2/10/2022

Concert del gat negre al Casino L'Aliança de Poblenou

El Casino L’Aliança del Poblenou obria els telons vellutats per rebre la primera taula rodona de la tarda del dimecres, 9 de febrer. Amb el nom “Bordúria, Hergé”, fent referència al país imaginari de Les aventures de Tintin, es volia abordar les novel·les de gènere negre que estan adreçades a un públic que no acostuma a ser l’habitual. Els convocats eren escriptors amb novetats literàries juvenils: Empar Fernández, Xavier Gual i Gerard Guix (Care Santos, amb absència pandèmica justificada), moderats pel periodista cultural David Castillo que, s’ha de dir, no va estar prou encertat amb les preguntes. Des d’un rebregat Què penseu del futur de la novel·la negra en català?, passant per un parell de preguntes confuses sobre si se sentien influenciats per alguna de les tradicions del gènere negre o “per les localitzacions on escrivien” (sic), els escriptors driblaven els trets a l’aire per centrar-se en el fil conductor dels respectius llibres que havien escrit. Tot i això, se’n va poder extreure la conclusió que  “el gènere era un bon ganxo per a crear lectors a les aules” i per combatre en la batalla de la gran oferta audiovisual, que d’entrada ja estava perduda.

 

David Castillo, Empar Fernández, Xavier Gual, Gerard Guix
@Raquel_GSerrano

Era el torn de la segona taula: “Vigàta, Camilleri”. A l’escenari, Sara Bilotti i Maurizio Torchio, moderats per Claudia Cucchiarato. Després dels breus honors protocol·laris al creador del comissari Salvo Montalbano i la picada d’ull al barri imaginari i sicilià Vigàta, present a totes les seves novel·les, els ponents van entrar en matèria. El fil conductor no només era el previsible —la nacionalitat italiana— sinó els punts comuns de les seves novel·les: Temps de Tempesta, de Bilotti i El mal cautivo, de Torchio. “Novel·les que interpreten el mal de la nostra societat”, com apuntava Bilotti i que ho fan narrant des del punt de vista de la captivitat. 

Passaven els minuts i començaven a aparèixer als llavis dels ponents, amb simpatia i seducció, termes ferotges que ens interpel·len com a ciutadans: els monstres carceraris, els efectes tatuats en el cos i en la ment del captiu, la somatització en l’agorafòbia o la  claustrofòbia que pot esdevenir “claustrofíbia”, com a mecanisme de defensa. En paraules de Torchio: “un no pot trobar-se estrany en un lloc on sap que ha d’estar massa temps”. La desconnexió amb la realitat i les malalties mentals són una vàlvula d’escapament per a la repressió en què es veuen sotmeses les persones que han caigut en poder d’algú, en el cas del thriller de Bilotti, o d’alguna institució, en la novel·la de Torchio. Per acabar, Bilotti evidencia la tendència social d’assenyalar aquells que no denuncien els maltractaments, amb gran manca d’empatia quan, en realitat, és una de les conseqüències d’aquesta violència en les víctimes, la coerció de la iniciativa i de la llibertat de fer-ne ús.

 

 

Claudia Cucchiarato, Sara Bilotti, Maurizio Torchio
@Raquel_GSerrano

Per acabar la jornada que s’havia posat interessant, Eugenio Fuentes, Rosa Ribas i Paula Rodríguez ens van delitar amb un concert orquestrat per la moderadora Anna Abella. El títol de la taula rodona era “Wakanda, Stan Lee”, el país fictici situat a l’Àfrica subsahariana, creat per Marvel Comics. Amb hàbil moviment de batuta, Abella anava dirigint la comunió dels tres escriptors que anava in crescendo, acotant-se mútuament fins a acabar encavalcant-se de tal manera que, a aquelles hores, ja havia desaparegut l’entaulat de fusta del Casino, s’havien esvaït les parets decorades amb motllures de guix i tot el públic presenciàvem una tertúlia de cafè de tarda enginyosa. La conversa tant podia pivotar en els efectes pandèmics —a l’hora de triar el tema de l’obra o, veladament, en el comportament dels personatges— com en els secrets secretíssims de les famílies que són “forats negres revestits de normalitat però als quals, si els apliquéssim una lupa, la mal coneguda “normalitat” desapareixeria”, segons Ribas. Tot just quan els ponents afinaven més els instruments —amb incursions de dades científiques tan interessants com gràfiques per part de Fuentes—parlant de la gran assignatura pendent del gènere negre, una mateixa, la que subscriu aquestes quatre línies havia de marxar a agafar un tren, qui sap on. 

Quin era aquest compte pendent que crítics, públic i experts de tota mena del gènere criminal haurien de saldar? Els tres autors van coincidir que calia posar el focus no tant en la foscor de la trama sinó en la lluminositat de l’estil del text. “No tots els autors de gènere negre escrivim com si es tractés d’un guió”, va postil·lar l’escriptora argentina Paula Rodríguez.

