11/18/2018

En silencio, de Marin Ledun

Off Versatil
198 pàgines

Vaig conèixer l’autor al festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir i em vaig engrescar a llegir el llibre que hi presentava. No me n’he penedit.

En silencio és una novel·la que poua en la foscor humana i en una societat desenganyada. L’autor construeix una atmosfera sòrdida, amanerada de ferums i de paisatges miserables. I de desesperació. Els personatges són deutors d’un dolor, un dolor que és necessari oblidar per arribar a perdonar a qui ens ha fet mal. 

Émilie ha viscut els darrers anys de la seva vida immersa en una mentida i intenta fer el que ella havia après millor: treballar per divertir-se en el temps lliure. No és això el que s’espera de les persones etiquetades com a “normals”? Però l’atzar li tenia preparada una broma macabra en forma d’accident. 

Què passa quan creues la frontera i passes al costat fosc dels marginats? Què passa quan treballar es converteix en tota una proesa? Què passa quan una noia que se sent desitjada es mira al mirall i li manca una peça? L’obra explota la morbositat d’uns depredadors fins al límit. La venjança es converteix en bilis, en ganes de prémer el gatell i vomitar. 

Però l’autor va més enllà, amb una trama senzilla i gran ritme, construeix una obra que retrata i capgira els valors de la societat actual. Émilie ja no es reconeix, el dolor de l’amputació d’una cama a causa de l’accident l’hi recorda constantment. D’altra banda la ferida li ha obert una drecera a la dignitat.


“No soy mediocre. Tú tampoco, con tu minúscula vida de mierda y esas bonitas muñecas que desfilan por tu guarida y que nunca consigues guardar. No somos mediocres. Es la imagen que ellos nos transmiten de nosotros mismos, pero créeme, no es así. Somos pueblo, y el pueblo no es nunca mediocre. Lo que pasa es que sencillamente ya no se parece a como era antes. Cambia. Muta. Aguanta. Evoluciona, para mal o para bien. Como tú y yo.”


“Marin Ledun (Ardèche, Francia. 1975) Doctor en Ciències de la informació i la Comunicació. Autor de més d’una vintena de novel·les, que li han valgut nombrosos premis literaris. Entre elles, En douce (En silencio), Prix Transfugue a la milor novel·la negra francesa del 2016 i L’homme que a vu l’homme (Prix Amila-MEckert 2014, sélection 2016 Prix Polar SNCF). Destaquen de la seva obra: La Guerre des Vanités (Prix Mystère de la critique 2011) i Les visages écrasés (Trophé 813 de novel·la francesa 2011 i Primer Premi de novel·la negra 2012 del festival Internacional de cinema negre de Beaune), adaptada al cinema sota el títol Carole Matthieu (2016). (...)”


Ledun ja ens ho va advertir al festival: no és una novel·la de venjança, malgrat el que podríem arribar a pensar, és una novel·la de redempció. L'heu de llegir.

11/15/2018

Et diran que és l'atzar, de Núria Queraltó

149 pàgines

De la mà de l’editorial Pagès, en la col·lecció Lo Marraco Negre, l’escriptora Núria Queraltó enceta una nova aventura literària amb la seva primera novel·la i ho fa en clau de negre. Per tant, aquest blog  no podia deixar de fer-se’n ressò.

Núria Queraltó (Barcelona, 1964)
El 2013 es publica el seu primer llibre, de foto-haiku: Mirada d'haiku (Témenos Edicions). I el 2015 presenta un nou recull d'haikus: Amb remor de vent (Voliana Edicions, 2014), i Lletres blaves per l'autisme (Stonberg Editorial, 2017), amb un poema i un conte respectivament. 


Et diran que és l’atzar és una novel·la breu, una nouvelle que se li’n diu, que aborda el tema d'un segrest. No és cap avançament de la trama, de seguida un se n’adona sense haver llegit la sinopsi de la contracoberta. El llibre, de ritme giradís, està escrit amb una prosa que flueix. L’autora es qüestiona sobre la capacitat de decisió que tenim les persones i l’aparent autonomia per fer-ne ús. Però la vida o l’atzar, de vegades, et prepara sorpreses. 



