Joc d'identitats, de Jordi Tiñena

Llibres del Delicte

241 pàgines

Avui us porto el darrer llibre que va escriure Jordi Tiñena. Encara afectats per la notícia de la seva mort, llegim aquesta novel·la com si fos un llegat. Serà qüestió també d'anar descobrint les altres dotze novel·les, entre altres treballs acadèmics, de les quals només he llegit una. I és que Tiñena captiva per la manera com escrivia. El seu estil és curós i alhora fluid. El lector pot copsar el seu domini absolut en totes les pàgines de l'obra, tant en l'estructura com en la trama. 

Encara recordo quan vam compartir una taula rodona al festival de novel·la negra Vilassar de Noir i explicava, entre les rialles de tothom, assistents i companys de taula, com organitzava les novel·les amb notes. Recordo els seus ulls blaus i aquella pell fina del rostre, gairebé trencadissa. És un record que me l'enduré per sempre amb mi.

Joc d'identitats és un repte, és una proposta de joc que l'autor ens ofereix. Nosaltres triarem entrar-hi o no perquè del que es tracta és d'això, de triar voler jugar a una lectura activa i atenta. Veureu, una de les màximes que t'ensenyen en qualsevol curs d'escriptura creativa és a evitar escriure textos encriptats on el lector està més pendent de saber qui és el narrador que del que realment vol narrar la història. És un recurs, a més de rebregat, que mareja el lector i que més que aportar intriga (que m'imagino que és l'objectiu de l'escriptor en utilitzar-lo) el fa desistir de la lectura. Doncs, bé, jo crec que és aquí on rau la mestria de Tiñena en gestar aquest llibre, que malgrat que el títol ja és tota una declaració d'intencions, ens proposa jugar a descobrir les veritables identitats dels personatges (alguns parlaran en primera persona), i que com us podeu imaginar no són les que d'un inici aparenten.

No serà gens complicat, l'autor dosifica al lector unes pistes en forma d'atributs amb què reconeixerem perfectament qui ens està parlant: un coix, un asmàtic, un calb... De sobte, el sotsinspector Vidal es veu implicat en la resolució d'una mort i l'enigma que encercla una fotografia que li fan arribar i en la qual poden relacionar-se tots ells. I si només amb una investigació no arribéssim a port?

Tiñena va idear un joc amb el lector, en el qual li avança informació del passat d'alguns d'aquests personatges. Per fer-ho es valdrà d'una estructura paral·lela, un joc metaliterari que anirà marcant el destí de l'assassí. Però qui controla aquest relat que sentencia certes morts, algunes abans de ser descobertes?

Joc d'identitats, és el segon cas, ben original, del sotsinspector Vidal i el caporal Veneciana, parella investigadora que l'autor ja ens va presentar a La mort sense ningú (Llibres del Delicte, 2016). Si voleu llegir-ne la ressenya, cliqueu aquí. Totes dues novel·les són ideals per a l'estiu, ja que la mar i els iols hi són presents, aficions que també compartia l'autor. Novel·la negra refrescant i d'una qualitat indiscutible de la mà de Jordi Tiñena. El trobarem a faltar molt.

En clau de negre se'n va de vacances. Aquesta és la darrera lectura que compartim amb vosaltres abans de setembre. Podeu remenar les ressenyes que hem anat penjant enguany i triar la novel·la que més us agradi perquè us acompanyi allà on decidiu passar aquest estiu: a casa descansant dels turistes o, tant és, fent de turistes!: a la platja o a la muntanya o viatjant per ciutats cosmopolites, omplint les terrasses amb un bon llibre a les mans. Segur que la seva companyia millorarà els plans arreu on decidiu anar. Així que amb aquesta bona lectura que us hem portat avui, des d'En clau de negre ens acomiadem, desitjant-vos un bon estiu ple de salut, llibres i relaxació! Tornarem al setembre.

Bones vacances!

Anatomia d'un assassinat, de Robert Traver

Círculo de lectores

494 pàgines

Avui dilluns us porto un llibre amb l'adaptació cinematogràfica inclosa. Es tracta del famós títol Anatomia d’un assassinat. El vaig comprar en una llibreria de vell i vaig pensar que, a causa de l’extensió, em faria passar uns quants dies entretinguts. Doncs, bé, m’ho he passat de primera. De tant en tant m’agrada desconnectar d’aquella mirada lectora d’autor, analítica, implacable, per relaxar-me i gaudir d’una bona estona.

Anatomia d’un assassinat desenvolupa fil per randa el judici d’un home acusat d’assassinat. Nombrosos testimonis han vist com el tinent Manion mata a trets el presumpte assetjador de la seva dona. L’acció es desenvolupa en el territori de Michigan i els protagonistes són, a banda de l’acusat i el seu entorn, el jutge, el fiscal, l’ajudant del fiscal, el jurat i com a protagonista l’advocat de la defensa el senyor Biegler, antic fiscal també.

Sens dubte, el fet que John Donaldson Voelker —el nom real del pseudònim Robert Traver— actués de fiscal durant quinze anys i després tornés al despatx en què exercia com a simple advocat, va inspirar l’autor per a escriure aquesta obra, considerada com una de les pioneres sobre procediments judicials nord-americans.

