1/13/2022

Tiana Negra 2022 celebra el seu desè aniversari

 13 de gener de 2022

Roda de Premsa - Ajuntament de Tiana. 

 

Torna Tiana Negra més fosca i lúdica que mai, amb logotip renovat, per celebrar la seva 10a edició.

Durant els dies 21 i 22 de gener tindrà lloc la celebració de l’aniversari del festival i es farà per primera vegada conjunta presencialment, amb una assistència permesa del setanta per cent, i virtualment des del canal Youtube de l’Ajuntament de Tiana. 





El divendres, dia que s‘atorgarà el IX Premi Memorial Agustí Vehí —en què enguany s’han presentat quaranta-quatre novel·les—, comptarà amb la presència de l’alcaldessa de Tiana, Marta Martorell, i la participació de persones molt vinculades al festival com ara Sebastià Bennasar, Maria Dolors Sàrries, Jordi Fernando, Lluís Llort, Margarida Aritzeta o com Carles Porta i Àlex Martín Escribà, tots dos darrers de forma telemàtica. També hi seran presents personalitats insignes que n’han estat motor, entre d’altres: l’antiga alcaldessa de Tiana, Ester Pujol, l’antiga regidora de cultura, Núria Blasco, la consellera de Cultura, Natàlia Garriga o la presidenta del Parlament i padrina del festival M.H. Sra. Laura Borràs.

 

Durant el dissabte, Anna Maria Villalonga —al capdavant com a comissària— comptarà amb dos moderadors avesats a participar-hi com són Irene Solanich i Jordi Cervera. Tots dos conduiran dues taules de presentacions de novetats literàries i tindrà lloc un dels seus formats clàssics: la lectura de fragments d’obres acompanyades amb les notes del saxòfon. 

 

“El criteri per triar els autors és que hagin tret novetats”, ha dit la comissària, afegint-hi: “Hi ha un segon criteri i és garantir la presència de totes les editorials que publiquen novel·la negra en català”.

 

Fotografia: @Xapo Ortega
                        

Autors com Rosa Ribas, Andreu Martín, Tura Soler, Xulio Ricardo Trigo, Sílvia Mayans, Jordi Colonques, Ludmilla Lacueva, Biel Cussó, Joan Miquel Capell, Albert Plans, Rafael Vallbona i Salvador Balcells, entre d’altres, passaran durant tota la jornada per l’escenari de la Sala Albéniz, que enguany lluirà renovada. 


A la tarda hi haurà sorpreses. Es llegiran alguns relats del taller de relats negres que haurà impartit l’escriptora Susana Hernández, actuarà Inés Macpherson amb el seu espectacle d'autors negres catalans i es durà a terme el Primer Trivial Negrot entre el públic assistent. Els guanyadors se’n duran un lot de llibres.

Segons la comissària, “una de les idees que han estat presents des d’un bon inici del festival ha estat relacionar la literatura amb l’audiovisual, amb el cinema, amb les sèries, que tenen llenguatges paral·lels i en el cas del gènere negre més.” Com a colofó del festival, la comissària parlarà amb l’escriptor Rafel Vallbona i amb el director de la pel·lícula que ha adaptat la seva novel·la Tros.

 

Tiana Negra, l’únic festival de literatura negra en català, és el pòrtic, a tan sols una setmana de diferència, del festival BCNegra.


Així que us hi esperem, negreferits, no hi podeu faltar!

1/07/2022

Trets per totes bandes/2

L'època contemporània 

de la novel·la negra i policíaca.





Tot i que fa molts mesos que vaig llegir el segon volum de Trets per totes bandes, del tàndem d’estudiosos del gènere criminal Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, no podia deixar de ressenyar-lo perquè si, d’alguna manera, existeix aquest blog és gràcies a l’assistència a la BCNegra de fa nou anys i a una trobada que vaig tenir amb Jordi Canal a la Biblioteca de la Bòbila, quan n'era el director. En aquest enllaç podeu accedir a la ressenya que vaig fer del primer volum.

Des d’aleshores, vaig seguint totes les publicacions assagístiques de Martín Escribà: Rafael Tasis, novel·lista policíac, Jaume Fuster, gènere negre sense límits, Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español, articles acadèmics, etc. Una menció especial a l’assaig imprescindible La Cua de palla: retrat en groc i negre, dedicat a la mítica col·lecció, que Martín Escribà i Canal publicaren l'any 2011 i que l’any 2018, coincidint amb l'Any Pedrolo (Manuel de Pedrolo va ser el director de la col·lecció originària), se’n va fer una reedició i la traducció també al castellà. Podeu llegir-ne les ressenyes clicant els títols.