“—No vull que em diguis el que creus que vull sentir. Vull que em responguis què en penses. És això el que valoraré, que siguis sincera.
S´ho rumia uns instants, i fa que no amb el cap. No, ella creu que una persona és digna pel que fa, són els seus actes el que la fa digna o indigna.”

La novel·la introdueix com a trama paral·lela, que anirà pautant els esdeveniments, l’argument d’un còmic manga. La regeneració i la puresa de l’espècie hi són presents, com acostuma a passar en la majoria d’aquestes històries d’animació japoneses. Amb pinzellades filosòfiques i simbologia pictòrica, Núria Queraltó ens convida a reflexionar sobre el poder real que atorguem als altres sobre nosaltres mateixos, per a mi el punt central de la novel·la. La pertorbació d’un fill de mare castrant i el domini absolut sobre la víctima en front de la submissió i el sentiment de culpa d’una filla. Qui guanyarà? És difícil respondre aquesta qüestió quan el mal ja està fet. Bona lectura.

11/09/2018

Un aire que mata, de Margaret Millar

Seleccions de La Cua de Palla
235 pàgines


Aquest títol és el número quaranta-sis de la ‘Seleccions de La Cua de Palla’ i el vint-i-dosè que llegeixo de la col·lecció.

Margaret Millar és una autora que sempre sorprèn, no només per la qualitat literària sinó també per la seva inquietud en escriure llibres molt diferents. A diferència del seu home, el també escriptor Ross McDonald, que escriuria una vintena de llibres més o menys fidels a un mateix patró, Millar es reinventava en cada nova publicació. 


Margaret Millar (1915-1994) És una de les grans escriptores de novel·la policíaca i de suspens. Va escriure més d'una trentena de títols, entre ells:
Amb la por al cos, Un estrany a la meva tomba, Pagarás con maldad, El maligno o La bestia se acerca, premiada amb l'Edgar a la millor novel·la negra de 1956.
 


En aquest cas ens trobem davant d’una novel·la amb un cert punt còmic. Els personatges són traçats des de la ironia i els diàlegs no tenen pèrdua. 

La novel·la comença amb una trama de situacions hilarants i acaba amb un final de gir inesperat. Si l’obra s'hagués publicat en l’actualitat, potser trobaríem la resolució massa rebregada tant en les novel·les criminals com en el cinema, però estem parlant d'una obra que va ser escrita l'any 1957. 




Ignoro si existeix una reedició més actual, si és així millor triar-la, perquè la traducció que fa Jordi Basses se’n dol pel pas del temps. No pasa el mateix amb la resta de títols que he llegit de la col·lecció, que tot i que es nota que van ser traduïts fa anys, se’n salven i amb nota alta. En canvi, aquesta és plena d’arcaismes que dificulta la lectura. Ja m’enteneu: àdhuc, nogensmenys, llurs, etc.

En qualsevol cas, recomano la lectura per l’ús del to irreverent que empra la Millar i per la trama que va més enllà de descobrir l’assassí. No calen morts a tort i a dret per escriure una novel·la negra. Segur que us farà passar una bona estona. 

11/08/2018

La casa secreta de la muerte, de Ruth Rendell


Debolsillo. Penguin Random House Grupo Editorial
286 pàgines


Segon llibre que llegeixo de l’autora. 
Si voleu llegir la ressenya que en vaig fer del primer, Carne Trémula, podeu clicar aquí.
N’he adquirit uns quants volums, els he trobat a diferents llibreries de vell i m’ha fet especial il·lusió comprovar com manté el mateix suspens que en l’anterior lectura. 

En aquesta ocasió, Rendell narra l’assassinat d’una dona i del seu amant. He gaudit molt de la construcció dels personatges, de la manera que té l’autora d’aprofundir, sobretot, en la psicologia dels protagonistes. S’ajudarà descrivint un veïnat indiscret i uns personatges secundaris àvids de tafanejar qualsevol conducta que ells considerin inapropiada.

