190 pàgines
Aquest ha estat el llibre que vaig triar
perquè m’acompanyés en uns dels viatges al meu estimat Mèxic. El vaig
transportar arreu. Junts vam estar a Aguascalientes, a Guadalajara, vam creuar
per l’interior de tot Jalisco i vam descansar plegats a Nayarit. Però si he de
ser sincera, la seva lectura només em va durar dos dels tres vols d’anada. Quan
vaig arribar a D.F, ja l’havia acabat. Just en el moment en què l’avió havia
aterrat i quan tothom s’aixecava del seient després d’onze hores, jo acabava de
llegir la nota de l’autor. Satisfeta, amb la sensació d’haver viatjat als anys
vuitanta, de reviure l’horror que recordo haver vist en la vella televisió de
fusta del pis de Gràcia, a Barcelona, on vivia amb els meus pares. Em venen a
la ment els comentaris i com en vam parlar a l’escola. També recordo que van
projectar alguns documentals de la fi del món i que vaig estar espantada cada cop que sentia un avió i em costava
dormir. Quan vaig arribar al Festival de Cubelles Noir, i em vaig trobar amb el
llibreter i amic Miguel Ángel de Somnegra, vaig sospesar totes les propostes
literàries. Suposo que per totes les raons que acabo d’explicar i per la
meravellosa coberta vaig declinar-me per aquest títol.
 |
| Alberto Pasamontes (Madrid, 1970) estudio Filología Inglesa y desde 2009 mantiene una constante actividad literaria, con la que ha obtenido el primer premio en la IV edición del concurso de Relato Corto de Ediciones Beta y un accésit en la XIV de los Premios Artísticos y Literarios del Ministerio de Defensa. Algunos de sus cuentos han aparecido en revistes y antologías. Su primera novela, Entre la lluvia, adscrita al género negro en el que se mueve con gran comodidad, apareció en 2014. Con La muerte invisible ha obtenido por unanimidad el XVIII Premio Francisco García Pavón de Narrativa Policíaca. |
La muerte invisible és una novel·la breu,
dividida en nou capítols que narren els esdeveniments dels dies 24, 25, 26, 27
i 28 d’abril de 1986. Alguns d’ells són força curts, sobretot a l’inici de
l’obra. La resta, tot i que algun arriba a ser considerablement llarg, resulten
àgils perquè estan subdividits en diferents escenes curtes i consten d’intel·ligents
diàlegs. I és negríssima. Escrita en primera persona i en temps immediat, el
protagonista ens narra tota la tragèdia viscuda des de l’interior, tant és així
que ens endinsa en la Central Nuclear de Prypat, escenari real de la catàstrofe
que va passar a la Història com “l’accident de Txernòbil”, encara que se’n
trobés a 16 quilòmetres de distància. Però va ser realment un accident?
Un inspector de policia moscovita, un
antiheroi d’aquells que tant m’agraden, és destinat a Ucraïna pel Soviet
Suprem, com a represàlia pel seu comportament incipientment dissident. L’encomanen una investigació menor: seguir el
rastre de destil·lació i consums domèstics d’alcohol. Dos dies després de la
seva arribada es produeix l’explosió nuclear a la Central Nuclear Vladimir
Ilich Lenin.
L’angoixa, l’ofec, les nàusees, la impotència,
la ràbia i finalment la determinació ens acompanyarà des de les primeres
pàgines. La negació de la negligència, l’avarícia i la deshumanització
s’escampen alhora que la pluja reactiva va cobrint d’una pols negríssima els
carrers, els parcs, els cossos i les ànimes dels ciutadans ucraïnesos.
“La llaman la
muerte invisible.
Comienza con un simple dolor de cabeza que se va haciendo
cada vez más fuerte.
Luego aparecen el resto: fatiga, pérdida de pelo, náuseas,
diarrea, hemorragias internes, destrucción de medula ósea...
A veces, entre
vómitos de sangre, los afectados expulsan trozos de su propio estómago,
del
esófago... El dolor es inhumano”.
Us podeu imaginar com vaig viure cada moment que
l’avió sotragava amb alguna turbulència o quan sentia l’olor del menjar reescalfat
que s’apropava pel passadís. Amb un ai! al cor vaig arribar a un satisfactori
final: rodó. He d’agrair a l’autor la seva nota final, tan necessària per mi
després d’haver llegit la novel·la en dos trajectes aeris.
Cal esmentar la gran edició d’aquesta obra,
amb dues portades que no sabria dir quina m’agrada més, el curós tacte del
cartró de la coberta, la faixa, la doble tinta de la pàgina de cortesia i de
l’índex i la inclusió d’il·lustracions.
En fi, tota una sinestèsia literària que us recomanem des d’En clau de negre.
L’enhorabona a l’autor i a l’editorial.