 


Malgrat que alguna vegada, parlant amb companys, jo havia titllat aquests assajos de delicatessen, hauria d’aclarir que darrere d’aquest terme adaptat de l'alemany s’acostuma a afegir “no apte per a tots els paladars”, és a dir, no apte per a tots els públics. I no és cert. Els dos volums de Trets per totes bandes estan calibrats amb un objectiu divulgatiu, per a qualsevol persona que vulgui apropar-se al gènere criminal. I ho aconsegueixen, no només per la manera clarificadora com estan estructurades les seves pàgines sinó també pel llenguatge emprat: sense deixar de ser acadèmic, tanmateix fuig de les voltes i tombarelles feixugues amb què de vegades venen carregats segons quins assaigs de certa volada. Trobo que la seva lectura és absolutament necessària per a qualsevol escriptor que es dediqui al gènere o els lectors que en puguin tenir interès. 


Una vegada, en el lliurament d’un premi —en reconeixement de la trajectòria literària de la poetessa Maria Teresa Bertran— al qual vaig assistir, l’escriptora va explicar que J.V Foix, amb qui va coincidir a la Facultat de filosofia i lletres de la UB, li va donar tres consells a l’hora de dedicar-se a l’ofici. El primer va ser que havia de triar la llengua amb què escriuria i que havia de conèixer a la perfecció la seva gramàtica. El segon va ser que havia de llegir tots els clàssics d’aquella llengua i després tots els de la resta de llengües. I el tercer? —ens preguntàvem el públic assistent. El tercer responia a aquell caràcter foixià: no llegir-ne cap dels coetanis. No sabem si ho va acabar de reblar amb una picada d’ullet o no. En qualsevol cas, aquest segon lliurament va de l’època contemporània i els autors que s’anomenen paguen la pena llegir-los.

El volum, dividit en sis parts, ens situa a l’inici del boom dels anys setanta, amb els pastitxos tan inevitables com necessaris, la renovació del gènere fins a abordar les darreres dècades.

En un segon apartat, fa una immersió força exhaustiva en les tendències policíaques i les seves etiquetes, com ara la policíaca històrica, la ucronia històrica, la policíaca etnològica, la de campus, la metafísica, el cozy mystery, la romàntica i de misteri, el femikrimi o el perquè no hauríem de fer-ne ressò, el domèstic noir i la grip-lit, la comèdia policíaca, la novel·la policíaca afroamericana, la LGTBI fins a arribar al gastronoir. Com veieu es tracta també d’un llibre de consulta, un llibre de fons per a les nostres biblioteques on trobar la resolució de qualsevol qüestió sobre el gènere. En un tercer apartat aborda les tendències negres: el néo-polar, el neopolicial llatinoamericà, el neo-noir, la novel·la negra retrospectiva i el cybernoir. En un quart aborda les etiquetes geogràfiques: la cubana, la mediterrània, la nòrdica, el tartan noir, el polar provençal o aïoli polar, el country noir i la grit lit. En el cinquè apartat, l’assaig s’endinsa en els autors i novel·les que exalten l’assassí en comparació de les de la màfia o les narconovel·les. 


Per finalitzar ens regala els millors títols de novel·les negres i policíaques segons els cànons publicats de diferents guies de renom, així com algunes llistes més personals i trenta-dues il·lustracions de cobertes   emblemàtiques. Això és una joia, és la “bíblia” per a qualsevol amant del gènere i és un ventall de possibilitats més en què es multiplica aquest assaig.

 

 

Àlex Martín Escribas i Jordi Canal i Artigas
Fotografia @Manel Gimeno



Com bé diu Massimo Carlotto en signar el prefaci, no hi ha assajos prou “orgànics” que ens ajudin a entendre aquesta disbauxa que existeix entre la novel·la negra i la policíaca o, pitjor, interessos personals o de mercat. 


Bé, doncs aquí en teniu un. Ara no hi ha excusa, qui no hi entén és perquè no en vol saber, negreferits.

1/05/2022

Porcs, de Jordi Santasusagna




Setanta-quatre llibres llegits després de la darrera ressenya publicada, En clau de negre torna amb una novel·la d'aquelles que no et cansaries de recomanar. No debades és la guanyadora del VIII Premi Memorial Agustí Vehí. Això és una garantia, sobretot perquè el jurat està format per tres estudiosos i especialistes del gènere criminal com són: Àlex Martín Escribà, Anna Maria Villalonga i Lluís Llort.




Andreu Massot torna a casa amb la seva dona, nova de trinca, després d'un viatge a Cuba, tot just quan comencen els Jocs Olímpics de Barcelona. El Quisca, amb el malnom pel qual se'l coneix, viu a Matallops, un poble imaginari i on fa de mataporcs. D'ençà de l'arribada del matrimoni, el poble de Matallops, —que és un personatge més—, i tota la caterva de veïns es veuran immersos en una sèrie de crims que tufegen i recorden antigues brasades. La tornada del Pere Massot, el germà, després de cinquanta anys sense veure's, serà el punt d'inflexió que les atiarà perquè tornin a flamejar.

