Pàgines

3/26/2018

Lèmmings, de Jordi Dausa i Mascort

Llibres del Delicte
222 pàgines


Lèmmings és el vint-i-novè títol de la col·lecció de novel·la negra Llibres del Delicte i, de nou, l’editorial ens torna a sorprendre. L’obra és molt original, és un contrast continu. La veu narrativa és la del protagonista que en segona persona va relatant-se ell mateix els fets. Així, el lector resta en segon pla i serà el testimoni tant dels esdeveniments com de les reflexions d’un home que necessita saber qui és per entendre on i com ha acabat. Uns fets, revelats al primer capítol,  que si bé amaguen alguna incògnita que ens mantindrà en vil, són prou rellevants i contundents perquè actuïn com a punt d’inflexió en una vida de “paisatges de condemnats”.



La novel·la està ambientada en espais sòrdids i caòtics, naus poligoneres, barraques, bancs de ciment, gasolineres, horts, descampats freqüentats per personatges secundaris d’estètica xarona i opinions racistes i amorals. Com a contraposició, una infantesa protegida per una Cova Secreta, un “àngel” mestre i una atracció per la saviesa i l’ordre oriental. El fil conductor serà la lluita. Una lluita explícita descrita plàsticament i una altra de figurada. El protagonista, atuït per una condició física que ens recordarà a guions com a Memento o Paycheck, descobreix una societat plena de misèries en què les drogues, l’alcohol, els programes escombraries de la televisió i els avanços tecnològics intentaran apaivagar el dolor de vida.


Fotografia @Dani Duch / De la solapa del llibre: Jordi Dausà i Mascort (Cassà de la Selva, 1977) és mestre i escriptor. A estones col·labora  amb diferents mitjans, i va ser blocaire quan ja no quedaven blocaires. Boxejador inconstant i tarambana, és autor de Manual de supervivència (Premi Montflorit de novel·la el 2010), El gat de Schrödinger i Nits de matapobres. Alguns relats seus han estat publicats en diferents antologies col·lectives, i ha col·laborat en projectes editorials destinats a l'ensenyament de la llengua catalana.



Lèmmings és la fotografia d’una societat maltractada que sobreviu en la contradicció de l’autodestrucció. Escrita des d’una mirada força original —fa olor de tatami suat, de curri i kebab—, l’autor utilitza un to potent, amb un vocabulari viu i creatiu i una estructura ben tramada  des d'una gran analepsi. Fins i tot, ens regalarà la incursió d’un parell de contes. Té especial rellevància l’aportació de coneixements tant d’arts marcials com sanitaris. I en aquesta combinació rau la sofisticació de la novel·la: el dolor i la cura, una contraposició de lluita constant que dotarà de sentit tota l’obra.

3/23/2018

Vienen mal dadas, de Laura Gomara

299 pàgines

Amb motiu de la taula rodona “Ja hem begut oli”, al festival de novel·la negra Les Borges Negres, vaig tenir l’oportunitat de llegir Vienen mal dadas i de conèixer l’autora. Dos fets molt agradables. Ja sabeu com m’agraden les crook-story i això és el que ha escrit Laura Gomara, una novel·la des del punt de vista del criminal.



Laura Gomara és llicenciada en Filologia Clàssica i treballa al sector editorial. Ha treballat fent suport a escriptors, com a traductora i lectora en producció i comunicació editorial. Actualment treballa a la plataforma Reescritura, on orienta a escriptors novells. Imparteix cursos de narrativa, conte breu, autoficció i relats de viatges, ja sigui físicament en centres ubicats a Barcelona com a les plataformes online República cursiva i Libros y literatura, on també publica ressenyes literàries.
Vienen mal dadas és la seva òpera prima i alhora li ha aportat grans satisfaccions. L’any 2016 va quedar finalista al premi L’H Confidencial, l’editorial Roca la va publicar l’any 2017 i ha quedat finalista també al Premio Memorial Silverio Cañada a la millor primera novel·la de gènere negre.