Una atmosfera grisa envolta tot el text, on la culpa sura arreu. Hi ha també una certa crítica social vers al masclisme: si un home és infidel, està ben vist, si ho fa una dona, és una meuca. L’escriptora assenyala la doble moral que impera en la societat dels anys setanta. Tot i que el llibre va ser escrit gairebé fa quatre dècades, és esfereïdor comprovar com certes conviccions encara persisteixen. 

La novel·la té un ritme pausat —darrerament gaudeixo molt d’això, una mica saturada d’obres “trepidants”— i no serà fins força avançada la lectura quan s'hi afegirà la incògnita de l’autoria dels assassinats. 

La casa secreta de la muerte és una molt bona lectura de suspens inquietant, plena de descripcions i de detalls que ens faran gaudir, amb una trama ben trenada i un gir final narratiu magistral. 
Recomanada per a nostàlgics i incondicionals del suspens.

Ruth Rendell (1930- 2015) 
La seva producció destaca per la gran qualitat literària de les seves obres, que l'havien fet mereixedora de premis com la Daga de Plata de la Crime Writers Association el 1987, la Daga d'Or en quatre ocasions (1976, 1986, 1987 i 1991), la Daga de Diamants per les seves aportacions al gènere, el National Book Award el 1980, tres premis Edgar Allan Poe i el premi literari del Sunday Times any 1990. Amb el pseudònim de Barbara Vine escriu novel·les de gran crítica social.

En total ha escrit més de 75 novel·les. Aquests són els títols més rellevants de la seva obra, dels quals se n’han traduït molt pocs al català. *

El club de Hexam Place
Trece escalones
El minotauro
El agua está espléndida
Resaca
Perdidos en la noche
Simisola
Carretera de odios
El azar de la tragedia
El hijo perdido
La casa secreta de la muerte
Los hilos del azar
Obsesión
El pájaro del cocodrilo
El juego de los astutos
En la oscuridad del bosque
La planta carnívora y otros relatos
Dedicatoria mortal
La estampa del diabló
La senda de la maldad y otros relatos
Morir de pie
El precio de la vanidad
Lobo para matadero
Falsa identidad
Uno horizontal, dos vertical
El rostro de la traición
La crueldad de los cuervos
Un cuento chino
Un simple fallo
Una vida durmiente
La muñeca asesina
El árbol de la malaria y otros relatos
El rostro velado
Hablar con desconocidos
Algunos mienten, otros mueren
Después del asesinato
El señor del páramo
Un cadáver para la boda
El daño está hecho
Revisión de un crimen
Deseo criminal
Las llaves de la calle
El talón de Aquiles
El árbol de manos
La ceremonia
Bodas de azufre
Linajes de sangre
El diario de Asta
Su nueva amiga 
La alfombra del Rey Salomón
Un beso para mi asesino
El lago de las tinieblas
Amores que matan
Un adiós para siempre
Piedras como corazones 
Eterna despedida
Camino del matadero
 El demonio pintado
Inocencia singular
Carne trémula 
Un arrendamiento de muerte
Un juicio de piedra
La mujer de piedra
Clínica anestesiológica
Un demonio para mí
Basta ya de muertos


_________________________________________
*Títols extrets de: http://www.lecturalia.com/autor/4092/ruth-rendell

10/23/2018

Caliu sota les cendres, de Dora Muñoz

Llibres del Delicte
254 pàgines

Després de Massa mares per a un fill (podeu llegir-ne la ressenya aquí), Dora Muñoz torna amb una segona novel·la negra de tall clàssic que poua dins la immundícia dels crims perpetrats als primers anys del franquisme. 



*De l'epíleg: (...) n'Aurora Picornell,
activista republicana executada el gener del 37 al cementiri de Porreres.
Com ella, a Mallorca més de 2100 persones van ser ejecutados durant la guerra civil."


Caliu sota les cendres és una història escrita en present que rememora el passat com una penitència que arrosseguen els penats però, també, els botxins. Quan el mal escampa durant tants anys impunement, la necessitat d’una justícia, ni que sigui simbòlica, s’apodera dels personatges d’aquesta trama. I no seran ni un, ni dos, ni tres. A l'obra trobareu un bon elenc de personatges, alguns evocats i d’altres secundaris, tots ells amb bons motius per matar. He de dir que alguns noms m’han fet somriure; si la llegiu, ja sabreu per què. 

