3/01/2020

Lectures recomanades del mes de febrer

Aquest mes he llegit sis llibres. No totes les lectures han estat de gènere negre, de vegades hi ha mesos que llegeixo més poesia o assaig. En aquest cas us en recomanaré quatre, una d’elles pertany al gènere de no ficció.

Aquestes són les meves recomanacions de febrer per ordre de lectura:






Després del llibre L’hivern del Coiot, de Ferran Grau (lectura recomanada aquí), se’m va despertar el cuquet per la no ficció però narrada des d’un punt de vista subjectiu i vaig ventilar-me en un no-res un llibre que  ja m’havien recomanat dues persones: El adversario, d’Emmanuel Carrère. Em va fer il·lusió quan el vaig veure a la biblioteca de casa, allò que diem, que només has d’allargar el braç. Llibre esfereïdor. M’ha encantat.


El mal pare, de Pep Prieto: Primer llibre que llegeixo de l’autor. Ja feia tard! M’ha agradat sobretot la manera que té de descriure l’ambient familiar, angoixant, creant uns personatges de perfils psicològics complexos. Hi ha un secret que amaga el pare que farà trontollar tots els germans i a partir d’aquí començarà el misteri de la novel·la. Tant la trama com alguns elements que anirem descobrint, com ara l’arqueologia o un castell perdut a la muntanya, recorden imatges comunes al cinema. Molt recomanable.


Totalment subjugada a la narrativa de Margarida Aritzeta, del seu univers literari, de l’atmosfera que ha creat per a uns personatges que transiten els marges de la vida i de La teoria del gall de la qual ens parla aquest Ramon tan entranyable. El vaig llegir en tres dies, més aviat l'he engolit. Fins i tot he començat a empatitzar amb la mare de la Mina, després de tant de temps, jo que la creia tan insuportable! És el quart i darrer lliurament de la sèrie de la inspectora Mina Fuster. Podeu llegir les ressenyes que en vaig fer aquí: L'amant xinès, Els fils de l'aranya i Rapsòdia per a un mort
Ara que he rellegit les ressenyes, m'adono que la trobarem a faltar. Aix.

I finalment, la meva darrera lectura ha estat Conduce rápido, de Diego Ameixeiras. Segon llibre que  llegeixo de l’autor (podeu llegir la ressenya de l’anterior aquí: La crueldad de abril). Frenètica, amb una estructura que manté la tensió narrativa tot el llibre, molt abans que el lector sàpiga per on anirà la trama. Cinc dies de velocitat màxima on tots els personatges transiten com si estiguessin en un ball de màscares. Bona lectura!

Quatre propostes totalment diferents però totes elles ben recomanables. Bon diumenge, lletraferits!

2/01/2020

Lectures mes de gener 2020

Ara que ja s'ha acabat el mes de gener, m’adono que he llegit sis llibres, alguns dels quals no són criminals, i només n’he ressenyat un. Habitualment publico una ressenya a la setmana i quan sé que hi haurà un mes complicat en què no podré ressenyar-ne cap, faig previsió i en període de vacances, al Nadal o a l’estiu, em preparo unes quantes entrades per tal de mantenir aquest ritme. Ja sabem que els blogs demanen menjar i manyagues a parts iguals. I que quan no ho fem, ens miren tristos i ressentits. 

Els motius de la inactivitat poden ser diversos. Bé perquè estic de promoció d’una nova criatura literària, i faig mans i mànigues per combinar-ho amb la meva professió, o bé perquè estic immersa en un projecte literari, com el de l’activitat Assassinat de Cambra per al MNAC (podeu veure-la AQUÍ) o com ara m’està passant amb un altre, que m’apassiona i l’estic gaudint molt però del qual no puc comentar res de moment. I en tinc moltes ganes! Tot arribarà.

Com aquesta vegada no he disposat de temps per avançar la feina, soc conscient de la tragèdia: llibres que m’han agradat però que es queden penjats sense ressenya més una pila de títols per llegir, que cada vegada es farà més gran perquè entrem a les rondes dels festivals criminals.

Així que he tingut una idea per evitar angoixar-me quan al matí entro a la biblioteca i veig a la dreta tots els llibres pendents de ressenyar i a l’esquerra els pendents de llegir. Es tracta de parlar de tots ells en una sola entrada. Ja sé que no és el mateix, ni de bon tros, però em sembla just. Ara mateix no voldria triar ni deixar de ressenyar cap dels títols que avui us porto. Al cap i a la fi, el blog el vaig obrir fa sis anys, precisament després d’assistir a una BCNegra, i amb un únic objectiu, malgrat que se’n desprenguin altres, al qual em mantinc fidel: estudiar i compartir coneixements sobre el gènere negre. 

