342 pàgines
M’agrada recuperar autors clàssics. I darrerament m’he proposat fer-ho amb autores. Ruth Rendell n’és una i, una vegada més, constatem que és una escriptora massa oblidada malgrat la seva gran qualitat literària; potser perquè és una dona.
Fa pocs dies en una entrevista em van preguntar per què ara hi havia tantes dones que escrivien novel·la negra. La meva resposta va ser que de sempre havien existit dones que escrivien aquest gènere; altra cosa és que no en transcendís. L’exemple més rotund —entre d’altres també flagrants— és el cas de Margaret Millar, qui va superar en creativitat i qualitat el seu home, el famós escriptor Ross Mcdonald (pseudònim de Kenneth Millar). A ell si se li considera un referent de la novel·la negra americana. Res no ha canviat, només s’ha de veure les escriptores que són convidades als festivals, les escriptores que són traduïdes o que són incloses en les antologies. Parlo en general, és clar. Precisament per això fa mal.
Ja em perdonareu, però llegir la Ruth Rendell i no reparar en la injustícia del mèrit no reconegut suficientment em sembla continuar abaixant el cap.
 |
| *De la solapa del llibre (any d'edició 1989): "Des de la seva primera novel·la, From Noon with Death, publicada fa vint-i-cinc anys, Ruth Rendell ha obtingut els premis més importants destinats a destacar la millor mostra de la novel·la policial: Daga d'Or, Daga d'Argent de la Crime Writer's Association. Premi Edgar i Premi dels Arts Council. La seva obra és considerada, cada vegada amb més freqüència, com una incursió extraordinàriament personal en la literatura del crim. (...) Un dels noms imprescindibles en la moderna ficció britànica." |
Carne Trémula és un llibre impactant. Comença amb una gran tensió que es mantindrà en tot el llibre. 19 capítols amb tres elements de conflictes ben conjugats: una fòbia, un trauma infantil i una obsessió. El tema central aparentment és el de les violacions sexuals, però l’autora va més enllà i arriba a qüestionar tant les funcions de les presons com la reinserció dels violadors. Des del pensament del delinqüent, estudia la condició humana, els èxits i les frustracions, d’una manera profunda i alhora asèptica. La veu narrativa no es veurà afectada per cap judici de valor. No cal dir que el recomano molt i molt.
Una obra mestra que va inspirar a Pedro Almodóvar per a dur-la al cinema. Però, sabíeu que fins a vuit pel·lícules més, d’altres llibres de la Rendell, van ser adaptades al cinema? Aquí us deixo la relació per si és del vostre interès i voleu recuperar algunes d’elles.
1) Diary of the dead(1976), de Arvin Brown, adaptació de Un horitzontal, dos vertical.
2) A judgment of stone(1986), de Ousama Rawi, basada en el llibre La dona de pedra.
3) Tree of hands(1989), de Giles Foster. Adaptació d’El fill perdut.
4) La cérémonie(1995), de Claude Chabrol, és una altra adaptació, en aquest cas francesa, de La dona de pedra.
5) Carne Trémula(1997), de Pedro Almodóvar. Inspirada en l’obra homònima de la qual parlem.
6) Betty Fisher et autres histoires(2001), de Claude Miller, una altra adaptació de la novel·la El fill perdut.
7) La demoiselle d’honneur(2004), de Claude Chabrol, adaptació del llibre Amors que maten.
8) Valentin, Valentin(2014), de Pascal Thomas. Adaptació de Tigerly’s Orchild.