 

Anna Abella, Eugenio Fuentes, Rosa Ribas i Paula Rodríguez
@Raquel_GSerrano

Les busques del rellotge i la mirada recriminant del gat negre de l'escenari, em van expulsar d’aquell edifici que havia estat, i serà durant els pròxims quatre dies, testimoni de tantes hores d’ofici escrivint en silenci i solitud, veritats o mentides de ficció, condensades i convertides en llibres.




2/09/2022

Las lágrimas del caimán, de Susana Hernández

Las lágrimas del caimán és la darrera novel·la publicada de l’escriptora Susana Hernández i ha estat premiada amb el III Premio Auguste Dupin. Un premi en homenatge al personatge del detectiu que va idear l’escriptor considerat pare de la novel·la criminal Edgar Allan Poe. L’editorial Distrito 93 publica l’obra guanyadora en la seva col·lecció Línea Negra. 

 


 

La novel·la comença fort. Karen Alcázar, una de les protagonistes  i escriptora de novel·la negra, troba l’amant penjat al bany quan torna d’un viatge. Els indicis apunten que es tracta d’un suïcidi però, com les coses mai no són com semblen o gairebé, no trigaran a descobrir que l’han assassinat. Això no és cap avançament del final, sinó que passa a les primeres pàgines i és el tret de sortida de la investigació que durà a terme el sergent Campillo, agent del grup d’investigació dels Mossos d’Esquadra. Poc després, apareixeran assassinats els masovers d’una finca propietat de l’escriptora.


Partim de la identitat de la Karen per anar trenant aquestes dues trames amb altres subtrames temàtiques, com és la pèrdua d’un fill o la vulnerabilitat de les persones que pateixen una malaltia mental; en aquest cas una psicopatia. Tot i això, el tema central és la venjança. Un sentiment rancuniós que es va coent al llarg dels anys i que va més enllà de la pulsió, de matar en un rampell i que té a veure amb maquinar, ordir un pla per rescabalar un dolor. Per ser venjatiu s’ha de patir molt, tant com per voler idear un acte que busqui causar el mateix greuge o encara més gran que el sofert. L’acte de la venjança aporta a aquestes persones un alleujament psicològic, una reparació del mal, l’expiació d’un dolor. El contrari seria el perdó o en el cas que els sigui impossible aquest descàrrec, fins i tot, poden arribar a caure en un victimisme que rememori recurrentment els greuges i que impliqui relacions basades en el xantatge emocional.

 

Així doncs, hi trobarem personatges ferits, ben treballats i calidoscòpics. Els coneixerem pels seus actes, com aquella frase lapidària, però també pels diàlegs que l’autora enginya hàbilment. Susana Hernández és una autora sòlida, de trames esgrimides amb l'arma esmolada de l'ofici i un estil àgil, fresc, amb metàfores potents i visuals gens rebregades.

 

 

      Susana Hernández és l'autora d'una desena de novel·les, 
            creadora de la sèrie de la sotsinspectora Rebeca Santana, 
            ha guanyat diversos premis i és escriptora de peces teatrals.



Quant a l’estructura, Las lágrimas del caimán consta de tres parts: La primera intitulada El séptimo día de lluvia, la segona El sargento que escuchaba canciones de amor i la darrera La hora del big bang. Totes tres coincideixen amb el plantejament, el nus i el desenllaç. Amb les analepsis i altres recursos literaris,  l'autora  sacseja els tres elements  “temps, espai i acció” fins a aconseguir un bon còctel pertorbador. L’estructura és molt marcada, amb capítols curts i àgils, amb epígrafs de caràcter cinematogràfic, frases extretes de pel·lícules emblemàtiques com El Padrino, Psicosis, etc.



        Presentació del llibre dins el cicle Novel·la Negra  
        Crims.DOAlella de la Biblioteca Ferrer i Guàrdia

Sotmesos en un ambient angoixant, condensat i d’atmosfera pesada i tòrrida, entre aires condicionats i ventiladors d’aspes (he de dir que vaig llegir el llibre en un inclement mes de juny), anirem resseguint les pistes per esbrinar qui és l’assassí i sobretot el motiu pel qual ho és. No ho sabrem fins al final de tot perquè hi ha girs inesperats que ens mantindran en vil, tant és així que les darreres vint pàgines volaran com si fossin cinc.


Las lágrimas del caimán és una novel·la criminal psicològica, on queda palesa la maldat humana, que es llegeix amb ganes, i té aquell toc d’intriga final que recorda les novel·les enigma de l’ínclit Auguste Dupin. 

No us la podeu perdre, en gaudireu segur. Paraula de negraferida.

2/07/2022

Subversió a El Molino. Una tarda a la BCNegra.

No tothom pot dir que ha actuat al Molino i més si és escriptor i les plomes i els cabarets li queden lluny. El passat dissabte dia 5 de febrer algú es va atrevir a cantussejar a l’escenari un fragment d’aquella copla Él vino en un barco, de nombre extranjero... Va ser el professor de Grenoble, en Georges Tyras i el públic va esclatar a riure. És el que té ser convocat per negrejar al Festival BCNegra a una de les sales d’espectacle més emblemàtiques i amb més història de Barcelona. 

