Traducció Jose Luís López
229 pàgines
Joyce Carol Oates és una de les autores que admiro. Crec que de tots els llibres que he llegit d'ella, aquest és l’únic menys compromès socialment, però també hi ha força crítica social. Perquè és tracta d’un homenatge, d’un divertimento on l’autora conjuga antics clixés atmosfèrics i picades d’ull a trames icòniques per configurar tot un joc metaliterari. No debades, el subtítol: una novel·la de suspens, no deixa de constatar aquests trets que de seguida hi descobrirem.
Un escriptor de novel·la comercial, Andrew J. Rush, es veu assetjat per una dona (clarament s'entreveu una intertextualitat de la trama de Misery). Rush és famós, ha venut milions d’exemplars i s’ha enriquit amb el beneplàcit de la crítica. Ho té tot de cara, però amaga un costat fosc de la seva personalitat. Sent una veu, pateix una mena d’esquizofrènia. Fart de la vida acomodada i dels elogis, canalitza aquests pensaments pertorbats i reprimits en el dia a dia escrivint novel·les masclistes, violentes i inadequades per a una comunitat hipòcrita on imperen les aparences. Un Vernon Sullivan en mans d'un Boris Vian desfermat.
La trama comença quan la dona que l’assetja (aquesta vegada no serà una infermera, sinó una escriptora molt enginyosa però d’estil mediocre que no ha aconseguit ser editada) el denuncia per plagi.
D’una manera molt hàbil, disfressant la novel·la gairebé de paròdia, Oates fa una bona repassada al món editorial, on les dones es manifesten amb més talent que els homes, fins i tot més creatives, però subjugades al sexe que les domina socialment. El toc divertit el trobarem amb el protagonista obsessionat (també) amb l’ínclit Stephen King. És, alhora, un homenatge als autors clàssics com Shakespeare, Milton, Thackeray, Dickens i Sir Walter Scott o a obres pròpiament de gènere com Frankenstein, El darrer home, Dràcula o Una altra volta de rosca, entre altres.
Ideal per llegir-lo una nit de tempesta amb manteta i una copa de vi negre.