1/21/2019

El asesino que hay dentro de mí, de Jim Thompson


RBA bolsillo
227 pàgines

Aquesta és la tercera novel·la que llegeixo de l’autor, n’havia llegit abans L’assassinat (a la col·lecció La cua de palla) i 1280 ànimes. Jim Thompson és conegut per tots nosaltres gràcies a les primeres traduccions (de llibres escrits gairebé vint anys abans) dels anys setanta com les posteriors, i més nombroses, dels anys vuitanta i endavant.


 
Ara com ara, l’autor és una figura icònica, subjecte d’estudi per part dels amants del gènere negre, i al qual se li atribueix ser el relleu d’un Hammet i d’un Chandler que, en aquell moment, ja anaven de davallada.
La vida de l’autor era tan fosca i descarnada com la que descriu en els seus textos, totalment desarrelada d’una societat hipòcrita, maniquea i moralista i amb la qual manifestava una visió crítica.



Tenia el llibre des de la darrera BCNegra, on me’l van regalar. Algú em va veure al vestíbul dels cinemes Aribau i me’l va donar, pensant que era una altra persona. Sí, va ser així de divertit. Com acabava de llegir L’assassinat (em va fer ballar el cap el títol), em pensava que era el mateix. Així que, malgrat el que m’agrada que m’obsequiïn amb llibres, vaig ser honrada i li vaig dir que s’havia equivocat de noia i que, a més, creia que l’havia llegit. L’home, que després vaig veure que formava part de l’organització del festival (no sé el nom i tampoc sé si el reconeixeria, aixxx, ja em passa sovint, això), va insistir-hi i em va dir: és igual, per a tu.
Quan vaig arribar a casa, després de comprar-me la biografia de l’autor, Arte Salvaje (...), de Robert Polito, a qui acabava d’escoltar i em va fascinar, vaig comprovar que es tractava d’un altre llibre. Quina sort havia tingut, perquè com veureu, es tracta d'una obra mestra.

He de dir que és un dels grans llibres, d’aquells que sempre recomanaré. Fins i tot m’ha agradat més que 1280 ànimes, el qual transita en espais comuns i reïx tant en el registre col·loquial com en els diàlegs, per no parlar d’un personatge tan rodó com Nick Corey. Doncs, a parer meu, El asesino que hay dentro de mí encara el supera. 

Aquest llibre fascinant, ple d’enginy, ironia i, tanmateix, melangia, forma part de l’univers thompsorià. Molt travessat per la figura del pare, Thompson, retrata xerifs corruptes (com el pare) i personatges turmentats que arrosseguen una culpa que han d’expiar. 
Les novel·les de l’autor retraten una societat violenta, masclista, fins i tot racista. Ho fa a través de la figura del protagonista, una crock history plena de crueltat, de sang freda, als límits d’una redempció poètica: almenys els lectors entendran per què l’assassí mata i el monstre que pateix “la malaltia”, com s’anomena a la novel·la, s’humanitza als seus ulls. 

És una delícia. Lectura recomanada vehement per aquest blog, negreferits.

1/18/2019

Víctimes en fals, de Sébastien Japrisot


Seleccions de La cua de palla
149 pàgines

La col·lecció Seleccions de La cua de palla publica l’any 1984 la traducció del títol original Compartiment tueurs, escrit per Sébastien Japrisot, pseudònim i anagrama de l’escriptor Jean-Baptiste Rossi.



La novel·la comença amb l’assassinat d’una jove a la cabina d’un tren que provenia de Marsella. Podríem dir que l’autor ens presenta un procedural atípic on la investigació no només recau en la figura de dos policies, al capdavant: “l’amo” com així és anomenat el comissari Tarquin i l’inspector Grazziano amb altres ajudants, sinó que comptarà amb la indispensable ajuda d’un investigador casual.
La traducció al català està més actualitzada que altres anteriors que havia llegit, malgrat que l’insult més fort és un “fill de mare soltera”, un exemple perquè us en feu càrrec.
M’han interessat força punts de la novel·la que, a parer meu, són els més forts: l’originalitat de l’estil que barreja tercera i segona persona narrativa amb gran agilitat i l’estructura, que no deixarà de ser un joc entre les lliteres de la cabina on va aparèixer morta Georgette Thomas i la narració des dels diferents punts de vista dels respectius ocupants. 
El ritme, mantingut en suspens en bona part de la novel·la, s’accelerà en el desenllaç amb la transcripció literal de converses telefòniques interrompudes i una declaració en format informe.
La veu del narrador, gens explicativa i alhora còmplice a l’hora d’amagar informació al lector, no segueix la pauta d’Agatha Christie —quan es referia que el lector havia de saber més del crim o de l’assassí que l’investigador—, flirteja amb la confusió i aconsegueix que el lector participi com un observador més.

