3/22/2019

Invisibles, de Graziella Moreno

Editorial Alrevés
302 pàgines

Invisibles és la segona novel·la que llegeixo de l’autora, després de Flor seca (podeu llegir-ne la ressenya aquí).

És una novel·la que parla d’absències en el sentit més ampli de la paraula. Personatges que arrosseguen un passat dolorós i que transiten per la vida intentant deslliurar-se d’ell. Alguns se'n culpabilitzaran, d’altres traslladaran la responsabilitat a persones innocents i uns tercers canalitzaran el dolor d’una manera pertorbada. Però sempre, sempre, qui té les de perdre seran aquelles persones sense arrelament, sense xarxa on saltar. 



Segons explica la sinopsi de la contracoberta, es produeixen una mitjana de 38 desaparicions al dia. Aquesta xifra és esfereïdora. 

El tema del llibre són les persones que desapareixen de cop i volta dels nostres carrers, alguns fins i tot, poden ser veïns nostres, però l’argument va molt més enllà. Hi ha un focus reincident que va apuntant els personatges i que hi tindrà força pes: les famílies desestructurades.  

No parlaré de la trama, que amaga un subtema important, si habitualment és difícil per qüestions de no fer avançaments, en aquest cas especialment ho és molt més.
Al darrere d’una desaparició hi ha molta soledat, més si es tracta de persones que pateixen una vulneració per la seva condició precària. I encara s'agreuja més perquè no tenen qui els plori, qui mogui cel i terra per trobar-los. Es converteixen en invisibles. La globalització, els moviments migratoris, la pèrdua de l’Estat de benestar, l’enriquiment d’una elit de les classes socials deriven en unes pràctiques delictives inhumanes on les persones es cosifiquen. 


@Fotografia: Àlex Garcia, La Vanguardia.
*De la solapa: "Graziella Moreno Graupera (Barcelona, 1965), escritora y jueza. Ha publicado las novelas Juegos de maldad (Grijalbo, 2015), nominada a mejor novela por el primer festival de Cubelles Noir y con mención especial del jurado. El bosque de los inocentes (Grijalbo, 2016), Flor Seca (Alrevés, 2017) y Querida Elsa (en formato digital en la plataforma Black and Noir, 2018). Ha participado en antologías de relatos en catalán (Barcelona, viatge a la perifèria criminal, Alrevés 2017) y en castellano (Cartagena Negra, 2017, y Los Bárbaros, 2018), y otros publicados en revistas digitales (Solo Novela Negra, Fiat Lux. Colabora como articulista en la revista cultural The Citizen, así como en otras publicaciones, y fue miembro del jurado en el concurso de relatos de terror del programa Negra y Criminal de la cadena SER. "

Invisibles és un text madur, de gran calat, on tot encaixa amb fluïdesa i els personatges ben treballats parlen amb un registre propi. Tots aquests aspectes enriqueixen la novel·la i el gruix narratiu.

Us recomano la lectura d’aquest llibre no només per la manera com està escrit —es nota que l’autora s’ha deixat anar i ha tingut molta cura amb uns diàlegs punyents, un domini de la trama i subtrames precís— sinó també pel fons. Un fons dur. Una història de perdedors basada en fets reals.

3/17/2019

La memòria de la Vall Fosca, de Carles Mentuy

185 pàgines

Llibres del Delicte ens presenta, amb el seu darrer lliurament, la continuació de la primera novel·la de Carles Mentuy: La venjança de la Vall Fosca, publicat amb Edicions Xandri. Ambdues són situades, com els respectius títols ens indiquen, en aquest indret de nom evocatiu que, pels qui no el coneixíem, podríem pensar que ha estat inventat per l’autor. No és així, existeix i hi viuen gent entranyable els quals vaig tenir l’oportunitat de conèixer en la presentació que vam dur a terme a La casa del Llibre, a Barcelona.



La novel·la se centra en dues màfies, la casa Mairà i els Xurrac i en la seva lluita per controlar el tràfic de drogues. El pes dels anys de rivalitat i l’ànsia de poder acamparà pels boscos del Pallars i més enllà. Perquè l’odi no té fronteres i arribarà fins a un indret tan exòtic, parlant de novel·la negra, com Bali. En el text, però, també apareixen espais comuns dins del gènere negre com és el Port de Barcelona i la Model, en ple rendiment. Són els anys noranta, tot i que Carles Mentuy no ho explicita, en llegir certes marques de telèfons mòbils o uns Nirvana incipients, els lectors en tenim prou per assabentar-nos.

