Instint de supervivència, de Ramona Solé

Llibres del Delicte

270 pàgines

“La Raquel vol aconseguir els diners de la família del Francesc, que fa temps se li van escapar, i torna a la seva vida enamorant-lo, i a la casa familiar, infiltrant un talp que tingui cura de la seva mare, la Maria, per descobrir quin secret amaguen que els permet viure a un ritme ple de luxes. Però la Maria no és la vella desvalguda que la Raquel creu, i accepta el repte amb ganes de venjança.”

                                                                  *De la sinopsi.

Instint de supervivència no és un thriller, és una novel·la de ritme pausat on podrem contrastar una mateixa situació des dels diferents punts de vista dels seus personatges principals. Amb un primer capítol potent, coneixerem la protagonista, Sofia, una mare sense recursos econòmics que s’hi veurà abocada a prendre algunes decisions desafortunades; una d’elles resistir ser manipulada des de diferents fronts.

 

De la solapa del llibre: “Ramona Solé. Gestiona el bloc literari Tumateix Llibres. També col·labora fent ressenyes en diversos mitjans de comunicació, com Lleida TV, i és l’organitzadora del festival de novel·la criminal Les Borges Negres, juntament amb l’Ajuntament de Les Borges Blanques. Va debutar el 2016 amb la seva primera novel·la, Quaderns (Llibres del Delicte) amb la qual va ser nominada a millor novel·la debutant al Festival Morella Negra com la trufa, i ha publicat relats a reculls com Quedem al Zurich (2015), Inèdits n. 9 (2016) i Bestiari (2017), a més d’haver coordinat el recull de relats Assassins de Ponent (Llibres del Delicte, 2016), on també és autora d’un dels relats.”

L'autora, en una darrera reflexió en l'apartat dels agraïments, agraeix als manipuladors que s'han creuat pel seu camí per ser una de les inspiracions d'aquest llibre. Així és, vivim envoltats de manipuladors: el poder econòmic manipula el poder polític, els mitjans de comunicació i la publicitat. En aquest cas, Ramona Solé ens proposa un altre tipus de manipulació, més propera.

La figura del manipulador actua minant l’autoestima de la víctima, anul·lant la seva iniciativa i sobreposant els seus interessos. L’objectiu és que la persona escollida, per a ser utilitzada, actuï com si fos un titella i respongui mecànicament a cada estrebada de fil. La víctima sol ser una persona vulnerable, perquè no té un grup de referència sigui familiar o d’amistat, no té recursos per a fer front als xantatges emocionals i fins i tot pot sentir por vers les amenaces. Llavors la persona vulnerable passa a ser vulnerada. Aquesta darrera apreciació ens avisa que tots, en unes determinades circumstàncies de vulnerabilitat  i davant de males intencions, hi podem caure. En el cas que la víctima se’n surti, sense cap ajuda extra, estarem parlant d’una persona resilient. Què farà la Sofia?

Vint-i-cinquè títol de l’editorial Llibres del Delicte, que amplia el seu catàleg amb propostes no tan criminals i on les emocions tenen més importància.

Tros, de Rafael Vallbona

Pagès editors. Col·lecció Lo Marraco

229 pàgines

Tros és l’obra amb què Rafael Vallbona, autor de més de cinquanta títols, guanya el premi XXVè Premi Ferran Canyameres de Novel.la 2016.

Fotografia: @Ana Jiménez. La Vanguardia. De la solapa: "Rafael Vallbona (Gràcia 1960). Escriptor i periodista. Ha cultivat la ficció, l'assaig, la poesia i els llibres de viatge. Alguns dels seus títols han estat traduïts a diversos idiomes i ha obtingut els premis Amat Piniella i Néstor Luján de novel·la històrica, Ernest Udina de periodisme, Ramon Muntaner de novel·la juvenil o els Jocs Florals de Barcelona, entre d'altres. 

L’autor ens ofereix una novel·la criminal ben negra, ambientada en Alcastrer, un poble eixut i fictici de Ponent. La duresa de la vida diària, els silencis arraulits per una broma convertida en boira baixa ens acompanyen mentre descobrim una realitat, sí, diguem-ne rural, de la qual difícilment se'n parla als mitjans de comunicació. Algun esdeveniment extraordinari ha de succeir perquè els veïns d’aquest “tros”, transcendeixin als diaris segrians. La quotidianitat sòrdida, l’oblit i el desemparament no són suficients per a parlar-ne, per això, Vallbona relata un crim des de la quotidianitat.

Veïns versus escassos agents policials, aniran omplint les pàgines d’aquest text que emana, com va apuntar el periodista, editor i llibreter Albert Calls, un flaire dels westerns de John Ford —malgrat que a la novel·la es reiteri, irònicament, que no n’és pas.

"— (...) Això no és Amèrica.

—Doncs de vegades ho sembla. L'Amèrica profunda."

La trama, la fugida d'un crim per part dels protagonistes, ens anirà presentant també la resta de personatges secundaris. Ens aproparem als anhels i les frustracions de cadascú i entreveurem una violència empassada, rumiada i escopida al cel. I en aquest sentit, aquesta novel·la em fa pensar en els personatges de Jim Thompson i un llibre en particular: L’assassinat. 