Molt recomanat per als negreferits, amants dels clàssics i de les novel·les d’enigma, amb exigència literària. 


*De la contra coberta del llibre: Jean-Baptiste Rossi va néixer l’any 1931 a Marsella i disset anys després, en plena adolescència, doncs, publicava la seva primera novel·la: Les mal partis. Seguidament inicià una lluïda carrera de cap de publicitat, a la qual posà terme el seu encontre amb el productor Pierre Braunberger, que li demanà de realitzar dos metratges curts de caràcter novel·lesc: La machine à parler d’amour i L’idée fixe; també treballà de guionista amb Jean Renoir i altres directors cinematogràfics.
L’any 1962 prova sort en un altre gènere literari i el resultat és la seva primera novel·la policíaca: Compartiment tueurs. Insegur del valor del llibre, acollit amb entusiasme pels entesos, el firma amb un anagrama del seu nom. Alguns mesos més tard publica Piège pour Cendrillon, novel·la que s’enduu el vot unànime de la crítica especialitzada, la qual la considera la gran revelació de l’any. També el nom del cinema s’hi sent subjugat, i la Société Gaumont s’afanya a comprar els drets per a una adaptació cinematogràfica de l’obra. Cal afegir que l’èxit de l’autor ha estat tan ràpid a l’estranger com a la seva terra. Estats Units, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Portugal, etc., són alguns dels països on són publicats els seus llibres.

1/13/2019

Estudi en lila, de Maria Antònia Oliver

198 pàgines

La detectiva privada Lònia Guiu i el seu ajudant, en Quim, han d’investigar dos casos que d’inici no tenen cap lligam però que després convergiran en dues maneres d’enfrontar-se a un mateix delicte. D’una banda han de cercar na Sebastiana, una jove mallorquina que ha desaparegut de l’illa i que els pares creuen que és a Barcelona. D’altra, la identificació de tres individus misteriosos que se’ls pressuposa còmplices d’una estafa i vinculats al tràfic d’antiguitats. 

Primera edició: març de 1985

La novel·la, que amb el seu títol evoca intencionadament la primera novel·la de Conan Doyle on apareix Sherlock Holmes, retrata la Barcelona dels anys vuitanta i poua en un tema que ara com ara encara és vigent: les violacions i la vulnerabilitat de les víctimes davant la justícia. Amb un estil viu i irònic, l’autora ens descriu les peripècies de la detectiva i la seva particular dèria —la compra compulsiva de pintallavis— alhora que planteja a grans trets les reticències d’una societat ancorada en el passat davant la difícil decisió d’interrompre un embaràs. 

“(...) no gosaven trencar els motlles
 establerts des de feia segles 
i s’aferrava a una moral encarcarada 
que els donaven les decisions ja preses (...).”

El text conté una forta crítica social i utilitza els personatges secundaris com a tàndems antagonistes per aprofundir sobre els prejudicis i els hàbits masclistes d’una societat que, en aquest aspecte, no ha evolucionat tant i que la dotarà d’una vigència esfereïdora.

“—Ja veig que són dels que creuen que
 una dona només és violada si es deixa...”.

Gaudireu de diverses picades d’ull a personatges literaris, com ara “Carvallo” (sic) o Lluís Arquer (detectiu ideat per Jaume Fuster, marit de l’autora, que també retia homenatge a l’ínclit Lew Archer, protagonista de la saga que va escriure Ross Macdonald). Lònia Guiu manté un tête-à-tête memorable amb Arquer en el transcurs d’un sopar on mantenen un estira-i-arronsa ple d’enginy i agudesa del qual tots dos sortiran beneficiats.

Una novel·la que ha envellit prou bé i que malauradament evidencia la impotència de les dones que han estat violades a l’hora de denunciar-ho públicament, així com el seu patiment en sentir-se jutjades per la doble moral d’una societat androcentrista on la dona té totes les de perdre. Però algunes no es resignaran i necessitaran posar un punt final al seu calvari. D’això va la novel·la, de la restitució del dolor al preu que sigui. 


Un clàssic que ha triat l’editorial Versátil per presentar la nova col·lecció Pioneras de la novela negratraduïda al castellà per Manuel Quinto. Hi trobareu un pròleg, Los estereotipos de género del género negro, reivindicatiu i força interessant a càrrec de Sergio Vera, director de la col·lecció:

“La recuperación de esta obra, coincide con el 35 aniversario del nacimiento del personaje de Lonia Guiu que debutó en 1983 en el relato ¿Dónde estás, Mónica?, que forma parte de la antología Negra y consentida, y que hasta la fecha, ha protagonizado dos novelas aparte de la que ahora nos ocupa: Antípodas y El sol que engalana, publicadas, original y respectivamente, en 1987 y 1994.”


Molt recomanat, negreferits!

 

“Maria Antònia Oliver, nascuda a Manacor, a l’illa de Mallorca, el 1946, és una de les escriptores més rellevants de casa nostra. Amb la seva primera novel·la Cròniques d’un mig estiu que va sortir publicada l’any 1970, l’escriptora es va guanyar un lloc en l’anomenada generació literària dels setanta. Ha publicat un total d’onze novel·les, diversos llibres de relat, històries infantils, guions per a la televisió i fins i tot una obra de teatre i una adaptació teatral.
Entre els premis que se li han atorgat, figuren els més prestigiosos de les lletres catalanes, el recull Francesc Puig i Llensa de narració, el Prudenci Bertrana, el Llorenç Vilallonga, el Trajectòria, el Ramon Llull, el Jaume Fuster, el Miquel dels Sants Oliver o encara que no sigui pròpiament guardó literari, la Creu de Sant Jordi.” 

*Extret de la publicació Estudis de gènere, de la Universitat de Vic.

1/05/2019

El fals thriller del carrer d'en Roig, d'Anna Lleonart

Índex Edita
304 pàgines


He aprofitat algun dia lliure que m’oferien les festes de Nadal per acabar de llegir la novel·la publicada per la joveníssima editorial Índex Edita. El projecte editorial va néixer amb l’anterior publicació del llibre El cuaderno de Coyoacán (2017), també de la mateixa autora. En paraules dels editors, vinculats a la Llibreria Índex de Vilassar de Mar, “la intenció d’aquesta iniciativa cultural és donar sortida a autors de la comarca i distribuir-los també en l’entorn del Maresme, sempre seguint un criteri de qualitat i singularitat”. A banda dels citats llibres de l’Anna Lleonart, també han publicat el títol La vida que ens hem perdut, de l’autor Nacho Chaparro.


El fals thriller del carrer d’en Roig és un llibre ple d’ironia del qual destaca, d’una banda, la diversió que proporciona al lector i, d’una altra, la descripció de la vila de Vilassar de Mar. D'inici, m'agradaria remarcar l'acurada edició que es fa palesa tant en el disseny com en les pàgines de cortesia, el gruix i el gramatge del paper i la mida de la lletra.

L’argument —que no té intenció de ser sofisticat i una vegada llegida la resolució s'entén la singularitat del títol— rau en la vida oficiosa del protagonista, el senyor Florenci, que amb el nom ho paga tot.

L’autora exhibeix un gran sentit de l’humor que s'encomana  mentre retrata els carrerons i els costums de la vila maresmenca. El text està escrit en primera persona, des del punt de vista d’aquest home d’edat imprecisa i de magí corcat. En Florenci és casat amb la Maria Teresa, una jutgessa molt enfeinada, i ell ha adquirit el rol de mestre de casa. Acabats d’instal·lar a la vila, en Florenci es dedica a espiar les veïnes del carrer on viu. Així, mitjançant la Dorita, la Lola i l’Elvireta, l’autora narra amb tocs grotescs carregats d’humor negre un divertit vodevil. 

L’estil és àgil, com no podria ser d’una altra manera, a estones irreverent, ple d’expressions autòctones (EN CLAU DE NEGRE és maresmenc de soca-rel) que us farà passar una bona estona. Llegir-lo és voler fer cap a Vilassar de Mar un dissabte a primera hora, esmorzar a can Juliette i acabar vermutejant a l’Espinaler. Ideal per a desconnectar de tot.




"Anna Lleonart Miró és editora i sòcia d’Índex Edita. Ha estudiat Novel·la, Llenguatge Literari i Tècniques Editorial a l’Aula de Lletres i a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i ha escrit: 1918-2018 L’Agrícola de Vilassar de MarSCCL – 100 anys d’història (Agrícola Vilassar de Mar & Índex Edita, 2018). Cuaderno de Coyoacán (Índex Edita, 2017). Finalista en la XXIX Hucha de oro amb Desde este otro lado del espejo (2001). Premi literari Nostromo amb la novel·la Mi marido, su velero y yo (Editorial Juventud, 1999). Premi prosa de ficció en català de l’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès amb el conte Tarda de braus (1999)."
*Text extret del llibre.


Aquí us deixo, per si us interessa saber-ne més, l'entrevista que li van fer a l'Anna Lleonart i a la llibretera Pepi Bruguera de la llibreria Índex a Vilassar Ràdio:

11/25/2018

Rapsòdia per a un mort, de Margarida Aritzeta

278 pàgines

Trenta-cinquè títol del catàleg de l’editorial Llibres del Delicte, especialitzada en novel·la negra i tercer volum de la sèrie de la inspectora Mina Fuster. Si us ve de gust, podeu llegir la ressenyes dels anteriors títols aquí (L’amant xinès) i aquí (Els fils de l’aranya).

Rapsòdia per a un mort arrenca amb la presumpta mort d’un home d’ètnia gitana. Aquest és el tret de sortida d’una novel·la on els esdeveniments es van embolicant precipitadament i, sense remei, per acabar capgirant la ciutat de Tarragona. El llibre trenca amb els prejudicis sobre l’ètnia, lleva etiquetes generalistes i ens endinsa en la vida quotidiana d’uns personatges tan singulars com magníficament construïts: l’onclo Gros, la Trini, en Felip el Bell, en Gus, el Màquina, la Flora o en Genís.



En aquest tercer lliurament, tant la trama principal com les subtrames ens sorprendran fent al·lusions a espais comuns de rabiosa actualitat com l’atemptat terrorista de Cambrils, la pressió feixista sobre la llibertat d’expressió, la manipulació dels mitjans de comunicació, els interessos policials o les fake news.

Margarida Aritzeta recupera, alhora, alguns personatges de la nissaga com la Rubi, en Kàputx o, com no podria faltar, la insuportable i alhora entranyable mare de la mateixa protagonista, Mina Fuster. També n’hi afegeix d’altres, com ara relleus de càrrecs dins la comissaria o fins i tot una peculiar experta en assumptes fiscals que respon al nom de Charo. D’això, no en puc dir res més; millor que us n’assabenteu pel mateix personatge que, com són les coses!, té un canal de Youtube:




Paral·lelament, la inspectora Mina Fuster es veu involucrada en un presumpte delicte fiscal; una pròpia línia narrativa que ens servirà per recordar el seu passat —amb el seu estimat i desaparegut Johnny Warhol— i a entendre millor la relació irascible que manté amb la seva mare. 

El text és una delícia per als sentits. L’autora s’ha deixat anar i descripcions, personatges i diàlegs flueixen que és una meravella. Escrit en un to plasent, ens llevarà més d’un somriure. És remarcable la gran tasca de documentació d’Aritzeta, així com el tractament de l’argot o la utilització del caló amb transcripcions fonètiques. Al final de la novel·la, s’inclou un recull dels significats dels termes emprats per a facilitar la lectura. 

*De la solapa: "Va debutar a la novel·la negra amb El correu de Trípoli (1990), seguida de Tie Break (1991) i El cau del llop (1992), a la col·lecció "La Negra" de la Magrana. Ha publicat més d'una trentena de novel·les (novel·les realistes, fantàstiques, de memòria històrica, juvenils). N'hi ha unes quantes d'intriga o criminals, com El verí (2002), El llegat dels filisteus (2005) o La maleta sarda (2010). El retorn al gènere negre es produeix amb el relat "L'assassinat de la venedora de cupons", inclòs al recull Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), d'on arrenca la saga de la inspectora Mina Fuster (...)".