Així que aquí van les meves recomanacions de finals de desembre i de gener sencer, per ordre de lectura:





Dues novel·les de Jim Thompson: El embrollo i Un dimoni de dona.
Paralaré del primer, tot i que us recomano tots dos. Aquest és el darrer títol del “petit presidiari” rescatat després de la seva mort el 1977. És la primera edició. Si el llegiu, trobareu el seu estil únic i irreverent que ha esdevingut referent per a molts escriptors. Ara que també m’estic llegint la seva biografia, Arte Salvaje, de Robert Polito, he pogut gaudir molt més d’aquest text descobrint intertextualitats i llicències literàries. Cap dels llibres que m’he llegit d’ell: El asesino dentro de mí (podeu llegir la ressenya AQUÍ)L’assassinatLa fugida1280 ànimesUn cuchillo en la mirada i Un dimoni de dona, cap, deia, m’han decebut.

Ho sento, us heu equivocat de número, d’Allan Vilman i Lucille Fletcher. Increïble la gran obra que van escriure a quatre mans i situada en una sola escena. Qui és capaç de mantenir aquesta tensió narrativa quan tot succeeix amb una dona enganxada a un telèfon? M’ha recordat a la pel·lícula d’Alfred Hitchcock, La soga, on tota ella és un mateix pla seqüencial. Aquí la teniu, per si us fa veure-la aquest cap de setmana. Tot un clàssic:



No hi ha llum sota la neu, de Jordi Llobregat. Si us agraden les novel·les que us facin passar una bona estona, ben enganxadets i reviure situacions i llocs comuns dels thrillers amanits d’analepsis històriques i escenes clàssiques del gènere, aquest és un bon títol. Desaparicions, assassinats i enigmes amb molt, molt de fred. L’he gaudit el doble llegint-la a la vora de la llar de foc.

Els amics de l’Eddie Coyle, de George V. Higgins. La vaig llegir perquè des del compte de Twitter de La cua de palla (ja els seguiu?: @cuadepalla, val la pena) la destacaven pels seus enginyosos diàlegs. En dono fe. Hilarant i realista alhora.

Mai més, de Susana Hernández si us agraden les novel·les de suburbis, aquest és un bon títol, igual que  la novel·la Escapisme, de Marc Moreno, que és la darrera ressenya que vaig escriure. Per si us interessa, la teniu AQUÍ.

A Mai més, l’autora posa el focus d’atenció a les relacions familiars dels veïns dels barris de la Mina, del Besòs i el Maresme. Uns personatges que seran el nucli narratiu per a posar en evidència els problemes socials en entorns tan degradats com la consciència d’algunes màfies que hi actuen. Estil directe, precís i un exercici ben reeixit de síntesi, segell de qualitat de Susana Hernández.

L’hivern del coiot, de Ferran Grau: novel·la de no ficció que m’ha sorprès moltíssim. També us el recomano molt i molt. Un plantejament agosarat i original que és com repirar aire fresc. Grau té l’habilitat de trencar qualsevol prejudici literari, i fins i tot m’atreviria a dir metaliterari, amb un estil desinhibit i punyeter que m’ha subjugat. Als seus peus, senyor periodista.


 Bon cap de setmana i bones lectures, negreferits!







1/13/2020

Escapisme, de Marc Moreno

Editorial Més Llibres
216 pàgines

Torna el Tarantino de la Verneda, com ja se’l coneix als cercles de la negror. Torna Marc Moreno a oferir-nos una nova història amb nous protagonistes, tan seus, com els losers de barri que ell coneix tan bé.

Aquí podeu llegir la ressenya de la seva darrera novel·la Temps de rates, amb què va guanyar el premi Crims de Tinta l’any 2017, i aquí l’anterior, Contra l’aparador.




Escapisme trobareu llocs comuns que utilitza Moreno que ja formen part del seu univers de baixos fons: els bars regentats per xinesos, els bancs dels parcs on es trapitxeja, els blocs de pisos de cinquanta metres quadrats i sobretot els carrers on els joves deixen els dies passar. I és que la Verneda és un personatge més en aquesta trama de personatges desencantats. Jo li dic Verneda Style.

El protagonista, l’Aitor, és fill d’una mare absent i d’un pare drogoaddicte que va marxar de casa quan era petit. Té un germà, el Conejo, que no només no ha significat mai cap referent per a ell, sinó que el maltracta. 
No parlaré de què va la novel·la fil per randa, no ho faig mai, només puc dir que representa la supervivència de l’Aitor, però també d’altres personatges secundaris, en una societat que no els ha ofert cap oportunitat de resiliència. Sense ofici ni benefici, que se’n diria, l’Aitor no coneix la paraula amistat, ni ha experimentat l’amor. No sap què és, només té clar que de vegades no paga la pena esforçar-se perquè “el peix gran sempre es menja el petit”, tan petit com ell. Amb un perfil, d’inici, de comportament antisocial, l’Aitor intenta sobreviure en un panorama que se li presenta, des del capítol u, molt xungo, que diria ell. I té tres idees, tres “I si...” Tres ocurrències bèsties, boges, fruit de la desesperació i de la fatalitat que el durà directament a ser valedor de qualsevol diagnòstic de trastorn antisocial de la personalitat. 
A partir d’aquí la intriga està servida.