El primer que em va cridar l’atenció del llibre era la intenció de l’estil. Gomara assoleix un estil literari acurat mentre manté l’acció de la trama. A la presentació de la taula, vaig posar un exemple: hi inclou una descripció minuciosa de com desbudellar un peix a l’estil de Günter Grass al llibre El rodaballo (no ha estat traduït al català) sense que la tensió narrativa se’n vegi perjudicada. Qualsevol escriptor sap que això és un exercici molt difícil.

Gaudireu d’una història revestida de novel·la negra —hi ha denúncia social, hi ha crims, hi ha enigma— però amb recursos narratius propis d’una història d’aventures. Les referències literàries hi són: Stevenson, London, Dumas... Però, també, en aquestes gairebé tres-centes pàgines hi ha espai per a una reflexió que vas més enllà de parlar de la crisi, dels desnonaments, dels robatoris com a solució per a subsistir-hi. Rut Santana, la protagonista, s’enfronta amb una realitat adversa que, malauradament, ens és prou coneguda. Una noia que, de cop i volta, es veu marginada de la societat. No se li ha educat per malviure sinó ben al contrari, per a gaudir de l’Estat de Benestar del qual tant se’ns va parlar: sòlid, segur i sense fissures. Però es fa gran i aquella societat promesa s’ha liquat, a punt d’evaporar-se. Ni marit, ni piset, ni fills ni cap triomf laboral. Fa de mal viure en aquestes condicions. El lector sent empatia per la Rut, es reconeix en ella i arriba a pensar que si una dona com la Rut pot acabar en qualsevol moment al carrer, ell també pot arribar a abocar-se al mateix destí. L’autora desmitifica les persones marginades, ja siguin persones sense llar, ja siguin delinqüents. Coneixerà “els pirata”, com irònicament els anomena, que més que criminals són uns delinqüents de pa sucat amb oli que li canviaran la vida.



Un altre dels aspectes que m’han interessat és la manera amb què l'autora retrata una societat individualista, concentrada en famílies nuclears que deixen a la deriva les persones més vulnerables. Si temps enrere era la figura de la família la que es feia càrrec de suplir les funcions d’un Estat incompetent, quant a tenir cura de les persones més vulnerables, avui dia aquest mateix Estat, titllat amb adjectius socials, empeny a la discriminació i en fa responsable al mateix individu.
Una molt bona novel·la per a gaudir-la aquests dies de primavera.

3/22/2018

Anna Grimm, memòria mortal, de Montse Sanjuan

Pagès Editors
284 pàgines


Avui us parlo de la tercera publicació de la nova col·lecció de novel·la criminal de Pagès Editors “Lo Marraco Negre”, dirigida per Sebastià Bennasar. Es tracta del tercer lliurament de la sèrie de la sergent Anna Grimm, intitulat Anna Grimm, memòria mortal.


Presentació a Les Borges Negres. Fotografia @Bel Ort

El cap de setmana passat havia de coordinar la taula rodona “Ja hem begut oli” del Festival Les Borges Negres, dirigit per l’escriptora Ramona Solé, on participava l’autora Montse Sanjuan parlant-nos de la seva obra. Feia setmanes que havia llegit La sergent Anna Grimm, la novel·la on es presentava la figura de la mossa d’esquadra i la resolució de dos casos, un d’ells que afectava la seva vida personal. Em va semblar una bona adaptació de les novel·les nòrdiques. Recordava els llibres de Mankell però ambientat a Lleida. Amb una prosa àgil, combinava les perquisicions de les dues investigacions, dosificant de mica en mica cada petit descobriment. Quan el vaig acabar vaig pensar que apuntava maneres i entenia per què en aquell llibre s’havia forjat tot el que després havia succeït i ja era públic: publicació de la segona entrega, drets venuts a una productora per a l’adaptació televisiva i cinematogràfica i traducció al castellà.





Anna Grimm, memòria mortal, per tant, prometia unes bones hores de lectura i no m’ha decebut gens. És una bona novel·la ben treballada amb personatges i diàlegs versemblants i propers. Coincideix amb la primera entrega quant a la combinació de dos casos a investigar, un d’ells més personal. La figura del company de feina, l’agent Pau Caralt, cobra protagonisme i commourà a una Grimm que es debatrà en algunes contradiccions. 

Recentment Montse Sanjuan ha viatjat als Estats Units Mexicans
per a presentar la seva obra traduïda al castellà.