No us perdeu aquesta “rapsòdia” que ressona a Queen i a la mirada literària d’una autora que enguany ha rebut la Creu de Sant Jordi i que es mostra més desinhibida i original que mai.

11/18/2018

En silencio, de Marin Ledun

Off Versatil
198 pàgines

Vaig conèixer l’autor al festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir i em vaig engrescar a llegir el llibre que hi presentava. No me n’he penedit.

En silencio és una novel·la que poua en la foscor humana i en una societat desenganyada. L’autor construeix una atmosfera sòrdida, amanerada de ferums i de paisatges miserables. I de desesperació. Els personatges són deutors d’un dolor, un dolor que és necessari oblidar per arribar a perdonar a qui ens ha fet mal. 

Émilie ha viscut els darrers anys de la seva vida immersa en una mentida i intenta fer el que ella havia après millor: treballar per divertir-se en el temps lliure. No és això el que s’espera de les persones etiquetades com a “normals”? Però l’atzar li tenia preparada una broma macabra en forma d’accident. 

Què passa quan creues la frontera i passes al costat fosc dels marginats? Què passa quan treballar es converteix en tota una proesa? Què passa quan una noia que se sent desitjada es mira al mirall i li manca una peça? L’obra explota la morbositat d’uns depredadors fins al límit. La venjança es converteix en bilis, en ganes de prémer el gatell i vomitar. 

Però l’autor va més enllà, amb una trama senzilla i gran ritme, construeix una obra que retrata i capgira els valors de la societat actual. Émilie ja no es reconeix, el dolor de l’amputació d’una cama a causa de l’accident l’hi recorda constantment. D’altra banda la ferida li ha obert una drecera a la dignitat.


“No soy mediocre. Tú tampoco, con tu minúscula vida de mierda y esas bonitas muñecas que desfilan por tu guarida y que nunca consigues guardar. No somos mediocres. Es la imagen que ellos nos transmiten de nosotros mismos, pero créeme, no es así. Somos pueblo, y el pueblo no es nunca mediocre. Lo que pasa es que sencillamente ya no se parece a como era antes. Cambia. Muta. Aguanta. Evoluciona, para mal o para bien. Como tú y yo.”


“Marin Ledun (Ardèche, Francia. 1975) Doctor en Ciències de la informació i la Comunicació. Autor de més d’una vintena de novel·les, que li han valgut nombrosos premis literaris. Entre elles, En douce (En silencio), Prix Transfugue a la milor novel·la negra francesa del 2016 i L’homme que a vu l’homme (Prix Amila-MEckert 2014, sélection 2016 Prix Polar SNCF). Destaquen de la seva obra: La Guerre des Vanités (Prix Mystère de la critique 2011) i Les visages écrasés (Trophé 813 de novel·la francesa 2011 i Primer Premi de novel·la negra 2012 del festival Internacional de cinema negre de Beaune), adaptada al cinema sota el títol Carole Matthieu (2016). (...)”


Ledun ja ens ho va advertir al festival: no és una novel·la de venjança, malgrat el que podríem arribar a pensar, és una novel·la de redempció. L'heu de llegir.

11/15/2018

Et diran que és l'atzar, de Núria Queraltó

149 pàgines

De la mà de l’editorial Pagès, en la col·lecció Lo Marraco Negre, l’escriptora Núria Queraltó enceta una nova aventura literària amb la seva primera novel·la i ho fa en clau de negre. Per tant, aquest blog  no podia deixar de fer-se’n ressò.

Núria Queraltó (Barcelona, 1964)
El 2013 es publica el seu primer llibre, de foto-haiku: Mirada d'haiku (Témenos Edicions). I el 2015 presenta un nou recull d'haikus: Amb remor de vent (Voliana Edicions, 2014), i Lletres blaves per l'autisme (Stonberg Editorial, 2017), amb un poema i un conte respectivament. 


Et diran que és l’atzar és una novel·la breu, una nouvelle que se li’n diu, que aborda el tema d'un segrest. No és cap avançament de la trama, de seguida un se n’adona sense haver llegit la sinopsi de la contracoberta. El llibre, de ritme giradís, està escrit amb una prosa que flueix. L’autora es qüestiona sobre la capacitat de decisió que tenim les persones i l’aparent autonomia per fer-ne ús. Però la vida o l’atzar, de vegades, et prepara sorpreses. 