La trama comença amb l'assassinat d'un empresari jubilat i la sotsinspectora Camil·la Vázquez, juntament amb els oficials Pep i Pere, seran els encarregats d’esbrinar qui i per què el va matar. M’ha semblat una novel·la de presentació de la investigadora (a diferència de la seva anterior novel·la que n’era una de casual, en aquest cas és policia) i del seu entorn: marit i filles. I potser una possibilitat de seguir gaudint dels casos de Camil·la Vázquez. 

Una de les veus que més he gaudit ha estat la de na Vica, la seva reminiscència fa mal, toca os. La recerca d’una justícia reparadora, moral, es converteix alhora en un altre personatge més de la novel·la que surarà a la deriva, arreu dels capítols. 

“Ens duen presos sols per
haver volgut sempre el millor per a tothom, per haver defensat la cultura i la llibertat. (...)”

No serà l’única crítica social que hi trobarem, de la mà de l’escriptora farem un recorregut per la Mallorca no turística, pels baixos fons i posarem veu a les kellys i la lluita contra l’explotació laboral.


*De la solapa: Dora Muñoz (Palma, 1954). Treballà com a psicopedagoga fins a la seva jubilació. Sempre li agradà escriure, de petita contes i d'adolescent poemes, però ho va deixar de fer atrapada en la seva vida professional i familiar fins que ja tard va reprendre aquell antic interès que l'ha duita a escriure relats curts, algunes publicats al recull Puro Cuento (ed. La Baragaña) i Un malson (I premi cruce de caminos Negrecriminal), i també al seu blog Varietat d'incerteses. Com que sempre li ha agradat llegir novel·la negra al final es decidí a escriure'n també i abans d'aquesta publicà Lluna negra (amb Pere Morey i J.M Vidal Illanes) i Massa mares per a un fill, la seva primera novel·la en solitari publicada també per Llibres del Delicte.


Tot el llibre està amarat de la tonada mallorquina de l’escriptora que tant m’agrada, de referències culinàries, musicals i pictòriques. Una novel·la molt ben tancada, amb doble final que satisfarà tothom. 

Si el voleu comprar, aquest dissabte l'autora el presentarà al festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir.


Aquí us deixo la web del festival amb el programa inclòs.




10/15/2018

Carthage, de Joyce Carol Oates

530 pàgines

Llegir l’Oates és saber que en gaudiràs, que t’inquietaràs, però també que n’aprendràs. Ens trobem davant d’una novel·la que inclou bona part de l’univers literari de l’autora. A mesura que l’anava llegint podia identificar una certa intertextualitat pròpia, en concret d’un relat, "Strip Poker", del recull Dame tu corazón. La figura de l’adolescent (o d’una adolescència tardana) irromp en la vida d’una família que reuneix les bases de l’idealisme nord-americà. Dues germanes i una rivalitat. L’harmonia d’una comunitat es trenca i ho fa de la manera més abrupta que ho pot fer: amb violència. 
Els dits del veïnat inquisitiu apuntaran el rostre d’un excombatent de l’Iraq, un patriota que es va allistar per defensar “l’ultratge” al seu país, després de l’11 S. 





Oates perfilarà una crítica social, de vegades subtil, d’altres explícita i abordarà temes com les presons, la pena de mort i la guerra. Però on de veritat el text poua és en la condició humana: en la frustració, en la manipulació, el sabotatge, l’autodestrucció i el perdó. Podrem posar-nos en la pell de cada un dels personatges, magistralment dibuixats. 




El llibre se m’ha fet a estones llarg. L’inici giravoltava i no acabava d’avançar, per això crec que les 530 pàgines no estan justificades. Malgrat això em reconfortava saber-me dins del particular món de l’autora, fosc i tètric, que llibre rere llibre ha anat construint. És la mestria de l’Oates, és el seu savoir faire. Personalment crec que cada llibre ha de tenir l’extensió que ell demana i en aquest he notat un forçat farciment de temes paral·lels que queden poc connexos en la història i que ben bé podrien conformar-ne el central d’un llibre nou. 

Tanmateix, l’he gaudit. Tot el que he llegit de l’Oates em reconcilia amb mi mateixa o amb un mal dia o amb un llibre que recentment he abandonat. Ja ho té la literatura, això. 


10/11/2018

Rey de picas. Una novela de suspense, de Joyce Carol Oates

Traducció Jose Luís López
229 pàgines

Joyce Carol Oates és una de les autores que admiro. Crec que de tots els llibres que he llegit d'ella, aquest és l’únic menys compromès socialment, però també hi ha força crítica social. Perquè és tracta d’un homenatge, d’un divertimento on l’autora conjuga antics clixés atmosfèrics i picades d’ull a trames icòniques per configurar tot un joc metaliterari. No debades, el subtítol: una novel·la de suspens, no deixa de constatar aquests trets que de seguida hi descobrirem. 


Un escriptor de novel·la comercial, Andrew J. Rush, es veu assetjat per una dona (clarament s'entreveu una intertextualitat de la trama de Misery). Rush és famós, ha venut milions d’exemplars i s’ha enriquit amb el beneplàcit de la crítica. Ho té tot de cara, però amaga un costat fosc de la seva personalitat. Sent una veu, pateix una mena d’esquizofrènia. Fart de la vida acomodada i dels elogis, canalitza aquests pensaments pertorbats i reprimits en el dia a dia escrivint novel·les masclistes, violentes i inadequades per a una comunitat hipòcrita on imperen les aparences. Un Vernon Sullivan en mans d'un Boris Vian desfermat.

La trama comença quan la dona que l’assetja (aquesta vegada no serà una infermera, sinó una escriptora molt enginyosa però d’estil mediocre que no ha aconseguit ser editada) el denuncia per plagi. 

D’una manera molt hàbil, disfressant la novel·la gairebé de paròdia, Oates fa una bona repassada al món editorial, on les dones es manifesten amb més talent que els homes, fins i tot més creatives, però subjugades al sexe que les domina socialment. El toc divertit el trobarem amb el protagonista obsessionat  (també) amb l’ínclit Stephen King. És, alhora, un homenatge als autors clàssics com Shakespeare, Milton, Thackeray, Dickens i Sir Walter Scott o a obres pròpiament de gènere com FrankensteinEl darrer homeDràcula Una altra volta de rosca, entre altres. 

Ideal per llegir-lo una nit de tempesta amb manteta i una copa de vi negre.



Fotografia@Marion Ettinger
De la solapa: “Joyce Carol Oates va néixer a Lockport, Nova York, l’any 1938. Autora de més de 50 novel·les, més de 400 relats breus, més d’una dotzena de llibres de no ficció, vuit de poesia i obres de teatre en quatre dècades. És una de les grans figures de la literatura contemporània nord-americana. Ha estat guardonada amb nombrosos premis, com el National Book Award, el PEN/Malamud Award i el Prix Fémina Éstranger. L’any 2011 va rebre de mans del president Obama la National Humanities Medal (...) i l’any 2012 el Premi Stone de la Oregon State University per la seva carrera literària.”

10/08/2018

Secundaris, de Núria Cadenes

144 pàgines

El títol forma part de l’aventura literària, “Matar el monstre”, de l’editorial Comanegra. Amb motiu del bicentenari de l’obra descomunal Frankenstein or The Modern Prometheus, de Mary Shelley, l’editorial ha convidat set autors perquè retratin una Barcelona concreta. A cadascú li corresponia escriure sobre un any i tots abasteixen dos segles, des de l’any 1818 fins al 2018, amb plena llibertat per fer-ho. Només s’ha puntualitzat el condicionant d’incloure un personatge transversal a tots els volums i la possibilitat de fer referència al monstre, aquell que es delia per ser acceptat i el qual tothom rebutjava. Quina condició més humana, no trobeu? 

És estrany que no hagi ressenyat mai la Núria Cadenes, ja que fa temps que l’admiro com a escriptora, fa temps que em fa feliç llegir-la i fa temps que la vaig recomanant pel món. Amb Tota la veritat  (VII Premi Crims de Tinta) em va deixar amb ganes de més, de molt més, i és exactament el que m’ha passat amb Secundaris.