 


L’edició de la BCNegra del 2022 continua fidel a la tradició de recuperar un autor, un llibre i un personatge per recordar-los. Els escollits són l’escriptor britànic Ted Lewis, una obra clàssica, Èdip Rei, de Sòfocles i Petra Delicado, la inspectora que Alicia Giménez Barlett ideà.

Com a novetat, enguany, els títols de les taules rodones fan referència a llocs literaris i als seus respectius autors. 

 

Alberto Valle, Ramon Espelt, Grace Morales i Jordi Canal
Foto @Raquel_GSerrano

La tarda del passat dissabte va començar amb la taula rodona "Escala, Mario Cruz". Jordi Canal, Ramon Espelt i Grace Morales, moderats per  l'eloqüent Alberto Valle, rememoraven la figura de l’escriptor i editor barcelonès Mario Nicolás Lacruz Muntadas. Els ponents van repassar una bona part de les pel·lícules dels anys 50. Escala és el nom del lloc imaginari que va idear Lacruz per eludir la censura en la seva novel·la El inocente, obra amb què va guanyar el 1951 el Premio Simenon, organitzat per l’editorial Aymá, traduïda a vuit idiomes i adaptada al cinema amb el títol Muerte al amanecer (Josep Maria Forn, 1959). A la sala, de butaques vermelles i  lluentors de strass, es va poder veure més d’un bolígraf anotant títols de llibres com Los otros, de Luis Romero, Los atracadores, de Tomás Salvador o pel·lícules dels anys 50 com El cerco, El fugitivo de Amberes, totes dues dirigides per Miguel Iglesias, Apartado de Correos 1001, dirigida per Julio Salvador i algunes del anys 60 com Ella y el miedo, dirigida per León Klimovsky o A tiro limpio, de Francisco Pérez-Dolz. Obres i pel·lícules de post-guerra, amb pocs recursos econòmics, però que indaguen en el sostrat d’un país sotmès a una dictadura i que excel·leixen a mostrar una societat sòbria i desoladora.

 

Rosa Mora, Àlex Martín Escribà, José Vicente Saval, Hernán Migoya i Georges Tyras
Foto: @Raquel_GSerrano

Avancem uns quants anys més de la mà de Rosa Mora, que va moderar la segona taula de la tarda "Carvalholandia, M.V. Montalbán" amb els experts i autors Àlex Martín Escribà, Hernán Migoya, José Vicente Saval i Georges Tyras. Les complicitats entre els convidats van donar peu a moments estel·lars, en una taula distesa on es va fer un repàs exhaustiu de la trajectòria del personatge Pepe Carvalho, creat per Manuel Vázquez Montalbán, des del seu debut a Yo maté a Kennedy (1972) o —el Carvalho com pròpiament el coneixeríem després— a Tatuaje (1974). Una síntesi dels cinquanta anys d’història del personatge fins a arribar a Problemas de identidad, de l’escriptor, i comissari de la BCNegra, Carlos Zanón. Els ponents van destacar títols com Tatuaje (1974), La soledad del manager (1977), Los mares del sur (1979), El laberinto griego (1990), Quinteto de Buenos Aires (1997) i El hombre de mi vida (2000).

 

Ada Castells, Carlos Bassas, Pilar Gómez i Jesús Lens
@Raquel_GSerrano

La tercera taula anomenada "Èdip detectiu, Sòfocles" ens proposava rescatar aquesta obra clàssica. Ada Castells va moderar amb  desinvoltura i gràcia a Carlos Bassas, Pilar Gómez i Jesús Lens que van incidir, tots tres i amb gran complicitat, la vigència d’aquesta tragèdia grega i l’excel·lència del seu autor, Sòfocles, per sobre d’altres contemporanis de l'època. La intriga, el començament del text in media res i la recerca desesperada a través d’uns testimonis són elements comuns que l’obra té amb el gènere negre, en especial amb la figura del detectiu privat. 

 

Ja eren les set del vespre quan començava a haver-hi cua per entrar al Molino i  veure la darrera taula, amb el títol "Yoknapatawpha, William Faulkner". Quan el comissari Carlos Zanón la va presentar, va dir: "aquesta taula serà una de les que tothom recordarà i podrà dir que ell hi era aquell dia". I així va ser. Álvaro Colomer ho tenia fàcil davant d’aquelles tres donasses: Núria Bendicho, Fernanda Melchor i Brenda Navarro. El fil conductor era la influència de la lectura de Faulkner en l’obra de totes elles. Va ser una classe magistral on es van abordar els interessos literaris individuals i col·lectius, es va fer palesa la violència que hi havia a les societats en general, la que pateixen —explícitament i implícitament— les dones, la violència econòmica de classe, el desig d'assenyalar-la amb el dit i de no deixar-la reproduir des del silenci. Va destacar l’honestedat amb què les escriptores van parlar, la catalana Bendicho des del posicionament polític i feminista i les mexicanes Melchor i Navarro des de les experiències familiars més personals,  despullades de qualsevol pàtina intel·lectual, i totalment abocades a subvertir no només les costures del gènere sinó de la literatura universal.

 

Álvaro Colomer, Brenda Navarro, Fernanda Melchor i Núria Bendicho
Foto: @Raquel_GSerrano

Quina millor manera per acabar aquella tarda al Paral·lel —on vam començar a parlar d’obres que se les enginyaven per esvalotar la consciència sense despertar les sospites d’una censura— que amb una frase que Àlex Martín Escribà (professor, crític literari, director del Congreso de Cine y Novela Negra de la Universidad de Salamanca i director de la col·lecció Crims.Cat) va recuperar de Manuel Vázquez Montalbán: “El futuro de la novela negra es dejar de ser literatura de género para pasar a ser literatura en mayúscula”.

1/31/2022

Entrevista a Salvador Balcells

Avui, a En clau de negre, volem aproximar-nos a l’escriptor Salvador Balcells (L’Espluga de Francolí, 1946). Autor d’assaigs i de ficció criminal, amb més de d’una desena de llibres publicats. Aprofitant el seu pas pel festival Tiana negra d’enguany, ens respon el qüestionari de la secció Va d'autors.



SALVADOR BALCELLS
Fotografia @Wikiloc


 

Balcells va guanyar el II Premi Vilassar de Noir de novel·la negra en català amb l’obra Quan la mort truca a la porta. Un llibre que fusiona el gènere negre amb la novel·la històrica, inspirat en la figura del primer detectiu privat de Catalunya, Daniel Freixa i Martí, nascut a Reus i que va arribar a tenir sucursals al carrer Pelai, de Barcelona, i a Madrid, com l'autor va explicar a la taula rodona.







En destaca, del text, la documentació sobre la societat del segle XIX, concretament l’ambientació de l’any 1879 i la creació del potent personatge de la Coia Pibernat, una dona avançada a l’època, una feminista que lluita pels drets de les dones.


EL QÜESTIONARI


Quan vas començar a escriure?

Va ser durant la meva etapa de llibreter al Prat de Llobregat, a finals de la dècada dels setanta. Feia de corresponsal d’algunes publicacions periòdiques alhora que militava en l’ecologisme i l’independentisme. 

 

Quan vas pensar que volies publicar?

Va ser en la mateixa època i arran d’aquella doble militància. El meu primer llibre, Visca la terra. Manual de l’ecologista català, va ser auto-editat. Després en vaig escriure d’altres, també d’assaig divulgatiu, publicats per l’editorial Lluita i per Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià. La ficció va arribar força més tard, cap a finals de segle.

 

En quin moment del dia escrius?

Arran de la jubilació no tinc uns horaris fixes establerts. Abans ho feia els vespres i els caps de setmana. Ara depèn del dia, però generalment escric als matins i a partir de mitja tarda.

 

Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

Això també ha anat variant amb els anys. Quan vaig començar la primera novel·la, La taca negra, no havia fet cap planificació prèvia excepte que havia de ser policíaca. Ni tant sols sabia que el protagonista seria el sotsinspector dels mossos Emili Espinosa, un personatge que després va donar per a cinc novel·les més. Ara, en canvi, prefereixo tenir trama i personatges pensats abans de començar a escriure. Encara que després, durant el procés d’escriptura, hi hagi continues variacions i sorpreses.

 

Quin llibre recomanaries?

Si et refereixes als meus, sempre l’últim publicat. I d’altres autors m’ha agradat molt un que he llegit recentment titulat Dies de tempesta de Sara Bilotti, amb traducció de Pau Vidal. D’anteriors, t’hauria de fer una llista massa llarga.

 

Estàs treballant en un nou projecte?

En tres alhora. El que tinc més avançat, hores d’ara, és la continuació de les peripècies i intrigues de l’agència de detectius de Pere Rosich i Coia Pibernat, un cop la parella ha deixat Reus i s’ha establert a Barcelona. Aquesta serà més històrica que no pas negra.

 

Un desig per al futur?

No un sinó dos. Que les novel·les negres, policíaques i detectivesques en català incrementin els tiratges i el nombre de  lectors i deixin de ser minoritàries als Països Catalans. I que les nostres novel·les, traduïdes, es llegeixin als països nòrdics com les nòrdiques es llegeixen aquí.

 

Des d’En clau de negre agraïm la teva col·laboració i et desitgem molts més èxits.

 

1/13/2022

Tiana Negra 2022 celebra el seu desè aniversari

 13 de gener de 2022

Roda de Premsa - Ajuntament de Tiana. 

 

Torna Tiana Negra més fosca i lúdica que mai, amb logotip renovat, per celebrar la seva 10a edició.

Durant els dies 21 i 22 de gener tindrà lloc la celebració de l’aniversari del festival i es farà per primera vegada conjunta presencialment, amb una assistència permesa del setanta per cent, i virtualment des del canal Youtube de l’Ajuntament de Tiana. 





El divendres, dia que s‘atorgarà el IX Premi Memorial Agustí Vehí —en què enguany s’han presentat quaranta-quatre novel·les—, comptarà amb la presència de l’alcaldessa de Tiana, Marta Martorell, i la participació de persones molt vinculades al festival com ara Sebastià Bennasar, Maria Dolors Sàrries, Jordi Fernando, Lluís Llort, Margarida Aritzeta o com Carles Porta i Àlex Martín Escribà, tots dos darrers de forma telemàtica. També hi seran presents personalitats insignes que n’han estat motor, entre d’altres: l’antiga alcaldessa de Tiana, Ester Pujol, l’antiga regidora de cultura, Núria Blasco, la consellera de Cultura, Natàlia Garriga o la presidenta del Parlament i padrina del festival M.H. Sra. Laura Borràs.

 

Durant el dissabte, Anna Maria Villalonga —al capdavant com a comissària— comptarà amb dos moderadors avesats a participar-hi com són Irene Solanich i Jordi Cervera. Tots dos conduiran dues taules de presentacions de novetats literàries i tindrà lloc un dels seus formats clàssics: la lectura de fragments d’obres acompanyades amb les notes del saxòfon. 

 

“El criteri per triar els autors és que hagin tret novetats”, ha dit la comissària, afegint-hi: “Hi ha un segon criteri i és garantir la presència de totes les editorials que publiquen novel·la negra en català”.

 

Fotografia: @Xapo Ortega
                        

Autors com Rosa Ribas, Andreu Martín, Tura Soler, Xulio Ricardo Trigo, Sílvia Mayans, Jordi Colonques, Ludmilla Lacueva, Biel Cussó, Joan Miquel Capell, Albert Plans, Rafael Vallbona i Salvador Balcells, entre d’altres, passaran durant tota la jornada per l’escenari de la Sala Albéniz, que enguany lluirà renovada. 


A la tarda hi haurà sorpreses. Es llegiran alguns relats del taller de relats negres que haurà impartit l’escriptora Susana Hernández, actuarà Inés Macpherson amb el seu espectacle d'autors negres catalans i es durà a terme el Primer Trivial Negrot entre el públic assistent. Els guanyadors se’n duran un lot de llibres.

Segons la comissària, “una de les idees que han estat presents des d’un bon inici del festival ha estat relacionar la literatura amb l’audiovisual, amb el cinema, amb les sèries, que tenen llenguatges paral·lels i en el cas del gènere negre més.” Com a colofó del festival, la comissària parlarà amb l’escriptor Rafel Vallbona i amb el director de la pel·lícula que ha adaptat la seva novel·la Tros.

 

Tiana Negra, l’únic festival de literatura negra en català, és el pòrtic, a tan sols una setmana de diferència, del festival BCNegra.


Així que us hi esperem, negreferits, no hi podeu faltar!

1/07/2022

Trets per totes bandes/2

L'època contemporània 

de la novel·la negra i policíaca.





Tot i que fa molts mesos que vaig llegir el segon volum de Trets per totes bandes, del tàndem d’estudiosos del gènere criminal Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, no podia deixar de ressenyar-lo perquè si, d’alguna manera, existeix aquest blog és gràcies a l’assistència a la BCNegra de fa nou anys i a una trobada que vaig tenir amb Jordi Canal a la Biblioteca de la Bòbila, quan n'era el director. En aquest enllaç podeu accedir a la ressenya que vaig fer del primer volum.

Des d’aleshores, vaig seguint totes les publicacions assagístiques de Martín Escribà: Rafael Tasis, novel·lista policíac, Jaume Fuster, gènere negre sense límits, Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español, articles acadèmics, etc. Una menció especial a l’assaig imprescindible La Cua de palla: retrat en groc i negre, dedicat a la mítica col·lecció, que Martín Escribà i Canal publicaren l'any 2011 i que l’any 2018, coincidint amb l'Any Pedrolo (Manuel de Pedrolo va ser el director de la col·lecció originària), se’n va fer una reedició i la traducció també al castellà. Podeu llegir-ne les ressenyes clicant els títols.

 


Malgrat que alguna vegada, parlant amb companys, jo havia titllat aquests assajos de delicatessen, hauria d’aclarir que darrere d’aquest terme adaptat de l'alemany s’acostuma a afegir “no apte per a tots els paladars”, és a dir, no apte per a tots els públics. I no és cert. Els dos volums de Trets per totes bandes estan calibrats amb un objectiu divulgatiu, per a qualsevol persona que vulgui apropar-se al gènere criminal. I ho aconsegueixen, no només per la manera clarificadora com estan estructurades les seves pàgines sinó també pel llenguatge emprat: sense deixar de ser acadèmic, tanmateix fuig de les voltes i tombarelles feixugues amb què de vegades venen carregats segons quins assaigs de certa volada. Trobo que la seva lectura és absolutament necessària per a qualsevol escriptor que es dediqui al gènere o els lectors que en puguin tenir interès. 


Una vegada, en el lliurament d’un premi —en reconeixement de la trajectòria literària de la poetessa Maria Teresa Bertran— al qual vaig assistir, l’escriptora va explicar que J.V Foix, amb qui va coincidir a la Facultat de filosofia i lletres de la UB, li va donar tres consells a l’hora de dedicar-se a l’ofici. El primer va ser que havia de triar la llengua amb què escriuria i que havia de conèixer a la perfecció la seva gramàtica. El segon va ser que havia de llegir tots els clàssics d’aquella llengua i després tots els de la resta de llengües. I el tercer? —ens preguntàvem el públic assistent. El tercer responia a aquell caràcter foixià: no llegir-ne cap dels coetanis. No sabem si ho va acabar de reblar amb una picada d’ullet o no. En qualsevol cas, aquest segon lliurament va de l’època contemporània i els autors que s’anomenen paguen la pena llegir-los.