“—No vull que em diguis el que creus que vull sentir. Vull que em responguis què en penses. És això el que valoraré, que siguis sincera.
S´ho rumia uns instants, i fa que no amb el cap. No, ella creu que una persona és digna pel que fa, són els seus actes el que la fa digna o indigna.”

La novel·la introdueix com a trama paral·lela, que anirà pautant els esdeveniments, l’argument d’un còmic manga. La regeneració i la puresa de l’espècie hi són presents, com acostuma a passar en la majoria d’aquestes històries d’animació japoneses. Amb pinzellades filosòfiques i simbologia pictòrica, Núria Queraltó ens convida a reflexionar sobre el poder real que atorguem als altres sobre nosaltres mateixos, per a mi el punt central de la novel·la. La pertorbació d’un fill de mare castrant i el domini absolut sobre la víctima en front de la submissió i el sentiment de culpa d’una filla. Qui guanyarà? És difícil respondre aquesta qüestió quan el mal ja està fet. Bona lectura.

11/09/2018

Un aire que mata, de Margaret Millar

Seleccions de La Cua de Palla
235 pàgines


Aquest títol és el número quaranta-sis de la ‘Seleccions de La Cua de Palla’ i el vint-i-dosè que llegeixo de la col·lecció.

Margaret Millar és una autora que sempre sorprèn, no només per la qualitat literària sinó també per la seva inquietud en escriure llibres molt diferents. A diferència del seu home, el també escriptor Ross McDonald, que escriuria una vintena de llibres més o menys fidels a un mateix patró, Millar es reinventava en cada nova publicació. 


Margaret Millar (1915-1994) És una de les grans escriptores de novel·la policíaca i de suspens. Va escriure més d'una trentena de títols, entre ells:
Amb la por al cos, Un estrany a la meva tomba, Pagarás con maldad, El maligno o La bestia se acerca, premiada amb l'Edgar a la millor novel·la negra de 1956.
 


En aquest cas ens trobem davant d’una novel·la amb un cert punt còmic. Els personatges són traçats des de la ironia i els diàlegs no tenen pèrdua. 

La novel·la comença amb una trama de situacions hilarants i acaba amb un final de gir inesperat. Si l’obra s'hagués publicat en l’actualitat, potser trobaríem la resolució massa rebregada tant en les novel·les criminals com en el cinema, però estem parlant d'una obra que va ser escrita l'any 1957. 




Ignoro si existeix una reedició més actual, si és així millor triar-la, perquè la traducció que fa Jordi Basses se’n dol pel pas del temps. No pasa el mateix amb la resta de títols que he llegit de la col·lecció, que tot i que es nota que van ser traduïts fa anys, se’n salven i amb nota alta. En canvi, aquesta és plena d’arcaismes que dificulta la lectura. Ja m’enteneu: àdhuc, nogensmenys, llurs, etc.

En qualsevol cas, recomano la lectura per l’ús del to irreverent que empra la Millar i per la trama que va més enllà de descobrir l’assassí. No calen morts a tort i a dret per escriure una novel·la negra. Segur que us farà passar una bona estona. 

11/08/2018

La casa secreta de la muerte, de Ruth Rendell


Debolsillo. Penguin Random House Grupo Editorial
286 pàgines


Segon llibre que llegeixo de l’autora. 
Si voleu llegir la ressenya que en vaig fer del primer, Carne Trémula, podeu clicar aquí.
N’he adquirit uns quants volums, els he trobat a diferents llibreries de vell i m’ha fet especial il·lusió comprovar com manté el mateix suspens que en l’anterior lectura. 

En aquesta ocasió, Rendell narra l’assassinat d’una dona i del seu amant. He gaudit molt de la construcció dels personatges, de la manera que té l’autora d’aprofundir, sobretot, en la psicologia dels protagonistes. S’ajudarà descrivint un veïnat indiscret i uns personatges secundaris àvids de tafanejar qualsevol conducta que ells considerin inapropiada.