Ambientada l’any 1992, l’any de les Olimpiades, Núria Cadenes retrata una Barcelona perifèrica, la del Turó de la Peira. Una Barcelona diferent de la dels voluntaris olímpics. Qui vol ser voluntari de cap esforç quan la seva vida ja és una cursa olímpica: pujar la muntanya per viure-hi, sortejar els ferros que apuntalen els habitatges corcats d’aluminosi o saltar els esvorancs d’una Barcelona sargida? 
L’autora arrenca imatges d’un dia qualsevol, narra a pessics escenes d’un barri enfosquit en el no-res, que mira des de l’altura l’esdeveniment mundial. I és que a Secundaris, aquest barri serà un altre personatge més.

Dies en què el món ens mira, es deia (jo ho recordo prou). I dies en què s’amagarà la brutícia sota una catifa i es pintaran de blanc les parets sobre les ditades d’una mà tremolosa perquè encara no s’ha pogut xutar. La mirada de Cadenes se centra en la quotidianitat dels que no són protagonistes, dels que no són cap abanderat fent la volta a l’estadi ni representen cap país: dels secundaris, dels perdedors d’una cursa arreglada d’abans

Amb un to de vegades rabiós i amb el seu estil característic —viu fins a l’insult—, l'autora assenyala la realitat incòmoda com ara les injustícies dins la presó, que són més injustes, que són més presó. La novel·la negra és això, és il·luminar la foscor i parlar de morts soterrats entre la runa. 

Me n’ha faltat més, com sempre, no pot ser que només gaudeixi un dia de la Cadenes. Se m’ha fet tastet, estimada Núria Cadenes, i vull atipar-me de tu. 

 
Fotografia @El Periódico

Els autors que formen part de la col·lecció “Matar el monstre” són Ada Castells, Mar Bosch, Julià de Jòdar, Miquel de Palol, Susanna Rafart, Núria Cadenes i Jordi Coca. Malgrat que tots els títols comparteixen un mateix personatge, que canviarà de nom però no d’aparença, se’n poder llegir i gaudir per separat. El gaudi afegit vindrà un cop llegides les set novel·les, quan s’esbrinarà el joc que amaga l’enigmàtic personatge.

10/02/2018

Carne trémula, de Ruth Rendell




342 pàgines

M’agrada recuperar autors clàssics. I darrerament m’he proposat fer-ho amb autores. Ruth Rendell n’és una i, una vegada més, constatem que és una escriptora massa oblidada malgrat la seva gran qualitat literària; potser perquè és una dona.

Fa pocs dies en una entrevista em van preguntar per què ara hi havia tantes dones que escrivien novel·la negra. La meva resposta va ser que de sempre havien existit dones que escrivien aquest gènere; altra cosa és que no en transcendís. L’exemple més rotund —entre d’altres també flagrants— és el cas de Margaret Millar, qui va superar en creativitat i qualitat el seu home, el famós escriptor Ross Mcdonald (pseudònim de Kenneth Millar). A ell si se li considera un referent de la novel·la negra americana. Res no ha canviat, només s’ha de veure les escriptores que són convidades als festivals, les escriptores que són traduïdes o que són incloses en les antologies. Parlo en general, és clar. Precisament per això fa mal. 

Ja em perdonareu, però llegir la Ruth Rendell i no reparar en la injustícia del mèrit no reconegut suficientment em sembla continuar abaixant el cap.


*De la solapa del llibre (any d'edició 1989): "Des de la seva primera novel·la, From Noon with Death, publicada fa vint-i-cinc anys, Ruth Rendell ha obtingut els premis més importants destinats a destacar  la millor mostra de la novel·la policial: Daga d'Or, Daga d'Argent de la Crime Writer's Association. Premi Edgar i Premi dels Arts Council. La seva obra és considerada, cada vegada amb més freqüència, com una incursió extraordinàriament personal en la literatura del crim. (...) Un dels noms imprescindibles en la moderna ficció britànica."