Destaquem els mantra profunds que l’autor va intercalant en la narració. Són pensaments recurrents que l’Aitor va recitant com si fos un poema descarnat. Un canvi d’estil, més íntim, enmig de girs inesperats en una trama delirant que manté el ritme i la tensió narrativa fins al final. 
Bona lectura, estimats negreferits!

@Núria Martínez


*De la solapa: "Marc Moreno (Barcelona, 1977) és periodista i escriptor. Ha publicat mitja dotzena de novel·les negres, entre les quals destaquen Temps de rates (RBA, Premi Crims de Tinta), Contra l’aparador (Llibres del Delicte) i Els silencis dels pactes (Llibres del delicte). El 2017 va rebre el Premi Continuarà de Cultura que atorga RTVE Catalunya."

1/07/2020

Cazeneuve i les clavegueres de la ciutat, d'Oriol Molas i Ferran Grau


309 pàgines



Tornen els autors de Cazeneuve i la revenja dels desvalguts (podeu llegir-ne la ressenya aquí) amb una segona publicació. Ja us vam dir com ens va agradar el personatge d’Enric Cazeneuve, el primer detectiu de Barcelona que va existir. El protagonista ens recorda els investigadors pioners de ploma anglesa, perspicaç i exquisit en les maneres —un accent francès aristocràtic el delata— però amb l’afegit que la seva personalitat és entranyable, lluny de l’excentricitat d’un Poirot o d’un Holmes. 



El detectiu compta amb l’ajuda de Jacint Brescó, conegut com a Cinto, periodista de La Vanguardia i la Filo, la minyona, que l’ajudaran a resoldre el cas d’un cadàver, “una grossa bola boteruda”, que han trobat soterrat a la  Via Laietana, l’any 1913, amb les obres de la reforma interior dins del Pla Cerdà. 

Paral·lelament, els nostres protagonistes s’enfrontaran al “misteri del tercer segona”, una subtrama amb tocs exotèrics que ens ajudarà a entendre la mentalitat de l’època. Assistirem també a la primera exposició del vehicle Hispano- Suiza Alfonso XIII on, abans de poder ser mostrat al públic, es produirà la seva desaparició. 

Assassinat, desaparicions i robatoris, la diversió està servida, però la garantia de l’èxit no només la trobarem en una trama ben trenada, sinó en tot el conjunt de l’obra. Com ja us vam comentar quan vam ressenyar l’anterior llibre, la novel·la té una ambientació sòlida, treballada no només en els fons, ben documentada, sinó en la forma, l’ús del llenguatge i dels registres de l’època.

Un altre dels al·licients que aporta la seva lectura és descobrir les picades d’ull, els jocs intertextuals que faran la delícia del lector despert. El text en va ple.

Veurem com els personatges que ja coneixem, tots ells ben treballats —entre la cinquantena que hi surten— prenen decisions, com es desencanten o com mantenen aquell temperament inicial. 
Tot i que aquesta segona publicació es pot seguir perfectament sense haver-ne llegit la primera, us recomanem molt que llegiu els dos títols d’Enric Cazeneuve. Bona lectura i bona setmana, negreferits!

@Ana Portnoy
*De la solapa: Oriol Molas (Camprodon, 1968) Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, ha treballat i treballa en el sector editorial: FMR, Integral, Destino, RBA, Salvat. De jove havia escrit poemes: Ànimes de paper (Columna, 1986), Swinging (Editora de Sau, 1996) i Vent (Columna, 1992).
Ferran Grau (Lleida, 1982) Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autónoma de Barcelona, ha treballat i treballa de periodista, sobretot a la ràdio: Cadena SER, RAC1, RNE. Ha publicat el recull d'entrevistes I jo, què pinto aquí? (Bcnpress, 2008) i el llibre La nit dels ignorants 2.0 (Angle Editorial, 2013). És autor de Dues cicatrius (Capital Books, 2016).


1/03/2020

Els impostors, de Pilar Romera



334 pàgines

Aquesta és la primera ressenya de l’any que publiquem. Avui us proposarem la lectura d’un llibre diferent, un llibre que transita entre diferents gèneres i això ens agrada. 

Viatgem al passat, el maig del 1949, just quan s’espera la visita del dictador Franco a Barcelona i La Brigada Político-Social està detenint els sospitosos habituals de la ciutat per tal de preservar l’ordre i evitar cap altercat.