El volum, dividit en sis parts, ens situa a l’inici del boom dels anys setanta, amb els pastitxos tan inevitables com necessaris, la renovació del gènere fins a abordar les darreres dècades.

En un segon apartat, fa una immersió força exhaustiva en les tendències policíaques i les seves etiquetes, com ara la policíaca històrica, la ucronia històrica, la policíaca etnològica, la de campus, la metafísica, el cozy mystery, la romàntica i de misteri, el femikrimi o el perquè no hauríem de fer-ne ressò, el domèstic noir i la grip-lit, la comèdia policíaca, la novel·la policíaca afroamericana, la LGTBI fins a arribar al gastronoir. Com veieu es tracta també d’un llibre de consulta, un llibre de fons per a les nostres biblioteques on trobar la resolució de qualsevol qüestió sobre el gènere. En un tercer apartat aborda les tendències negres: el néo-polar, el neopolicial llatinoamericà, el neo-noir, la novel·la negra retrospectiva i el cybernoir. En un quart aborda les etiquetes geogràfiques: la cubana, la mediterrània, la nòrdica, el tartan noir, el polar provençal o aïoli polar, el country noir i la grit lit. En el cinquè apartat, l’assaig s’endinsa en els autors i novel·les que exalten l’assassí en comparació de les de la màfia o les narconovel·les. 


Per finalitzar ens regala els millors títols de novel·les negres i policíaques segons els cànons publicats de diferents guies de renom, així com algunes llistes més personals i trenta-dues il·lustracions de cobertes   emblemàtiques. Això és una joia, és la “bíblia” per a qualsevol amant del gènere i és un ventall de possibilitats més en què es multiplica aquest assaig.

 

 

Àlex Martín Escribas i Jordi Canal i Artigas
Fotografia @Manel Gimeno



Com bé diu Massimo Carlotto en signar el prefaci, no hi ha assajos prou “orgànics” que ens ajudin a entendre aquesta disbauxa que existeix entre la novel·la negra i la policíaca o, pitjor, interessos personals o de mercat. 


Bé, doncs aquí en teniu un. Ara no hi ha excusa, qui no hi entén és perquè no en vol saber, negreferits.

1/05/2022

Porcs, de Jordi Santasusagna




Setanta-quatre llibres llegits després de la darrera ressenya publicada, En clau de negre torna amb una novel·la d'aquelles que no et cansaries de recomanar. No debades és la guanyadora del VIII Premi Memorial Agustí Vehí. Això és una garantia, sobretot perquè el jurat està format per tres estudiosos i especialistes del gènere criminal com són: Àlex Martín Escribà, Anna Maria Villalonga i Lluís Llort.




Andreu Massot torna a casa amb la seva dona, nova de trinca, després d'un viatge a Cuba, tot just quan comencen els Jocs Olímpics de Barcelona. El Quisca, amb el malnom pel qual se'l coneix, viu a Matallops, un poble imaginari i on fa de mataporcs. D'ençà de l'arribada del matrimoni, el poble de Matallops, —que és un personatge més—, i tota la caterva de veïns es veuran immersos en una sèrie de crims que tufegen i recorden antigues brasades. La tornada del Pere Massot, el germà, després de cinquanta anys sense veure's, serà el punt d'inflexió que les atiarà perquè tornin a flamejar.

La determinació de l'espai i el temps extern (tant el situat al 1992 a les Olimpíades com les analepsis de fets ocorreguts durant la Guerra Civil) ens ajudarà a entendre per què certs personatges, com ara uns agents de la guàrdia civil, es comporten d'una manera tan laxa i per què un periodista tenaç com l'Ignasi Flores pot prendre les regnes de la investigació i resoldre-la en qüestió d'una setmana.

L'autor construeix una novel·la amb una trama sòlida, un to mordaç, uns diàlegs enginyosos, plens de registres rics en matisos i uns personatges rodons, alguns tan entranyables i costumistes com el Ton, el Gordo i el Flaco i d'altres com els antiherois dels germans Massot. Us imagineu poder arribar a posar-vos a la pell d'un vell xaruc, que put com una mala cosa, desagradable des de la punta del dit gros del peu fins al darrer pèl de la coroneta? I que assassina i viola i alguna cosa més que no puc dir per no anticipar cap desenllaç? Doncs Santasusagna ho aconsegueix amb escreix i ho rebla amb un gir final —ull viu!, als que creieu que ja ho teníeu tot llegit i lligat— ben inesperat.


