traça tan bé els trets que ha de tenir un bon relat:


  "En un relat, hi trobarem una concentració d'elements i una intensitat 
especials a causa de la seva brevetat. El relat és molt exigent, ha d'enganxar, 
sintetitzar la trama i sorprendre en poques pàgines, i això requereix un esforç
 i unes habilitats força especials per part dels escriptors. (...)".

Ramona Solé: coordinadora i autora del pròleg. 

És justament el que he trobat en tots ells, alguns amb un estil més marcat, d'altres amb una trama més notòria però cap ni un m'ha defraudat, tot el contrari.
El relat de Miquel Àngel Estradé Palau és de lectura agradable, amb un vocabulari ric, un ritme pausat i molt original quant a la picada d'ullet metaliterària. Trobarem d'altres que ens esperonaran amb un estil fresc i ens crearan neguit, com els de Ramona Solé i Marta Esparza. Molt destacable el text Humbert i Sabina, de Montse Sanjuán, que combina una primera persona potent i l'ús del recurs epistolar. Alexandra Cuadrat ens proposa un relat diferent, com si apuntés a novel·la; en destaco l'homenatge que fa a les novel·les d'enigma amb una resolució de "crim de cambra tancada". D'Anna Sàez m'ha agradat molt l'estil senzill i curós alhora, i de Rafa Melero la trama i un bon final, també però, el cameo que ens regala de Ful, el protagonista de la seva darrera novel·la. Marin, Usall, Mentuy i Panné ens faran gaudir; d'enganxar, enganxen! Finalment, destacar també el relat Xof!, de Llorenç Capdevila, que l'he trobat molt bo, tant per l'estructura com pel seu estil sarcàstic i també per com defineix a grans trets la psicologia dels personatges. 

Així que ja ho veieu, si esteu pensant a fer un detallet, un amic d'aquells invisibles o fer cagar el tió, aquest llibre és un bon regal que segur agradarà a tothom. Que tingueu tots un bon Nadal.

12/16/2016

Entrevista a Empar Fernández

Avui, al "Va d'autors", Empar Fernández respon al qüestionari literari. És una de les meves escriptores referents per la seva manera d'entendre i innovar el gènere negre i, amb la publicació de l'anomenada "trilogia de la culpa" (La mujer que no bajó del avión, La última llamada i Maldita verdad), és considerada com una de les millors autores del gènere. Podeu llegir la ressenya que vaig escriure de Maldita verdad aquí. 







Quan vas començar a escriure?

Vaig començar a escriure fa 18 anys, quan vaig pensar que disposava dels recursos per fer ho bé. Crec que cal haver llegit molt, haver acumulat prou experiències i tenir la voluntat de trobar un estil propi abans de pensar a escriure amb la intenció de publicar.

Quan vas pensar que volies publicar?

Amb els primers relats i amb una novel·la curta, Horacio en la memoria, vaig guanyar premis literaris i vaig començar a confiar en les meves possibilitats. Vaig trobar molt aviat editorial per a les primeres novel·les. Crec que tots, al cap i a la fi, escrivim per publicar.

En quin moment del dia escrius?

Sempre al matí, després del cafè i d’haver fet una ullada a la premsa.

Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

Generalment sé com comença i com acabarà la història. Sóc poc organitzada i no sempre puc preveure quines etapes tindrà el camí que em portarà des del començament fins al final. En paraules de l'Andreu Martín, sóc novel·lista de brúixola, no de mapa.

Un autor referent?

Georges Simenon i Henning Mankell


Quin llibre recomanaries?

Recomanaria Subsuelo, de Marcelo Luján i El crit de l’oliva de Patricia Highsmith.


Estàs treballant en un proper projecte?

Sí, en una novel·la que transcorre a començaments del segle XX lligada als esdeveniments històrics. No és novel·la històrica, però tampoc és negra.


Un desig per al futur?

Per no bellugar-nos de l’àmbit cultural: m’agradaria que la gent al nostre país es distanciés dels dispositius digitals i gaudís de la lectura d’una bona història.


12/13/2016

Un cop de mà


Torna la secció Un cop de mà!








I ho fem amb l'apartat El desvetllamots:



Grapat, feix, manat...

Tenim diversos mots que ens serveixen per designar una quantitat determinada, l’origen dels quals sovint té a veure amb el recipient, la forma o la part del cos on cabria un producte concret. Recuperem-los!

deu feixos de lenya
un pom de flors 
un polsim de sal
una rajola de xocolata
dos manats de cebes 
una llenca de cansalada 
cinc llesques de pa
tres grapats de cireres
un bri de safrà

un bocí de formatge etc.


I el comentari lèxic:

*Apretar

Apretar és un verb complex perquè s'utilitza amb molts sentits diferents en castellà, i en català no existeix. Aquí teniu alguns exemples incorrectes i a sota hi ha la solució que solem dir en català:

S’ha apretat massa el cinturó. S’ha estret massa el cinturó.
Va apretar les dents per no dir res. Va serrar les dents per no dir res.
Avui el sol apreta fort. Avui el sol pica fort / bat de ple.
No apretis tan fort el cargol. No collis tan fort el cargol.
Està tot ben apretat. Està tot ben comprimit.




                                         Amb la col·laboració de:









*Extret de la revista Un cop de mà. Núm. 62 i 63. CNLV.