Els protagonistes d’aquesta història són la Dora Colom, el Miquel Alberich i el Bonaventura Puig. Un trio que roman en suspens en les tres esferes, tant en el temps com en l’espai i fins i tot en la mateixa persona, perquè sí, tots tres són uns impostors. 

La intriga està servida. Negar un passat, inventar-se un futur nou i fer veure que, sobretot fer veure que. Cadascun d’ells buscarà on aferrar-se, és el que té esborrar-se a un mateix, perdre la personalitat per tal de no ser descobert. I és que la comissaria de Via Laietana és força present en la ment dels personatges; la brutalitat amb què es torturava és esfereïdora. 


L’autora explicava, en la presentació del llibre al Festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir del passat any, que Els impostors és la història de tota aquella gent anònima que no combregava amb el Règim i que no havia fugit. I així és, el llibre ens mostra com els personatges sobreviuen en un món que han hagut de teixir mentint, fins i tot a ells mateixos. Sentiments soterrats que afloren quan l’autoengany ja no suporta més pes a sobre. El llibre està contextualitzat en temps de la postguerra i les seves pàgines estan amarades de silencis, mirades de cairell, caps acotats i de misèria, molta misèria humana. 

Els protagonistes segueixen un ordre dintre del desordre, mantenen l’aparença d’una carcassa famèlica i neta mentre fan el cor fort i la sang els bull fins que les tripes els surten per la boca. És el comissari Fuentes, corrupte i drogoaddicte, l'encarregat de fer-los volar pels aires.

Un dels aspectes que més crida l’atenció de la novel·la és la manera amb què l’autora ens mostra els anhels i les decisions que prenen els personatges. Lluny de la voluntat d’impostar una imatge impol·luta, Pilar Romera els espella, els mostra vulnerables, desesperats i sobretot incapaços de tirar endavant sols, qualitat que la podríem atribuir a un cert heroisme. No, no són herois. Tots busquen el tauló de la salvació on arrapar-se malgrat que això signifiqui seguir surant a la deriva en una societat malalta de repressió i asfíxia.


Bona lectura, molt ben ambientada i documentada. Us la recomanem molt, negreferits. 

 
@Iván Giménez
*De la solapa: Romera (Riba-roja d'Ebre, 1968) es va llicenciar en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, on treballa, i va cursar un màster en realització de guions cinematogràfics i televisius a la Universitat Autònoma de Barcelona. És autora de les novel·les L’esperit de vidre (1993, X Premi Ribera d’Ebre de narrativa), Dins la boira (Columna-Tresmall, 1997) i Li deien Lola (Columna, 2016). El 2017 va participar en el llibre col·lectiu L’Ebre, un riu literari, i el 2019, en el recull de contes Assassins de l’Ebre. El 2017 va ser guardonada en la primera convocatòria de les Beques d’Escriptura Montserrat Roig, atorgades per l’Ajuntament de Barcelona i la Unesco.

12/17/2019

Pes mort, de Lluís Llort



178 pàgines

Dramèdia, així és com Alrevés defineix, a la contracoberta, aquesta nova proposta que l’editorial publica amb el número quaranta-tres: “un terme de creació recent que defineix un drama amb pinzellades de comèdia o una comèdia amb tocs de drama, és a dir, una vida qualsevol”. Ho és.





Pes mort és d’aquelles novel·les que, amb ritme pausat, va configurant uns personatges alhora que va descrivint l’escenari i l’ambientació i, de cop i volta, passa una tragèdia que posa a tothom contra les cordes. Un canvi de ritme, un punt d’inflexió, un conflicte moral que actua com a detonant per fer saltar pels aires totes les conviccions que l’elenc de personatges —els amos d’un restaurant, la neboda que fa de cuinera i un cambrer— posseeixen o, en segons quins casos, les referma més.

La ironia, l’humor negre, l’absurd són recursos prou escaients per fer d’aquest text una comèdia agra. Un seguit de males decisions, que a estones arriben a ser hilarants, sedueixen el lector que s’exposa al text sense reserves i que no s’espera que la situació esdevingui dramàtica. Però Pes mort va molt més enllà de l’encertada o equivocada decisió, i en conseqüència actuació, de cada personatge davant el dilema en qüestió. El que a primer cop d’ull pot semblar un argument frívol, és en veritat l’excusa amb la qual Llort, com ens té acostumats, fa un repàs de la societat més fosca, aquella que s’amaga o ha d’amagar-se. 

L’autor acaba reblant la trama amb la  construcció d’uns personatges calidoscòpics, plens d’arestes amb els quals sacseja la consciència del lector. I ho fa com vol, permetent-se llicències de tota mena i aconseguint que el resultat en surti indemne; no debades Lluís Llort és un dels escriptors més preuats de la novel·la de gènere negre en català. 
 
