Assassins valencians, de Diversos Autors

Llibres del Delicte

144 pàgines

La ressenya d’avui era inqüestionable. Després d’haver parlat de totes les antologies criminals classificades per territori, no podia faltar la dels assassinets valencians. Si les voleu llegir, aquí les teniu per ordre de publicació: Assassins de Ponent, Assassins de Girona, Assassins del Camp i Assassins de l'Ebre. A més a més i a propòsit, la vaig llegir la mateixa setmana que visitava el País Valencià. 

Assassins valencians, és una antologia curta que m’ha permès fer petits tastets d’autors que no havia llegit abans, descobrir veus noves i gaudir també dels que ja coneixia.

D’entrada trobarem un pròleg d’Esperança Camps que ens deixarà amb ganes de trobar un relat d’ella inclòs, no podrà ser. Un pròleg que ja avança que ens trobarem relats més canònics i d’altres més frescs. Però la Camps, ho explica molt millor que jo, llegiu:

“(...) Negror és menys contundent que negre, per exemple, és com si diguérem que la cosa tendeix a negre, però pel camí hi ha tots els matisos del gris... Però negror és una paraula progressiva, que s’allarga i té un efecte que dura molt més que negre. Dius negre i ja està, ja s’ha acabat. Però dius negror i sembla que no s’acaba mai, que no te la traus dels dits, que empastifa com uns punts suspensius.”

I és cert, trobarem relats amb humor negre i estil fresc com el de Raquel Ricart, Blancaneu, d’altres com el de Camarades, de Núria Cadenes, ple de mots reverberants, que encara sonen al cervell un cop copsats, que deixen pòsit, com tot el que escriu la Cadenes. La llenya, de Martí Domínguez és un text de revenges, baralles parcel·làries que recorden antics westerns i té un punt macabre molt interessant.

La denúncia social hi és arreu: hi trobarem la implícita, tan sols descrivint un paisatge turístic, o l’explícita amb una trama d’especulació urbanística com Un assassí entre les bastides, de Jovi Seser. El somriure, de Vicent Usó, és una delícia, un relat tan ben escrit i alhora tan fosc que et deixa la consciència enfangada en la misèria. En el text de Pasqual Alapont, Com una teranyina, es reivindica la figura de la dona investigadora, a l’ombra de l’home, sense caure en cap maniqueisme. Així com Àlan Greus retrata molt bé els prejudicis d’una homofòbia maquillada al relat El carnisser. 

Corrupció, crims no resolts voleien pel cap del lector fins que arribem als textos escrits per Gemma Pasqual, L’últim sopar: whisky i truita de patates i per Jordi Colonques: Aquell rostre. He de dir que vaig haver de consultar el darrer àpat “d’aquella presidenta” que va traspassar per entendre el primer text. Me’n vaig adonar gràcies al segon, un text amb una trama molt ben travada ambientada a un geriàtric. Mercè Climent a El crim perfecte aborda un tema prou actual que té com a protagonistes uns joves i les xarxes socials. I l’Anna Moner s’endinsa en la psicologia d’un assassí en sèrie a Confessions del Minotaure, un relat tant exquisit com esfereïdor. 

Alguns dels assassins valencians a la presentació del recull de relats a la Fira del Llibre de València.
Fotografia (editada): @Jesús Prats 

Ara que he tornat en tren de la capital de les terres valencianes i veia per la finestreta del vagó la dicotomia de les hortes i els complexos turístics, com si no nos possible una altra divisió, no he pogut deixar de pensar que qualsevol de les històries criminals que trobem en aquest recull, rural o urbanita, pot perfectament estar basada en fets reals. Lectura ideal per a una escapadeta a terres valencianes. 

Cazeneuve i la revenja dels desvalguts, d'Oriol Molas i Ferran Grau

Capital Books

348 pàgines

No puc començar aquesta breu ressenya sense dir-vos com m’he divertit llegint aquest llibre! És aire fresc però no perquè innovi, ni de bon tros, precisament perquè ens recorda aquells serials amb què vam gaudir tant de joves. Jo ho feia amb la Christie i amb Selecciones del Reader’s Digest, però també amb les adaptacions televisives. 

