Las lágrimas del caimán és la darrera novel·la publicada de l’escriptora Susana Hernández i ha estat premiada amb el III Premio Auguste Dupin. Un premi en homenatge al personatge del detectiu que va idear l’escriptor considerat pare de la novel·la criminal Edgar Allan Poe. L’editorial Distrito 93 publica l’obra guanyadora en la seva col·lecció Línea Negra.
La novel·la comença fort. Karen Alcázar, una de les protagonistes i escriptora de novel·la negra, troba l’amant penjat al bany quan torna d’un viatge. Els indicis apunten que es tracta d’un suïcidi però, com les coses mai no són com semblen o gairebé, no trigaran a descobrir que l’han assassinat. Això no és cap avançament del final, sinó que passa a les primeres pàgines i és el tret de sortida de la investigació que durà a terme el sergent Campillo, agent del grup d’investigació dels Mossos d’Esquadra. Poc després, apareixeran assassinats els masovers d’una finca propietat de l’escriptora.
Partim de la identitat de la Karen per anar trenant aquestes dues trames amb altres subtrames temàtiques, com és la pèrdua d’un fill o la vulnerabilitat de les persones que pateixen una malaltia mental; en aquest cas una psicopatia. Tot i això, el tema central és la venjança. Un sentiment rancuniós que es va coent al llarg dels anys i que va més enllà de la pulsió, de matar en un rampell i que té a veure amb maquinar, ordir un pla per rescabalar un dolor. Per ser venjatiu s’ha de patir molt, tant com per voler idear un acte que busqui causar el mateix greuge o encara més gran que el sofert. L’acte de la venjança aporta a aquestes persones un alleujament psicològic, una reparació del mal, l’expiació d’un dolor. El contrari seria el perdó o en el cas que els sigui impossible aquest descàrrec, fins i tot, poden arribar a caure en un victimisme que rememori recurrentment els greuges i que impliqui relacions basades en el xantatge emocional.
Així doncs, hi trobarem personatges ferits, ben treballats i calidoscòpics. Els coneixerem pels seus actes, com aquella frase lapidària, però també pels diàlegs que l’autora enginya hàbilment. Susana Hernández és una autora sòlida, de trames esgrimides amb l'arma esmolada de l'ofici i un estil àgil, fresc, amb metàfores potents i visuals gens rebregades.
 |
Susana Hernández és l'autora d'una desena de novel·les, creadora de la sèrie de la sotsinspectora Rebeca Santana, ha guanyat diversos premis i és escriptora de peces teatrals. |
Quant a l’estructura, Las lágrimas del caimán consta de tres parts: La primera intitulada El séptimo día de lluvia, la segona El sargento que escuchaba canciones de amor i la darrera La hora del big bang. Totes tres coincideixen amb el plantejament, el nus i el desenllaç. Amb les analepsis i altres recursos literaris, l'autora sacseja els tres elements “temps, espai i acció” fins a aconseguir un bon còctel pertorbador. L’estructura és molt marcada, amb capítols curts i àgils, amb epígrafs de caràcter cinematogràfic, frases extretes de pel·lícules emblemàtiques com El Padrino, Psicosis, etc.
 |
Presentació del llibre dins el cicle Novel·la Negra Crims.DOAlella de la Biblioteca Ferrer i Guàrdia |
Sotmesos en un ambient angoixant, condensat i d’atmosfera pesada i tòrrida, entre aires condicionats i ventiladors d’aspes (he de dir que vaig llegir el llibre en un inclement mes de juny), anirem resseguint les pistes per esbrinar qui és l’assassí i sobretot el motiu pel qual ho és. No ho sabrem fins al final de tot perquè hi ha girs inesperats que ens mantindran en vil, tant és així que les darreres vint pàgines volaran com si fossin cinc.
Las lágrimas del caimán és una novel·la criminal psicològica, on queda palesa la maldat humana, que es llegeix amb ganes, i té aquell toc d’intriga final que recorda les novel·les enigma de l’ínclit Auguste Dupin.
No us la podeu perdre, en gaudireu segur. Paraula de negraferida.