Fotografia: @Vilaweb

*De la solapa: “Lluís Llort (1966) treballa des del 1966 al diari Avui (actualment El punt Avui, els darrers vint anys com a periodista de temes literaris. Des del 1999 ha publicat una dotzena de novel·les, una quinzena de títols infantils i ha participat en una desena de llibres col·lectius. El 2016 va publicar en aquesta col·lecció No n’estiguis tan segur.

12/09/2019

Ella, de Damià del Clot

240 pàgines
Llibres del Delicte

Ens trobem davant d’una aposta diferent. Arriscada i encertada. Ella és una novel·la eclèctica, on trobarem perfectament encaixada una introducció fidel a les bases d’un llibre d’enigma i que, a mida que avancem, poua en una trama negra i conspiradora. 


L’obra té un inici potent, tres persones van un diumenge al matí a una comissaria a confessar un crim, cada una per separat, a priori, sense cap mena de connexió. Totes diferents però unides per un drama personal que es manifesta de manera diversa: la pèrdua de l’habitatge familiar, l’estafa de les preferents i la fallida de la fortuna i els embargaments.

A banda d’aquest inici on coneixerem els tres personatges principals (si més no de la primera part), la dona jubilada, el Cabra i l’home ambiciós i repentinat, crida l’atenció l’estructura del llibre. Dividit en dues parts com si fossin la cara A i la cara B d’un disc. Els referents musicals seran presents al llarg de tot el text: John Lennon, Sinead O’Connor, Marilyn Mason, Metallica, Ariel Rot. Així, entre balades, rock psicodèlic, blues o fins i tot una simfonia, la novel·la farà un bon repàs a “un món on el crim, l’avarícia, l’especulació i el desig per les coses alienes formen part de la quotidianitat”.

Si la cara A intercala els capítols amb les diferents veus dels protagonistes —amb una aparició final d’un personatge molt peculiar “el Rellotger”—, la cara B et dona les pistes per saber per què l’autor ha intitulat l’obra així, amb un curt Ella, però que alhora ho abasta tot. I és que Ella és la connexió i amararà la resta de les pàgines. No avançaré res més per no aixafar la guitarra, expressió que hem escollit els negrots, animats pel Sebastià Benassar, per tal de no utilitzar més la paraula manllevada spoiler.
Com bé va dir Damià del Clot a la presentació del llibre en el Sant Jordi de Nadal d’enguany, que organitza el TRESC a l’Antiga Fàbrica Damm, les millors cançons acostumen a ocupar la cara B dels discos. En aquesta mateixa cara, ens esperen referències filosòfiques, literàries i polítiques ambientades entre màscares Guy Fawkes i personatges enigmàtics com l’Amfitriona, el Rei Cardo o l’Autor. Entre cançons de Jim Morrison i Iggy Pop, es conjumina una mena de resistència que només té ressò si s’utilitza la violència. Una novel·la que més que parlar-nos d’una venjança poètica és un caos ben planificat.

Damià del Clot
És advocat, politòleg i escriptor. En l’actualitat exerceix el càrrec d’alcalde de Vilassar de Mar i president del Consell Comarcal del Maresme. Com a escriptor ha publicat els assaigs: La delegació de funcions del president de la GeneralitatLa figura del conseller primer (Mediterrània, 2007); L’espai nacionalista a Catalunya 1999-2007: crònica d’un enfrontament (La Busca, 2007) obra finalista del premi assaig Francesc Ferrer i Gironès; Catalunya sentenciada (Dux, 2013), El Tribunal Constitucional contra Catalunya (Llibres del Delicte, 2015) i Política-Ficció. L’anàlisi política a través de les sèries de televisió (Editorial UOC, 2018). També ha publicat novel·la: Notes d’un viatge de l’infern (Cossetània, 2010) Premi Narrativa Vila Ametlla de Mar; Absolut Taronja (Columna, 2010) Premi Fiter i Rossell; Una novel·la Pulp (Llibres del Delicte, 2015), Generació Gintònic (Cossetània, 2016) i Revival (Cossetània, 2018). Ella és la seva segona novel·la negra.


11/03/2019

Alacrán, de Salva Alemany

Editorial Amarante
259 pàgines



És la primera novel·la que llegeixo d'aquest escriptor valencià, tot i que n’ha publicat tres més: La suerte no existe, finalista del II Premio de Creación Literaria Bubok, Éire, finalista del premi La Trama d’Edicions B, acabada de reeditar, i Una mirada perdida, publicada la setmana passada. 

Alacrán és una novel·la negra, negríssima, que ens apropa al món del narco i dels càrters mexicans. Santos és un gringo que viu amb Lupe en una localitat de la frontera mexicana, entre Ciudad Juárez i El Paso. Treballa com a mecànic però també, de tant en tant, li fa encàrrecs a Don Dimas, el capo d’un dels càrters més poderosos. Santos, un paio dur, que no té cap mena d’escrúpols per fer la darrera feina bruta que li permeti cobrar una gran suma de diners per canviar de vida i començar de zero, es veu implicat en un segrest. Un secret, un passat que sempre torna i una realitat: una vegada que es té contacte amb el narcotràfic és impossible sortir-se’n.