Llegir Cazeneuve m’ha transportat a la meva adolescència. A reviure un hivern, un cap de setmana a Barcelona, de sofà i manta o aquelles tardes d’estiu a l’apartament de Fenals amb olor de gespa i de clor de la piscina. 

Avui us recomano aquesta novel·la que recupera un personatge històric, Enric Cazeneuve, un dels primers detectius de Barcelona a principis del segle XX. D’entrada, saber que el detectiu realment va existir em produeix un sentiment d’admiració. Quina mena de persona obre una agència de detectius en aquella època? Doncs un virtuós. Això és el que era aquest home, amb el seu mal de genoll i d’amors.

El text està ambientat al maig de l’any 1909 —enmig de la guerra del Marroc— quan el protagonista torna a Barcelona per establir-se a la casa dels avis que ha heretat. De seguida, fa per trobar-se una amistat de la joventut, en Cinto Brescó, que juntament amb la seva assistenta, la Filo, conformaran un equip d’investigadors perspicaç i divertit. I és que han de resoldre un cas de morts en circumstàncies estranyes que apunten, a priori, a un mateix assassí. 

Tampoc no faltaran els personatges secundaris, molt ben definits amb trets molt particulars i que ajudaran a crear en el lector aquesta sensació de lectura entranyable. Perquè si Holmes o Poirot tenien aquest punt d’irritabilitat, Enric Cazeneuve és un tros de pa! Te l’estimes des del primer capítol i, és clar, vols que se’n surti. Ell i els seus ajudants.

ELS AUTORS, ORIOL MOLAS I FERRAN GRAU AL FESTIVAL DE TIANA NEGRA.
FOTOGRAFIA DE @MUCHOMÁSQUEUNLIBRO

Un dels punts forts de la novel·la que signen Oriol Molas i Ferran Grau, és l’ambientació. Me’ls imagino gaudint documentant-se perquè els lectors tinguem la sensació d’estar trepitjant l’edifici de La Vanguardia d’aquella època, pujar als carruatges, veure l’activitat frenètica dels ferrocarrils i del port, cridar com un pròxim reservista més enmig de la famosa vaga del 26 de juliol o imaginar-nos les olors dels carrers de la Ciutat Comtal. 

Una trama ben travada (tot i que jo em vaig imaginar per on aniria el desenllaç, he de dir que parlant amb altres lectors, cap no l’havia esbrinat), on es desmitifica el sentit més estètic de l’assassí en sèrie i s'aborda un problema que segueix sent actual, però que ja descobrireu. Per fer-ho, l’estructura inclou petits capítols analèptics que il·luminaran cada assassinat. 

Com a colofó, afegir-hi que el llenguatge enginyós i els diàlegs desimbolts complauen molt. No la deixeu passar, negreferits, i llegiu-la. Una bona lectura d’estiu, com les que llegia jo quan tot era innocent. 

Bona setmana!

Desagüe, de Jordi Macarulla

Ediciones de Baile del Sol

345 pàgines

Té raó Stephen King quan al seu llibre Escriure. Memòries d’un ofici deia que als lectors els agradava llegir sobre la feina: Sobretot la feina. A la gent li encanta llegir sobre la feina. Ves a saber per què, però és així. Recordem com Frank Bascombe, el tristoi personatge de Richard Ford va explicant en diferents llibres com va canviant de professió i bona part de l’argument de les seves novel·les és el descobriment de les diferents disquisicions que en va fent*. Sempre m’han agradat els llibres que parlen més que d’un ofici, de com el personal s’hi espavila. I és aquest el tema central del llibre del qual us parlo avui: de la feina, però sobretot del neguit que provoca la por a perdre-la.

Desagüe és una novel·la negra que ens descriu molt bé la part fosca de la indústria, dels serveis i fins i tot de les famílies que s’instal·len en pisos construïts en terrenys de recents plans urbans. Si hem de justificar les extenses pàgines que conformen el volum, seria per dir que estan plenes de descripcions detallades, que ajuden a crear una atmosfera molt ben reeixida i a arrodonir sobretot els personatges principals, i a estones antagonistes, en Rubén i en Cánovas.

