1/13/2016

Ressenya L'olor de la pluja

Jordi de Manuel


RBA La Magrana, 2016



Ja fa gairebé un any que vaig descobrir l’autor llegint un article que signava Anna Maria Villalonga, en la revista de filologia Ítaca, publicada per la Universitat d’Alacant. D’ençà, que vaig decidir incorporar-lo a les meves lectures. Vaig fer dues ressenyes —que podeu llegir aquí: Tres somnis blaus i Cels taronges— en què destacava el seu estil elegant. A L’olor de la pluja, potser per tractar-se d’una obra més extensa, és on he pogut refermar aquesta opinió. Jordi de Manuel és capaç d’escriure des de la distinció, tot respectant la versemblança del llenguatge d'uns personatges exposats a situacions desesperades. Tots hem llegit obres en què els diàlegs acusen l’estil del narrador o, a parer meu pitjor, en què la veu narrativa es contagia d’un to col·loquial no controlat; és ben difícil mantenir aquesta frontera sense caure en cap mena d’afectació.



El llibre té l’escenari principal a Barcelona, concretament els esdeveniments se situen l’any 2017, i té tres eixos narratius que l’autor inicialment diferencia amb els títols dels capítols. No serà fins al capítol 20 (el llibre en té 44) que ens desvetllarà els punts de connexió entre tots trets per fer-nos enfilar en la història d’uns fugitius de la sequera, entre dunes blanques, a cops de sort.
La novel·la, escrita al llarg dels anys 90, ens presenta una societat envellida on prima el neohigienisme entre la diagnosi prenatal i el control social amb la identificació de persones seropositives. Amb una sequera extrema, que persisteix més de dos anys, els ciutadans intenten sobreviure en una ciutat on els recursos manquegen. Sense vegetació i sense ramaderia els productes transgènics van reblint la vida, alhora, que la malmeten.

Així, ens endinsem en el fabulós món futurista que ens proposa l’autor —no oblidem: vint anys enrere— entre pisos domòtics, ordinadors quàntics, aerotaxis, llibres de paper electrònic, document d’identitat i empremtes genètiques, cotxes cargol, places de toros convertides en centres comercials o, fins i tot, carnet d’identitat català, amb República inclosa.





Llegida aquesta obra l’any 2016, que hom podria catalogar-la en novel·la negra i ciència-ficció, ens adonem  que de ficció en té poca: recordem la sequera del 2008 o els darrers esdeveniments polítics al nostre país, per no entrar en tecnicismes com el vigent protocol del sistema SAVRY, que troba la seva justificació ètica en la prevenció. Es podria dir que l’autor les encerta totes (qui sap si les que falten no succeiran en un futur immediat), si obviéssim el tancament de la prestigiosa llibreria especialitzada en novel·la negra de la Barceloneta.

“Una història on l’amor, la gelosia, l’ambició i la ciència juguen un paper decisiu” ens avança la sinopsi de la contracoberta, però també una trama plena d’incògnites i desaparicions, amarada de referències matemàtiques —entre fractals i la Teoria del caos—, perfectament desenllaçada per l'inspector Marc Sergiot.

L’obra de Jordi de Manuel ja té un racó —potser caldria que en fos més gran, atès al seu vessant prolífic: 27 llibres— a la meva biblioteca però, si voleu un consell, compreu el pròxim llibre que publiqui (a banda d’aquest), perquè com ell bé diu: els llibres també són assassinats. 
Desconec quina serà la propera parada, a Cabells porpres no em vaig poder aturar; el que sé segur és que n'hi haurà una altra.

“Una prestatgeria és com el disc dur d’un ordinador, sempre s’acaba per omplir.”
                               L’olor de la pluja. Jordi de Manuel.



Ressenya publicada a la revista Valors, 
al número de març: