El col·lectiu d'escriptors Planeta Lletra em va proposar, ara ja fa uns mesos, formar part del jurat del seu 4t Concurs de relats breus. Vaig gaudir moltíssim llegint-los. No només per l'humor negre del text guanyador Que es foti!, de l'Arcadi Vilert Soler, sinó per la resta de relats que s'arrepleguen en l'antologia que s'ha publicat ara, coincidint amb la diada de Sant Jordi: Hem dit: "No n'hi ha prou".
Escriure és un vici, un vici amoïnós que a un se li arrapa només quan es deleix llegint. No hi ha literatura escrita si no és per un bon lector. Allò que la ignorància s’atreveix a pronunciar: «M’agrada escriure però no llegir», no és que no s’entengui, és que falta en absolut a la veritat: vostè no escriu, fa veure que.
Escriure és viure al límit i al marge de la realitat.
Al límit, sí, al límit de les emocions: escrius a raig i amb frenesí o escrius plàcidament calculant preposicions, esborrant adverbis en una relectura malaltissa en què acabes afinant el llapis i llevant una coma. Tant n’és, el tipus d’escriptor que siguis. Te’n vas a dormir exultant i l’endemà rellegeixes una línia, una llarga frase relativa, i t’enfonses en la misèria més miserable: la mediocritat. I hi tornes, prostrat a la més exigent de les recompenses, que no és una altra que la satisfacció.
Al marge, sí, també. Al marge de la quotidianitat: crees i recrees un món extraordinari on romandràs dies, mesos, qui sap si anys. Aferrat a un quadern, traient-lo furtivament durant una obra de teatre per a arreplegar una paraula pronunciada per un actor, aquella que et faltava per descriure una sensació. També, a les nits, somiaràs el títol d’una novel·la, o el llibre que has de llegir primer abans d’escriure-la, o acabaràs desesperant-te perquè el batibull d’idees no et deixaran dormir d’un sol son.
Tanmateix, escriure no és patir. És un plaer. Escriure és estar enamorat d’escriure. I si l’amor veritable és el que no fa patir, aquest estat agitat i constant únicament demostra la intensitat amb què un s’hi aboca. Només qui ha devorat un llibre amb el cor encongit i s’ha sentit orfe quan ha acabat la lectura, només aquell podrà escriure amb honestedat, des de les entranyes, i no penedir-se mai del que ha escrit abans. Perquè cada llibre és un aprenentatge condemnat a l’eternitat. Gabriel García Márquez deia que era incapaç de llegir un dels seus llibres, una vegada publicat. Ja deixa de ser teu, ja és dels altres. Escriure una novel·la, un relat o un conte. Fins i tot un pròleg. Tant és: escriure. Precisament, García Márquez explicava que es requereix el mateix esforç per escriure una novel·la com un relat. Perquè en el primer paràgraf s’ha de saber definir l’estructura, l’estil, el ritme o fins i tot el caràcter d’un personatge. Lo demás es el placer de escribir, el más íntimo y solitario que pueda imaginarse, y si uno no se queda corrigiendo el libro por el resto de la vida es porque el mismo rigor fierro que hace falta para empezarlo se impone para terminarlo. El cuento, en cambio, no tiene principio ni fin: fragua o no fragua, hi afegia.
Així que mentre llegia, com a jurat, els relats finalistes del IV Premi Planeta Lletra pensava en l’esforç que tots aquests escriptors hi han aplicat. La idea primigènia, la idea que es converteix en recurrent, que no te la treus del cap i l’expliques a algú per veure si així ja la foragites de tu mateix, però hi torna amb èmfasi: és una bona idea —et diuen— hauries d’escriure-la! I ja hi som! Aleshores, aquella ocurrència esdevindrà la singladura de tot el treball creatiu, emocional. Per alguns dels membres de l’associació d’escriptors Planeta Lletra serà la primera vegada que veuran un text seu publicat. Quina experiència més meravellosa! Alguns altres, que hi repeteixen, els explicaran que han de saber, per goig d’ells i de tots, que sempre serà així, una estrena constant.