D’un bon inici, el text m’ha recordat a dues pel·lícules de cinema independent Margin Call (2011, JC. Chandor) amb un repartiment de luxe: Kevin Spacey, Jeremy Irons i Demi Moore i una d’espanyola: La punta del iceberg (2015, David Cánovas), amb Maribel Verdú. No sé si el nom d’un dels protagonistes de la novel·la és una picada d’ull al director d’aquesta pel·lícula, però són coses de la teoria de la recepció i que fan que es gaudeixi més d’una lectura.

No és aquest un llibre de trames rebuscades, tot i que al final algun gir inesperat, com ha de ser, acabi provocant sentir aquesta sensació. En realitat es tracta de presentar un perill — que en aquest cas té nom d’home, Òscar— i enfrontar-lo a un dilema: haurà d’escollir a qui dels empleats de l’empresa, que li ha contractat per “sanejar” la plantilla, rescindeix el contracte. 

Enmig de la crisi immobiliària, en una competència cada vegada més miserable, alguns se’n disputen les engrunes per la mateixa subsistència. A què estàs disposat per no perdre la teva cadira a l’empresa? 

El que més m’ha agradat de la novel·la és com Jordi Macarulla pinzella l’atmosfera asfixiant que amb ritme lent va envoltant els personatges alhora que el lector. Es pot respirar la por de les famílies a perdre la seguretat, els béns materials, les propietats. Els veïns viuen en la frontera entre la comoditat de les noves construccions, al costat de paisatges sòrdids, on polígons i benzineres abandonades, macro restaurants buits i esquelets d’edificis els recorden què passa quan es deixa d’ingressar diners.

Hi ha un pes que planeja per sobre dels caps dels treballadors d’aquestes oficines asèptiques, molt abans que l’expert en recursos humans o l’escapçador de plantilles laborals hi fiqui mà. És la rutina. La rutina de llevar-se d’hora, del cafè matiner, la rutina de quedar amb els clients, la rutina d’arribar a unes vendes determinades a final de mes, la rutina de tornar a casa, de veure la mateixa dona, d’ocupar-se dels fills. Aquest pes. Per això a més d’un empleat que contractin una noia jove, de roba ajustadeta i ulls de gata maula li salva el dia. Només es tracta d’això de fer el dia més agradable, de fer passar el dia que ja sabem que qui ho fa, any empeny. Però quan t’estan observant no pots fer un pas en fals. I utilitzar el sexe com a una escapada, sempre és perillós. 

La sensació de vigilància, les mirades que suren per sobre els cubicles, els tapers a mig menjar d’algú que ha estat acomiadat, les taules buides i les mentides es queden enrere una vegada que superen les bastides dels edificis a mig construir, les empreses amb cartells que evidencien les ERE i les autopistes. Tornen tots ells a la base, segurs, cansats, abandonant les corbates, els vestits jaquetes i algun remordiment abans d’enllitar-se amb la corresponent mare dels seus fills. 

Amb una narració realista, Jordi Macarulla signa la seva primera novel·la negra. Esperem que n’escrigui moltes més.

De la solapa: "Jordi Macarulla Tarrés (Barcelona)

Autor del libro de relatos FORMAS DEL RELÁMPAGO (Baile del sol, 2008), ha publicado relatos en revistas literarias, blogs y diversos libros colectivos.

Es licenciado en Filología Hispánica, diplomado, investigador y vividor de las relaciones laborales y otras interacciones humanas, criminólogo en proyecto y psicólogo pirata.

Dirige el club de lectura de novela negra de la biblioteca de Esplugues de Llobregat, donde vive.

DESAGÜE es su primera novela."

________________ 

*Els títols de la trilogia signada per Richard Ford són: El periodista esportiu (1986, Grup62), El día de la Independencia (2006, Anagrama) i Acción de Gracias (2008, Anagrama).