Carne Trémula és un llibre impactant. Comença amb una gran tensió que es mantindrà en tot el llibre. 19 capítols amb tres elements de conflictes ben conjugats: una fòbia, un trauma infantil i una obsessió. El tema central aparentment és el de les violacions sexuals, però l’autora va més enllà i arriba a qüestionar tant les funcions de les presons com la reinserció dels violadors. Des del pensament del delinqüent, estudia la condició humana, els èxits i les frustracions, d’una manera profunda i alhora asèptica. La veu narrativa no es veurà afectada per cap judici de valor. No cal dir que el recomano molt i molt.





Una obra mestra que va inspirar a Pedro Almodóvar per a dur-la al cinema. Però, sabíeu que fins a vuit pel·lícules més, d’altres llibres de la Rendell, van ser adaptades al cinema? Aquí us deixo la relació per si és del vostre interès i voleu recuperar algunes d’elles.


1)        Diary of the dead(1976), de Arvin Brown, adaptació de Un horitzontal, dos vertical.
2)        A judgment of stone(1986), de Ousama Rawi, basada en el llibre La dona de pedra.
3)        Tree of hands(1989), de Giles Foster. Adaptació d’El fill perdut.
4)        La cérémonie(1995), de Claude Chabrol, és una altra adaptació, en aquest cas francesa, de La dona de pedra.
5)        Carne Trémula(1997), de Pedro Almodóvar. Inspirada en l’obra homònima de la qual parlem.
6)        Betty Fisher et autres histoires(2001), de Claude Miller, una altra adaptació de la novel·la El fill perdut.
7)        La demoiselle d’honneur(2004), de Claude Chabrol, adaptació del llibre Amors que maten.

8)        Valentin, Valentin(2014), de Pascal Thomas. Adaptació de Tigerly’s Orchild.

10/01/2018

Jazz Gang, de H.Paul Jeffers


Seleccions La Cua de Palla. Edicions 62
Traducció d’Oriol Carbonell i Curell
188 pàgines

Un clàssic de la novel·la negra ambientada l’any 1935 a Nova York. Justament quan la Prohibició, la coneguda “llei seca” és abolida. Els mafiosos s’han enriquit amb el contraban i els gàngsters cerquen nous negocis, com ara el robatori d’uns diamants. 



L’autor utilitza la investigació d’un assassinat a l’Ònyx Club, un local de jazz del carrer cinquanta-dos. El llibre és un deliciós treball de descripció tant dels locals com dels músics d’aquella època, del bressol de les jams-sessions. El jazz ha deixat de ser la música dels negres, ja “ha conquerit l’ànima dels blancs”.

L’investigador privat i “ex-bòfia” Harry McNeil és contractat per la dona del difunt. El que d’inici semblava un cas de venjança anirà complicant-se fins a esdevenir un retrat de l’època, on mafiosos i simpatitzants del moviment nazi persegueixen el mateix objectiu: obtenir riqueses per procurar-se el poder que necessiten per a finançar els respectius interessos.

Així, a la figura de l’investigador privat se li afegeix la de la femme fatale i  uns quants secundaris, alguns jueus, d’altres homosexuals (en la traducció original “donetes”). Tots els prejudicis es veuran qüestionats per la persona de McNeil que en pròpia veu ens anirà relatant tant la investigació com els seus pensaments. 


Novel·la farcida de violència, intriga i una ironia fina, fina amb què criticarà la societat americana dels anys quaranta. 


*De la contracoberta del llibre:
"H. Paul Jeffers només tenia uns quants mesos quan van tenir lloc els fets de Jazz Gang, que es desenvolupen al cabaret famós de l’Onyx, i el fabulós Carrer del Jazz només era un record quan va anar a viure a Nova York on començà a escriure llibres i a treballar a la televisió i a la ràdio, en un edifici a l’altre costat del carrer on l’Onyx va tenir èxit durant els anys trenta i quaranta. Ha escrit The Adventures of the Stalwart Companions, una novel·la de Sherlock Holmes situada a Nova York  l’any 1880;Wanted by the FBISee Parris and DieSex in the Executive Suitei diverses històries per a joves i assaigs sobre història americana. També ha estat professor de periodisme a diverses escoles universitàries i universitat, professor Fullbright a Tailàndia, productor de discs i autor dramàtic."