6/04/2018

Anatomia d'un assassinat, de Robert Traver

Círculo de lectores
494 pàgines

Avui dilluns us porto un llibre amb l'adaptació cinematogràfica inclosa. Es tracta del famós títol Anatomia d’un assassinat. El vaig comprar en una llibreria de vell i vaig pensar que, a causa de l’extensió, em faria passar uns quants dies entretinguts. Doncs, bé, m’ho he passat de primera. De tant en tant m’agrada desconnectar d’aquella mirada lectora d’autor, analítica, implacable, per relaxar-me i gaudir d’una bona estona.



Anatomia d’un assassinat desenvolupa fil per randa el judici d’un home acusat d’assassinat. Nombrosos testimonis han vist com el tinent Manion mata a trets el presumpte assetjador de la seva dona. L’acció es desenvolupa en el territori de Michigan i els protagonistes són, a banda de l’acusat i el seu entorn, el jutge, el fiscal, l’ajudant del fiscal, el jurat i com a protagonista l’advocat de la defensa el senyor Biegler, antic fiscal també.

Sens dubte, el fet que John Donaldson Voelker —el nom real del pseudònim Robert Traver— actués de fiscal durant quinze anys i després tornés al despatx en què exercia com a simple advocat, va inspirar l’autor per a escriure aquesta obra, considerada com una de les pioneres sobre procediments judicials nord-americans.



El llibre aborda conflictes morals en el desenvolupament de l’exercici de l’advocacia, a banda d’ètics, i es mostra, detalladament, tot el protocol judicial.

“No es el hecho de matar a un hombre lo que convierte a otro en asesino; 
es la circunstancia, momento y estado de ánimo que le impulsaron a ello...”

Assassinat o homicidi?

La novel·la està dividida en dues parts, de vint-i-set i trenta capítols respectivament, que coincideixen amb una introducció abans del procés i amb la narració primmirada del posterior judici.

Les seves pàgines estan amarades d’una ironia subtil i d’uns àgils i brillants diàlegs. Personalment he gaudit, sobretot, del tractament psicològic al qual sotmet l’escriptor els personatges. Tot un art de seducció no només dirigit al jurat sinó al lector, que inevitablement, li semblarà escoltar la veu d’un James Stwart esplèndid. Un personatge que si no existís, l’escriurien perquè ell l’interpretés. 



Sense avançar-ne res, la tensió narrativa de la novel·la rau més a esbrinar com acabarà tot plegat que realment a saber si l’acusat es mereix el veredicte de culpable o innocent. En les seves pàgines es destil·la una justícia poètica envers una altra no tan perfecta, que ens deixarà prou satisfets.


Aquí us deixo l’enllaç per a qui vulgui passar una bona tarda de diumenge revisant aquest clàssic del cinema negre nord-americà.


5/24/2018

Assassins del Camp, de DIVERSOS AUTORS



Coordinació i Pròleg de Margarida Aritzeta
272 pàgines



Ja tenim aquí la nova antologia de l'editorial Llibres del Delicte que va recorrent el país, convidant els escriptors amb algun vincle al territori —hi són nascuts o hi viuen o hi havien viscut— a assassinar, alguns sense pietat. La iniciativa va ser de l’escriptora Ramona Solé i amb ella i els seus companys de Ponent va començar, ja podríem dir, la sèrie d’antologies territorials.
Ara, a les terres del Camp, quinze autors coordinats i prologats per l’autora Margarida Aritzeta s'han avingut a “afegir-se a l’aquelarre” —paraules de la mestra— i matar a tort i a dret. 

La coberta, com ja ens té acostumats l’editorial, és magnífica, però en aquest cas s’hi afegeix la mirada artística de l’escriptor i fotògraf Xulio Ricardo Trigo. Un carrer llòbrec d’algun indret del Camp de Tarragona ens proposa seguir un individu solitari. Una víctima o un assassí? 



El que més destaca d’aquest recull és l’alta qualitat literària en gairebé tot el seu conjunt. No debades, el conforma noms amb una llarga carrera com a escriptors. Anys dedicats a l’ofici, un saber fer que es percep tant en el domini de la lingüística, de les descripcions, com en la manera prescriptiva d’utilitzar-la. Un goig per als sentits, que tant ens permet gaudir d’un paisatge idíl·lic —la flor i la fauna autòctones de les terres tarragonines— com del crim més descarnat que ens podem imaginar.


Fotografia: @NovaConca
Presentació d'Assassins del Camp al Festival Internacional de Novel·la Criminal en Català de l'Espluga de Francolí

Per ordre d'aparició, hi trobareu:

La por blanca, del nostre estimat i recentment desaparegut Jordi Tiñena, un relat procedural però alhora ben negre que ens parla de la justícia moral.

Roses de plàstic, d’Olga Xirinacs. Un bell text històric que rescata la memòria de les misèries humanes en temps de guerra.

A deshores, de Tecla Martorell, s’endinsa amb una veu assassina en l’assetjament escolar, el linxament i la venjança.

Somieg, de Maria Lluïsa Amorós ens parla, mitjançant una amalgama d'estructura i d'analepsi,  dels trastorns mentals.

"Em" estat nosaltres qui "em" fet això, de Jordi Folck. Un divertit exercici, una disbauxa dels desitjos més foscos, una bogeria no gaire transitòria.

