198 pàgines
Vaig conèixer l’autor al festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir i em vaig engrescar a llegir el llibre que hi presentava. No me n’he penedit.
En silencio és una novel·la que poua en la foscor humana i en una societat desenganyada. L’autor construeix una atmosfera sòrdida, amanerada de ferums i de paisatges miserables. I de desesperació. Els personatges són deutors d’un dolor, un dolor que és necessari oblidar per arribar a perdonar a qui ens ha fet mal.
Émilie ha viscut els darrers anys de la seva vida immersa en una mentida i intenta fer el que ella havia après millor: treballar per divertir-se en el temps lliure. No és això el que s’espera de les persones etiquetades com a “normals”? Però l’atzar li tenia preparada una broma macabra en forma d’accident.
Què passa quan creues la frontera i passes al costat fosc dels marginats? Què passa quan treballar es converteix en tota una proesa? Què passa quan una noia que se sent desitjada es mira al mirall i li manca una peça? L’obra explota la morbositat d’uns depredadors fins al límit. La venjança es converteix en bilis, en ganes de prémer el gatell i vomitar.
Però l’autor va més enllà, amb una trama senzilla i gran ritme, construeix una obra que retrata i capgira els valors de la societat actual. Émilie ja no es reconeix, el dolor de l’amputació d’una cama a causa de l’accident l’hi recorda constantment. D’altra banda la ferida li ha obert una drecera a la dignitat.
“No soy mediocre. Tú tampoco, con tu minúscula vida de mierda y esas bonitas muñecas que desfilan por tu guarida y que nunca consigues guardar. No somos mediocres. Es la imagen que ellos nos transmiten de nosotros mismos, pero créeme, no es así. Somos pueblo, y el pueblo no es nunca mediocre. Lo que pasa es que sencillamente ya no se parece a como era antes. Cambia. Muta. Aguanta. Evoluciona, para mal o para bien. Como tú y yo.”
 |
| “Marin Ledun (Ardèche, Francia. 1975) Doctor en Ciències de la informació i la Comunicació. Autor de més d’una vintena de novel·les, que li han valgut nombrosos premis literaris. Entre elles, En douce (En silencio), Prix Transfugue a la milor novel·la negra francesa del 2016 i L’homme que a vu l’homme (Prix Amila-MEckert 2014, sélection 2016 Prix Polar SNCF). Destaquen de la seva obra: La Guerre des Vanités (Prix Mystère de la critique 2011) i Les visages écrasés (Trophé 813 de novel·la francesa 2011 i Primer Premi de novel·la negra 2012 del festival Internacional de cinema negre de Beaune), adaptada al cinema sota el títol Carole Matthieu (2016). (...)” |
Ledun ja ens ho va advertir al festival: no és una novel·la de venjança, malgrat el que podríem arribar a pensar, és una novel·la de redempció. L'heu de llegir.