M’ha agradat especialment l’ambientació, fins a un punt fantasmal, dels capítols nocturns i emboscats. Però el que m’ha semblat més interessant del text és el plantejament que l’autor fa des de les primeres pàgines. Tot un repte per a mantenir la intriga. Aplica aquella màxima infal·lible de la qual era abanderada Agatha Christie: fa partícip el lector d’una dada decisiva i el protagonista no la sap. A partir d’aquí, ja podeu agafar alè perquè la novel·la es llegeix en una tarda. De ritme frenètic, escenes molt visuals de persecucions, tirs, pactes entre els clans mafiosos, arribareu a les darreres pàgines exhaustos. Només un gir inesperat us podrà consolar. 
Novel·la coral, líquida, amb personatges totalment diluïts en una trama divertida, que manté perfectament la tensió narrativa fins al final. Per gaudir-la una tarda de diumenge com la d'avui, negreferits!

Fotografia: @raquelgamezserrano
Carles Mentuy Pijuan va néixer a Balaguer l'any 1980. Actualment però, ja fa més de quinze anys que resideix a Barcelona. Més enllà de les hores de feina, és un apassionat de la música, els viatges i el bon menjar. És per aquest motiu que dedica part del seu temps lliure a la divulgació de la gastronomia com a instagrammer a través del perfil @FoodiesRepublik. Ha publicat La Venjança de la Vall Fosca (Edicions Xandri), ha participat en els reculls de relats Assassins de Ponent (Llibres del Delicte) i Terra de Crims (Edicions Xandri). La memòria de la Vall Fosca és la seva segona novel·la.

3/11/2019

Assassins de l’Ebre, de Diversos Autors.


Coordinació de Fede Cortés i Jordi Pijoan-López
216 pàgines

Tornen els assassins d’arreu del territori, aquesta vegada una bona colla d’ebrencs de naixement o de sentiment. Uns escriptors que maten literàriament, que en saben i ho demostren. I que ho fan sense prejudicis, perquè en són tretze. 

Presentació d'Assassins de l'Ebre a Falset. Alguns dels autors amb l'editor Marc Moreno.  Els autors de l'antologia són: Francesca Aliern, Cinta Arasa, Andreu Carranza, Fede Cortés, Montserrat Espallargas, Miquel Esteve, Mercè Falcó, Isidro Garrido, Sílvia Mayans, Jordi Pijoan-López, Pilar Romera, Vicent Sanz Arnau i Jesús M. Tibau.


El llibre comença amb un pròleg escrit pels coordinadors de l’antologia, Fede Cortés i Jordi Pijoan-López, en què ens avancen que s’ho han passat d’allò més bé matant. Quan comences a llegir-los, te n'adones per què. 

Els relats són diversos i alhora tenen punts en comú. No els desvetllaré gaire per tal que els pugueu descobrir vosaltres a mesura que els llegiu. Però sí és rellevant que, en tots ells, hi és molt present l’art en les seves diferents expressions: la pintura (reincident), l’escultura, el cinema o la música; com també les festes populars i l’esport. Aquests ebrencs són molt inquiets. 

Darrere de la temàtica, però, s’amaguen trames ben fosques que els autors il·luminen: algunes socials com la precarietat laboral, el tràfic d’estupefaents o la prostitució, d’altres que qüestionen la condició humana com l’obsessió, la gelosia, la venjança o la desesperació.

Personalment m’ha agradat molt trobar-me amb la parla ebrenca, transcrita tal qual: és una delícia. Menció especial per al relat Parèntesi, de l’autora Pilar Romera —m’ha captivat el seu vessant psicològic— i el recull dels microrelats que ens té preparats l’autor Jesús M. Tibau.

I al final de tot, sempre present, l’Ebre i més d’un cadàver que hi surarà, com a l'encertada coberta. 




Molt fan de les antologies dels assassins perquè et permeten descobrir autors, fer un tastet, i poder seguir-los. Aquí podeu llegir les ressenyes d’En clau de negre de les publicacions dels anteriors reculls:


                             Assassins de Ponent


                             Assassins de Girona


                             Assassins del Camp

2/28/2019

Carvalho. Problemas de identidad, de Carlos Zanón


346 pàgines 



Carlos Zanón entoma el repte: desenterra l’ínclit Pepe Carvalho, malgrat les pors pròpies i les alienes. Sí, tots tenim al pensament “la otra Charo”, acèrrima lectora del detectiu. I a veure què en dirà.

