Entrevista a Sílvia Mayans

L’hem descobert fa poc i ens ha agradat la seva veu, molt en especial la incorporació del dialecte de les Terres de l’Ebre a les seves obres. Sílvia Mayans va néixer a Barcelona i va marxar dos anys a viure al Marroc. En tornar començà a escriure. L’any 2009 es trasllada al municipi d’Arnes on comença a publicar els seus primers escrits, alguns d’ells poemes. L’any 2012 publica Cap llàgrima sobre la tomba (Pagès editors), finalista del premi Ferran Canyameres, i l’any 2017 Cendra, amb la mateixa editorial. Podeu llegir la ressenya que en vam fer aquí i també podeu seguir-la al seu blog: A recer d'un baobab

Fotografia: @Judit Monclús

1-    Quan vas començar a escriure?

           De menudeta ja escrivia, relats, poesia, dietaris... Però, si parlem d’escriure en serio, a partir del 2005, en tornar d’una estada de 2 anys al Marroc, una mica mogudeta.

2-    Quan vas pensar que volies publicar?

       Bé, no ho tenia com a objectiu, realment. Els primers relats els vaig publicar en llibres col.lectius, organitzats per Octavi Serret, de la llibreria Serret de Vall-de-roures. Sabies que li acaben d’atorgar la Creu Sant Jordi per la seva tasca de promoció de la llengua catalana a la Franja? Després en quedar finalista del premi Ferran Canyameres de novel.la de misteri, vaig veure que tenia opcions de publicar en solitari amb Pagès Editors. I vaig aprofitar l’oportunitat.

3-    En quin moment del dia escrius?

      Ni molt d’hora (les neurones encara no se m’han engegat), ni molt tard (les neurones les tinc saturades). A banda d’això, pot ser que vagi conduint, per exemple, i hagi de parar per escriure una idea o un fragment que m’ha vingut al cap. Quan vaig en cotxe o en tren, o en autobús, entro en un estat de desconnexió que em fa brollar les idees.

4-    Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

       Parteixo d’una idea inicial. Pot ser una frase, una situació, una imatge, que és la base del que vull explicar. A partir d’aquí imagino els personatges i l’entorn que em faran de portaveus.  Dedico molt de temps a documentar-me, perque m’agrada crear entorns creïbles i reconeixibles pel lector, i per això necessito fer una immersió en el lloc o el moment en que es desenvolupa la història. La trama per lligar-ho tot potser és la darrera cosa en què treballo. 

5-    Un autor referent?

      Buf! Només un? La contundència de Juan Rulfo. L’humor de Jesús Moncada. La capacitat de construir un personatge d’Ángel Vázquez.

6-    Quin llibre recomanaries?

       Pos un de cada un dels anteriors: Pedro Páramo, Camí de Sirga, La vida perra de Juanita Nardoni.

 7- Estàs treballant en un nou projecte?

           Sí. Un com comences, ja no es pot parar. Tinc al cap una nova entrega de les investigacions de l’Elíades Bel, però ara mateix estic passant una temporada amb un avantpassat meu.

          

8-    Un desig per al futur?

      Un desig personal? Poder seguir vivint, treballant i escrivint al peu de les muntanyes dels Ports. Un desig literari: continuar gaudint d’ aquesta carrera de fons que és esdevenir  escriptor. Si no xalo (abans, durant i després del procés d’escriptura), no em val la pena l’esforç i les hores dedicades.

Flor seca, de Graziella Moreno

Editorial Alrevés 

289 pàgines

Flor seca és la novel·la que m'ha acompanyat aquests darrers deu dies. Tercer llibre de l'autora i segon lliurament protagonitzat per la jutgessa Sofía Valle. No havia llegit abans res de l'autora i he de dir que m'ho he passat molt bé. Graziella Moreno és jutgessa d'un jutjat de Barcelona i per tant coneix de primera mà l'entrellat que s'hi cou. De lectura agradable, l'autora confereix dos exercicis prou interessants. Per una banda ens presenta una trama molt ben travada, amb un ritme contingut in crescendo, i per una altra ens ofereix pinzellades de la quotidianitat que forma part del dia a dia tant dels diferents cossos policials com de la vida íntima dels seus protagonistes. 

El text comença amb el descobriment d'un cadàver d'una dona, clarament assassinada i amb indicis evidents d'acarnissament. A partir d'aquí, l'obra intercala capítols narrats per una tercera persona omniscient focalitzada en les diferents veus dels principals protagonistes. Podríem dir-ne que és coral, amb algun recalcament en la vida privada de la jutgessa.

En la investigació conflueixen els cossos dels Mossos d'Esquadra i la Policia Nacional, per tant també tindrem accés als pensaments de personatges com l'Anna i el Víctor (mossos), Rivas (policia nacional) i fins i tot d'algun dels delinqüents implicats en un cas de corrupció policial. De la seva lectura es desprèn una essència —com si provingués de les flors d'espígol que il·lustren la coberta o de les flors seques que apareixen sobre el cadàver— transversal a tots els personatges que s'esforcen per a resoldre el cas: un compromís amb el treball que voreja l'obsessió. Deixaran la vida familiar en segon terme per després sentir-se'n culpables o si més no anhelar unes hores de descans. Els horaris intempestius de les guàrdies, la dificultat per agafar el son, les parelles que reclamen atenció es presenten com un sacrifici que després podrà ser compensat amb unes poques hores de tranquil·litat. 