Una atmosfera grisa envolta tot el text, on la culpa sura arreu. Hi ha també una certa crítica social vers al masclisme: si un home és infidel, està ben vist, si ho fa una dona, és una meuca. L’escriptora assenyala la doble moral que impera en la societat dels anys setanta. Tot i que el llibre va ser escrit gairebé fa quatre dècades, és esfereïdor comprovar com certes conviccions encara persisteixen. 

La novel·la té un ritme pausat —darrerament gaudeixo molt d’això, una mica saturada d’obres “trepidants”— i no serà fins força avançada la lectura quan s'hi afegirà la incògnita de l’autoria dels assassinats. 

La casa secreta de la muerte és una molt bona lectura de suspens inquietant, plena de descripcions i de detalls que ens faran gaudir, amb una trama ben trenada i un gir final narratiu magistral. 
Recomanada per a nostàlgics i incondicionals del suspens.

Ruth Rendell (1930- 2015) 
La seva producció destaca per la gran qualitat literària de les seves obres, que l'havien fet mereixedora de premis com la Daga de Plata de la Crime Writers Association el 1987, la Daga d'Or en quatre ocasions (1976, 1986, 1987 i 1991), la Daga de Diamants per les seves aportacions al gènere, el National Book Award el 1980, tres premis Edgar Allan Poe i el premi literari del Sunday Times any 1990. Amb el pseudònim de Barbara Vine escriu novel·les de gran crítica social.

En total ha escrit més de 75 novel·les. Aquests són els títols més rellevants de la seva obra, dels quals se n’han traduït molt pocs al català. *

El club de Hexam Place
Trece escalones
El minotauro
El agua está espléndida
Resaca
Perdidos en la noche
Simisola
Carretera de odios
El azar de la tragedia
El hijo perdido
La casa secreta de la muerte
Los hilos del azar
Obsesión
El pájaro del cocodrilo
El juego de los astutos
En la oscuridad del bosque
La planta carnívora y otros relatos
Dedicatoria mortal
La estampa del diabló
La senda de la maldad y otros relatos
Morir de pie
El precio de la vanidad
Lobo para matadero
Falsa identidad
Uno horizontal, dos vertical
El rostro de la traición
La crueldad de los cuervos
Un cuento chino
Un simple fallo
Una vida durmiente
La muñeca asesina
El árbol de la malaria y otros relatos
El rostro velado
Hablar con desconocidos
Algunos mienten, otros mueren
Después del asesinato
El señor del páramo
Un cadáver para la boda
El daño está hecho
Revisión de un crimen
Deseo criminal
Las llaves de la calle
El talón de Aquiles
El árbol de manos
La ceremonia
Bodas de azufre
Linajes de sangre
El diario de Asta
Su nueva amiga 
La alfombra del Rey Salomón
Un beso para mi asesino
El lago de las tinieblas
Amores que matan
Un adiós para siempre
Piedras como corazones 
Eterna despedida
Camino del matadero
 El demonio pintado
Inocencia singular
Carne trémula 
Un arrendamiento de muerte
Un juicio de piedra
La mujer de piedra
Clínica anestesiológica
Un demonio para mí
Basta ya de muertos


_________________________________________
*Títols extrets de: http://www.lecturalia.com/autor/4092/ruth-rendell

10/23/2018

Caliu sota les cendres, de Dora Muñoz

Llibres del Delicte
254 pàgines

Després de Massa mares per a un fill (podeu llegir-ne la ressenya aquí), Dora Muñoz torna amb una segona novel·la negra de tall clàssic que poua dins la immundícia dels crims perpetrats als primers anys del franquisme. 



*De l'epíleg: (...) n'Aurora Picornell,
activista republicana executada el gener del 37 al cementiri de Porreres.
Com ella, a Mallorca més de 2100 persones van ser ejecutados durant la guerra civil."


Caliu sota les cendres és una història escrita en present que rememora el passat com una penitència que arrosseguen els penats però, també, els botxins. Quan el mal escampa durant tants anys impunement, la necessitat d’una justícia, ni que sigui simbòlica, s’apodera dels personatges d’aquesta trama. I no seran ni un, ni dos, ni tres. A l'obra trobareu un bon elenc de personatges, alguns evocats i d’altres secundaris, tots ells amb bons motius per matar. He de dir que alguns noms m’han fet somriure; si la llegiu, ja sabreu per què. 