Enguany, quan es commemora el centenari del naixement d’un dels escriptors més innovadors i prolífics de la Literatura Catalana, Manuel de Pedrolo, amb la Comissària Anna Maria Villalonga al capdavant, quan recordem els vint anys de la mort d’un altre dels grans, en Jaume Fuster, veu la llum el cinquè volum de l’antologia de relats de Planeta Lletra, quatre dels quals són negres. Gènere que tots dos van conrear important noves tècniques literàries d’altres països, com Amèrica del Nord o França, i que van aplicar en els seus llibres, deixant-nos un llegat pioner, valent i d’altra banda no prou reconegut. Ara, des de fa uns quants anys, el gènere criminal està vivint un període d’esplendor. A casa nostra, també. Una mà de festivals i de blogs especialitzats en el gènere, ara i arreu, es prodiguen sense complexos. Tenim un bon nombre d’autors i una cantera que assegura la continuïtat del gènere. Només hem de veure la quantitat d’autors implicats en aquesta antologia. Ara bé, caldria posar èmfasi en la manca, encara, de lectors en general i més en la nostra llengua. Un dels objectius que perseguien tant Pedrolo com Fuster era aconseguir ampliar aquest públic, idea heretada o compartida amb el pare de la novel·la negra en català, Rafael Tasis. L’efecte de la diglòssia és present, no només en qualsevol àmbit social, sinó especialment en els lletraferits que prefereixen llegir un llibre en castellà i ho atribueixen als costums, a l’estranyesa, a la manca d’un inicial esforç. O, tristament, perquè hi ha la idea incomprensible que tota la literatura que ve de fora és millor que la conreada en el nostre territori. Per descomptat, la màxima a seguir seria intentar assolir l’excel·lència literària en totes les publicacions, implicant autors, editors, però també llibreters. Oferir una qualitat indiscutible i per fer-ho, sempre, hauríem de tornar al punt de sortida d’aquest pròleg: llegir. Escriptors que cerquen excel·lir llegint en català, editors que publiquen bona novel·la i que no utilitzen l’etiqueta «negra» com a excusa de venda i, finalment, llibreters sense prejudicis que recomanin novel·la negra en català perquè en són lectors i se l’estimen. És clar que hi ha llibres magnífics i llibres infectes, és clar, però és aquí on rau la normalitat. En totes les llengües en què s’escriu, no només literatura de gènere, hi ha llibres bons i dolents. Aquesta hauria de ser la veritable etiqueta a l’hora de recomanar un bon llibre.
Per tant, és just remarcar la gran tasca que l’associació d’escriptors Planeta Lletra fa oferint una plataforma com a aparador als escriptors novells i d’altres que no ho són tant.
En aquesta antologia trobareu relats negres i d’altres únicament criminals. Alguns aporten denúncia social i tracten temes com els desnonaments, les estafes bancàries, l’explotació sexual, o senzillament narren històries d’ambició, venjança. Pàgines on psicòpates es barregen amb amiguíssimesdesheretades, gigolós amb amants anhelosos o fins i tot morts que ressusciten misteriosament. També hi ha lloc per a una crook-story—narrada des del punt de vista del criminal (aparentment)— i un relat d’enigma, un assassinat de cambra tancada, al més pur estil Agatha Christie i Els deu negrets. Segrestos, suïcidis, desaparicions, assassinats a sang freda, tràfic de persones, assetjaments virtuals: un ventall de bones històries criminals compendiades en aquest volum per a tots els gustos. El requisit que enguany totes elles havien de complir era incloure la frase No n’hi ha prou!, que recorda la Festa Major de Mataró, festa que alhora servirà de context en força textos.
Per concloure aquestes breus línies que m’han encarregat, trobo pertinent confessar que si fa anys em vaig convertir en estudiosa del gènere i posterior autora, va ser gràcies a la impressió que em va produir la lectura d’una antologia de relats criminals en català. En aquell cas tots eren escrits per dones i en aquesta antologia també en són majoria. Val la pena remarcar-lo per la importància que aquesta dada implica, la inclusió cada vegada més present de la mirada de la dona sobre el gènere criminal. Tant de bo vosaltres també gaudiu de tots ells com ho fet jo. Benvinguts a la negror!
Dosrius, 10 de març de 2018