Amb estil enèrgic, pinzellades d’humor negre i carregat de crítica social, Vallbona ens proposa un viatge, una micro road movie on el que importa no és tant saber el seu desenllaç com reflexionar sobre les relacions intergeneracionals i la condició humana en general. 

"—L'existència humana comporta la por de l'experiència, del pas del temps i de la pròpia mort. Vostè sap que l'ésser humà és capaç de fer el bé amb tanta necessitat com el mal, i sempre busca noves formes de destrucció. (...)".

Estic convençuda que si la llegiu, en gaudireu tant com jo.

La muerte invisible, d'Alberto Pasamontes

190 pàgines

Editorial Reino de Cordelia

Aquest ha estat el llibre que vaig triar perquè m’acompanyés en uns dels viatges al meu estimat Mèxic. El vaig transportar arreu. Junts vam estar a Aguascalientes, a Guadalajara, vam creuar per l’interior de tot Jalisco i vam descansar plegats a Nayarit. Però si he de ser sincera, la seva lectura només em va durar dos dels tres vols d’anada. Quan vaig arribar a D.F, ja l’havia acabat. Just en el moment en què l’avió havia aterrat i quan tothom s’aixecava del seient després d’onze hores, jo acabava de llegir la nota de l’autor. Satisfeta, amb la sensació d’haver viatjat als anys vuitanta, de reviure l’horror que recordo haver vist en la vella televisió de fusta del pis de Gràcia, a Barcelona, on vivia amb els meus pares. Em venen a la ment els comentaris i com en vam parlar a l’escola. També recordo que van projectar alguns documentals de la fi del món i que vaig estar espantada  cada cop que sentia un avió i em costava dormir. Quan vaig arribar al Festival de Cubelles Noir, i em vaig trobar amb el llibreter i amic Miguel Ángel de Somnegra, vaig sospesar totes les propostes literàries. Suposo que per totes les raons que acabo d’explicar i per la meravellosa coberta vaig declinar-me per aquest títol.

 

Alberto Pasamontes (Madrid, 1970) estudio Filología Inglesa y desde 2009 mantiene una constante actividad literaria, con la que ha obtenido el primer premio en la IV edición del concurso de Relato Corto de Ediciones Beta y un accésit en la XIV de los Premios Artísticos y Literarios del Ministerio de Defensa. Algunos de sus cuentos han aparecido en revistes y antologías. Su primera novela, Entre la lluvia, adscrita al género negro en el que se mueve con gran comodidad, apareció en 2014. Con La muerte invisible ha obtenido por unanimidad el XVIII Premio Francisco García Pavón de Narrativa Policíaca.

La muerte invisible és una novel·la breu, dividida en nou capítols que narren els esdeveniments dels dies 24, 25, 26, 27 i 28 d’abril de 1986. Alguns d’ells són força curts, sobretot a l’inici de l’obra. La resta, tot i que algun arriba a ser considerablement llarg, resulten àgils perquè estan subdividits en diferents escenes curtes i consten d’intel·ligents diàlegs. I és negríssima. Escrita en primera persona i en temps immediat, el protagonista ens narra tota la tragèdia viscuda des de l’interior, tant és així que ens endinsa en la Central Nuclear de Prypat, escenari real de la catàstrofe que va passar a la Història com “l’accident de Txernòbil”, encara que se’n trobés a 16 quilòmetres de distància. Però va ser realment un accident?

Un inspector de policia moscovita, un antiheroi d’aquells que tant m’agraden, és destinat a Ucraïna pel Soviet Suprem, com a represàlia pel seu comportament incipientment dissident. L’encomanen una investigació menor: seguir el rastre de destil·lació i consums domèstics d’alcohol. Dos dies després de la seva arribada es produeix l’explosió nuclear a la Central Nuclear Vladimir Ilich Lenin.

L’angoixa, l’ofec, les nàusees, la impotència, la ràbia i finalment la determinació ens acompanyarà des de les primeres pàgines. La negació de la negligència, l’avarícia i la deshumanització s’escampen alhora que la pluja reactiva va cobrint d’una pols negríssima els carrers, els parcs, els cossos i les ànimes dels ciutadans ucraïnesos.  

“La llaman la muerte invisible. 

Comienza con un simple dolor de cabeza que se va haciendo cada vez más fuerte. 

Luego aparecen el resto: fatiga, pérdida de pelo, náuseas, diarrea, hemorragias internes, destrucción de medula ósea... 

A veces, entre vómitos de sangre, los afectados expulsan trozos de su propio estómago,

 del esófago... El dolor es inhumano”.

Us podeu imaginar com vaig viure cada moment que l’avió sotragava amb alguna turbulència o quan sentia l’olor del menjar reescalfat que s’apropava pel passadís. Amb un ai! al cor vaig arribar a un satisfactori final: rodó. He d’agrair a l’autor la seva nota final, tan necessària per mi després d’haver llegit la novel·la en dos trajectes aeris.

Cal esmentar la gran edició d’aquesta obra, amb dues portades que no sabria dir quina m’agrada més, el curós tacte del cartró de la coberta, la faixa, la doble tinta de la pàgina de cortesia i de l’índex i la inclusió d’il·lustracions. En fi, tota una sinestèsia literària que us recomanem des d’En clau de negre. L’enhorabona a l’autor i a l’editorial.