Besòs Mar
Lluís Bosch
Editorial Alrevés. Col·lecció crims.cat
 |
| De la pàgina de cortesia del llibre: "Besòs Mar va resultar guanyadora del II Premi Memorial Agustí Vehí 2015, convocat per l'Editorial Alrevés, l'Ajuntament de Tiana i l'Associació En Negre." |
Besòs Mar és una novel·la greu. El seu pes negatiu descansa en el context sòrdid d'una Barcelona que es prepara per rebre, refregant-se les mans, a milers de turistes que visitaran el Fòrum de les Cultures. És l'any 2003, però també, probablement, els anys seixanta, quan dos policies nacionals corrien pels boscos del País Basc jugant amb la impunitat. Aquesta dualitat s'anirà magnificant en tota l'obra: present i passat, Catalunya i Espanya, Mossos d'Esquadra i Policia Nacional, la lluminositat del Fòrum i la foscor de la perifèria, en definitiva: l'esperança i la mort. M'ha confortat arribar a l'apèndix i comprovar com allò que havia distingit com una dualitat, es complementa amb un joc de miralls que l'autor ens proposa des d'un inici.
Semblaria doncs, que Besòs Mar és, també, una novel·la de contrastos. Però no ho és. El blanc i el negre es fonen en un gris urbà, envellit, brut, que put "a peix mort".
"Les arrels dels grans arbres asclaven el paviment i provocaven protuberàncies malignes com butllofes demencials. La natura es delia per sabotejar la colonització del ciment que pretenia sodomitzar-la en va, perquè la penetració del ciment era feble i trencadissa."
Amb un estil aïrat, "de mala hòstia" que diu el narrador de la història, l'autor acompanya amb ritme pausat una trama que resisteix prou bé la tensió i la distribueix al llarg del llibre, tot i no tenir un desenllaç que hom no s'espera. Segons el meu parer, el punt fort del llibre és la força de la veu narrativa. Lluís Bosch té una mirada diferent i se somorgolla en la Barcelona de les herències:
"Els tallers que reparen cotxes tronats i les botigues velletes, la ferreteria que sembla un antiquari, l'estanc amb l'estanquera més guapa de la ciutat, les tavernes de carajillo barato amb cartells de corridas dels anys seixanta, el retrat del Camarón o les banderoles del Betis penjant darrere el mostrador."
En les seves pàgines trobarem la Barcelona que no ven, la que no interessa mostrar i a la qual l'autor no s'estalvia de dir tot el que pensa, a vegades, des de les entranyes més rancunioses que li porten a emetre judicis, comentaris irònics —que admeto m'han fet somriure— i d'altres més colpidors:
"(…)i va tornar a veure aquell Che Guevara malgirbat que és la icona de tantes derrotes."
"Hi ha un món que es mor davant nostre, en silenci i amb discreció, perquè no vol molestar-nos amb la seva defunció. És per això que no ens adonem que la vida és molt llarga i que aquesta longitud és cruel."
"La condescendència no és un bon senyal perquè no resulta tranquil·litzadora: la indulgència només se sent amb els condemnats."
"Res no és tan imperdonable com la propietat qüestionada."
"(..)—Per a mi un carajillo. De Ron Negrita o del que tingueu, mentre no sigui Pujol."
"L'inspector Crespo no sap que els Mossos d'Esquadra poden ser capaços de donar tantes pallisses com els policies de Franco, però en aquell dia de 2003 va imaginar un futur millor."
I per acabar i perquè una és honesta, i sé que l'autor és el que espera de mi, us diré que no he odiat mai tant un personatge com l'inspector Crespo i em prendré la llicència de dir-li tot allò que anava pensant mentre llegia: es usted un viejo verde, uno de esos de rancio abolengo, un corrupte i un masclista bavós de piteres. No m'estranya que es vulgui desinhibir amb l'alcohol, jo tampoc em suportaria.
Com veieu, aquest espècimen d'home no deixa indiferent; em temo que també era premeditat per l'autor. En qualsevol cas, ho faig extensiu a l'obra: quan remou és que és bona. Llegiu-la, val la pena.
