292 pàgines
L’imperi dels lleons és una novel·la
ambiciosa, pel grau de complexitat que suposa narrar tot l’entramat d’un clan
mafiós de Lyon i les activitats, tant delictives com legals, i les seves
aliances amb la màfia marsellesa.
És una novel·la coral on apareixen fins a 73
personatges relacionats per ordre d’aparició al final de l’obra, detall que
s’agraeix. Hi destaquen dos protagonistes, en Jean Neige i el seu fill, Pascal.
És aquest darrer qui ens explicarà, mentre el seu pare és a la presó, la
història de l’èpica familiar i d’un singular codi d’honor que no els impedirà
practicar un mantra que es repeteix fins a tres vegades al text: si cal matar,
es mata. Ara bé, si cal mutilar caps, mans, peus, mugrons, pits, genitals, etc., també.
M’ha interessat especialment la manera que té Sebastià Bennasar de
plantejar la figura d’aquest narrador, perquè tot i que els fets són presentats
des del punt de vista de Pascal Neige, un
criminal, no utilitzarà la primera persona. Els diàlegs amb el seu amant ens
anticiparan els posteriors esdeveniments narrats en tercera persona amb un estil
periodístic que es permetrà, fins i tot, fer de tant en tant judicis de valors.
 |
| De la solapa del llibre: "Sebastià Bennasar Llobera (Palma, 1976). És escriptor. Sobreviu fent tota mena de feines vinculades amb la literatura. Ha publicat una treintena de libres de tots els gèneres literaris excepte el teatre. Destaquen les seves contribucions al gènere negre com a autor (amb nou novel·les publicades); i també cal destacar la seva tasca com a estudiós i com a divulgador. Dirigeix el festival Tiana Negra. (...)." |
L’obra està dividida en tres parts. La primera, titulada França, està basada en fets reals. Explica els inicis de l’imperi
lleoní com una aliança d’amistat entre cinc amics universitaris, hereus de la
societat violenta dels pied-noirs (colons
europeus d’Algèria). Els joves se senten menystinguts per un país que ha incomplert la
seva paraula, almenys així ho va fer De Gaulle com el seu màxim representant.
L’Algèria independent s’ha convertit en una societat precària on la violència
s’escola per totes les cases i les vides dels ciutadans no tenen cap valor. Establerts
al sud de França volen consolidar la seva identitat de l’única manera que han
après: qui té el poder mana i per tenir el poder s’han de tenir diners.
D’atracadors de bancs a proxenetes i tràfic d'haixix, l’imperi s'anirà consolidant —davant d’una policia prou preocupada per desmantellar la banda
terrorista ETA— gràcies a una sèrie de personatges que no tindran cap mena
d’escrúpols de col·laborar-hi a canvi d’una bona quantitat de francs o de
pessetes, segons el país on resideixin.
El text és ple de referències mafioses,
a vegades amb un cert punt mitificant per part del narrador, en Pascal Neige,
qui admet admirar “aquesta mena d’homes que es fan a si mateixos” i qui ens aproparà al present, en el cas de la novel·la l'any 2006. Així
recrearem les escenes amb les imatges que el cinema ha immortalitzat de
Dillinger, Al Capone o El Padrí, però a la francesa. Quan sentim parlar de la
màfia ràpidament pensem en la siciliana o en l’actual russa, però L’imperi dels lleons ens en parla d’una francesa que arribarà a implantar el seu santuari de repòs a la Costa Brava i
que utilitzarà tots els recursos hegemònics —construcció de barris sencers,
complexos hotelers, requalificacions de terrenys— per a seguir expandint-se a la
resta de la península i fins i tot, amb els anys, arribar a l’Europa comunista que se n’anava
alliberant.
No exempta d’un llenguatge violent i a vegades
carregat d’una excessiva cruesa (a voltes una orgia de sang i fetge), la
novel·la reflecteix el desencant de la societat francesa de les dècades dels anys 80 i 90:
“Vivim en una societat que diu que el seu lema
principal és la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i a l’hora de la
veritat això no és així en absolut. Nosaltres seríem nois de barri, de pisos de
cinquanta metres quadrats amb les canonades rebentades, morts per la droga o en
un atracament a una benzinera desllomats picant pedra de sol a sol, trampejant
amb la verema, fent qualsevol cosa per sobreviure. I els nostres fills estarien
abocats a viure així també. I els nostres pares, a morir sense poder baixar les
escales de casa per passar una estona al sol. Aquesta també és la França real,
la que no apareix a les postals, la que no veuen els turistes.”
M’ha agradat descobrir un exercici
metaliterari —a banda de l’explícit que referencia els mestres Manuel Vázquez
Montalbán, Andreu Martín i Jaume Fuster— en un personatge que no desvelaré (jo em deleixo quan trobo el seu nom escrit sense venir a tomb), però que al llarg de
l’obra literària de Sebastià Bennasar va apareixent i amb diferents ocupacions.
Aquí és un tinent. Em té del tot intrigada, de veritat. Serà el seu alter ego?
M’ha cridat l’atenció, també, el paper de la
dona en la novel·la en dos vessants ben oposats: la de víctima explotada per la
prostitució o la de “dama micènica, cruel i despietada”. La dona, la lleona
doncs, hi tindrà un paper important.
L’ambició i la venjança planejarà per sobre de
totes les pàgines, com voltors, a l’espera d’albirar una presa. I les preses no
deixen de ser els mateixos carronyaires corruptes que des de les seves
ocupacions “legals” permeten que les màfies acampin a cor què vols. Són els socis ocults; advocats, fiscals i jutges, directors de diaris, alcaldes,
policies i inspectors o propietaris d’immobiliàries. Tots amb un punt feble
comú: els agraden massa els bordells.
L'imperi dels lleons és una novel·la on l'acció aconsegueix una consistència tal que tant l’estil com la fictícia dels
personatges queden diluïts en la trama, en un acte totalment voluntari de l’autor.
Els escenaris —cases de prostitució, cases de joc, hipòdroms, restaurants,
bars, discoteques immobiliàries— estan al servei dels mafiosos que actuen impunement
i es fan fonedissos amb un habilitat impressionant o, com acostuma a dir
Bennasar, de primer ordre.
Magne i interessant treball de Bennasar que ens permet descobrir una desconeguda màfia ben propera, a casa nostra.