El llibre aborda conflictes morals en el desenvolupament de l’exercici de l’advocacia, a banda d’ètics, i es mostra, detalladament, tot el protocol judicial.

“No es el hecho de matar a un hombre lo que convierte a otro en asesino; 

es la circunstancia, momento y estado de ánimo que le impulsaron a ello...”

Assassinat o homicidi?

La novel·la està dividida en dues parts, de vint-i-set i trenta capítols respectivament, que coincideixen amb una introducció abans del procés i amb la narració primmirada del posterior judici.

Les seves pàgines estan amarades d’una ironia subtil i d’uns àgils i brillants diàlegs. Personalment he gaudit, sobretot, del tractament psicològic al qual sotmet l’escriptor els personatges. Tot un art de seducció no només dirigit al jurat sinó al lector, que inevitablement, li semblarà escoltar la veu d’un James Stwart esplèndid. Un personatge que si no existís, l’escriurien perquè ell l’interpretés. 

Sense avançar-ne res, la tensió narrativa de la novel·la rau més a esbrinar com acabarà tot plegat que realment a saber si l’acusat es mereix el veredicte de culpable o innocent. En les seves pàgines es destil·la una justícia poètica envers una altra no tan perfecta, que ens deixarà prou satisfets.

Aquí us deixo l’enllaç per a qui vulgui passar una bona tarda de diumenge revisant aquest clàssic del cinema negre nord-americà.

ANATOMIA D'UN ASSASSINAT

Assassins del Camp, de DIVERSOS AUTORS

Llibres del Delicte

Coordinació i Pròleg de Margarida Aritzeta

272 pàgines

Ja tenim aquí la nova antologia de l'editorial Llibres del Delicte que va recorrent el país, convidant els escriptors amb algun vincle al territori —hi són nascuts o hi viuen o hi havien viscut— a assassinar, alguns sense pietat. La iniciativa va ser de l’escriptora Ramona Solé i amb ella i els seus companys de Ponent va començar, ja podríem dir, la sèrie d’antologies territorials.

Ara, a les terres del Camp, quinze autors coordinats i prologats per l’autora Margarida Aritzeta s'han avingut a “afegir-se a l’aquelarre” —paraules de la mestra— i matar a tort i a dret. 

La coberta, com ja ens té acostumats l’editorial, és magnífica, però en aquest cas s’hi afegeix la mirada artística de l’escriptor i fotògraf Xulio Ricardo Trigo. Un carrer llòbrec d’algun indret del Camp de Tarragona ens proposa seguir un individu solitari. Una víctima o un assassí? 

El que més destaca d’aquest recull és l’alta qualitat literària en gairebé tot el seu conjunt. No debades, el conforma noms amb una llarga carrera com a escriptors. Anys dedicats a l’ofici, un saber fer que es percep tant en el domini de la lingüística, de les descripcions, com en la manera prescriptiva d’utilitzar-la. Un goig per als sentits, que tant ens permet gaudir d’un paisatge idíl·lic —la flor i la fauna autòctones de les terres tarragonines— com del crim més descarnat que ens podem imaginar.

Fotografia: @NovaConca
Presentació d'Assassins del Camp al Festival Internacional de Novel·la Criminal en Català de l'Espluga de Francolí

Per ordre d'aparició, hi trobareu:

La por blanca, del nostre estimat i recentment desaparegut Jordi Tiñena, un relat procedural però alhora ben negre que ens parla de la justícia moral.

Roses de plàstic, d’Olga Xirinacs. Un bell text històric que rescata la memòria de les misèries humanes en temps de guerra.

A deshores, de Tecla Martorell, s’endinsa amb una veu assassina en l’assetjament escolar, el linxament i la venjança.

Somieg, de Maria Lluïsa Amorós ens parla, mitjançant una amalgama d'estructura i d'analepsi,  dels trastorns mentals.

"Em" estat nosaltres qui "em" fet això, de Jordi Folck. Un divertit exercici, una disbauxa dels desitjos més foscos, una bogeria no gaire transitòria.

El buit de la mort, de Jordi Ledesma. Text neguitós que aborda les dues cares de la mateixa moneda: la crueltat humana i la incapacitat de sobreviure-li.

El saxòfon, de Moisés Peñalver. Original proposta musicada i sobrenatural.

Ni vius ni morts, de Salvador Balcells. Un relat que destil·la humor negre, irònic, surrealista i amb algun fantasma piròman.

Pecats de policia, d’Àngel O. Brunet. Morts a dojo recopilats amb veus teatrals.

Testimoni d’un crim, de Joan Cavallé. Trobarem una bona crítica social del franquisme i de la repressió.

La casa de la boira, de Francesc Valls-Calçada. Relat escrit d’una manera desimbolta i que arrenca al pur estil Christie i Els deu negrets.

Encara ens queda el Blues, de Ferran Gerhard. Un intent metaliterari de “passar-li el mort a l’altre”.

Fecundació, de Lurdes Malgrat. Una crítica a l’Estat que fecunda l’odi per a mantenir-se al poder. Odi, mentides i repulsió.

Totes les veus que m’acompanyen, de Rosa Pagès. Una esfereïdora crítica a les farmacèutiques.

Mala sang, de Margarida Aritzeta. Destapa l’entramat d’una xarxa d’explotació laboral. Una història de polígon i de crítica social ben actual.