530 pàgines
Llegir l’Oates és saber que en gaudiràs, que t’inquietaràs, però també que n’aprendràs. Ens trobem davant d’una novel·la que inclou bona part de l’univers literari de l’autora. A mesura que l’anava llegint podia identificar una certa intertextualitat pròpia, en concret d’un relat, "Strip Poker", del recull Dame tu corazón. La figura de l’adolescent (o d’una adolescència tardana) irromp en la vida d’una família que reuneix les bases de l’idealisme nord-americà. Dues germanes i una rivalitat. L’harmonia d’una comunitat es trenca i ho fa de la manera més abrupta que ho pot fer: amb violència.
Els dits del veïnat inquisitiu apuntaran el rostre d’un excombatent de l’Iraq, un patriota que es va allistar per defensar “l’ultratge” al seu país, després de l’11 S.
Oates perfilarà una crítica social, de vegades subtil, d’altres explícita i abordarà temes com les presons, la pena de mort i la guerra. Però on de veritat el text poua és en la condició humana: en la frustració, en la manipulació, el sabotatge, l’autodestrucció i el perdó. Podrem posar-nos en la pell de cada un dels personatges, magistralment dibuixats.
El llibre se m’ha fet a estones llarg. L’inici giravoltava i no acabava d’avançar, per això crec que les 530 pàgines no estan justificades. Malgrat això em reconfortava saber-me dins del particular món de l’autora, fosc i tètric, que llibre rere llibre ha anat construint. És la mestria de l’Oates, és el seu savoir faire. Personalment crec que cada llibre ha de tenir l’extensió que ell demana i en aquest he notat un forçat farciment de temes paral·lels que queden poc connexos en la història i que ben bé podrien conformar-ne el central d’un llibre nou.
Tanmateix, l’he gaudit. Tot el que he llegit de l’Oates em reconcilia amb mi mateixa o amb un mal dia o amb un llibre que recentment he abandonat. Ja ho té la literatura, això.
