313 pàgines.
No havia llegit encara res de la Sílvia
Mayans i he aprofitat aquest Nadal per posar-hi remei. L’any 2012 publicà Cap llàgrima
sobre la tomba, finalista del premi
Ferran Canyameres (2012, Pàges editors), obra amb què ens presentava l’investigador
a voltes aficionat, Elíades Bel, tot just quan els esdeveniments històrics tancaven el gran
període negre i macabre de la dictadura. Però tancar és un verb massa rotund.
Cendra —contextualitzada un any després, el 1976, quan la democràcia encara era
una paraula estimulant i no pas una quimera— es presenta com una novel·la abastadora, d’història i
crims, de relacions intergeneracionals i personals. Tant el seu plantejament
inicial com els recursos que l’autora empra són, a parer meu, tots ells
encertats.
El llibre està escrit en primera persona. És l'Elíades Bel qui parlarà pretèritament i, des de la saviesa que aporta el temps passat, la seva veu flirtejarà a estones amb el lector, com un ja m’enteneu,
oi?, com un ho recordeu? Dividit en sis
parts; un primer capítol introductori i
cadascuna de la resta de les parts encetada per un dels protagonistes, però en tercera persona i en present. Així, tindrem els testimonis dels
personatges que apareixen a les dues trames que conforma Cendra: Lo Boter, Batiste, el
Ximano, Elvira, Mossèn Sunyer, alguns d'ells del tot entranyables.
Aquest
engranatge entre l’estructura, els personatges i les analepsis que aniran
recreant, ara avançant una intriga, ara refermant l’anterior sospita, es veu
poderosament abillat per la decisió de l’autora en reflectir la parla dels
habitants dels pobles limítrofs amb Aragó. És el que més m’ha agradat, poder
llegir aquest català acompanyat de descripcions paisatgistes de la Terra Alta,
que encara el revifava més, i la companyia de fons del riu Ebre. L’aventura transcorre, entre altres
poblacions, a Arnes, Alcanyís, Tortosa, Tarragona, Gandesa, la serra de Pàndols,
el tossar d’Horta de Sant Joan..., però també al Languedoc-Roussillon de
Limoux.
"Si, encarat cap a Tortosa, aixeques la mirada
es veuen a l’esquerra
els pics punxeguts de la serra de Cardó i a la dreta les
muntanyes dels Ports,
disputant-se les alçades. (...)
Els tarongers de Xerta
començaven a treure
fruit d’un verd intens que es camuflava entre les fulles brillants".
El títol de l’obra és el desenvolupament d’un joc d’epígrafs que anirem llegint i que m’estalvio d’avançar, no m’agradaria esguerrar el plaer lector d’aquests detalls que enriqueixen l’obra. Cendra és una novel·la assedegada de justícies,
així en plural (en trobarem més d’una, d’injustícia), però ho fa des de
diferents mirades, no només hi comptarem amb els ulls d’en Bel (nostàlgic però alhora inconformista), sinó també amb
els fets tan execrables com verídics que no admeten cap mena d’interpretació:
la guerra mata, mata rojos, mata frares, mata pares, mata germans. La memòria històrica és present
en tot el text:
"Encara avui, el monument commemorant els
vint-i-cinc anys
de la victòria a la batalla de l’Ebre
fa molt de mal als
perdedors i als seus hereus."
 |
| De la solapa del llibre: "Sílvia Mayans. En el seu blog A recer d'un baobab, recull apunts de lectures i reflexions literàries diverses (...)." |
Sílvia Mayans detalla i fotografia
excel·lentment la societat trencada que a hores d’ara encara persevera: ferides
que no es tanquen i el poder assassí que embruta tot menys les seves
petjades, aquestes les neteja bé, a cop de sang.
Amb tot, passejarem per un
passat recent, amb regust “vintage” —R5, magnetòfons, màquines d’escriure,
bótes de vi, plats de vidre i pessetes— confirmant que a casa nostra hi ha
grans autors, que no només escriuen molt bé sinó que es mereixen ser reconeguts
com cal.