He d’advertir que jo no em considero seguidora ni de Manuel Vázquez Montalbán ni del personatge. A les lleixes de la biblioteca del meu pare, els lloms dels llibres es debatien més entre clàssics i thrillers de King. I, a banda que una mateixa és deutora de la dècada en què va néixer, podríem explicar alguns pensaments bipolars heretats d'aquest fons bibliotecari.
M’agrada tant com escriu Zanón que seria capaç de llegir-me de cap a peus una novel·la seva amb protagonistes pubertos, zombies segons l’ús i sexe vampíric: ecs. Però aquesta afirmació no va en detriment de la recomanació de la lectura d’aquesta novel·la. Passeu, passeu:




Carvalho. Problemas de identidad, és un exercici metaliterari. Un personatge real, que va inspirar a l’Escriptor (MVM) —via referència periodística mediadora—, i que recupera el cognom per plantar-se davant el lector i interpel·lar-lo directament. Aquesta espiral de relatives impossibles només condueix a un propòsit: què faria Carvalho en la societat actual? D’això se’n pot dir honestedat o tenir un parell de daixonses. La resta és un deliciós homenatge.

Aquest Carvalho té trets literaris zanonians: desencantat, existencialista, iconoclasta i crític. Sobretot el reconeixerem perquè va a la recerca de no sap què. Entre diàlegs enginyosos, mantres acústics, frases que són com sentències d’en Thompson —d’aquelles que deixava anar i que, si no t’agradaven, en tenia més— l’autor retrata una societat envellida i malalta. Com el seu Pepe. 

El planter de personatges secundaris són tan tossuts com ell, que acabarà resolent fins i tot el que no té solució. Dos nous casos o dues trames paral·leles que amaguen la veritable intenció: reflectir la condició humana. I una subtrama stendhaliana, per roja i per negra, que transcorre a cavall entre la polaritat Madrid-Barcelona en temps convulsos. Coneixerem la fotografia política amb tapes d’assimilació intercultural, ball de banderes i ganes d’engegar a mar qualsevol imposició.

Un senyorpepecarvalho descregut que és l’esperança d’algunes dones desesperades i n’està fart perquè, entre altres coses, ell ja no sap què esperar. Quanta expectació. I un Biscuter maltractat amb ganes de refermar-se prostituint-se televisivament, si escau.

La novel·la fa olor mediterrània, de fumet de cranc i galera, de musclos de la Negra y Criminal. Destil·la melangia amarada d’una ironia lírica que beneeixes. I un final pirotècnic que és just i necessari. En veritat us dic: llegiu-la i gaudiu-la.

Fotografia: @Jeosm

Sobre l'autor (*de la solapa): "Carlos Zanón (1966) es poeta, novelista, guionista, articulista y crítico literario. En el ámbito narrativo es autor del libro de cuentos Marley estaba muerto (RBA, 2015) y de las novelas Nadie ama a un hombre bueno (Quadrivium, 2008, Sigueleyendo 2012), Tarde, mal y nunca (Saymon, 2009, RBA Serie Negra, 2010) —Premio Brigada a la mejor primera novela negra del año, finalista del Premio Memorial Silverio Cañada, Giallo e Del Noir (Italia) y Violeta Negra (Francia)—, No llames a casa (RBA, 2012), Premio Valencia Negra a la mejor novela del año, Yo fui Johnny Thunders (RBA) —Premio Salamanca Negra a la mejor novela del año 2014, Premio Novelpol 2015 y Premio Dashiell Hammet 2015— y Taxi (Salamandra, 2017). " 

Podeu llegir la ressenya de Taxi clicant aquí.




2/21/2019

Gregor Samsa, de David Llorente


Autor: David Llorente
Direcció: David Llorente
Interpretació: Sherezade Aténzar i Ramón Nausía

La BCNegra d’enguany ens va oferir la representació de l’obra de teatre Gregor Samsa, escrita i dirigida per David Llorente. Em va semblar extraordinari que s’inclogués una obra en el programa, ja que habitualment el teatre té, si en té, una representació escassa en aquests tipus de festivals. Per aquest motiu vaig decidir ressenyar la peça en aquest blog de literatura i cinema negre.





A David Llorente, autor també de diferents obres literàries  premiades (Te quiero porque me das de comer, Madrid:frontera, entre altres), el vaig conèixer de la millor manera possible: llegint-lo. Després vaig tenir l’oportunitat de felicitar-lo personalment per la seva sensibilitat i pels seus èxits literaris. Només una persona sensible és capaç d’escriure tan descarnadament. Exposar-se a un text ideat per Llorente i pensar que se'n pot sortir indemne és impossible.

