De la contracoberta:
“Con Madrid:frontera, David Llorente irrumpe
una vez más en el panorama literario con una novela que fractura los esquemas
del género negro y flirtea con lo fantástico, para construir esta compleja
distopía que cuestiona la decadente realidad y reescribe nuestro futuro.”
És Madrid:frontera
una novel·la negra?
Sí. Negre petroli.
Flirteja amb el gènere fantàstic?
També. A Madrid li llepa una mar que va
escopint cadàvers.
És una distopia?
Malauradament no tant com voldríem.
Per què?
Per això:
Poques vegades començo un dels meus comentaris
sobre algun llibre classificant-lo amb un simple adjectiu. És el cas i no se
m’acut cap altre que el desgastat “brutal”. Avui en dia, tot ens sembla brutal:
un nou grup de música o un nou plat desconstruït. Però, brutal — “brut, d’una
violència salvatge”, diu el Diec2— és que 795 milions de persones al món
pateixin fam.
A Madrid, per referenciar la mateixa ciutat de què parla l’autor, resulta que 927.177 persones, a data d’octubre de 2015, viuen en
situació de pobresa i ja se sent massa sovint aquests termes que ens inventem i
disfressem d’etiqueta sanitària perquè no ens caigui la cara de vergonya: un de
cada deu menors d’edat pateix pobresa crònica. Però, hi ha qui li’n cau i
decideix escriure: Què passaria si elevem a un màxim
potencial els indicis que ja veiem al voltant nostre? Com reaccionaríem?
A Madrid:frontera
trobareu comebasuras, però també
policia antiavalots que hi carrega alliçonada per una ordre neohigienista de
netejar carrers. Els carrers tenen nom de fam i estan plens d’edificis a mig
construir, els marges de la M30 estan vessats de morts que criden amb la boca
reblida de terra, els animals han fugit espaordits—també els ha caigut la cara
de vergonya i no volen saber res més dels humans— però ja els han substituït
per xapa que caga metall i és ben lucrativa. Els museus i els teatres formen part del passat, no eren rentables. L’església comercialitza amb la
caritat, els llibres es cremen (amb picada d’ullet implícita i explícita
bradburyana), la mala llet de les persones es torna agra i esdevé lleixiu que fa
bones úlceres si la beus. Es persegueix l’immigrant, es maltracta la dona, la
gent es concentra en les places per dormir, la policia practica desnonaments
massius, a les presons hi ha maltractaments, als sense sostre (anem posant
etiquetes que ens diferenciïn bé), als sense sostre, deia, se’ls multa per
remenar els contenidors, per existir. Els barris pobres s’enderroquen, que
lletjos són, oi?, i s'hi instal·len grans bancs de crèdit, luxosos, plens de... llepaculs.
Perquè, l’esperança d’un comebasura
es redueix en aconseguir una feina que els faci oblidar el seu fracàs, la seva
inutilitat i els retorni la seva identitat, tot i que sigui la d’anar llepant
tot el que els hi manin. Però la feina només la tenen els del Cubo, “a lo” Vicenzo Natali, amb la
diferència que ningú es qüestiona per què hi està.
Explotació infantil, un ull que salta per una
pilota de goma projectada per la policia, delit d’algun destacat de l’exèrcit (léase en clave) per la cacera paquiderma, una educació masclista basada
en les competències (E.S.O, E.S.O!), fora Humanitats, vinga carreres tècniques,
fugida de cervells en avió, NINI que beuen i fumen al carrer (que vol dir, tot
i que no ho sàpiga qui es va inventar la traïdora etiqueta, que ni mengen ni
els deixen menjar), control orwellià de la informació, els rics més rics, els
pobres ja ni es tenen en peu i enmig: la consciència de cadascú. Cants de
sirena, del mar de Madrid, per a qui no vulgui sentir el món.
Madrid:frontera:brutal. Un incombustible,
especialment indicat per als “governables”. Gràcies, David Llorente.
