Pàgines

3/26/2018

Lèmmings, de Jordi Dausa i Mascort

Llibres del Delicte
222 pàgines


Lèmmings és el vint-i-novè títol de la col·lecció de novel·la negra Llibres del Delicte i, de nou, l’editorial ens torna a sorprendre. L’obra és molt original, és un contrast continu. La veu narrativa és la del protagonista que en segona persona va relatant-se ell mateix els fets. Així, el lector resta en segon pla i serà el testimoni tant dels esdeveniments com de les reflexions d’un home que necessita saber qui és per entendre on i com ha acabat. Uns fets, revelats al primer capítol,  que si bé amaguen alguna incògnita que ens mantindrà en vil, són prou rellevants i contundents perquè actuïn com a punt d’inflexió en una vida de “paisatges de condemnats”.



La novel·la està ambientada en espais sòrdids i caòtics, naus poligoneres, barraques, bancs de ciment, gasolineres, horts, descampats freqüentats per personatges secundaris d’estètica xarona i opinions racistes i amorals. Com a contraposició, una infantesa protegida per una Cova Secreta, un “àngel” mestre i una atracció per la saviesa i l’ordre oriental. El fil conductor serà la lluita. Una lluita explícita descrita plàsticament i una altra de figurada. El protagonista, atuït per una condició física que ens recordarà a guions com a Memento o Paycheck, descobreix una societat plena de misèries en què les drogues, l’alcohol, els programes escombraries de la televisió i els avanços tecnològics intentaran apaivagar el dolor de vida.


Fotografia @Dani Duch / De la solapa del llibre: Jordi Dausà i Mascort (Cassà de la Selva, 1977) és mestre i escriptor. A estones col·labora  amb diferents mitjans, i va ser blocaire quan ja no quedaven blocaires. Boxejador inconstant i tarambana, és autor de Manual de supervivència (Premi Montflorit de novel·la el 2010), El gat de Schrödinger i Nits de matapobres. Alguns relats seus han estat publicats en diferents antologies col·lectives, i ha col·laborat en projectes editorials destinats a l'ensenyament de la llengua catalana.



Lèmmings és la fotografia d’una societat maltractada que sobreviu en la contradicció de l’autodestrucció. Escrita des d’una mirada força original —fa olor de tatami suat, de curri i kebab—, l’autor utilitza un to potent, amb un vocabulari viu i creatiu i una estructura ben tramada  des d'una gran analepsi. Fins i tot, ens regalarà la incursió d’un parell de contes. Té especial rellevància l’aportació de coneixements tant d’arts marcials com sanitaris. I en aquesta combinació rau la sofisticació de la novel·la: el dolor i la cura, una contraposició de lluita constant que dotarà de sentit tota l’obra.