La trama comença amb l'assassinat d'un empresari jubilat i la sotsinspectora Camil·la Vázquez, juntament amb els oficials Pep i Pere, seran els encarregats d’esbrinar qui i per què el va matar. M’ha semblat una novel·la de presentació de la investigadora (a diferència de la seva anterior novel·la que n’era una de casual, en aquest cas és policia) i del seu entorn: marit i filles. I potser una possibilitat de seguir gaudint dels casos de Camil·la Vázquez. 

Una de les veus que més he gaudit ha estat la de na Vica, la seva reminiscència fa mal, toca os. La recerca d’una justícia reparadora, moral, es converteix alhora en un altre personatge més de la novel·la que surarà a la deriva, arreu dels capítols. 

“Ens duen presos sols per
haver volgut sempre el millor per a tothom, per haver defensat la cultura i la llibertat. (...)”

No serà l’única crítica social que hi trobarem, de la mà de l’escriptora farem un recorregut per la Mallorca no turística, pels baixos fons i posarem veu a les kellys i la lluita contra l’explotació laboral.


*De la solapa: Dora Muñoz (Palma, 1954). Treballà com a psicopedagoga fins a la seva jubilació. Sempre li agradà escriure, de petita contes i d'adolescent poemes, però ho va deixar de fer atrapada en la seva vida professional i familiar fins que ja tard va reprendre aquell antic interès que l'ha duita a escriure relats curts, algunes publicats al recull Puro Cuento (ed. La Baragaña) i Un malson (I premi cruce de caminos Negrecriminal), i també al seu blog Varietat d'incerteses. Com que sempre li ha agradat llegir novel·la negra al final es decidí a escriure'n també i abans d'aquesta publicà Lluna negra (amb Pere Morey i J.M Vidal Illanes) i Massa mares per a un fill, la seva primera novel·la en solitari publicada també per Llibres del Delicte.


Tot el llibre està amarat de la tonada mallorquina de l’escriptora que tant m’agrada, de referències culinàries, musicals i pictòriques. Una novel·la molt ben tancada, amb doble final que satisfarà tothom. 

Si el voleu comprar, aquest dissabte l'autora el presentarà al festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir.


Aquí us deixo la web del festival amb el programa inclòs.




10/15/2018

Carthage, de Joyce Carol Oates

530 pàgines

Llegir l’Oates és saber que en gaudiràs, que t’inquietaràs, però també que n’aprendràs. Ens trobem davant d’una novel·la que inclou bona part de l’univers literari de l’autora. A mesura que l’anava llegint podia identificar una certa intertextualitat pròpia, en concret d’un relat, "Strip Poker", del recull Dame tu corazón. La figura de l’adolescent (o d’una adolescència tardana) irromp en la vida d’una família que reuneix les bases de l’idealisme nord-americà. Dues germanes i una rivalitat. L’harmonia d’una comunitat es trenca i ho fa de la manera més abrupta que ho pot fer: amb violència. 
Els dits del veïnat inquisitiu apuntaran el rostre d’un excombatent de l’Iraq, un patriota que es va allistar per defensar “l’ultratge” al seu país, després de l’11 S. 





Oates perfilarà una crítica social, de vegades subtil, d’altres explícita i abordarà temes com les presons, la pena de mort i la guerra. Però on de veritat el text poua és en la condició humana: en la frustració, en la manipulació, el sabotatge, l’autodestrucció i el perdó. Podrem posar-nos en la pell de cada un dels personatges, magistralment dibuixats. 




El llibre se m’ha fet a estones llarg. L’inici giravoltava i no acabava d’avançar, per això crec que les 530 pàgines no estan justificades. Malgrat això em reconfortava saber-me dins del particular món de l’autora, fosc i tètric, que llibre rere llibre ha anat construint. És la mestria de l’Oates, és el seu savoir faire. Personalment crec que cada llibre ha de tenir l’extensió que ell demana i en aquest he notat un forçat farciment de temes paral·lels que queden poc connexos en la història i que ben bé podrien conformar-ne el central d’un llibre nou. 

Tanmateix, l’he gaudit. Tot el que he llegit de l’Oates em reconcilia amb mi mateixa o amb un mal dia o amb un llibre que recentment he abandonat. Ja ho té la literatura, això.