El buit de la mort, de Jordi Ledesma. Text neguitós que aborda les dues cares de la mateixa moneda: la crueltat humana i la incapacitat de sobreviure-li.

El saxòfon, de Moisés Peñalver. Original proposta musicada i sobrenatural.

Ni vius ni morts, de Salvador Balcells. Un relat que destil·la humor negre, irònic, surrealista i amb algun fantasma piròman.

Pecats de policia, d’Àngel O. Brunet. Morts a dojo recopilats amb veus teatrals.

Testimoni d’un crim, de Joan Cavallé. Trobarem una bona crítica social del franquisme i de la repressió.

La casa de la boira, de Francesc Valls-Calçada. Relat escrit d’una manera desimbolta i que arrenca al pur estil Christie i Els deu negrets.

Encara ens queda el Blues, de Ferran Gerhard. Un intent metaliterari de “passar-li el mort a l’altre”.

Fecundació, de Lurdes Malgrat. Una crítica a l’Estat que fecunda l’odi per a mantenir-se al poder. Odi, mentides i repulsió.

Totes les veus que m’acompanyen, de Rosa Pagès. Una esfereïdora crítica a les farmacèutiques.


Mala sang, de Margarida Aritzeta. Destapa l’entramat d’una xarxa d’explotació laboral. Una història de polígon i de crítica social ben actual.

5/16/2018

La llave maestra, de Masako Togawa

210 pàgines
Traducció de Susana Constante

Me’l van recomanar i tenia una primera edició de l’any 1991 a la biblioteca de casa. De tant en tant, me’l mirava i no m’acabava de decidir. Sortosament la setmana passada, m’hi vaig posar.

Ens trobem amb una aproximació al gènere negre ben diferent. L’autora aprofita l’esdeveniment d’un trasllat de quatre metres de l’edifici —els obrers el mouran íntegre, amb les residents incloses— per foragitar les vides isolades de les seves ocupants. Es tracta d’una comunitat de cinc plantes, amb 150 habitacions que comparteixen una cuina i els banys. Havia estat construït, després de la Segona Guerra Mundial, per a dones estudiants amb unes normes estrictes. Després de gairebé quaranta-cinc anys, malgrat que la societat ha evolucionat, totes les veïnes les respecten, sota l’atenta mirada d’una de les recepcionistes.

L’estructura de la novel·la és rígida i consta de vuit parts on  els capítols són titulats com si es tractessin de contes individuals. Cada petit detall revelat ens aproxima al desenllaç de l’imminent trasllat. Però moure uns fonaments comporta un risc, si més no el d’esbombar tot allò que s’hi hauria pogut quedar soterrat.

“No las molestaremos en absoluto. Pueden seguir viviendo como de costumbre. 
Ya veran... Pueden llenar un vaso de agua y
cuando movamos el edificio no se derramará ni una gota.”

Les habitacions, com cel·les d’un rusc, fan testimoniatge de les vides amagades d’aquelles joves que, ara, han envellit. Togawa fa una crítica subtil sobre la condició de la dona en una societat on no haver format una família o haver-se jubilat la condemna. Les protagonistes d’aquesta novel·la negra, amb un marcat rerefons social, no se senten útils i queden recloses, mig avergonyides. La idea de la mort —tema força recurrent en la literatura japonesa— plana arreu i el suïcidi s’aborda des de la perspectiva del fracàs, de no encaixar-hi.

*Traducció de la solapa del llibre: 
Masako Togawa va néixer a Tòquio l’any 1933 i als vint-i-tres anys debutà com a cantant d’un club nocturn. Un any més tard publicà la seva primera novel·la titulada La clau mestra, que al 1962 fou premiada amb el prestigiós Edogawa Ranpo. La seva segona obra de ficció, Lady Killer (Ediciones B), va aparèixer l’any 1963 i es va convertir en un best-seller i consolidà la fama de l’autora arreu.
Masako Togawa és també coneguda pels seus múltiples assaigs de sociologia i per aparèixer freqüentment a la televisió. 

L’esbós de tota una generació rau en aquestes protagonistes entranyablement perfilades titllades amb un accent d’excentricitat: una antiga professora, durant anys a l’ombra d’un erudit marit, que en enviduar es queda ancorada al passat, una vella egoista amb síndrome de Diògenes que viu la vida d’un ratolí i furta el menjar als gats o una violinista que es queda penjada d’un dit, “el de cortesia” i d’un antic professor.

L’esperança es manifesta en forma d’espiritualitat, des de l’opressió, teixint un parany per a ànimes que pidolen un sentit a la vida. O potser, els personatges la trobaran deixant-se arrossegar per les circumstàncies, considerant-les l’única oportunitat per escapar de la soledat, ja sigui investigant un crim, un segrest, uns robatoris o resoldre l’enigma de la clau mestra.

Una novel·la extemporània, no només perquè les protagonistes són abocades a viure una vida fora del seu temps, la majoria sense grans recursos, sinó perquè la seva temàtica es pot extrapolar perfectament als nostres dies i a la societat actual plena de prejudicis edatistes.

“A las viejas maestras como Yoneko, 
algunes de las reformas educatives impuestas por las fuerzas de ocupación 
les resultaban muy difíciles de digerir”.


La clau mestra és una novel·la d’intriga amb girs inesperats, delicada i cruel alhora. Tot un descobriment.