@Fotografia extreta de la pàgina Web de l'autor: http://www.davidllorenteoller.com/sobre-mi-david-llorente/


A l’auditori de la biblioteca Jaume Fuster ens vam reunir més de dues-centes persones i és de suposar que no totes s’havien aproximat prèviament a una de les creacions de Llorente, ni literàries ni teatrals. Per això, quan l’obra va acabar, es van produir uns segons de silenci fins que algú va començar a aplaudir i el vam seguir la resta d'ovelles descarrilades. Sí, havia acabat l’obra malgrat la sensació de buidor que ens deixava al cos.

No cal explicar la referència kafkiana del títol de l’obra. De la mateixa manera que es pot entendre per què el director opta per una escenografia mínima. Igual que el protagonista de la Metamorfosi, els mobles li fan nosa. Protagonista i antagonista o a l’inrevés: la bèstia i la bella, la jove Misa i el monstre. L’estètica dels dos actors recorden dibuixos animats de factura nord-americana, aquells que inspirats en antigues llegendes són modificats per tal que acabin amb un públic satisfet. Us imagineu una sirena suïcida o la Bella del bosc dorment violada i que només desperti per a parir bessonada? No, oi?  On són els prínceps per a salvar-les d’elles mateixes? En aquests finals només hi ha víctimes i canalles. No interessen i Disney ho sabia molt bé.


Fotografia @Eva Llorca


Gregor Samsa ens representa una mateixa escena: un monstre ferotge, que insulta, que maltracta, que saliva només de pensar a matar i una bella, que arrossega tanta soledat que és capaç de fer el que sigui per acostar-s’hi. L’obra està estructurada en diferents embats i, en la resolució de cada un d’ells, el públic pensarà en una redempció del monstre. Ella és recurrentment submisa i ell és l’evidència de tot allò que la societat escombra i amaga sota la catifa del menjador: la violència, la por, l’odi, l’egoisme, la maldat. El voldrem entendre en la mesura que Misa ho faci, el voldrem canviar perquè s’assembli més a ella. Imaginàriament, li traurem les capes de parracs de sobre i els cremarem perquè no facin mai més pudor. Banyarem el monstre, l’afaitarem i li tallarem el cabell, però sobretot li rentarem la boca amb sabó perquè deixi d’insultar-la, d’insultar-nos.

Ella actua com una dona encaparrada a posseir-lo, cega, sorda i, de vegades, muda. ¡Cállate!, li crida el monstre i ella ho fa, fins a la propera envestida. Però l’interès de la noia no és innocent. A ella també li molesta no poder domar-lo, perquè és incapaç d’assumir que aquella realitat existeix, la que la ignora, la que la menysprea, la que la voldria matar. I en un darrer intent desesperat, l’increpa, el ridiculitza i l’espectador s’enfada amb ella. No era la bondat personificada? No era que ens sentíem identificats amb ella? Ens ha deixat en evidència i això no ens agrada. Cinc segons de silenci quan els autors acaben la funció. Cinc segons de silenci per saber que ens l’acaben de jugar.
Ens ho mereixem. 

2/07/2019

L'ocell caigut, de Dorothy B. Hugues


Seleccions de La cua de Palla, Edicions 62
203 pàgines


Aquest títol es publica amb el número 104 de la col·lecció Seleccions de La cua de Palla, és a dir encara a l’etapa de Xavier Coma com a director (n’era des del número 47 i se’n va acomiadar l’any 1995). Remarco aquesta efemèride perquè se li atribueix la sinopsi de la contracoberta que diu: “Dorothy B. Hugues ha estat, deixant de banda Patricia Highsmith, la màxima figura en el marc de la novel·la negra”. Dit queda per una de les persones que més sabia sobre el gènere i que volia publicar més novel·les negres en detriment de les merament policíaques. “Sense dubte, Xavier Coma era la persona que més sabia sobre novel·la negra nord-americana a Catalunya i a Espanya, i representava un actiu important per a la col·lecció.” (Canal, J. I Martín, A. 2011. La cua de palla, retrat en groc i negre. Barcelona: Editorial Alrevés.

                                                


L’ocell caigut és la història d’un ex-Brigada Internacional que va lluitar contra el franquisme. En acabar la guerra civil fuig de la presó on havia estat torturat i retorna a Nord Amèrica. Quan arriba s’enfronta amb la mort d’un gran amic. De seguida s’adonarà que, entre els refugiats de la Segona Guerra Mundial, s’hi troben infiltrats nazis. La seva lluita personal contra el feixisme, l’ànsia per saber qui ha matat el seu amic el fa investigar l'assassinat però sobretot, el fa maquinar una venjança a sang freda. 