La determinació de l'espai i el temps extern (tant el situat al 1992 a les Olimpíades com les analepsis de fets ocorreguts durant la Guerra Civil) ens ajudarà a entendre per què certs personatges, com ara uns agents de la guàrdia civil, es comporten d'una manera tan laxa i per què un periodista tenaç com l'Ignasi Flores pot prendre les regnes de la investigació i resoldre-la en qüestió d'una setmana.

L'autor construeix una novel·la amb una trama sòlida, un to mordaç, uns diàlegs enginyosos, plens de registres rics en matisos i uns personatges rodons, alguns tan entranyables i costumistes com el Ton, el Gordo i el Flaco i d'altres com els antiherois dels germans Massot. Us imagineu poder arribar a posar-vos a la pell d'un vell xaruc, que put com una mala cosa, desagradable des de la punta del dit gros del peu fins al darrer pèl de la coroneta? I que assassina i viola i alguna cosa més que no puc dir per no anticipar cap desenllaç? Doncs Santasusagna ho aconsegueix amb escreix i ho rebla amb un gir final —ull viu!, als que creieu que ja ho teníeu tot llegit i lligat— ben inesperat.


*De la solapa: "Jordi Santasusagna i Davins (Cardona, 1971).
Escriptor, guionista i actor. Lligat des de ben jove al teatre,
és l'autor d'una vintena d'obres de tots els gèneres.
Va debutar al món de la narrativa l'any 2011 amb L'infern d'alabastre,
després van venir altres títols com L'Aleman (2013), La lluna de Praga (2014)
i Bandera negra (2014)".


Ja veieu, la cosa va de porcs i de literatura de la bona. Aquella que parla de les pulsions humanes i que ens fa reflectir d'alguna manera en els personatges. En els seus desitjos i misèries, en les seves alegries i els seus silencis, en l'amor i la guerra o en les enyorances i les venjances.


Molt recomanat, negreferits.

12/20/2021

En clau de negre torna al 2022


És esfereïdor comprovar la data de la darrera publicació d'En clau de negre: l'1 de març del 2020. Dotze dies després, la Terra i tot el meu petit món es veuria sacsejat d'una manera tan inesperada com definitiva. Una pandèmia canviaria la vida de moltes persones, o tirant curt, la manera de viure-la i de retruc la meva. Una de les conseqüències immediates va ser deixar de publicar al blog. Primer per poder recuperar-me físicament, després per reorganitzar-me de dalt a baix. Deixar la feina com a educadora social, traslladar-me a viure a Tarragona i dedicar-me a escriure. Tot plegat en qüestió d’un mes i mig. Vist ara, fa venir vertigen. 


De vegades, no se salta al buit, de vegades tens una determinació molt i molt al fons teu, difícil d’explicar, un pressentiment del qual no pots defugir. I que només té a veure amb tu. Tu davant del mirall que et diu què has de fer, malgrat que no hi hagi cap lògica pràctica que et faci costat.

 

Quan les coses es posen de punta, és quan saps amb quins actius comptes i quins altres eren fum. Sempre s’ha dit això i quan t’hi trobes encara et pot sorprendre. Fer inventari i passar bugada són exercicis més que recomanables, tant de bo no hagués d’empaitar-nos una pandèmia per aplicar-nos aquesta mirada interior.

 

El cas és que no vaig tenir temps d’acomiadar-me de tots vosaltres, negreferits. Tants articles, tantes lectures compartides en set anys i de cop, el blog va aturar màquines. Crec que en el fons era perquè tard o d’hora sabia que hi tornaria. 






I així és: En clau de negre torna al 2022 amb més munició.


Fins l’any vinent!

3/01/2020

Lectures recomanades del mes de febrer

Aquest mes he llegit sis llibres. No totes les lectures han estat de gènere negre, de vegades hi ha mesos que llegeixo més poesia o assaig. En aquest cas us en recomanaré quatre, una d’elles pertany al gènere de no ficció.

Aquestes són les meves recomanacions de febrer per ordre de lectura:






Després del llibre L’hivern del Coiot, de Ferran Grau (lectura recomanada aquí), se’m va despertar el cuquet per la no ficció però narrada des d’un punt de vista subjectiu i vaig ventilar-me en un no-res un llibre que  ja m’havien recomanat dues persones: El adversario, d’Emmanuel Carrère. Em va fer il·lusió quan el vaig veure a la biblioteca de casa, allò que diem, que només has d’allargar el braç. Llibre esfereïdor. M’ha encantat.


El mal pare, de Pep Prieto: Primer llibre que llegeixo de l’autor. Ja feia tard! M’ha agradat sobretot la manera que té de descriure l’ambient familiar, angoixant, creant uns personatges de perfils psicològics complexos. Hi ha un secret que amaga el pare que farà trontollar tots els germans i a partir d’aquí començarà el misteri de la novel·la. Tant la trama com alguns elements que anirem descobrint, com ara l’arqueologia o un castell perdut a la muntanya, recorden imatges comunes al cinema. Molt recomanable.


