2/10/2022

Concert del gat negre al Casino L'Aliança de Poblenou

El Casino L’Aliança del Poblenou obria els telons vellutats per rebre la primera taula rodona de la tarda del dimecres, 9 de febrer. Amb el nom “Bordúria, Hergé”, fent referència al país imaginari de Les aventures de Tintin, es volia abordar les novel·les de gènere negre que estan adreçades a un públic que no acostuma a ser l’habitual. Els convocats eren escriptors amb novetats literàries juvenils: Empar Fernández, Xavier Gual i Gerard Guix (Care Santos, amb absència pandèmica justificada), moderats pel periodista cultural David Castillo que, s’ha de dir, no va estar prou encertat amb les preguntes. Des d’un rebregat Què penseu del futur de la novel·la negra en català?, passant per un parell de preguntes confuses sobre si se sentien influenciats per alguna de les tradicions del gènere negre o “per les localitzacions on escrivien” (sic), els escriptors driblaven els trets a l’aire per centrar-se en el fil conductor dels respectius llibres que havien escrit. Tot i això, se’n va poder extreure la conclusió que  “el gènere era un bon ganxo per a crear lectors a les aules” i per combatre en la batalla de la gran oferta audiovisual, que d’entrada ja estava perduda.

 

David Castillo, Empar Fernández, Xavier Gual, Gerard Guix
@Raquel_GSerrano

Era el torn de la segona taula: “Vigàta, Camilleri”. A l’escenari, Sara Bilotti i Maurizio Torchio, moderats per Claudia Cucchiarato. Després dels breus honors protocol·laris al creador del comissari Salvo Montalbano i la picada d’ull al barri imaginari i sicilià Vigàta, present a totes les seves novel·les, els ponents van entrar en matèria. El fil conductor no només era el previsible —la nacionalitat italiana— sinó els punts comuns de les seves novel·les: Temps de Tempesta, de Bilotti i El mal cautivo, de Torchio. “Novel·les que interpreten el mal de la nostra societat”, com apuntava Bilotti i que ho fan narrant des del punt de vista de la captivitat. 

Passaven els minuts i començaven a aparèixer als llavis dels ponents, amb simpatia i seducció, termes ferotges que ens interpel·len com a ciutadans: els monstres carceraris, els efectes tatuats en el cos i en la ment del captiu, la somatització en l’agorafòbia o la  claustrofòbia que pot esdevenir “claustrofíbia”, com a mecanisme de defensa. En paraules de Torchio: “un no pot trobar-se estrany en un lloc on sap que ha d’estar massa temps”. La desconnexió amb la realitat i les malalties mentals són una vàlvula d’escapament per a la repressió en què es veuen sotmeses les persones que han caigut en poder d’algú, en el cas del thriller de Bilotti, o d’alguna institució, en la novel·la de Torchio. Per acabar, Bilotti evidencia la tendència social d’assenyalar aquells que no denuncien els maltractaments, amb gran manca d’empatia quan, en realitat, és una de les conseqüències d’aquesta violència en les víctimes, la coerció de la iniciativa i de la llibertat de fer-ne ús.

 

 

Claudia Cucchiarato, Sara Bilotti, Maurizio Torchio
@Raquel_GSerrano

Per acabar la jornada que s’havia posat interessant, Eugenio Fuentes, Rosa Ribas i Paula Rodríguez ens van delitar amb un concert orquestrat per la moderadora Anna Abella. El títol de la taula rodona era “Wakanda, Stan Lee”, el país fictici situat a l’Àfrica subsahariana, creat per Marvel Comics. Amb hàbil moviment de batuta, Abella anava dirigint la comunió dels tres escriptors que anava in crescendo, acotant-se mútuament fins a acabar encavalcant-se de tal manera que, a aquelles hores, ja havia desaparegut l’entaulat de fusta del Casino, s’havien esvaït les parets decorades amb motllures de guix i tot el públic presenciàvem una tertúlia de cafè de tarda enginyosa. La conversa tant podia pivotar en els efectes pandèmics —a l’hora de triar el tema de l’obra o, veladament, en el comportament dels personatges— com en els secrets secretíssims de les famílies que són “forats negres revestits de normalitat però als quals, si els apliquéssim una lupa, la mal coneguda “normalitat” desapareixeria”, segons Ribas. Tot just quan els ponents afinaven més els instruments —amb incursions de dades científiques tan interessants com gràfiques per part de Fuentes—parlant de la gran assignatura pendent del gènere negre, una mateixa, la que subscriu aquestes quatre línies havia de marxar a agafar un tren, qui sap on. 

Quin era aquest compte pendent que crítics, públic i experts de tota mena del gènere criminal haurien de saldar? Els tres autors van coincidir que calia posar el focus no tant en la foscor de la trama sinó en la lluminositat de l’estil del text. “No tots els autors de gènere negre escrivim com si es tractés d’un guió”, va postil·lar l’escriptora argentina Paula Rodríguez.

 

Anna Abella, Eugenio Fuentes, Rosa Ribas i Paula Rodríguez
@Raquel_GSerrano

Les busques del rellotge i la mirada recriminant del gat negre de l'escenari, em van expulsar d’aquell edifici que havia estat, i serà durant els pròxims quatre dies, testimoni de tantes hores d’ofici escrivint en silenci i solitud, veritats o mentides de ficció, condensades i convertides en llibres.