*De la solapa: "Jordi Santasusagna i Davins (Cardona, 1971).
Escriptor, guionista i actor. Lligat des de ben jove al teatre,
és l'autor d'una vintena d'obres de tots els gèneres.
Va debutar al món de la narrativa l'any 2011 amb L'infern d'alabastre,
després van venir altres títols com L'Aleman (2013), La lluna de Praga (2014)
i Bandera negra (2014)".


Ja veieu, la cosa va de porcs i de literatura de la bona. Aquella que parla de les pulsions humanes i que ens fa reflectir d'alguna manera en els personatges. En els seus desitjos i misèries, en les seves alegries i els seus silencis, en l'amor i la guerra o en les enyorances i les venjances.


Molt recomanat, negreferits.

12/20/2021

En clau de negre torna al 2022


És esfereïdor comprovar la data de la darrera publicació d'En clau de negre: l'1 de març del 2020. Dotze dies després, la Terra i tot el meu petit món es veuria sacsejat d'una manera tan inesperada com definitiva. Una pandèmia canviaria la vida de moltes persones, o tirant curt, la manera de viure-la i de retruc la meva. Una de les conseqüències immediates va ser deixar de publicar al blog. Primer per poder recuperar-me físicament, després per reorganitzar-me de dalt a baix. Deixar la feina com a educadora social, traslladar-me a viure a Tarragona i dedicar-me a escriure. Tot plegat en qüestió d’un mes i mig. Vist ara, fa venir vertigen. 


De vegades, no se salta al buit, de vegades tens una determinació molt i molt al fons teu, difícil d’explicar, un pressentiment del qual no pots defugir. I que només té a veure amb tu. Tu davant del mirall que et diu què has de fer, malgrat que no hi hagi cap lògica pràctica que et faci costat.

 

Quan les coses es posen de punta, és quan saps amb quins actius comptes i quins altres eren fum. Sempre s’ha dit això i quan t’hi trobes encara et pot sorprendre. Fer inventari i passar bugada són exercicis més que recomanables, tant de bo no hagués d’empaitar-nos una pandèmia per aplicar-nos aquesta mirada interior.

 

El cas és que no vaig tenir temps d’acomiadar-me de tots vosaltres, negreferits. Tants articles, tantes lectures compartides en set anys i de cop, el blog va aturar màquines. Crec que en el fons era perquè tard o d’hora sabia que hi tornaria. 






I així és: En clau de negre torna al 2022 amb més munició.


Fins l’any vinent!

3/01/2020

Lectures recomanades del mes de febrer

Aquest mes he llegit sis llibres. No totes les lectures han estat de gènere negre, de vegades hi ha mesos que llegeixo més poesia o assaig. En aquest cas us en recomanaré quatre, una d’elles pertany al gènere de no ficció.

Aquestes són les meves recomanacions de febrer per ordre de lectura:






Després del llibre L’hivern del Coiot, de Ferran Grau (lectura recomanada aquí), se’m va despertar el cuquet per la no ficció però narrada des d’un punt de vista subjectiu i vaig ventilar-me en un no-res un llibre que  ja m’havien recomanat dues persones: El adversario, d’Emmanuel Carrère. Em va fer il·lusió quan el vaig veure a la biblioteca de casa, allò que diem, que només has d’allargar el braç. Llibre esfereïdor. M’ha encantat.


El mal pare, de Pep Prieto: Primer llibre que llegeixo de l’autor. Ja feia tard! M’ha agradat sobretot la manera que té de descriure l’ambient familiar, angoixant, creant uns personatges de perfils psicològics complexos. Hi ha un secret que amaga el pare que farà trontollar tots els germans i a partir d’aquí començarà el misteri de la novel·la. Tant la trama com alguns elements que anirem descobrint, com ara l’arqueologia o un castell perdut a la muntanya, recorden imatges comunes al cinema. Molt recomanable.


Totalment subjugada a la narrativa de Margarida Aritzeta, del seu univers literari, de l’atmosfera que ha creat per a uns personatges que transiten els marges de la vida i de La teoria del gall de la qual ens parla aquest Ramon tan entranyable. El vaig llegir en tres dies, més aviat l'he engolit. Fins i tot he començat a empatitzar amb la mare de la Mina, després de tant de temps, jo que la creia tan insuportable! És el quart i darrer lliurament de la sèrie de la inspectora Mina Fuster. Podeu llegir les ressenyes que en vaig fer aquí: L'amant xinès, Els fils de l'aranya i Rapsòdia per a un mort
Ara que he rellegit les ressenyes, m'adono que la trobarem a faltar. Aix.

I finalment, la meva darrera lectura ha estat Conduce rápido, de Diego Ameixeiras. Segon llibre que  llegeixo de l’autor (podeu llegir la ressenya de l’anterior aquí: La crueldad de abril). Frenètica, amb una estructura que manté la tensió narrativa tot el llibre, molt abans que el lector sàpiga per on anirà la trama. Cinc dies de velocitat màxima on tots els personatges transiten com si estiguessin en un ball de màscares. Bona lectura!

Quatre propostes totalment diferents però totes elles ben recomanables. Bon diumenge, lletraferits!