Totalment subjugada a la narrativa de Margarida Aritzeta, del seu univers literari, de l’atmosfera que ha creat per a uns personatges que transiten els marges de la vida i de La teoria del gall de la qual ens parla aquest Ramon tan entranyable. El vaig llegir en tres dies, més aviat l'he engolit. Fins i tot he començat a empatitzar amb la mare de la Mina, després de tant de temps, jo que la creia tan insuportable! És el quart i darrer lliurament de la sèrie de la inspectora Mina Fuster. Podeu llegir les ressenyes que en vaig fer aquí: L'amant xinès, Els fils de l'aranya i Rapsòdia per a un mort
Ara que he rellegit les ressenyes, m'adono que la trobarem a faltar. Aix.

I finalment, la meva darrera lectura ha estat Conduce rápido, de Diego Ameixeiras. Segon llibre que  llegeixo de l’autor (podeu llegir la ressenya de l’anterior aquí: La crueldad de abril). Frenètica, amb una estructura que manté la tensió narrativa tot el llibre, molt abans que el lector sàpiga per on anirà la trama. Cinc dies de velocitat màxima on tots els personatges transiten com si estiguessin en un ball de màscares. Bona lectura!

Quatre propostes totalment diferents però totes elles ben recomanables. Bon diumenge, lletraferits!

2/01/2020

Lectures mes de gener 2020

Ara que ja s'ha acabat el mes de gener, m’adono que he llegit sis llibres, alguns dels quals no són criminals, i només n’he ressenyat un. Habitualment publico una ressenya a la setmana i quan sé que hi haurà un mes complicat en què no podré ressenyar-ne cap, faig previsió i en període de vacances, al Nadal o a l’estiu, em preparo unes quantes entrades per tal de mantenir aquest ritme. Ja sabem que els blogs demanen menjar i manyagues a parts iguals. I que quan no ho fem, ens miren tristos i ressentits. 

Els motius de la inactivitat poden ser diversos. Bé perquè estic de promoció d’una nova criatura literària, i faig mans i mànigues per combinar-ho amb la meva professió, o bé perquè estic immersa en un projecte literari, com el de l’activitat Assassinat de Cambra per al MNAC (podeu veure-la AQUÍ) o com ara m’està passant amb un altre, que m’apassiona i l’estic gaudint molt però del qual no puc comentar res de moment. I en tinc moltes ganes! Tot arribarà.

Com aquesta vegada no he disposat de temps per avançar la feina, soc conscient de la tragèdia: llibres que m’han agradat però que es queden penjats sense ressenya més una pila de títols per llegir, que cada vegada es farà més gran perquè entrem a les rondes dels festivals criminals.

Així que he tingut una idea per evitar angoixar-me quan al matí entro a la biblioteca i veig a la dreta tots els llibres pendents de ressenyar i a l’esquerra els pendents de llegir. Es tracta de parlar de tots ells en una sola entrada. Ja sé que no és el mateix, ni de bon tros, però em sembla just. Ara mateix no voldria triar ni deixar de ressenyar cap dels títols que avui us porto. Al cap i a la fi, el blog el vaig obrir fa sis anys, precisament després d’assistir a una BCNegra, i amb un únic objectiu, malgrat que se’n desprenguin altres, al qual em mantinc fidel: estudiar i compartir coneixements sobre el gènere negre. 

Així que aquí van les meves recomanacions de finals de desembre i de gener sencer, per ordre de lectura:





Dues novel·les de Jim Thompson: El embrollo i Un dimoni de dona.
Paralaré del primer, tot i que us recomano tots dos. Aquest és el darrer títol del “petit presidiari” rescatat després de la seva mort el 1977. És la primera edició. Si el llegiu, trobareu el seu estil únic i irreverent que ha esdevingut referent per a molts escriptors. Ara que també m’estic llegint la seva biografia, Arte Salvaje, de Robert Polito, he pogut gaudir molt més d’aquest text descobrint intertextualitats i llicències literàries. Cap dels llibres que m’he llegit d’ell: El asesino dentro de mí (podeu llegir la ressenya AQUÍ)L’assassinatLa fugida1280 ànimesUn cuchillo en la mirada i Un dimoni de dona, cap, deia, m’han decebut.

Ho sento, us heu equivocat de número, d’Allan Vilman i Lucille Fletcher. Increïble la gran obra que van escriure a quatre mans i situada en una sola escena. Qui és capaç de mantenir aquesta tensió narrativa quan tot succeeix amb una dona enganxada a un telèfon? M’ha recordat a la pel·lícula d’Alfred Hitchcock, La soga, on tota ella és un mateix pla seqüencial. Aquí la teniu, per si us fa veure-la aquest cap de setmana. Tot un clàssic:



No hi ha llum sota la neu, de Jordi Llobregat. Si us agraden les novel·les que us facin passar una bona estona, ben enganxadets i reviure situacions i llocs comuns dels thrillers amanits d’analepsis històriques i escenes clàssiques del gènere, aquest és un bon títol. Desaparicions, assassinats i enigmes amb molt, molt de fred. L’he gaudit el doble llegint-la a la vora de la llar de foc.

