1/07/2022

Trets per totes bandes/2

L'època contemporània 

de la novel·la negra i policíaca.





Tot i que fa molts mesos que vaig llegir el segon volum de Trets per totes bandes, del tàndem d’estudiosos del gènere criminal Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, no podia deixar de ressenyar-lo perquè si, d’alguna manera, existeix aquest blog és gràcies a l’assistència a la BCNegra de fa nou anys i a una trobada que vaig tenir amb Jordi Canal a la Biblioteca de la Bòbila, quan n'era el director. En aquest enllaç podeu accedir a la ressenya que vaig fer del primer volum.

Des d’aleshores, vaig seguint totes les publicacions assagístiques de Martín Escribà: Rafael Tasis, novel·lista policíac, Jaume Fuster, gènere negre sense límits, Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español, articles acadèmics, etc. Una menció especial a l’assaig imprescindible La Cua de palla: retrat en groc i negre, dedicat a la mítica col·lecció, que Martín Escribà i Canal publicaren l'any 2011 i que l’any 2018, coincidint amb l'Any Pedrolo (Manuel de Pedrolo va ser el director de la col·lecció originària), se’n va fer una reedició i la traducció també al castellà. Podeu llegir-ne les ressenyes clicant els títols.

 


Malgrat que alguna vegada, parlant amb companys, jo havia titllat aquests assajos de delicatessen, hauria d’aclarir que darrere d’aquest terme adaptat de l'alemany s’acostuma a afegir “no apte per a tots els paladars”, és a dir, no apte per a tots els públics. I no és cert. Els dos volums de Trets per totes bandes estan calibrats amb un objectiu divulgatiu, per a qualsevol persona que vulgui apropar-se al gènere criminal. I ho aconsegueixen, no només per la manera clarificadora com estan estructurades les seves pàgines sinó també pel llenguatge emprat: sense deixar de ser acadèmic, tanmateix fuig de les voltes i tombarelles feixugues amb què de vegades venen carregats segons quins assaigs de certa volada. Trobo que la seva lectura és absolutament necessària per a qualsevol escriptor que es dediqui al gènere o els lectors que en puguin tenir interès. 


Una vegada, en el lliurament d’un premi —en reconeixement de la trajectòria literària de la poetessa Maria Teresa Bertran— al qual vaig assistir, l’escriptora va explicar que J.V Foix, amb qui va coincidir a la Facultat de filosofia i lletres de la UB, li va donar tres consells a l’hora de dedicar-se a l’ofici. El primer va ser que havia de triar la llengua amb què escriuria i que havia de conèixer a la perfecció la seva gramàtica. El segon va ser que havia de llegir tots els clàssics d’aquella llengua i després tots els de la resta de llengües. I el tercer? —ens preguntàvem el públic assistent. El tercer responia a aquell caràcter foixià: no llegir-ne cap dels coetanis. No sabem si ho va acabar de reblar amb una picada d’ullet o no. En qualsevol cas, aquest segon lliurament va de l’època contemporània i els autors que s’anomenen paguen la pena llegir-los.

El volum, dividit en sis parts, ens situa a l’inici del boom dels anys setanta, amb els pastitxos tan inevitables com necessaris, la renovació del gènere fins a abordar les darreres dècades.

En un segon apartat, fa una immersió força exhaustiva en les tendències policíaques i les seves etiquetes, com ara la policíaca històrica, la ucronia històrica, la policíaca etnològica, la de campus, la metafísica, el cozy mystery, la romàntica i de misteri, el femikrimi o el perquè no hauríem de fer-ne ressò, el domèstic noir i la grip-lit, la comèdia policíaca, la novel·la policíaca afroamericana, la LGTBI fins a arribar al gastronoir. Com veieu es tracta també d’un llibre de consulta, un llibre de fons per a les nostres biblioteques on trobar la resolució de qualsevol qüestió sobre el gènere. En un tercer apartat aborda les tendències negres: el néo-polar, el neopolicial llatinoamericà, el neo-noir, la novel·la negra retrospectiva i el cybernoir. En un quart aborda les etiquetes geogràfiques: la cubana, la mediterrània, la nòrdica, el tartan noir, el polar provençal o aïoli polar, el country noir i la grit lit. En el cinquè apartat, l’assaig s’endinsa en els autors i novel·les que exalten l’assassí en comparació de les de la màfia o les narconovel·les. 


Per finalitzar ens regala els millors títols de novel·les negres i policíaques segons els cànons publicats de diferents guies de renom, així com algunes llistes més personals i trenta-dues il·lustracions de cobertes   emblemàtiques. Això és una joia, és la “bíblia” per a qualsevol amant del gènere i és un ventall de possibilitats més en què es multiplica aquest assaig.

 

 

Àlex Martín Escribas i Jordi Canal i Artigas
Fotografia @Manel Gimeno



Com bé diu Massimo Carlotto en signar el prefaci, no hi ha assajos prou “orgànics” que ens ajudin a entendre aquesta disbauxa que existeix entre la novel·la negra i la policíaca o, pitjor, interessos personals o de mercat. 


Bé, doncs aquí en teniu un. Ara no hi ha excusa, qui no hi entén és perquè no en vol saber, negreferits.