Hi haurà més morts, més intents de tapar-les com si fossin suïcidis i algunes dones que oscil·laran entre el paper de femme fatale o víctima.
En destaca l’estil poètic —l’autora es declarà deutora de William Faulkner entre altres— i la capacitat de suggestió narrativa.



L’obra va ser adaptada al cinema l’any 1943 i va ser protagonitzada per John Garfield. S’ha de tenir en compte que el text s’havia publicat un any abans, enmig de la lluita contra el nazisme i la pel·lícula va ser censurada durant molts anys a l’estat espanyol. 


Dorothy Belle Hugues
La seva primera novel·la va ser
 The So Blue Marble(1940). Després li van seguir la publicació d’onze novel·les en set anys: relats de suspens The Bear-Eyed Bear(1940), The Bamboo Blonde(1941), The Fallen Sparrow(1942), The Blackbirder(1943), The Delicate Ape(1944), Dread Journey(1945), Ride the Pink Horse (1946), The Scarlet Imperial (1946),In A Lonely Place(1947) i una novel·la no criminal: Johnnie(1944). Algunes novel·les de Dorothy B. d'Hughes van ser adaptades cinematogràficament a Hollywood: The Fallen Sparrow(1943), Ride the Pink Horse(1947) i In A Lonely Place (1950). En total, va escriure catorze novel·les.







1/27/2019

La barrera, de Jordi de Manuel


184 pàgines
  

Ens trobem davant d’un text anomenat genuïnament police procedural, etiqueta coneguda aquí per procedimental, que  l'escriptor Jordi de Manuel ha conreat prolíficament amb la saga de l’inspector Marc Sergiot. Mentre esperem el desè lliurament amb què l’autor ha manifestat cloure-la i acomiadar-se'n, La barrera apunta maneres per obrir una nova saga dins l’univers De Manuel, tal com ell mateix insinua en la Nota d’autor. 





Aquest llibre el protagonitza una parella de policies que ja havien aparegut en dos llibres anteriors: Mans lliures, publicat l’any 2009 i La mort del corredor de fons, l’any 2012. Malgrat que la caporal Lídia Sánchez i l’agent Pau Ribó duen a terme la investigació de l’operació coneguda com a Amnèsia, el fet és que la trama és la veritable protagonista. Així, no ens trobem davant d’un llibre de personatges, sinó d’una novel·la de fort ritme, capítols curts, diàlegs lleugers i estil diferent dels que l'autor ens té acostumats als seguidors de la seva obra. 


*De la solapa del llibre: Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és doctor en Biologia i professor. Ha publicat reculls de contes i relats, així com diverses novel·les per a adults, infants i joves. És creador de la saga de novel·les i narracions de l’inspector Marc Sergiot. Tres somnis blaus (2000, premi Valldaura), Celts taronges (2001, premi Ciutat de Mollerussa), Cabells porpres (2003, premi Pere Calders), L’olor de la pluja (2006), El raptor de gnoms (2007), Mans lliures (2009, Premi Ictineu 2010), La mort del corredor de fons (2013), Mans negres (2017) i Foc verd (2016), publicada a la col·lecció crims.cat.

Un dels punts forts de la novel·la és l’ambientació tant per la seva tria, al Port Fòrum de Barcelona, com per la manera exquisida de descriure-la. Per tradició literària i negra, els ports (així com les àrees de servei o els polígons industrials) són espais comuns dins el gènere negre. No debades la BCNegra d’enguany —on té presència destacada Jordi de Manuel— ha triat els ports com a eix vertebrador de tot el festival. 

La calor insuportable, la suor incidiran en un dels personatges que més frapen: en Gaspar Garín. El noi, de tarannà gris i acomplexat, tindrà l’oportunitat de la seva vida per demostrar que és "algú" i que pot prendre decisions per si mateix sense importar-li les conseqüències. 
Esperem, doncs, en candeletes poder conèixer en profunditat aquest nou tàndem policial. Mentrestant, podeu llegir les ressenyes de diferents llibres de l'autor que En clau de negre ha publicat escrivint el seu nom al cercador d'aquest blog. Bon diumenge, negreferits!