Els amics de l’Eddie Coyle, de George V. Higgins. La vaig llegir perquè des del compte de Twitter de La cua de palla (ja els seguiu?: @cuadepalla, val la pena) la destacaven pels seus enginyosos diàlegs. En dono fe. Hilarant i realista alhora.

Mai més, de Susana Hernández si us agraden les novel·les de suburbis, aquest és un bon títol, igual que  la novel·la Escapisme, de Marc Moreno, que és la darrera ressenya que vaig escriure. Per si us interessa, la teniu AQUÍ.

A Mai més, l’autora posa el focus d’atenció a les relacions familiars dels veïns dels barris de la Mina, del Besòs i el Maresme. Uns personatges que seran el nucli narratiu per a posar en evidència els problemes socials en entorns tan degradats com la consciència d’algunes màfies que hi actuen. Estil directe, precís i un exercici ben reeixit de síntesi, segell de qualitat de Susana Hernández.

L’hivern del coiot, de Ferran Grau: novel·la de no ficció que m’ha sorprès moltíssim. També us el recomano molt i molt. Un plantejament agosarat i original que és com repirar aire fresc. Grau té l’habilitat de trencar qualsevol prejudici literari, i fins i tot m’atreviria a dir metaliterari, amb un estil desinhibit i punyeter que m’ha subjugat. Als seus peus, senyor periodista.


 Bon cap de setmana i bones lectures, negreferits!







1/13/2020

Escapisme, de Marc Moreno

Editorial Més Llibres
216 pàgines

Torna el Tarantino de la Verneda, com ja se’l coneix als cercles de la negror. Torna Marc Moreno a oferir-nos una nova història amb nous protagonistes, tan seus, com els losers de barri que ell coneix tan bé.

Aquí podeu llegir la ressenya de la seva darrera novel·la Temps de rates, amb què va guanyar el premi Crims de Tinta l’any 2017, i aquí l’anterior, Contra l’aparador.




Escapisme trobareu llocs comuns que utilitza Moreno que ja formen part del seu univers de baixos fons: els bars regentats per xinesos, els bancs dels parcs on es trapitxeja, els blocs de pisos de cinquanta metres quadrats i sobretot els carrers on els joves deixen els dies passar. I és que la Verneda és un personatge més en aquesta trama de personatges desencantats. Jo li dic Verneda Style.

El protagonista, l’Aitor, és fill d’una mare absent i d’un pare drogoaddicte que va marxar de casa quan era petit. Té un germà, el Conejo, que no només no ha significat mai cap referent per a ell, sinó que el maltracta. 
No parlaré de què va la novel·la fil per randa, no ho faig mai, només puc dir que representa la supervivència de l’Aitor, però també d’altres personatges secundaris, en una societat que no els ha ofert cap oportunitat de resiliència. Sense ofici ni benefici, que se’n diria, l’Aitor no coneix la paraula amistat, ni ha experimentat l’amor. No sap què és, només té clar que de vegades no paga la pena esforçar-se perquè “el peix gran sempre es menja el petit”, tan petit com ell. Amb un perfil, d’inici, de comportament antisocial, l’Aitor intenta sobreviure en un panorama que se li presenta, des del capítol u, molt xungo, que diria ell. I té tres idees, tres “I si...” Tres ocurrències bèsties, boges, fruit de la desesperació i de la fatalitat que el durà directament a ser valedor de qualsevol diagnòstic de trastorn antisocial de la personalitat. 
A partir d’aquí la intriga està servida.

Destaquem els mantra profunds que l’autor va intercalant en la narració. Són pensaments recurrents que l’Aitor va recitant com si fos un poema descarnat. Un canvi d’estil, més íntim, enmig de girs inesperats en una trama delirant que manté el ritme i la tensió narrativa fins al final. 
Bona lectura, estimats negreferits!

@Núria Martínez


*De la solapa: "Marc Moreno (Barcelona, 1977) és periodista i escriptor. Ha publicat mitja dotzena de novel·les negres, entre les quals destaquen Temps de rates (RBA, Premi Crims de Tinta), Contra l’aparador (Llibres del Delicte) i Els silencis dels pactes (Llibres del delicte). El 2017 va rebre el Premi Continuarà de Cultura que atorga RTVE Catalunya."

1/07/2020

Cazeneuve i les clavegueres de la ciutat, d'Oriol Molas i Ferran Grau


309 pàgines



Tornen els autors de Cazeneuve i la revenja dels desvalguts (podeu llegir-ne la ressenya aquí) amb una segona publicació. Ja us vam dir com ens va agradar el personatge d’Enric Cazeneuve, el primer detectiu de Barcelona que va existir. El protagonista ens recorda els investigadors pioners de ploma anglesa, perspicaç i exquisit en les maneres —un accent francès aristocràtic el delata— però amb l’afegit que la seva personalitat és entranyable, lluny de l’excentricitat d’un Poirot o d’un Holmes. 



