9/17/2018

Cuentas pendientes, de Susana Hernández

256 pàgines

Publiquem una altra ressenya de les lectures del passat mes d'agost. Cuentas pendientes és el tercer títol de la sèrie que signa Susana Hernández; els altres dos que protagonitza també la sotsinspectora Rebeca Santana són: Curvas peligrosas i Contra las cuerdas. No n'havia llegit cap, tanmateix això no ha interferit a l'hora de copsar els esdeveniments tant passats com actuals que l'autora aborda.


Susana Hernández ha publicat, entre altres novel·les: La puta que leía a Jack Kerouac (Lesrain, 2007/ LcLibros, 2012), Curvas peligrosas (Odissea, 2010 / LcLibros 2017), Contra las cuerdas (Alrevés, 2012) i Cuentas pendientes (Alrevés, 2015). La seva obra ha estat premiada amb dos premis del festival Cubelles Noir, en castellà i en català, i ha estat finalista d’altres com el Novelpol i els dels festivals de novel·la negra Tenerife Noir, València Negra i Salamanca Negra. Amb Males decisions, (Alrevés, 2017), s’estrena en la novel·la negra en català. També ha participat en diverses antologies criminals com, entre altres:  Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), Fundido en negro (Alrevés, 2014), Diez negritos, nuevas voces del género negro en español (Alrevés, 2015).


"Què podeu fer un dia, a l’estiu, amb onada de calor inclosa? Llegir-vos d’una atacada aquest llibre. Així ho he fet jo. L’havia comprat feia mesos però no trobava el moment adequat, potser perquè fugia de sèries policials ja que enguany n’havia llegit força. Però com m’agrada molt com escriu l’autora, m’hi vaig decidir (podeu llegir aquí la ressenya que vaig fer del seu darrer llibre, Males decisions). La sorpresa va ser que no vaig poder deixar Cuentas pendientes fins al final, com ja m'havia passat amb l'anterior. 



El text, d’estil depurat i àgil —gens impostat i alhora molt treballat— ens presenta un cas d’explotació sexual infantil. Aquesta trama, com a eix conductor de la investigació inicial de la parella policial Vázquez-Santana, s’anirà entreteixint entre altres subtrames. Algunes d’elles arrossegades d’un parell de casos anteriors que ens ajudaran a entendre els personatges, el seu passat i fins i tot, m’aventuro a dir, que el seu futur. Tant de bo.

El personatge de la sotsinspectora Santana és entranyable, d’una personalitat captivadora. Amb la jupa de cuiro, la Harley-Davidson i lleial de mena, Santana no dubtarà a infringir certes normes i plantejar-nos algun dilema moral. Ella, però, ho té clar quan es tracta de defendre Malena, la seva estimada advocada convertida ara en fiscal.
No dic res més perquè val la pena gaudir de les intrigues, de la manera com estan narrades, del ritme frenètic i dels diàlegs vibrants. Us el recomano molt."

9/14/2018

Memoria de crímenes, de Ray Bradbury


Editorial Edhasa
294 pàgines

Seguim amb les ressenyes dels llibres que vaig llegir durant les vacances d'estiu. 
Avui us parlaré d'una recopilació de contes policíacs de l’escriptor Ray Bradbury, escrits als anys 40 per a diferents publicacions —Dime Detective, Dime Mistery Magazine, Detective Tales i la coneguda Black MaskVan—,  i editats als anys 80 amb el títol Memoria de crímenes



En destaca la introducció on un honest i generós Bradbury reconeix que anava a la saga dels emergents Hammet, Chandler i Cain i que, potser, alguns d’aquests contes no són els millors textos que havia escrit. A banda, hi trobareu uns quants consells curiosos per als amants de l’escriptura i els noms de Leigh Brackett i Ross Mcdonald als quals agraeix tot el que sabia sobre el gènere.


Leigh Brackett va ser una escriptora de ciència-ficció i guionista. Dels seus treballs en guions, en destaquen les pel·lícules: El somni etern (1946), Riu Bravo (1959), El llarg adéu (1973) i l’ínclita L’imperi contraataca.




Gairebé tothom coneix Ross Mcdonald, pseudònim de Kenneth Millar, com un dels grans clàssics del gènere negre, l’hereu d’Hammet i de Chandler i el creador del detectiu Lew Archer. Jo el vaig conèixer, però, mitjançant la dona, Margaret Millar, també escriptora de gènere




El relat El pequeño asesino amb què obre l’antologia m’ha semblat sublim, un dels millors relats psicològics que he llegit des de fa temps. La resta giraran més al voltant de la identitat de l’assassí o de com ensortir-se d’uns assassins potencials sense prendre cap mal. Aquests darrers són els que protagonitza el detectiu Douser Mulligan, antic policia molt traumatitzat per la mort d’un germà, també policia, a mans d’un criminal. Des d’aleshores, es dedica a la cacera de criminals, els burxarà, els provocarà fins que acabarà amb ells. Precisament són els relats que he trobat més fluixos, tot i que m’ha divertit les picades d’ull a Sam Spade, descrivint un detectiu amant d'intentar caragolar cigarros, però a diferència del detectiu creat per Hammet, no ho aconsegueix. En canvi, n’hi ha d’altres d’estil exquisit com l’intitulat Ayer vivía.

Ray Bradbury, premiat i reconegut arreu per Fahrenheith 451 o
 Les cròniques marcianes fou escriptor, guionista i dramaturg. 
També conreava relats curts, assaigs i poesia.

Una gran troballa a les prestatgeries de llibreries de vell que m’ha entretingut aquest estiu.

9/07/2018

Tants interlocutors a Bassera, de Manuel de Pedrolo

290 pàgines

Prologat per la comissària de l’Any Pedrolo, l'escriptora  Anna Maria Villalonga, ens arriba aquesta reedició de Tants interlocutors a Bassera, una més dels cent vint títols que va signar l’autor. I és un goig comprovar com les editorials, diferents entitats i, en definitiva, els lectors gaudirem de les gairebé trenta reedicions que, de moment, se’n tenen previstes publicar tal com ens informa Villalonga.



La novel·la que publica l’editorial Llibres del Delicte, coincidint amb el seu cinquè aniversari, és un homenatge a l’autor alhora que tota una sorpresa. Pedrolo ens segueix captivant amb cada llibre, però potser amb aquest encara més perquè es tracta d’un text molt peculiar, amb força diàlegs que ben bé podrien configurar alguna escena d’una obra de teatre.

Joan Porta arriba a Bassera per esbrinar una incògnita que pul·lula per la seva ment des que va trobar un retall del diari de la seva mare. Pedrolo utilitza la intriga per resoldre, a banda d’un assassinat i un possible rapte, un neguit existencial del protagonista. Un viatge al passat, una recerca de la identitat, on anirà descrivint les vides dels “interlocutors” a través dels quals intentarà conèixer la veritat d’uns fets que van quedar soterrats amb el pas dels anys. 

“(...) hi ha dues persones que no posseeixen un sentit d’identitat massa profund. Són d’una manera, i se’n senten d’una altra. No han pogut reconciliar-se amb elles mateixes.”


La lectura, força àgil a causa dels diàlegs, del magnífic ús verbal i d’emprar la primera persona en temps present, anirà aprofundint en la personalitat dels veïns d’aquest poble. I en especial, en la d’una jove que farà de rèplica a l’investigador casual i amb qui mantindrà profundes converses sobre la insatisfacció personal, el dolor, l’autodestrucció i el sentiment de culpa. 

“—Sempre he viscut esperant. Però es diria que només l’espera m’ha fet il·lusió, que només l’espera tenia sentit.”

Una interessant lectura, més enllà del gènere negre —n’utilitza certes pautes per mantenir la tensió narrativa—, que ens permetrà acostar-nos als convencionalismes, als secrets i a les vergonyes de la societat de l’època.

 
Fotografia: @Gustau Nacarino
*De la solapa del llibre: “Manuel de Pedrolo (1918-1990) poeta, dramaturg, contista, novel·lista, articulista i traductor és un dels escriptors més prolífics i fecunds de la història de la literatura catalana. Autor de més de 120 obres, va conrear tots els gèneres: teatre poesia (inclosa la poesia visual), narrativa breu, novel·la (amb més de 70 títols), diaris i articles en premsa. Entre 1963 i 1970, va dirigir la col·lecció de novel·la policíaca La Cua de Palla. Va escriure Tants interlocutors a Bassera el 1960 però, per diferents motius, no es va publicar fins al 1992, de manera pòstuma.”

9/04/2018

La innocent, d'Isabel-Clara Simó

152 pàgines


Vaig llegir aquest llibre a l'estiu, just quan començava aquella calor xafogosa, després de les pluges primaverals que hem tingut. I va ser com aire fresc. Com em vaig divertir! Perquè si la història podria ser més o menys enginyosa, l'estil de l'autora és un goig. La novel·la està escrita en primera persona. Ens parlarà directament la veu de Miquel, un funcionari de Benestar Social, amargat de la vida i resignat a estampar segells i florir-se en la mediocritat. És aquest desànim, aquest anar fent de pura esma, el que el fa llançar-se a cercar emocions fortes. 




Així, accepta investigar un crim del qual li parla una usuària d'on treballa, l'Elisa Solbes, "la paieta d'ulls violeta" que li fa ballar el cap. Dit i fet. Com no té res a perdre que l'importi massa, s'hi involucra amb totes les conseqüències. Amonestat pel seu comportament a la feina, aprofita la situació per a fer d'un investigador, més que casual, de pa sucat amb oli.
L'estil i el lèxic emprat per Isabel-Clara Simó resta a mercè del to que ha triat per escriure aquest text: desvergonyit, ple d'ironia i d'humor negre. Alhora, però, darrere d'aquesta pàtina que algú podria catalogar de frívola, hi ha el retrat dels baixos fons, la condescendència i la corrupció dins el cos policial i la Justícia.


Fotografia @ILC     Isabel-Clara Simó i Monllor

7a Degana de la Institució de les Lletres Catalanes va néixer l’any 1943 a l’Alcoi. És escriptora, periodista i política valenciana. És considerada una de les autores modernes més importants de la literatura catalana amb un vessant força versàtil. Ha conreat narrativa, teatre i periodisme. Ha estat guardonada en múltiples ocasions. Entre altres distincions, el 1993 va rebre el Premi Sant Jordi de novel·la per La salvatge; el 1999 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària, i el 2001 li van atorgar el Premi Andròmina de narrativa per Hum... Rita!: l'home que ensumava dones i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en assaig per En legítima defensa. També ha estat distingida amb el XIX Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira per El meu germà Pol. 

Ens posarem en la pell del protagonista que a estones ens farà riure i d'altres ens irritarà amb els comentaris adoctrinats de l'escola masclista que la nostra societat androcentrista encara apuntala. El mascle que ve a salvar el món —alhora que el destrueix— de la desvalguda dona "innocent". També, en aquestes pàgines, trobem aquest tipus de crítica social que tant hi manca. 

Una breu, però bona i divertida lectura per començar-la i acabar-la, per exemple, en una escapada de cap de setmana.

6/25/2018

Joc d'identitats, de Jordi Tiñena

241 pàgines
Avui us porto el darrer llibre que va escriure Jordi Tiñena. Encara afectats per la notícia de la seva mort, llegim aquesta novel·la com si fos un llegat. Serà qüestió també d'anar descobrint les altres dotze novel·les, entre altres treballs acadèmics, de les quals només he llegit una. I és que Tiñena captiva per la manera com escrivia. El seu estil és curós i alhora fluid. El lector pot copsar el seu domini absolut en totes les pàgines de l'obra, tant en l'estructura com en la trama. 
Encara recordo quan vam compartir una taula rodona al festival de novel·la negra Vilassar de Noir i explicava, entre les rialles de tothom, assistents i companys de taula, com organitzava les novel·les amb notes. Recordo els seus ulls blaus i aquella pell fina del rostre, gairebé trencadissa. És un record que me l'enduré per sempre amb mi.




Joc d'identitats és un repte, és una proposta de joc que l'autor ens ofereix. Nosaltres triarem entrar-hi o no perquè del que es tracta és d'això, de triar voler jugar a una lectura activa i atenta. Veureu, una de les màximes que t'ensenyen en qualsevol curs d'escriptura creativa és a evitar escriure textos encriptats on el lector està més pendent de saber qui és el narrador que del que realment vol narrar la història. És un recurs, a més de rebregat, que mareja el lector i que més que aportar intriga (que m'imagino que és l'objectiu de l'escriptor en utilitzar-lo) el fa desistir de la lectura. Doncs, bé, jo crec que és aquí on rau la mestria de Tiñena en gestar aquest llibre, que malgrat que el títol ja és tota una declaració d'intencions, ens proposa jugar a descobrir les veritables identitats dels personatges (alguns parlaran en primera persona), i que com us podeu imaginar no són les que d'un inici aparenten.

No serà gens complicat, l'autor dosifica al lector unes pistes en forma d'atributs amb què reconeixerem perfectament qui ens està parlant: un coix, un asmàtic, un calb... De sobte, el sotsinspector Vidal es veu implicat en la resolució d'una mort i l'enigma que encercla una fotografia que li fan arribar i en la qual poden relacionar-se tots ells. I si només amb una investigació no arribéssim a port?
Tiñena va idear un joc amb el lector, en el qual li avança informació del passat d'alguns d'aquests personatges. Per fer-ho es valdrà d'una estructura paral·lela, un joc metaliterari que anirà marcant el destí de l'assassí. Però qui controla aquest relat que sentencia certes morts, algunes abans de ser descobertes?

Joc d'identitats, és el segon cas, ben original, del sotsinspector Vidal i el caporal Veneciana, parella investigadora que l'autor ja ens va presentar a La mort sense ningú (Llibres del Delicte, 2016). Si voleu llegir-ne la ressenya, cliqueu aquí. Totes dues novel·les són ideals per a l'estiu, ja que la mar i els iols hi són presents, aficions que també compartia l'autor. Novel·la negra refrescant i d'una qualitat indiscutible de la mà de Jordi Tiñena. El trobarem a faltar molt.

En clau de negre se'n va de vacances. Aquesta és la darrera lectura que compartim amb vosaltres abans de setembre. Podeu remenar les ressenyes que hem anat penjant enguany i triar la novel·la que més us agradi perquè us acompanyi allà on decidiu passar aquest estiu: a casa descansant dels turistes o, tant és, fent de turistes!: a la platja o a la muntanya o viatjant per ciutats cosmopolites, omplint les terrasses amb un bon llibre a les mans. Segur que la seva companyia millorarà els plans arreu on decidiu anar. Així que amb aquesta bona lectura que us hem portat avui, des d'En clau de negre ens acomiadem, desitjant-vos un bon estiu ple de salut, llibres i relaxació! Tornarem al setembre.
Bones vacances!


6/04/2018

Anatomia d'un assassinat, de Robert Traver

Círculo de lectores
494 pàgines

Avui dilluns us porto un llibre amb l'adaptació cinematogràfica inclosa. Es tracta del famós títol Anatomia d’un assassinat. El vaig comprar en una llibreria de vell i vaig pensar que, a causa de l’extensió, em faria passar uns quants dies entretinguts. Doncs, bé, m’ho he passat de primera. De tant en tant m’agrada desconnectar d’aquella mirada lectora d’autor, analítica, implacable, per relaxar-me i gaudir d’una bona estona.



Anatomia d’un assassinat desenvolupa fil per randa el judici d’un home acusat d’assassinat. Nombrosos testimonis han vist com el tinent Manion mata a trets el presumpte assetjador de la seva dona. L’acció es desenvolupa en el territori de Michigan i els protagonistes són, a banda de l’acusat i el seu entorn, el jutge, el fiscal, l’ajudant del fiscal, el jurat i com a protagonista l’advocat de la defensa el senyor Biegler, antic fiscal també.

Sens dubte, el fet que John Donaldson Voelker —el nom real del pseudònim Robert Traver— actués de fiscal durant quinze anys i després tornés al despatx en què exercia com a simple advocat, va inspirar l’autor per a escriure aquesta obra, considerada com una de les pioneres sobre procediments judicials nord-americans.



El llibre aborda conflictes morals en el desenvolupament de l’exercici de l’advocacia, a banda d’ètics, i es mostra, detalladament, tot el protocol judicial.

“No es el hecho de matar a un hombre lo que convierte a otro en asesino; 
es la circunstancia, momento y estado de ánimo que le impulsaron a ello...”

Assassinat o homicidi?

La novel·la està dividida en dues parts, de vint-i-set i trenta capítols respectivament, que coincideixen amb una introducció abans del procés i amb la narració primmirada del posterior judici.

Les seves pàgines estan amarades d’una ironia subtil i d’uns àgils i brillants diàlegs. Personalment he gaudit, sobretot, del tractament psicològic al qual sotmet l’escriptor els personatges. Tot un art de seducció no només dirigit al jurat sinó al lector, que inevitablement, li semblarà escoltar la veu d’un James Stwart esplèndid. Un personatge que si no existís, l’escriurien perquè ell l’interpretés. 



Sense avançar-ne res, la tensió narrativa de la novel·la rau més a esbrinar com acabarà tot plegat que realment a saber si l’acusat es mereix el veredicte de culpable o innocent. En les seves pàgines es destil·la una justícia poètica envers una altra no tan perfecta, que ens deixarà prou satisfets.


Aquí us deixo l’enllaç per a qui vulgui passar una bona tarda de diumenge revisant aquest clàssic del cinema negre nord-americà.


5/24/2018

Assassins del Camp, de DIVERSOS AUTORS



Coordinació i Pròleg de Margarida Aritzeta
272 pàgines



Ja tenim aquí la nova antologia de l'editorial Llibres del Delicte que va recorrent el país, convidant els escriptors amb algun vincle al territori —hi són nascuts o hi viuen o hi havien viscut— a assassinar, alguns sense pietat. La iniciativa va ser de l’escriptora Ramona Solé i amb ella i els seus companys de Ponent va començar, ja podríem dir, la sèrie d’antologies territorials.
Ara, a les terres del Camp, quinze autors coordinats i prologats per l’autora Margarida Aritzeta s'han avingut a “afegir-se a l’aquelarre” —paraules de la mestra— i matar a tort i a dret. 

La coberta, com ja ens té acostumats l’editorial, és magnífica, però en aquest cas s’hi afegeix la mirada artística de l’escriptor i fotògraf Xulio Ricardo Trigo. Un carrer llòbrec d’algun indret del Camp de Tarragona ens proposa seguir un individu solitari. Una víctima o un assassí? 



El que més destaca d’aquest recull és l’alta qualitat literària en gairebé tot el seu conjunt. No debades, el conforma noms amb una llarga carrera com a escriptors. Anys dedicats a l’ofici, un saber fer que es percep tant en el domini de la lingüística, de les descripcions, com en la manera prescriptiva d’utilitzar-la. Un goig per als sentits, que tant ens permet gaudir d’un paisatge idíl·lic —la flor i la fauna autòctones de les terres tarragonines— com del crim més descarnat que ens podem imaginar.


Fotografia: @NovaConca
Presentació d'Assassins del Camp al Festival Internacional de Novel·la Criminal en Català de l'Espluga de Francolí

Per ordre d'aparició, hi trobareu:

La por blanca, del nostre estimat i recentment desaparegut Jordi Tiñena, un relat procedural però alhora ben negre que ens parla de la justícia moral.

Roses de plàstic, d’Olga Xirinacs. Un bell text històric que rescata la memòria de les misèries humanes en temps de guerra.

A deshores, de Tecla Martorell, s’endinsa amb una veu assassina en l’assetjament escolar, el linxament i la venjança.

Somieg, de Maria Lluïsa Amorós ens parla, mitjançant una amalgama d'estructura i d'analepsi,  dels trastorns mentals.

"Em" estat nosaltres qui "em" fet això, de Jordi Folck. Un divertit exercici, una disbauxa dels desitjos més foscos, una bogeria no gaire transitòria.

El buit de la mort, de Jordi Ledesma. Text neguitós que aborda les dues cares de la mateixa moneda: la crueltat humana i la incapacitat de sobreviure-li.

El saxòfon, de Moisés Peñalver. Original proposta musicada i sobrenatural.

Ni vius ni morts, de Salvador Balcells. Un relat que destil·la humor negre, irònic, surrealista i amb algun fantasma piròman.

Pecats de policia, d’Àngel O. Brunet. Morts a dojo recopilats amb veus teatrals.

Testimoni d’un crim, de Joan Cavallé. Trobarem una bona crítica social del franquisme i de la repressió.

La casa de la boira, de Francesc Valls-Calçada. Relat escrit d’una manera desimbolta i que arrenca al pur estil Christie i Els deu negrets.

Encara ens queda el Blues, de Ferran Gerhard. Un intent metaliterari de “passar-li el mort a l’altre”.

Fecundació, de Lurdes Malgrat. Una crítica a l’Estat que fecunda l’odi per a mantenir-se al poder. Odi, mentides i repulsió.

Totes les veus que m’acompanyen, de Rosa Pagès. Una esfereïdora crítica a les farmacèutiques.


Mala sang, de Margarida Aritzeta. Destapa l’entramat d’una xarxa d’explotació laboral. Una història de polígon i de crítica social ben actual.