1/24/2019

El soterrani, de Sandrine Collette

Traducció de Maria Llopis
Editorial Alrevés. Col·lecció crimscat

Primera aproximació a l'autora que faig i no serà pas l'última. Un cop llegit el pròleg d'Àlex Martín Escribà, que ens prepara advertint-nos de la tensió narrativa del text (a l'estil de Misery, de Stephen King), he trigat només tres dies a devorar la resta de la novel·la. Si hagués tingut més temps, podria haver-los reduït a un. Em costava renunciar a la seva lectura, patia per saber si podria tranquil·litzar-me més endavant. N'he gaudit tant com l'he patit. 

Théo és un noi de família rica que va sofrir abandonament,  tant físic com emocional, a la seva infantesa. La mare va marxar i el pare, d'alguna manera, en culpa els fills. Té un germà gran, en Max, amb el qual manté un pols constant i violent pel poder. Amb aquesta mancança afectiva marcada per la competitivitat, Théo basteix una personalitat violenta, orgullosa, en la qual no hi ha lloc per a la traïció. Uns esdeveniments lamentables el duen a complir una condemna de dos anys i mig i escaig de presó.  Els mesos (dies:hores:segons) que hi va estar reclòs s'enquisten dins la seva ànima. No només sent rancor vers el germà, és ràbia vers el món en general. Aquest és el tret de sortida de la novel·la.






Sandrine Collette descriu un món rural grotesc contraposat a la bellesa dels boscos i de la naturalesa. L'autora posiciona el lector com a voyeur d'una situació hilarant, histriònica, aberrant. Coneixerem els secrets de la mateixa veu del protagonista que ens farà partícips d'una sordidesa improbable pel que conté de bestial, però la creurem perquè ens ho està explicant ell. 

És un llibre d'estil àgil, de frases curtes i contundents on el més important no són els esdeveniments ni els girs inesperats sinó la transformació de la ment de Théo. L'autora aprofundeix en la psicologia del protagonista, el trepana. Gairebé com una lliçó mesquina i macabra de la vida, Théo no té més remei que acceptar la condició de gos, d'animal de càrrega. Si abans el jove no hauria permès que ningú li arrabassés el poder —exceptuant a qui ell considera més fort— ara aprendrà a obeir dues persones tan febles com boges. I arribarem a empatitzar amb ell, a desitjar que se'n salvi, de tot plegat.

Fotografia: @Ph. Matsas.

*De la solapa de la coberta del llibre: Sandrine Collette, escriptora i apassionada de la naturalesa, viu al Morvan. Entre els seus títols destaquen Un vent de cendres (2014), Six fourmis blanches (2015), Il reste la poussière (2016), Les larmes noires sur la terre (2017) i Juste après la vague (2018). El soterrani (Des noeuds d’acier) és la seva primera novel·la. Va rebre el gran premi de novel·la policíaca (2013) a França i properament serà adaptada al cinema.

De lectura inquietant, pertorbadora, a estones asfixiant, que et deixa sense alè.
Tortures físiques i psicològiques, maldat i odi. Violència a dojo. Una lluita existencial entre la resistència i la rebel·lió. Lectura negra, negríssima, amb la garantia de la impecable traducció, com sempre, de Maria Llopis. Molt recomanable, negreferits!

1/21/2019

El asesino que hay dentro de mí, de Jim Thompson


RBA bolsillo
227 pàgines

Aquesta és la tercera novel·la que llegeixo de l’autor, n’havia llegit abans L’assassinat (a la col·lecció La cua de palla) i 1280 ànimes. Jim Thompson és conegut per tots nosaltres gràcies a les primeres traduccions (de llibres escrits gairebé vint anys abans) dels anys setanta com les posteriors, i més nombroses, dels anys vuitanta i endavant.


 
Ara com ara, l’autor és una figura icònica, subjecte d’estudi per part dels amants del gènere negre, i al qual se li atribueix ser el relleu d’un Hammet i d’un Chandler que, en aquell moment, ja anaven de davallada.
La vida de l’autor era tan fosca i descarnada com la que descriu en els seus textos, totalment desarrelada d’una societat hipòcrita, maniquea i moralista i amb la qual manifestava una visió crítica.



Tenia el llibre des de la darrera BCNegra, on me’l van regalar. Algú em va veure al vestíbul dels cinemes Aribau i me’l va donar, pensant que era una altra persona. Sí, va ser així de divertit. Com acabava de llegir L’assassinat (em va fer ballar el cap el títol), em pensava que era el mateix. Així que, malgrat el que m’agrada que m’obsequiïn amb llibres, vaig ser honrada i li vaig dir que s’havia equivocat de noia i que, a més, creia que l’havia llegit. L’home, que després vaig veure que formava part de l’organització del festival (no sé el nom i tampoc sé si el reconeixeria, aixxx, ja em passa sovint, això), va insistir-hi i em va dir: és igual, per a tu.
Quan vaig arribar a casa, després de comprar-me la biografia de l’autor, Arte Salvaje (...), de Robert Polito, a qui acabava d’escoltar i em va fascinar, vaig comprovar que es tractava d’un altre llibre. Quina sort havia tingut, perquè com veureu, es tracta d'una obra mestra.