2/01/2020

Lectures mes de gener 2020

Ara que ja s'ha acabat el mes de gener, m’adono que he llegit sis llibres, alguns dels quals no són criminals, i només n’he ressenyat un. Habitualment publico una ressenya a la setmana i quan sé que hi haurà un mes complicat en què no podré ressenyar-ne cap, faig previsió i en període de vacances, al Nadal o a l’estiu, em preparo unes quantes entrades per tal de mantenir aquest ritme. Ja sabem que els blogs demanen menjar i manyagues a parts iguals. I que quan no ho fem, ens miren tristos i ressentits. 

Els motius de la inactivitat poden ser diversos. Bé perquè estic de promoció d’una nova criatura literària, i faig mans i mànigues per combinar-ho amb la meva professió, o bé perquè estic immersa en un projecte literari, com el de l’activitat Assassinat de Cambra per al MNAC (podeu veure-la AQUÍ) o com ara m’està passant amb un altre, que m’apassiona i l’estic gaudint molt però del qual no puc comentar res de moment. I en tinc moltes ganes! Tot arribarà.

Com aquesta vegada no he disposat de temps per avançar la feina, soc conscient de la tragèdia: llibres que m’han agradat però que es queden penjats sense ressenya més una pila de títols per llegir, que cada vegada es farà més gran perquè entrem a les rondes dels festivals criminals.

Així que he tingut una idea per evitar angoixar-me quan al matí entro a la biblioteca i veig a la dreta tots els llibres pendents de ressenyar i a l’esquerra els pendents de llegir. Es tracta de parlar de tots ells en una sola entrada. Ja sé que no és el mateix, ni de bon tros, però em sembla just. Ara mateix no voldria triar ni deixar de ressenyar cap dels títols que avui us porto. Al cap i a la fi, el blog el vaig obrir fa sis anys, precisament després d’assistir a una BCNegra, i amb un únic objectiu, malgrat que se’n desprenguin altres, al qual em mantinc fidel: estudiar i compartir coneixements sobre el gènere negre. 

Així que aquí van les meves recomanacions de finals de desembre i de gener sencer, per ordre de lectura:





Dues novel·les de Jim Thompson: El embrollo i Un dimoni de dona.
Paralaré del primer, tot i que us recomano tots dos. Aquest és el darrer títol del “petit presidiari” rescatat després de la seva mort el 1977. És la primera edició. Si el llegiu, trobareu el seu estil únic i irreverent que ha esdevingut referent per a molts escriptors. Ara que també m’estic llegint la seva biografia, Arte Salvaje, de Robert Polito, he pogut gaudir molt més d’aquest text descobrint intertextualitats i llicències literàries. Cap dels llibres que m’he llegit d’ell: El asesino dentro de mí (podeu llegir la ressenya AQUÍ)L’assassinatLa fugida1280 ànimesUn cuchillo en la mirada i Un dimoni de dona, cap, deia, m’han decebut.

Ho sento, us heu equivocat de número, d’Allan Vilman i Lucille Fletcher. Increïble la gran obra que van escriure a quatre mans i situada en una sola escena. Qui és capaç de mantenir aquesta tensió narrativa quan tot succeeix amb una dona enganxada a un telèfon? M’ha recordat a la pel·lícula d’Alfred Hitchcock, La soga, on tota ella és un mateix pla seqüencial. Aquí la teniu, per si us fa veure-la aquest cap de setmana. Tot un clàssic:



No hi ha llum sota la neu, de Jordi Llobregat. Si us agraden les novel·les que us facin passar una bona estona, ben enganxadets i reviure situacions i llocs comuns dels thrillers amanits d’analepsis històriques i escenes clàssiques del gènere, aquest és un bon títol. Desaparicions, assassinats i enigmes amb molt, molt de fred. L’he gaudit el doble llegint-la a la vora de la llar de foc.

Els amics de l’Eddie Coyle, de George V. Higgins. La vaig llegir perquè des del compte de Twitter de La cua de palla (ja els seguiu?: @cuadepalla, val la pena) la destacaven pels seus enginyosos diàlegs. En dono fe. Hilarant i realista alhora.

Mai més, de Susana Hernández si us agraden les novel·les de suburbis, aquest és un bon títol, igual que  la novel·la Escapisme, de Marc Moreno, que és la darrera ressenya que vaig escriure. Per si us interessa, la teniu AQUÍ.

A Mai més, l’autora posa el focus d’atenció a les relacions familiars dels veïns dels barris de la Mina, del Besòs i el Maresme. Uns personatges que seran el nucli narratiu per a posar en evidència els problemes socials en entorns tan degradats com la consciència d’algunes màfies que hi actuen. Estil directe, precís i un exercici ben reeixit de síntesi, segell de qualitat de Susana Hernández.

L’hivern del coiot, de Ferran Grau: novel·la de no ficció que m’ha sorprès moltíssim. També us el recomano molt i molt. Un plantejament agosarat i original que és com repirar aire fresc. Grau té l’habilitat de trencar qualsevol prejudici literari, i fins i tot m’atreviria a dir metaliterari, amb un estil desinhibit i punyeter que m’ha subjugat. Als seus peus, senyor periodista.


 Bon cap de setmana i bones lectures, negreferits!