El detectiu compta amb l’ajuda de Jacint Brescó, conegut com a Cinto, periodista de La Vanguardia i la Filo, la minyona, que l’ajudaran a resoldre el cas d’un cadàver, “una grossa bola boteruda”, que han trobat soterrat a la  Via Laietana, l’any 1913, amb les obres de la reforma interior dins del Pla Cerdà. 

Paral·lelament, els nostres protagonistes s’enfrontaran al “misteri del tercer segona”, una subtrama amb tocs exotèrics que ens ajudarà a entendre la mentalitat de l’època. Assistirem també a la primera exposició del vehicle Hispano- Suiza Alfonso XIII on, abans de poder ser mostrat al públic, es produirà la seva desaparició. 

Assassinat, desaparicions i robatoris, la diversió està servida, però la garantia de l’èxit no només la trobarem en una trama ben trenada, sinó en tot el conjunt de l’obra. Com ja us vam comentar quan vam ressenyar l’anterior llibre, la novel·la té una ambientació sòlida, treballada no només en els fons, ben documentada, sinó en la forma, l’ús del llenguatge i dels registres de l’època.

Un altre dels al·licients que aporta la seva lectura és descobrir les picades d’ull, els jocs intertextuals que faran la delícia del lector despert. El text en va ple.

Veurem com els personatges que ja coneixem, tots ells ben treballats —entre la cinquantena que hi surten— prenen decisions, com es desencanten o com mantenen aquell temperament inicial. 
Tot i que aquesta segona publicació es pot seguir perfectament sense haver-ne llegit la primera, us recomanem molt que llegiu els dos títols d’Enric Cazeneuve. Bona lectura i bona setmana, negreferits!

@Ana Portnoy
*De la solapa: Oriol Molas (Camprodon, 1968) Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, ha treballat i treballa en el sector editorial: FMR, Integral, Destino, RBA, Salvat. De jove havia escrit poemes: Ànimes de paper (Columna, 1986), Swinging (Editora de Sau, 1996) i Vent (Columna, 1992).
Ferran Grau (Lleida, 1982) Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autónoma de Barcelona, ha treballat i treballa de periodista, sobretot a la ràdio: Cadena SER, RAC1, RNE. Ha publicat el recull d'entrevistes I jo, què pinto aquí? (Bcnpress, 2008) i el llibre La nit dels ignorants 2.0 (Angle Editorial, 2013). És autor de Dues cicatrius (Capital Books, 2016).


1/03/2020

Els impostors, de Pilar Romera



334 pàgines

Aquesta és la primera ressenya de l’any que publiquem. Avui us proposarem la lectura d’un llibre diferent, un llibre que transita entre diferents gèneres i això ens agrada. 

Viatgem al passat, el maig del 1949, just quan s’espera la visita del dictador Franco a Barcelona i La Brigada Político-Social està detenint els sospitosos habituals de la ciutat per tal de preservar l’ordre i evitar cap altercat.



Els protagonistes d’aquesta història són la Dora Colom, el Miquel Alberich i el Bonaventura Puig. Un trio que roman en suspens en les tres esferes, tant en el temps com en l’espai i fins i tot en la mateixa persona, perquè sí, tots tres són uns impostors. 

La intriga està servida. Negar un passat, inventar-se un futur nou i fer veure que, sobretot fer veure que. Cadascun d’ells buscarà on aferrar-se, és el que té esborrar-se a un mateix, perdre la personalitat per tal de no ser descobert. I és que la comissaria de Via Laietana és força present en la ment dels personatges; la brutalitat amb què es torturava és esfereïdora. 


L’autora explicava, en la presentació del llibre al Festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir del passat any, que Els impostors és la història de tota aquella gent anònima que no combregava amb el Règim i que no havia fugit. I així és, el llibre ens mostra com els personatges sobreviuen en un món que han hagut de teixir mentint, fins i tot a ells mateixos. Sentiments soterrats que afloren quan l’autoengany ja no suporta més pes a sobre. El llibre està contextualitzat en temps de la postguerra i les seves pàgines estan amarades de silencis, mirades de cairell, caps acotats i de misèria, molta misèria humana. 

Els protagonistes segueixen un ordre dintre del desordre, mantenen l’aparença d’una carcassa famèlica i neta mentre fan el cor fort i la sang els bull fins que les tripes els surten per la boca. És el comissari Fuentes, corrupte i drogoaddicte, l'encarregat de fer-los volar pels aires.

Un dels aspectes que més crida l’atenció de la novel·la és la manera amb què l’autora ens mostra els anhels i les decisions que prenen els personatges. Lluny de la voluntat d’impostar una imatge impol·luta, Pilar Romera els espella, els mostra vulnerables, desesperats i sobretot incapaços de tirar endavant sols, qualitat que la podríem atribuir a un cert heroisme. No, no són herois. Tots busquen el tauló de la salvació on arrapar-se malgrat que això signifiqui seguir surant a la deriva en una societat malalta de repressió i asfíxia.