Fotografia: +Ana Portnoy De la solapa del llibre: Graziella Moreno (Barcelona, 1965). (...) Escribe relatos y artículos en revistas y diarios digitales. Publicó su primera novela en 2015, Juegos de Maldad (editorial Grijalbo), que fue nominada a mejor novela negra de 2015 por el festival de Cubelles Noir y recibió una mención especial del jurado. En 2016 publicó El bosque de los inocentes (editorial Grijalbo).  

Però no tothom hi està disposat. La temptació es vana davant les debilitats humanes. Graziella Moreno revesteix l'obra de referències a la mitologia grega i ja sabem que els seus mites i llegendes exemplifiquen molt bé la naturalesa humana, dèbil per antonomàsia: la gelosia, la venjança però sobretot l'ambició. Aquest darrer tret que, ara com ara, la societat postmoderna desmesuradament l'està convertint en un dels seus valors. I quan l'ambició no té límits pot justificar qualsevol acte disfressat de necessitat. L'estil de Flor seca és fresc, ple d'expressions col·loquials, molt adients per acompanyar algunes escenes que resultaran familiars al lector. 

Cada capítol és encapçalat per un epígraf força enginyós. Lectura que us recomano per relaxar-se agradablement en aquestes tardes assolellades; així ha estat per a mi.

Entrevista a Margarida Aritzeta

No trobem millor manera de presentar l'escriptora Margarida Aritzeta que la que va escriure l'escriptor i periodista Sebastià Bennasar a la revista Bearn, amb motiu de la ressenya del darrer llibre de l’autora. Extraiem el primer paràgraf i us recomanem la lectura en la seva totalitat. La podeu llegir cliclant aquí.

“Margarida Aritzeta (Valls, 1953), és una de les escriptores més interessants de la literatura catalana. La seva obra abasta una trentena llarga de títols entre novel·la, novel·la per a infants i joves, poesia, narrativa… a més a més ha tingut una important presència en antologies de relats i té una important vessant acadèmica amb nombroses publicacions i edicions d’obres d’altri. Aquesta carrera ha fet una revifalla molt important en el tombant de la darrera dècada. Des del 2010 cap endavant ens ha aportat deu títols, del qual La filla esborrada (Capital books) n’és el darrer.”

Caldria afegir, però, el seu retorn a la novel·la negra, de la mà de la mítica antologia, Elles també maten (Llibres del Delicte, 2014), que tantes autores negrotes ens ha procurat. Des de llavors, En clau de negre ha seguit les passes de la protagonista del relat L’assassinat de la venedora de cupons —la inspectora Mina Fuster— i ha ressenyat les dues posteriors novel·les que publicà la mateixa editorial: L'amant xinès (2015) i Els fils de l'aranya (2016). Podeu accedir-hi clicant sobre d'ambdós títols.

Fotografia: @Judit Fernández / El punt avui.

Ens agrada l’estil de l’autora, fruit d’anys d’ofici, sorprenentment camaleònic, amb un domini de la tècnica narrativa impressionant i, des del blog, li agraïm la  col·laboració i les seves respostes al qüestionari literari del "Va d'autors":

1- Quan vas començar a escriure?

Sempre he escrit coses. Però escriure amb voluntat de publicar ho vaig començar a fer entre 1979 i 1980.

2- Quan vas pensar que volies publicar?

El primer treball publicat va ser un encàrrec, un assaig històric. Llavors em vaig adonar que era capaç d’escriure cent pàgines seguides i em vaig animar... la cosa següent que vaig escriure van ser relats curts.

3- En quin moment del dia escrius?

Tot el dia. Començant pel matí, després d’un bon cafè i una caminada per aclarir idees.

4- Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

Primer busco un tema i una història. Imagino l’espai i el temps on passa. Hi penso força temps, mentre faig altres coses. Llegeixo, busco documentació, prenc notes a mà en quaderns diversos, col·leciono imatges i fitxers d’internet. Quan em sembla que tin clar què diré, començo a plantejar-me com ho diré. Només al final d’aquest procés començo a escriure. Sovint he de fer pauses per buscar documentació complementària sobre coses que no havia previst.

5- Un autor referente?

Faulkner.

6- Quin llibre recomanaries?

Qualsevol que et faci feliç. A mi encara em ballen pel cap el Llibre de la Selva, que vaig llegir quan tenia 8 anys, Santuari, de Faulkner, Solitud, de Caterina Albert i Doktor Faustus de Thomas Mann... però no gosaria imposar aquests llibres a ningú.

7- Estàs treballant en un nou projecte?

Sempre hi ha un nou projecte.

8- Un desig per al futur?

Un món habitable.