Picadura mortal, de Lourdes Ortiz

Editorial Ediciones Versátil. Colección Off Versátil

189 pàgines

Molt fan de la iniciativa d'Off Versátil: voler recuperar les pioneres de la novel·la negra. Us deixo el pròleg escrit per en Sergio Vera, director de la nova col·lecció i que es va incloure en el primer volum perquè val molt la pena. El podeu llegir clicant AQUÍ. L'editorial va encetar la col·lecció amb Estudi en lila, de Maria Antònia Oliver (podeu consultar la ressenya que vaig fer AQUÍ) i ara ens presenten la reedició de Picadura Mortal, publicada l'any 1979 per l'editorial Planeta.

La detectiva privada Bárbara Arenas té molts punts en comú amb la Lona Guiu de Maria Antònia Oliver. Són dones, són joves i decidides i faran tot el que sigui per solucionar el cas o els casos que tenen entre mans. La trama d'aquest llibre ens recorda el título Diez negritos, d'Agatha Christie, per l'atmosfera isolada, per segons quines escenes que passen vora la mar i per la manera de resoldre l'enigma. No debades, durant un temps, a Lourdes Ortiz la van comparar amb la famosa escriptora britànica.

Arenas ha d'investigar la desaparició d'un important empresari de Canàries, amb la sospita que possiblement es tracta d'un assassinat. La seva arribada a la casa familiar del desaparegut és peculiar i incòmoda. Els personatges que integren la família tenen una personalitat manipuladora i no dubten en practicar el xantatge emocional o fer ús d'altres tècniques més dràstiques per aconseguir els seus objectius. Una família amb relacions asfixiants, deutora d'un passat fosc amb qui haurà de bregar la investigadora.

El text conjuga perfectament trets característics del gènere. Des del to irònic, escrit en primera persona, que empra la detectiva com la manera de perfilar els personatges i l'ús d'un estil fresc i a estones desvergonyit, que li escau perfectament a l'arquetip de l'investigador. Bárbara Arenas reuneix unes particularitats que qualsevol amant del gènere reconeixerà fàcilment: no té mai diners, té mal d'amors, és obstinada i si se li presenta una ocasió, sigui de l'índole que sigui, l'aprofita.

L'autora reverteix el paper de l'investigador que aleshores acostumava a representar el detectiu nord-americà i l'assigna a una dona que actua amb la mateixa llibertat —hem de tenir en compte que aquesta novel·la va ser escrita l'any 1979, en plena transició—: si s'ha d'anar al llit amb un noi jove i de bon veure perquè li ve de gust, ho fa, sense que hagi de ser un fet determinant en l'argument. 

L'autora fusiona el gènere d'enigma amb la novel·la negra i incorpora la figura del detectiu a una trama d'enigma. Curiosament, en la darrera ressenya d'En clau de negre, també feia referència a Bill Pronzini i al títol Trets per totes bandes i en destacàvem precisament aquesta intenció reivindicativa de totes les aproximacions que abasteixen el gènere. La dada a tenir en compte és que la seva novel·la va ser publicada l'any 1982, tres anys després de Picadura mortal.

Clàssic a rellegir, revisar o, com és el meu cas, a descobrir. Bona lectura, negreferits!

 

Fotografia @Diario de Jerez

*De la solapa:

Lourdes Ortiz (Madrid, 1943)

Llicenciada en Geografia i Història i Catedràtica de Teoria i Història de l’Art a la Real Escola Superior d’Art dramàtic de Madrid, de la qual va ser directora.

Autora d’una desena de novel·les, la gran majoria històriques, entre les quals destaquen, Urraca,  publicada a Puntual Ediciones, 1981 (...), La Fuente de la vida (Finalista del Premi Planeta l’any 1995) i Las manos de Velázquez (Ed. Planeta, 2006), totes elles reeditades en diferents ocasions. 

També és coneguda per la seva labor com a dramaturga o assagista. Té publicades una vintena d’obres dramàtiques i diferents assaigs. (...) En la seva extensa obra només ha escrit una novel·la negra, Picadura mortal.