He de dir que és un dels grans llibres, d’aquells que sempre recomanaré. Fins i tot m’ha agradat més que 1280 ànimes, el qual transita en espais comuns i reïx tant en el registre col·loquial com en els diàlegs, per no parlar d’un personatge tan rodó com Nick Corey. Doncs, a parer meu, El asesino que hay dentro de mí encara el supera. 

Aquest llibre fascinant, ple d’enginy, ironia i, tanmateix, melangia, forma part de l’univers thompsorià. Molt travessat per la figura del pare, Thompson, retrata xerifs corruptes (com el pare) i personatges turmentats que arrosseguen una culpa que han d’expiar. 
Les novel·les de l’autor retraten una societat violenta, masclista, fins i tot racista. Ho fa a través de la figura del protagonista, una crock history plena de crueltat, de sang freda, als límits d’una redempció poètica: almenys els lectors entendran per què l’assassí mata i el monstre que pateix “la malaltia”, com s’anomena a la novel·la, s’humanitza als seus ulls. 

És una delícia. Lectura recomanada vehement per aquest blog, negreferits.

1/18/2019

Víctimes en fals, de Sébastien Japrisot


Seleccions de La cua de palla
149 pàgines

La col·lecció Seleccions de La cua de palla publica l’any 1984 la traducció del títol original Compartiment tueurs, escrit per Sébastien Japrisot, pseudònim i anagrama de l’escriptor Jean-Baptiste Rossi.



La novel·la comença amb l’assassinat d’una jove a la cabina d’un tren que provenia de Marsella. Podríem dir que l’autor ens presenta un procedural atípic on la investigació no només recau en la figura de dos policies, al capdavant: “l’amo” com així és anomenat el comissari Tarquin i l’inspector Grazziano amb altres ajudants, sinó que comptarà amb la indispensable ajuda d’un investigador casual.
La traducció al català està més actualitzada que altres anteriors que havia llegit, malgrat que l’insult més fort és un “fill de mare soltera”, un exemple perquè us en feu càrrec.
M’han interessat força punts de la novel·la que, a parer meu, són els més forts: l’originalitat de l’estil que barreja tercera i segona persona narrativa amb gran agilitat i l’estructura, que no deixarà de ser un joc entre les lliteres de la cabina on va aparèixer morta Georgette Thomas i la narració des dels diferents punts de vista dels respectius ocupants. 
El ritme, mantingut en suspens en bona part de la novel·la, s’accelerà en el desenllaç amb la transcripció literal de converses telefòniques interrompudes i una declaració en format informe.
La veu del narrador, gens explicativa i alhora còmplice a l’hora d’amagar informació al lector, no segueix la pauta d’Agatha Christie —quan es referia que el lector havia de saber més del crim o de l’assassí que l’investigador—, flirteja amb la confusió i aconsegueix que el lector participi com un observador més.

Molt recomanat per als negreferits, amants dels clàssics i de les novel·les d’enigma, amb exigència literària. 


*De la contra coberta del llibre: Jean-Baptiste Rossi va néixer l’any 1931 a Marsella i disset anys després, en plena adolescència, doncs, publicava la seva primera novel·la: Les mal partis. Seguidament inicià una lluïda carrera de cap de publicitat, a la qual posà terme el seu encontre amb el productor Pierre Braunberger, que li demanà de realitzar dos metratges curts de caràcter novel·lesc: La machine à parler d’amour i L’idée fixe; també treballà de guionista amb Jean Renoir i altres directors cinematogràfics.
L’any 1962 prova sort en un altre gènere literari i el resultat és la seva primera novel·la policíaca: Compartiment tueurs. Insegur del valor del llibre, acollit amb entusiasme pels entesos, el firma amb un anagrama del seu nom. Alguns mesos més tard publica Piège pour Cendrillon, novel·la que s’enduu el vot unànime de la crítica especialitzada, la qual la considera la gran revelació de l’any. També el nom del cinema s’hi sent subjugat, i la Société Gaumont s’afanya a comprar els drets per a una adaptació cinematogràfica de l’obra. Cal afegir que l’èxit de l’autor ha estat tan ràpid a l’estranger com a la seva terra. Estats Units, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Portugal, etc., són alguns dels països on són publicats els seus llibres.