El que més m’ha agradat de la novel·la és l’atmosfera que aconsegueix l'autor, amb una flaire de Breaking Bad, que embolcalla a uns personatges pragmàtics, acostumats a sobreviure i a aprofitar els bons moments que la vida els ofereix. Remolquen penes, s’afanyen a esborrar-les i malden per trobar un nou camí que els permeti una treva. Saben que això és el que s’enduran i, d’alguna manera, intueixen que no serà per sempre. Menció especial a la dona del protagonista, Lupe, lluitadora i que es comunica amb silencis antics, amb una resignació apresa. 

Tot i que la novel·la es desenvolupa a Mèxic, hi ha un episodi que transcorre a Colòmbia. He trobat interessant la manera d’explicar com el càrtel de Juárez actuava en connivència amb els colombians, abans que ells mateixos controlessin tot el negoci a Nord-amèrica, molt ficcionada, sense afectacions documentals. L’escenari no pot ser més negre, a Ciudad Juárez s’ha passat de centenars a quatre mil morts en qüestió d’un any.

Tanmateix, Alacrán és una novel·la que parla de pèrdues, que interpel·la el lector i que apunta qüestions morals. Fins a quin punt, per salvar la teva vida, estaries disposat a trair un amic? Quin preu tenen els mateixos anhels? Qui té dret a considerar-se un bon pare o una bona mare quan els seus referents estan danyats? 

Com ens anticipa l’epígraf, "Dios no le da alas a los alacranes", i envoltats de tanta violència estructural —a voltes interioritzada pels personatges d’una manera esfereïdora— serà molt difícil que puguin salvar-se sense arrossegar-se i picar mortalment. Els somnis, les promeses, aquests sí, solen endur-se’ls el vent. 

 
Salva Alemany és valencià. Ha estat vinculat a la música, en concret al grupo RC Druids, rock psicodèl·lic de garatge activou des de l’any 90 fins al 99, vinculat també a la administració i des de fa uns anys a les lletres. 



10/11/2019

En la sangre, de Laura Gomara


332 pàgines



Torna Laura Gomara després de la seva òpera prima Vienen mal dadas, que En clau de negre va ressenyar aleshores (la podeu llegir aquí). I ho fa fidel a la seva mirada, la que escombra la societat i s’atura en la figura dels losers com ja va fer en la seva anterior novel·la. L’autora ha escrit de nou una novel·la des del punt de vista del criminal i, qui em va seguint, ja sap que són les meves preferides. 

En la sangre és la ferida que deixa la comparació i és que sempre hem sentit dir que les comparacions són odioses. Doncs, sí. Anar una escola de l’alta burgesia per després tornar a casa a menjar uns sofregits i brindar en copes de plàstic al Nadal, ha de fer mal. I més si t’has criat aïllada i has après que els teus referents són els fills de la Bonanova, de l’avinguda del Tibidabo, del carrer Mandri. Però la teva família et molesta perquè et recorda qui ets i a on pertanys. La resta de la teva vida serà una fugida de tu mateixa.



Et trobes fora de lloc, ets un “vols i no pots”, fins que te’n fartes i fas veure que tu ets igual que ells. Et vesteixes igual, malgrat que hagis de pispar la roba, et comportes com els pijos més cool de la ciutat, malgrat que hagis de soterrar una pena que t’està engolint. A la superfície s’hi està millor, et cobreixes la carcassa amb vestits de Prada i d’Hermes i ja no se’t veu a tu, només a l’exclusivitat de la firma de moda. 

Dues veus per parlar de dues maneres de viure la vida, la de la protagonista, Eva Valverde, i la del noi que coneix en unes circumstàncies lamentables. La malaltia com a renúncia de la moral, la malaltia com a càstig, una rancúnia familiar i un dolor que s’ha de fer expirar. 

Carteristes, màfies i usurers. Una noia independent, que aparenta una seguretat i després es desfà en el seu desarrelament. Té idees, té plans i vol deixar de fer el que fa, però en aquesta societat no tothom pot tenir dret a una oportunitat. O, tal vegada, s’ha d’acceptar que per a alguns, aquestes oportunitats vénen disfressades de condemnes. 

Gomara escriu amb un estil fresc, ideal per a una història que recorda a un Breakfast at Tiffany’s;  a voltes més el cinematogràfic que el de Truman Capote. Us imagineu una Audrey Hepburn sense aquell halo d’innocència? Laura Gomara ha tornat a escriure una crook story del nostre temps. L’enhorabona!

