299 pàgines
Amb motiu de la taula rodona “Ja hem
begut oli”, al festival de novel·la negra Les Borges Negres, vaig tenir
l’oportunitat de llegir Vienen mal dadas
i de conèixer l’autora. Dos fets molt agradables. Ja sabeu com m’agraden les crook-story i això és el que ha escrit
Laura Gomara, una novel·la des del punt de vista del criminal.
 |
Laura Gomara és llicenciada en Filologia Clàssica i
treballa al sector editorial. Ha treballat fent suport a escriptors, com a
traductora i lectora en producció i comunicació editorial. Actualment treballa
a la plataforma Reescritura, on
orienta a escriptors novells. Imparteix cursos de narrativa, conte breu,
autoficció i relats de viatges, ja sigui físicament en centres ubicats a
Barcelona com a les plataformes online República
cursiva i Libros y literatura, on
també publica ressenyes literàries.
Vienen mal dadas és la seva òpera prima i alhora li ha aportat grans satisfaccions. L’any
2016 va quedar finalista al premi L’H Confidencial, l’editorial Roca la va
publicar l’any 2017 i ha quedat finalista també al Premio Memorial Silverio
Cañada a la millor primera novel·la de gènere negre.
|
El
primer que em va cridar l’atenció del llibre era la intenció de l’estil. Gomara
assoleix un estil literari acurat mentre manté l’acció de la trama. A la
presentació de la taula, vaig posar un exemple: hi inclou una descripció minuciosa
de com desbudellar un peix a l’estil de Günter Grass al llibre El rodaballo (no ha estat traduït al
català) sense que la tensió narrativa se’n vegi perjudicada. Qualsevol
escriptor sap que això és un exercici molt difícil.
Gaudireu
d’una història revestida de novel·la negra —hi ha denúncia social, hi ha crims,
hi ha enigma— però amb recursos narratius propis d’una història d’aventures.
Les referències literàries hi són: Stevenson, London, Dumas... Però, també, en
aquestes gairebé tres-centes pàgines hi ha espai per a una reflexió que vas més
enllà de parlar de la crisi, dels desnonaments, dels robatoris com a solució
per a subsistir-hi. Rut Santana, la protagonista, s’enfronta amb una realitat
adversa que, malauradament, ens és prou coneguda. Una noia que, de cop i volta,
es veu marginada de la societat. No se li ha educat per malviure sinó ben al
contrari, per a gaudir de l’Estat de Benestar del qual tant se’ns va parlar: sòlid,
segur i sense fissures. Però es fa gran i aquella societat promesa s’ha liquat,
a punt d’evaporar-se. Ni marit, ni piset, ni fills ni cap triomf laboral. Fa de
mal viure en aquestes condicions. El lector sent empatia per la Rut, es
reconeix en ella i arriba a pensar que si una dona com la Rut pot acabar en qualsevol
moment al carrer, ell també pot arribar a abocar-se al mateix destí. L’autora
desmitifica les persones marginades, ja siguin persones sense llar, ja siguin
delinqüents. Coneixerà “els pirata”, com irònicament els anomena, que més que
criminals són uns delinqüents de pa sucat amb oli que li canviaran la vida.
Un
altre dels aspectes que m’han interessat és la manera amb què l'autora retrata una
societat individualista, concentrada en famílies nuclears que deixen a la
deriva les persones més vulnerables. Si temps enrere era la figura de la
família la que es feia càrrec de suplir les funcions d’un Estat incompetent, quant a tenir cura de les persones més
vulnerables, avui dia aquest mateix Estat, titllat amb adjectius socials,
empeny a la discriminació i en fa responsable al mateix individu.
Una
molt bona novel·la per a gaudir-la aquests dies de primavera.