Bona lectura, molt ben ambientada i documentada. Us la recomanem molt, negreferits. 

 
@Iván Giménez
*De la solapa: Romera (Riba-roja d'Ebre, 1968) es va llicenciar en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, on treballa, i va cursar un màster en realització de guions cinematogràfics i televisius a la Universitat Autònoma de Barcelona. És autora de les novel·les L’esperit de vidre (1993, X Premi Ribera d’Ebre de narrativa), Dins la boira (Columna-Tresmall, 1997) i Li deien Lola (Columna, 2016). El 2017 va participar en el llibre col·lectiu L’Ebre, un riu literari, i el 2019, en el recull de contes Assassins de l’Ebre. El 2017 va ser guardonada en la primera convocatòria de les Beques d’Escriptura Montserrat Roig, atorgades per l’Ajuntament de Barcelona i la Unesco.

12/17/2019

Pes mort, de Lluís Llort



178 pàgines

Dramèdia, així és com Alrevés defineix, a la contracoberta, aquesta nova proposta que l’editorial publica amb el número quaranta-tres: “un terme de creació recent que defineix un drama amb pinzellades de comèdia o una comèdia amb tocs de drama, és a dir, una vida qualsevol”. Ho és.





Pes mort és d’aquelles novel·les que, amb ritme pausat, va configurant uns personatges alhora que va descrivint l’escenari i l’ambientació i, de cop i volta, passa una tragèdia que posa a tothom contra les cordes. Un canvi de ritme, un punt d’inflexió, un conflicte moral que actua com a detonant per fer saltar pels aires totes les conviccions que l’elenc de personatges —els amos d’un restaurant, la neboda que fa de cuinera i un cambrer— posseeixen o, en segons quins casos, les referma més.

La ironia, l’humor negre, l’absurd són recursos prou escaients per fer d’aquest text una comèdia agra. Un seguit de males decisions, que a estones arriben a ser hilarants, sedueixen el lector que s’exposa al text sense reserves i que no s’espera que la situació esdevingui dramàtica. Però Pes mort va molt més enllà de l’encertada o equivocada decisió, i en conseqüència actuació, de cada personatge davant el dilema en qüestió. El que a primer cop d’ull pot semblar un argument frívol, és en veritat l’excusa amb la qual Llort, com ens té acostumats, fa un repàs de la societat més fosca, aquella que s’amaga o ha d’amagar-se. 

L’autor acaba reblant la trama amb la  construcció d’uns personatges calidoscòpics, plens d’arestes amb els quals sacseja la consciència del lector. I ho fa com vol, permetent-se llicències de tota mena i aconseguint que el resultat en surti indemne; no debades Lluís Llort és un dels escriptors més preuats de la novel·la de gènere negre en català. 
 
Fotografia: @Vilaweb

*De la solapa: “Lluís Llort (1966) treballa des del 1966 al diari Avui (actualment El punt Avui, els darrers vint anys com a periodista de temes literaris. Des del 1999 ha publicat una dotzena de novel·les, una quinzena de títols infantils i ha participat en una desena de llibres col·lectius. El 2016 va publicar en aquesta col·lecció No n’estiguis tan segur.

12/09/2019

Ella, de Damià del Clot

240 pàgines
Llibres del Delicte

Ens trobem davant d’una aposta diferent. Arriscada i encertada. Ella és una novel·la eclèctica, on trobarem perfectament encaixada una introducció fidel a les bases d’un llibre d’enigma i que, a mida que avancem, poua en una trama negra i conspiradora. 


L’obra té un inici potent, tres persones van un diumenge al matí a una comissaria a confessar un crim, cada una per separat, a priori, sense cap mena de connexió. Totes diferents però unides per un drama personal que es manifesta de manera diversa: la pèrdua de l’habitatge familiar, l’estafa de les preferents i la fallida de la fortuna i els embargaments.

A banda d’aquest inici on coneixerem els tres personatges principals (si més no de la primera part), la dona jubilada, el Cabra i l’home ambiciós i repentinat, crida l’atenció l’estructura del llibre. Dividit en dues parts com si fossin la cara A i la cara B d’un disc. Els referents musicals seran presents al llarg de tot el text: John Lennon, Sinead O’Connor, Marilyn Mason, Metallica, Ariel Rot. Així, entre balades, rock psicodèlic, blues o fins i tot una simfonia, la novel·la farà un bon repàs a “un món on el crim, l’avarícia, l’especulació i el desig per les coses alienes formen part de la quotidianitat”.