1/13/2019

Estudi en lila, de Maria Antònia Oliver

198 pàgines

La detectiva privada Lònia Guiu i el seu ajudant, en Quim, han d’investigar dos casos que d’inici no tenen cap lligam però que després convergiran en dues maneres d’enfrontar-se a un mateix delicte. D’una banda han de cercar na Sebastiana, una jove mallorquina que ha desaparegut de l’illa i que els pares creuen que és a Barcelona. D’altra, la identificació de tres individus misteriosos que se’ls pressuposa còmplices d’una estafa i vinculats al tràfic d’antiguitats. 

Primera edició: març de 1985

La novel·la, que amb el seu títol evoca intencionadament la primera novel·la de Conan Doyle on apareix Sherlock Holmes, retrata la Barcelona dels anys vuitanta i poua en un tema que ara com ara encara és vigent: les violacions i la vulnerabilitat de les víctimes davant la justícia. Amb un estil viu i irònic, l’autora ens descriu les peripècies de la detectiva i la seva particular dèria —la compra compulsiva de pintallavis— alhora que planteja a grans trets les reticències d’una societat ancorada en el passat davant la difícil decisió d’interrompre un embaràs. 

“(...) no gosaven trencar els motlles
 establerts des de feia segles 
i s’aferrava a una moral encarcarada 
que els donaven les decisions ja preses (...).”

El text conté una forta crítica social i utilitza els personatges secundaris com a tàndems antagonistes per aprofundir sobre els prejudicis i els hàbits masclistes d’una societat que, en aquest aspecte, no ha evolucionat tant i que la dotarà d’una vigència esfereïdora.

“—Ja veig que són dels que creuen que
 una dona només és violada si es deixa...”.

Gaudireu de diverses picades d’ull a personatges literaris, com ara “Carvallo” (sic) o Lluís Arquer (detectiu ideat per Jaume Fuster, marit de l’autora, que també retia homenatge a l’ínclit Lew Archer, protagonista de la saga que va escriure Ross Macdonald). Lònia Guiu manté un tête-à-tête memorable amb Arquer en el transcurs d’un sopar on mantenen un estira-i-arronsa ple d’enginy i agudesa del qual tots dos sortiran beneficiats.

Una novel·la que ha envellit prou bé i que malauradament evidencia la impotència de les dones que han estat violades a l’hora de denunciar-ho públicament, així com el seu patiment en sentir-se jutjades per la doble moral d’una societat androcentrista on la dona té totes les de perdre. Però algunes no es resignaran i necessitaran posar un punt final al seu calvari. D’això va la novel·la, de la restitució del dolor al preu que sigui. 


Un clàssic que ha triat l’editorial Versátil per presentar la nova col·lecció Pioneras de la novela negratraduïda al castellà per Manuel Quinto. Hi trobareu un pròleg, Los estereotipos de género del género negro, reivindicatiu i força interessant a càrrec de Sergio Vera, director de la col·lecció:

“La recuperación de esta obra, coincide con el 35 aniversario del nacimiento del personaje de Lonia Guiu que debutó en 1983 en el relato ¿Dónde estás, Mónica?, que forma parte de la antología Negra y consentida, y que hasta la fecha, ha protagonizado dos novelas aparte de la que ahora nos ocupa: Antípodas y El sol que engalana, publicadas, original y respectivamente, en 1987 y 1994.”


Molt recomanat, negreferits!

 

“Maria Antònia Oliver, nascuda a Manacor, a l’illa de Mallorca, el 1946, és una de les escriptores més rellevants de casa nostra. Amb la seva primera novel·la Cròniques d’un mig estiu que va sortir publicada l’any 1970, l’escriptora es va guanyar un lloc en l’anomenada generació literària dels setanta. Ha publicat un total d’onze novel·les, diversos llibres de relat, històries infantils, guions per a la televisió i fins i tot una obra de teatre i una adaptació teatral.
Entre els premis que se li han atorgat, figuren els més prestigiosos de les lletres catalanes, el recull Francesc Puig i Llensa de narració, el Prudenci Bertrana, el Llorenç Vilallonga, el Trajectòria, el Ramon Llull, el Jaume Fuster, el Miquel dels Sants Oliver o encara que no sigui pròpiament guardó literari, la Creu de Sant Jordi.” 

*Extret de la publicació Estudis de gènere, de la Universitat de Vic.