266 pàgines.
El passat mes de gener, els mitjans de
comunicació i les Xarxes ens sorprenien amb la notícia de l’obra guanyadora
del VIII Premi Crims de Tinta: Temps de rates. Amb aquest darrer títol, l’escriptor
Marc Moreno aferma un estil amb què ens va colpir en la novel·la Contra
l’aparador (podeu llegir-ne la ressenya aquí). Contextualitzada en el mateix barri de La Verneda, l’autor incideix
i subratlla la realitat dels veïns del barri perifèric de Barcelona, encara que
podria tractar-se de qualsevol altre, a qualsevol altra gran ciutat.
Ens trobem davant d’una obra ben treballada en
tota la seva expressió. Temps de rates parteix d’un macguffin (en termes
hitchcockians) com és una motxilla plena de vuit quilos de coca. Realment, el
contingut bé podria haver estat substituït per qualsevol altre
remei per a unes vides precàries i exemptes de recursos, per exemple una
motxilla ben farcida de diners. Aquesta motxilla, aquest element que anirà
apareixent i desapareixent durant els capítols, és el detonant d'una
concatenació d'escenes de violència i és una excusa per posar en conflicte els
personatges d'aquesta novel·la negra, amb ritme de thriller. L’objecte cobejat
es presenta com la solució d’unes vides que a priori hom podria considerar
condicionades i avesades al fracàs per l’entorn i per la duresa de la seva
existència.
Un dels encerts de la novel·la és la veu
narrativa perquè —i sense voler descobrir-ne res— pertany a un dels protagonistes
que s’expressarà amb el mateix argot que la resta de personatges empren en els diàlegs que hi apareixen. Aquesta elecció no només agilitzarà la trama, plena
d’acció plasmada en diàlegs sarcàstics, sinó també la seva lectura, ja que no
trencarà l’estil, tot el contrari, submergirà el lector en la vida derrotada
dels veïns d’un barri, també derrotat. Tot flueix, ni que sigui per les clavegueres de la ciutat.
M’ha interessat la mirada de l’autor, no
exempta d’un cert determinisme, quant a la possibilitat d’un reeiximent de la
vida dels veïns d’un barri com La Verneda. És difícil parlar d’una novel·la
negra sense anticipar el final i com això no ho faig (ni ho faré mai), només en
puc dir que d’aquesta dissensió, en Marc Moreno se’n surt molt bé.
 |
| De la solapa del llibre: "Marc Moreno (Barcelona, 1977) és periodista, editor i escriptor de novel·la negra. Com a periodista ha escrit amb regularidat a diaris com La Vanguardia i el desaparegut Público, i a revistes com Lonely Planet Magazine o Psicologies, a més d'haver portat durant tres anys la revista Evasión i escriure guies Lonely Planet. Com a editor dirigeix l'editorial especializada en novel·la negra en català Llibres del Delicte. Com a escriptor ha publicat Cabdills (2011), Independència d'interessos (2013), El silenci dels pactes (2014) i Contra l'aparador (2015), a més de La reina de diamants (2014), escrita juntament amb Sebastià Bennasar, Lluís Llort i Salvador Macip. |
L’atmosfera a Temps de rates s’aconsegueix
sense gaires descripcions, més aviat amb una descàrrega sense pietat d’escenes esfereïdores.
Un altre dels reptes que planteja la novel·la és com produir tanta acció en
un escenari tan reduït com pot ser un bar greixós, un parell de pisos de blocs
atrotinats i un parc d’una plaça.
Temps de rates no és una novel·la amable, no
ho pretén ser. És una novel·la dura i violenta i és en aquest darrer
qualificatiu que hi trobem totes les manifestacions de les diferents
accepcions. El realisme de les escenes de violència masclista fa mal, n’hi ha
realment de crues que arriben a angoixar. Però a banda de la violència
explícita, n’he trobat una altra encara més interessant. És la violència
estructural de la societat, que s’hi vaneja, que deixa immòbils a qualsevol que
la pugui percebre, perquè “total, no hi tenim res a pelar”. Somnis truncats abans
de ser-ne pensats.
El contrapunt i l’esquerda per on ens permetrà
respirar Marc Moreno se’n diu "Mentens", personatge que recorda entranyablement als
ínclits Cruyff i Reixach de Contra l’aparador, però dut a l’extrem i al qual no
podrem deixar d’odiar, alhora, per bocamoll.
A Temps de rates, tots els apel·latius típics d’un thriller l’hi
escauen: girs inesperats a ritme vibrant amb un únic objectiu i que el seu
autor no es cansa de repetir a totes les entrevistes que li fan: “volia
descriure la realitat de la Barcelona que no surt a les guies turístiques de la
ciutat.”
