364 pàgines
Taxi és la història de Sandino i també la
d’una Barcelona que li és estranya. Sandino condueix un
taxi i es deixa conduir per ell i per les històries de vida que entren i
surten i l’impregnen de raons, de bogeria o simplement d’anhels.
Sandino està en aquesta ciutat, plena de
zombies, esquinçada en dues. Sandino hi està però no hi és. No hi ha manera que
hi sigui si no és de pas, com fer veure que.
I en aquest text en què l’atzar i la
retrotopia, tots dos en un, són un personatge més, Sandino supura melangia i
esquitxa sinceritat mentre amaga pors antigues. Creu que ho sap tot de la
Barcelona, tant si sona com si no sona; la bossa, aquella, sembla que paga el
testimoni discret d’un taxista, addicte a la cerca, al plaer fugaç de retrobar
una joventut passada. Per no ser no és ni tan sols hedonista, és esclau de les
seves ocurrències recurrents, una rere l’altra, stop, stop, stop: que es
coneix.
Lleialtat contra fidelitat, vet aquí la cara i
la creu de la moneda que llança cada matinada i sempre surt cara. Sandino és
Taxi i el taxi és ell, una extensió del
seu cos amb banda sonora. Un taxi que gira, retruny i s’atura, com un triple
elapé remasteritzat en què encara se sent l’agulla. Pareces
un disco rayado; ara per una expressió així em diuen carca.
Taxi és una mirada fugaç de titulars,
ràfegues, flash!, flash!, d’una fotografia antiga, presa a temps per ser recordada en un present que la colori de rosa pastís, de globus de piscina, de
guiris blanquets i de fills de segona ocasió. Taxi és sexe, droga i rock'n'roll. Sandino és..., no ho sap. Vol ser. Qualsevol temps passat és millor: no
és cert, però ja l’hi està bé. Perquè l’enyora. Enyora la seva capacitat
d’enamorar-se, fins i tot de si mateix. Deixar-se d’odiar. Sandino és
l’antiheroi errant, el que s’autocensura, el que no sap reconèixer que al temps
no hi ha qui l’aturi, que s’escola. Sura entre els seus pensaments una
fatalitat determinista, tots els clients són diferents: però tots seran el
mateix. Sandino amunt i avall, insomne com a càstig. Perquè el món fa mal,
perquè vol passar de llarg i no vol estar-s’hi mentre ell persisteix en un
somni malaguanyat. Els records trepanen i s’alleugereixen entre sexe, alcohol,
droga i alguna mentida més. Un proustià depurat, un donut sucat en bombolles
de Fanta. I de vegades, ressetejar-te és bo, permet començar a destrossar-te de
nou. Taxi és brillant: “porque
al ser hijos de la gleba, prácticos, esenciales, medulares, les falta poesía”. Taxi és poesia fosca. Taxi és Zanón.