Fotografia @Guiomar González
*De la solapa: "Laura Gomara nació en Barcelona. Se licenció en Filología Clásica y ha trabajado como traductora, ayudante de escritores, profesora de escritura y en comunicación y producción editorial. En 2017 publicó Vienen mal dadas, novela con la que conquistó a crítica y lectores.
En la sangre es su segunda novela.

10/10/2019

Una bala con mi nombre, de Susana Rodríguez Lezaun


Harper Collins
300 pàgines

Us he de dir que feia temps que no em divertia tant amb un llibre. I no és perquè sigui precisament un text que destil·li humor, sinó pel plantejament i el to que ha escollit l’autora, Susana Rodríguez Lezaun

El llibre fa honor al seu títol, àgil, ràpid com una bala, d’aquells que es llegeixen amb ganes, que desitges tenir un moment per continuar la lectura si no te l’has polit abans en un parell de dies. 
Una publicació que apunta a best-seller i que, a diferència d’altres casos en què aquesta etiqueta respon més a estratègies de màrqueting que a conceptes literaris, s’ho mereix: el llibre és rodó. Personatges ben treballats, trama ben trenada i ben escrit, amb un estil depurat, lluny de paràgrafs rocambolescos innecessaris. 




Rodríguez Lezaun ha aconseguit esborrar el narrador del text; un dels trets, que en casos com els thrillers, més  s'hi escau. I ho fa d’una manera admirable. El lector va llegint i, malgrat que la fatalitat és evident, el narrador no l’anticipa, no fa judicis de valor, només es limita a explicar el que per a tothom és obvi, però que la ceguesa de la protagonista no li permet veure.

Perquè aquest és un altre dels punts forts del llibre, l'autora  crea un personatge entranyable amb el qual empatitzem des de les primeres pàgines i, des d’aleshores, ens és igual si després esdevindrà un personatge més de Tarantino, l’estimem i només volem que se’n surti, al preu que sigui. Perquè la versemblança que es gasta Rodríguez Lezaun és la quotidianitat, la senzillesa amb què descriu les escenes així com els anhels i els pensaments de la protagonista. Ella és Zoe Bennett, una restauradora d’obres d’art que treballa al Museu de Belles Arts de Boston i que es veu embolicada en un robatori de joies. I és que el passat sempre torna quan hem deixat una porta oberta. Potser qui ve a tancar-la no és la persona més indicada.
Perquè, qui no s’ha penjat mai (més apropiat que enamorat) d’un canalla?

Si a sobre el final ens deixa més que satisfets, després de la bogeria, de la sang i el fetge, ens trobem davant d’un llibre del tot recomanable. Un d’aquells que va més enllà de l’etiqueta de thriller trepidant o de best-seller (l’hi desitjo molt a l’autora) perquè les supera.
 
Fotografia @María Cantero
*De la solapa: "Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967) es periodista, licenciada en Ciencias de la Información por la Universidad del País Vasco. Ha trabajado en varios medios de comunicación a lo largo de su carrera hasta que, en el año 2015, publicó su primera y exitosísima novela, Sin retorno, un thriller ambientado en Navarra al que siguieron Deudas del frío (2017) y Te veré esta noche (2018). Es, además, correctora y editora de manuscritos originales y traducciones, trabajo que, junto con la creación literaria, han hecho posible que dedique su vida a los libros."

10/09/2019

Sangre entre la hierba, de Maribel Medina


299 pàgines

Aquest llibre forma part de la sèrie protagonitzada per l’agent de la Interpol Thomas Connors i la patòloga forense Laura Terraux. Els dos anteriors títols eren Sangre de barro, que tractava sobre el tema del dopatge a l’esport d’elit, on la primera mort apareix a Suïssa, i Sangre intocable que s’endinsa en les pràctiques corruptes de les empreses farmacèutiques i que transcorre a l’Índia. 

És precisament la tria de l’indret on arrenca Sangre entre la hierba, al Perú —a la Rinconada, regió de Puno—, on l’autora ens sorprèn amb un escenari esfereïdor. Un dels punts forts de la novel·la és l’atmosfera, detallada en descripcions poètiques molt efectives que traslladen al lector l’angoixa i l’asfíxia de viure en una població literalment mancada d’oxigen. La brutícia, el fred, la delinqüència, la manca d’humanitat mostra la part més salvatge de la gent anònima que va a petar en aquell lloc infernal. La llei de la supervivència i de l’avarícia a l’altre extrem. En aquest tercer lliurament de la sèrie, Maribel Medina aborda, com ja ho havia fet abans, temes punyents com són el tràfic de dones i també el d’òrgans. Una realitat ben documentada, com després descobrirem als agraïments que signa la mateixa autora.