Veiem com la protagonista ha crescut del bracet de l’autora. Una investigadora criminal motivada per l'ambició professional, d'inici un tant asèptica diria jo, que cada vegada més ens deixa veure les seves diferents cares. Sí, és més polièdrica, com tothom, i més empàtica. Segueix relaxant-se fent els seus habituals llargs a la piscina i dopant-se a base de cafè. Compartim esport i droga, doncs!
Un dels aspectes que m’han semblat més interessants de la novel·la és l’alternança entre  el present i el passat. Tots, d’alguna manera, som esclaus o hereus del nostre passat i Sanjuan ens ho recorda ambientant les pàgines amb una gran tasca de documentació que dota de solidesa la novel·la, fins i tot, a l’hora de resoldre ambdós casos. De nou, la capital de Ponent serà un dels personatges i estarem encantats de perdre’ns pels seus carrers.


3/12/2018

Es vessa una sang fàcil, de Manuel de Pedrolo

134 pàgines



Enguany, amb la commemoració del centenari del naixement de l’escriptor Manuel de Pedrolo, estem veient com les editorials s’engresquen a reeditar algunes de les seves obres. És el cas de Pagès editors, que enceta la col·lecció Lo Marraco Negre amb aquest títol de l’autor homenatjat. Col·leció dirigida per Sebastià Bennassar, igual que ho feu Pedrolo als inicis de La Cua de Palla. Des d’En clau de Negre li desitgem molt d’èxit i que sigui per molts anys. Bennassar ha publicat recentment un manual per endinsar-nos en la lectura de l'obra pedroliana, de la mà de  l'Editorial Meteora.

 


Es vessa una sang fàcil, tal com ens informa un breu pròleg de l’escriptor, professor i estudiós del gènere Alex Martin Escribà, fou publicada després de dos anys de censura, l’any 1954. De fet, el decalatge entre els anys d’escriptura reals i els de les publicacions serà present al llarg de l’obra literària de l’autor. Malauradament, com molts d’altres lectors, només n’havia llegit, fins ara, dues obres: Mecanoscrit del segon origen (com a material acadèmic quan cursava EGB) i S’han deixat les claus sota l’estora (probablement comprat al mercat de Sant Antoni, molt freqüentat per mi en la meva infantesa i adolescència). A les lleixes de la biblioteca de casa, hi descansen Reserva d’inquisidors (edició de 1988) i Joc brut (edició de 2007), a l’espera de ser llegits.
La seva prolífica obra i el seu llegat pioner i valent no va ser prou reconegut. Aquí us deixo unes reflexions enregistrades entorn de la taula “Tots soms hereus de Pedrolo” en el marc de la BCNegra 18’, d’Anna Maria Villalonga —comissària de l’Any Pedrolo— i Jordi Canal —director La Bòbila, biblioteca especialitzada en el gènere negre i policíac:



Efectivament, tal com reafirmen Villalonga i Canal, s'ha de reconèixer l'autor per la seva obra literària i com uns dels autors capdavanters en la línia en què ja n'eren altres europeus. 

Es vessa una sang fàcil no és una novel·la canònica. Si tenim en compte l’any en què va ser escrita, i més en el context, és molt arriscada. Martin Escribà remarca la importància de la publicació d’aquest “text fundacional”. Trobareu una trama inspirada en una novel·la de Riley Burnett, potser nosaltres la reconeixerem en l'adaptació al cinema La jungla d’asfalt. 


Entre les pàgines, plenes d’acció, violència, hi trobarem també monòlegs interiors, alguns d’ells frenètics que recorden a El soroll i la fúria de Faulkner i unes descripcions magnífiques, com ara l’escena de la persecució vora el riu.

Tenim l’oportunitat de redescobrir un autor impressionant, “que no te l’acabes”, com repeteix la comissària, i del qual val la pena fer cas als experts. Aprofitem aquest any, doncs, per enganxar-nos al seu llegat i gaudir de totes les recomanacions del comissariat, de les editorials, dels experts i de les activitats que biblioteques, escoles, associacions i festivals de literatura hi tenen preparades.

Pedrolegem-ne tots!