Si la cara A intercala els capítols amb les diferents veus dels protagonistes —amb una aparició final d’un personatge molt peculiar “el Rellotger”—, la cara B et dona les pistes per saber per què l’autor ha intitulat l’obra així, amb un curt Ella, però que alhora ho abasta tot. I és que Ella és la connexió i amararà la resta de les pàgines. No avançaré res més per no aixafar la guitarra, expressió que hem escollit els negrots, animats pel Sebastià Benassar, per tal de no utilitzar més la paraula manllevada spoiler.
Com bé va dir Damià del Clot a la presentació del llibre en el Sant Jordi de Nadal d’enguany, que organitza el TRESC a l’Antiga Fàbrica Damm, les millors cançons acostumen a ocupar la cara B dels discos. En aquesta mateixa cara, ens esperen referències filosòfiques, literàries i polítiques ambientades entre màscares Guy Fawkes i personatges enigmàtics com l’Amfitriona, el Rei Cardo o l’Autor. Entre cançons de Jim Morrison i Iggy Pop, es conjumina una mena de resistència que només té ressò si s’utilitza la violència. Una novel·la que més que parlar-nos d’una venjança poètica és un caos ben planificat.

Damià del Clot
És advocat, politòleg i escriptor. En l’actualitat exerceix el càrrec d’alcalde de Vilassar de Mar i president del Consell Comarcal del Maresme. Com a escriptor ha publicat els assaigs: La delegació de funcions del president de la GeneralitatLa figura del conseller primer (Mediterrània, 2007); L’espai nacionalista a Catalunya 1999-2007: crònica d’un enfrontament (La Busca, 2007) obra finalista del premi assaig Francesc Ferrer i Gironès; Catalunya sentenciada (Dux, 2013), El Tribunal Constitucional contra Catalunya (Llibres del Delicte, 2015) i Política-Ficció. L’anàlisi política a través de les sèries de televisió (Editorial UOC, 2018). També ha publicat novel·la: Notes d’un viatge de l’infern (Cossetània, 2010) Premi Narrativa Vila Ametlla de Mar; Absolut Taronja (Columna, 2010) Premi Fiter i Rossell; Una novel·la Pulp (Llibres del Delicte, 2015), Generació Gintònic (Cossetània, 2016) i Revival (Cossetània, 2018). Ella és la seva segona novel·la negra.


11/03/2019

Alacrán, de Salva Alemany

Editorial Amarante
259 pàgines



És la primera novel·la que llegeixo d'aquest escriptor valencià, tot i que n’ha publicat tres més: La suerte no existe, finalista del II Premio de Creación Literaria Bubok, Éire, finalista del premi La Trama d’Edicions B, acabada de reeditar, i Una mirada perdida, publicada la setmana passada. 

Alacrán és una novel·la negra, negríssima, que ens apropa al món del narco i dels càrters mexicans. Santos és un gringo que viu amb Lupe en una localitat de la frontera mexicana, entre Ciudad Juárez i El Paso. Treballa com a mecànic però també, de tant en tant, li fa encàrrecs a Don Dimas, el capo d’un dels càrters més poderosos. Santos, un paio dur, que no té cap mena d’escrúpols per fer la darrera feina bruta que li permeti cobrar una gran suma de diners per canviar de vida i començar de zero, es veu implicat en un segrest. Un secret, un passat que sempre torna i una realitat: una vegada que es té contacte amb el narcotràfic és impossible sortir-se’n.



El que més m’ha agradat de la novel·la és l’atmosfera que aconsegueix l'autor, amb una flaire de Breaking Bad, que embolcalla a uns personatges pragmàtics, acostumats a sobreviure i a aprofitar els bons moments que la vida els ofereix. Remolquen penes, s’afanyen a esborrar-les i malden per trobar un nou camí que els permeti una treva. Saben que això és el que s’enduran i, d’alguna manera, intueixen que no serà per sempre. Menció especial a la dona del protagonista, Lupe, lluitadora i que es comunica amb silencis antics, amb una resignació apresa. 

Tot i que la novel·la es desenvolupa a Mèxic, hi ha un episodi que transcorre a Colòmbia. He trobat interessant la manera d’explicar com el càrtel de Juárez actuava en connivència amb els colombians, abans que ells mateixos controlessin tot el negoci a Nord-amèrica, molt ficcionada, sense afectacions documentals. L’escenari no pot ser més negre, a Ciudad Juárez s’ha passat de centenars a quatre mil morts en qüestió d’un any.

Tanmateix, Alacrán és una novel·la que parla de pèrdues, que interpel·la el lector i que apunta qüestions morals. Fins a quin punt, per salvar la teva vida, estaries disposat a trair un amic? Quin preu tenen els mateixos anhels? Qui té dret a considerar-se un bon pare o una bona mare quan els seus referents estan danyats? 

Com ens anticipa l’epígraf, "Dios no le da alas a los alacranes", i envoltats de tanta violència estructural —a voltes interioritzada pels personatges d’una manera esfereïdora— serà molt difícil que puguin salvar-se sense arrossegar-se i picar mortalment. Els somnis, les promeses, aquests sí, solen endur-se’ls el vent. 

 
Salva Alemany és valencià. Ha estat vinculat a la música, en concret al grupo RC Druids, rock psicodèl·lic de garatge activou des de l’any 90 fins al 99, vinculat també a la administració i des de fa uns anys a les lletres.