L’activitat principal de la Rinconada és l’extracció d’or. Un paisatge ple de sotracs, de mines i d’escombraries és transitat pels seus habitants. Uns obrers explotats que malmeten el seu cos, el sotmeten al mercuri per uns escassos cèntims, que els perden a la nit mentre canalitzen el mal de vida i es desinhibeixen amb alcohol i amb prostitutes en clubs nocturns. Els capítols ambientats al Perú, malgrat la seva duresa, són els que més he gaudit. 

AFotografia: Toni Albir-EFE @LaVanguardiaWeb
De la solapa: "Maribel Medina trabajó para diversas editoriales y fue profesora de matemáticas antes de dedicarse por completo a la escritura y la filantropía. Es la fundadora de la ONG Women's Time, cuyo lema es "Mujer + Educación = Desarrollo".  (...)"


El tàndem Connors-Terraux investiguen la desaparició d’un amic, George, la qual cosa els porta al Perú. La tensió sexual que arrosseguen els personatges interferirà en el cas. No tot és el que sembla i la trama es va trenant juntament amb la recerca de dues dones més, l’Ángela i la Dolores. Sabrem de la mà de l’Ángela, concretament dels seus diaris, l’horror i l’angoixa, el malson que suposa caure en una dels clans proxenetes més poderosos. D’altra banda, coneixerem la crisi personal que li suposa a la patòloga forense, Laura Torreaux, enfrontar-se a la seva recent maternitat. M’ha semblat que Medina feia un exercici interessant en enfrontar les dues realitats, la d’una mare primerenca, en un entorn segur, gairebé idíl·lic a Suïssa, però sobrepassada per aquesta situació i la de les dones que són violades i apartades dels seus fills que viuen segrestades entre quatre parets.

Novel·la de denúncia social, novel·la negra, amb personatges polièdrics a la recerca de la identitat amb un final de gir inesperat.




9/22/2019

Les ànimes grises, de Philippe Claudel

Editorial La Magrana
Traducció d’Anna Casassas


Feia temps que no tenia entre les mans un llibre amb tanta qualitat literària. Enguany, de la quarantena que de moment n’he llegit, és l’únic text que m’ha sorprès pel seu estil diferent i alhora senzill. Aquell que tot escriptor cerca. Però no és l’únic tret remarcable, ni de bon tros. L’autor francès conjuga a la perfecció els personatges amb la trama, l’atmosfera amb la tensió narrativa. I per sobre de tot, el to, aquell aspecte que, a priori, passa desapercebut i que en la seva ploma s'esdevé una arma letal.

Les ànimes grises comença amb l’assassinat d’una nena, Meravella, però malgrat aquest inici que pot semblar massa manit en la novel·la de gènere negre, Claudel, el regira amb un intel·ligent plantejament de l’obra. La veu narrativa, en primera persona, és la d’un policia que ens explica, força anys després i quan ja no té res més a perdre a la vida, el que recorda del "Cas", com així l’acabaren anomenant. 



La novel·la està ambientada a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, l’any 1917. L’autor descriu les relacions del veïnatge d’un petit poble francès, mentre sentim els bombardeigs al lluny, els obusos, i veiem passar els soldats com ànimes mortes que es dirigeixen a l'infern. La por al front sura per totes les ments i esquerda les relacions entre enamorats, entre pares i fills. Els soldats malden per tal que els fereixin i puguin tornar convalescents, si és possible sense sacrificar un òrgan important del cos. 

Claudel descriu el pes del poder i l’estreny en dues figures, una d’indolent, el jutge Mierck i una altra que arrossega una pena i viu exiliat en un castell sinistre, el fiscal Destinat. I enmig, un ventall de personatges; alguns entranyables, d’altres esfereïdors, però tots amb unes arestes que el vent de l’hivern s’ha encarregat d’afilar: la mestra, els alumnes, el frare, els gendarmes, el cambrer, els desertors, els obrers de la fàbrica o les serventes. 


Philippe Claudel (1962). És professor de literatura, escriptor i guionista. Una tesi dedicada a André Hardellet el va conduir a l'ensenyament. Però des de la seva primera novel·la, apareguda el 1999, ha anat encadenant els èxits literaris. És autor de J'abandonne, que va rebre el Prix France Télévision 2000, Bruit des trousseaux i Petites mécaniques, que va rebre la Bourse Goncourt de la Nouvelle 2003.
Fotografia: © Maxppp


Phillippe Claudel juga amb la intriga. El lector sospita entre tres possibles assassins, però realment on recau el pes específic del llibre, a diferència d’altres novel·les més superficials, és a la recerca de la veritat, de la condició humana, de les relacions amb la vida i la mort. Una psicologia que va més enllà de les dels personatges, una veu dura i honesta que narra l’obscuritat de l’ésser humà. La traducció d'Anna Casassas és precisa, alhora melosa, i acaba d'arrodonir una obra que supera el gènere, de lectura imprescindible. 

Altament recomanable, negreferits. Bon diumenge!