3/23/2017

Entrevista a Xavier Aliaga

Ens complau molt que el periodista i escriptor Xavier Aliaga ens hagi respost el qüestionari literari del Va d'autors. EN CLAU DE NEGRE comparteix amb l’autor més d’un interès com a lector; Boris Vian n’és un. L’inspector Feliu Oyono ens va captivar: no ens deixa de recordar el pseudònim Vernon Sullivan amb què Vian signava les obres més irreverents. 

Aliaga ha estudiat Filologia i com a periodista ha treballat en diferents periòdics valencians. Actualment n’és el responsable de la secció de cultura de la revista EL TEMPS. Autor de les novel·les: Si no ho dic rebente (2005), VII Premi de narrativa Vila de la Lloseta, Mallorca; Els neons de Sodoma (2008), Premi Andròmina de narrativa, País valencià; Vides desafinades (2011), Premi Joanot Martorell de narrativa a Gandia i El meu nom no és Irina (2013), Premi al Llibre Infantil i Juvenil Millor Editat, Premi Samaruc dels Bibbliotecaris Valencians 2014 i Premi de la Crítica 2014, de l'AELC. El vam poder conèixer pel seu darrer llibre: Dos metres quadrats de sang jove (2014), novel·la negra en què retrata sòrdidament la societat valenciana.


1- Quan vas començar a escriure?

Uf! Supose que als tretze o catorze anys, en vuitè d’EGB.  Un relat en clau ecologista i apocalíptica que va sorprendre el meu professor. Allò devia ser molt estrany per a una persona tan jove.

2- Quan vas pensar que volies publicar?

Era una intenció que m’havia rondinat sempre. Volia escriure i volia dedicar-me a l’escriptura. Des de ben jove. Hi ha qui sap des de sempre que vol ser metge o bomber. 

3- En quin moment del dia escrius?

Ara mateix, quan puc. Normalment de divendres a diumenge, a estones. Ja he renunciat a fer-ho de nit perquè el cap no em dóna. En algun moment vaig tenir una dedicació com a freelance que em permetia escriure gairebé tots els matins. Era meravellós. Ara escric molt de cap, reflexionant, pensant en les novel·les, en els seus personatges.

4- Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

Cada llibre és un món. Però he de tenir prou avançat i organitzat l’estructura del llibre, el perfil dels seus personatges, la trama principal i algunes subtrames. També he de saber quin és, a grans trets, el final, perquè això m’ajuda a organitzar-me, a no dispersar-me massa.

5- Un autor referent?

Ostres... En novel·la negra, Chandler i Vian. Cabré, Moncada, Estellés, Vargas Llosa, García Márquez, Faulkner, Franzen, Lucia Berlin, Chirbes... Em deixe molts. Molts.

6- Quin llibre recomanaries?

Un de publicació relativament recent : Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin. Als amants de la novel·la negra també els agradarà.

7- Estàs treballant en un nou projecte?

Bé, tinc una novel·la per publicar, una història familiar contada amb gèneres creuats, que veurem què passa. I en breu debutaré com antologista, però encara no puc dir de què anirà la cosa. A més d’això, acabe de començar una novel·la amb un punt de Chirbes. M’esclatarà el cap si no comence a escriure-la.

8- Un desig per al futur?

Si és literari, que en algun moment li donen el premi Nobel de Literatura per a Jaume Cabré. Així, com sona.




3/16/2017

Mans negres, de Jordi de Manuel


135 pàgines


Mans negres és el novè lliurament de la sèrie protagonitzada per l’inspector Marc Sergiot amb: Tres somnis blaus (2000), en podeu llegir la ressenya clicant aquí, Cels taronges (2001) -ressenya-, Cabells porpres (2003), L'olor de la pluja (2006) -ressenya-, El raptor de gnoms (2007), Mans lliures (2009), La mort del corredor de fons (2012) i Foc Verd (2016), darrera ressenya que també trobareu aquí. Segons sembla, un desè títol tancaria la sèrie.


De la solapa del llibre: "Jordi de Manuel (Barcelona, 1962)  és doctor en biologia i professor. Ha  publicat reculls  de contes i relats, així com diverses novel·les per a adults, infants i joves." Us deixo la web de l'autor aquí. He triat aquesta fotografia de l'autor perquè trobo que l'hi escau molt, tot just quan han passat dos dies de la commemoració de la constant matemàtica.

I com ja ens té acostumats, l’autor innova en cada publicació: en aquest cas no és una novel·la, sinó la compilació de set relats. La distopia, la ciència-ficció, la novel·la negra, són gèneres que Jordi de Manuel marida a la perfecció. Però a Mans negres el realisme dels sentiments més menyspreables, i alhora inherents a l’ésser humà, adquireixen el protagonisme per deixar la investigació o el crim en si mateix com a personatges secundaris.

Quins són els motius perquè els assassins d’aquests relats matin? La sinopsi de la contracoberta del llibre ens avança: la cobdícia, la venjança, la ira, la luxúria, la gelosia, el fanatisme, la defensa pròpia i la malícia genuïna. Efectivament, la ràbia continguda, la violència masclista, la frustració, la por a l’abandonament, la venjança aniran apareixent i desapareixent deixant un reguitzell de morts.





El llibre és breu i delicat; sí, tot i que trobem trossos de cadàvers a contenidors, mutilacions, martells encastats a la closca, extorsions vàries o fins i tot una mort ocasional. Traspua la cura de l’autor en detalls que l’enriqueix. Té un fil conductor recurrent que són les mans. Apareixen als diferents títols dels relats (en manlleva un per al títol de l’obra), als epígrafs capçals i hi tenen un sentit rellevant. Aquests títols són també frases fetes; per ordre d’aparició: cop de mà, jocs de mans, a mà armada, mans a l’obra, mà de ferro, una mà de pintura i mans brutes. 
També inclou un joc final proposat en la nota d'autor que és un homenatge a l'escriptor Manuel de Pedrolo. Recordem que l'any 2018 es complirà el centenari del seu naixement.

Pels avesats a la sèrie sergiotiana, gaudirem en llegir els tics de l’inspector (afuar-se el bigoti, palpar-se el borrissol del clatell) així com l’aparició d’alguns personatges ja extints. Però també funciona com a tastet per a totes aquelles persones que encara no coneixen l’estil impecable de l’autor. No em cansaré de dir que els seus textos destil·len elegància. Perquè si no ja em direu com s’hi pot explicar tanta sordidesa i acabar dient que aquests relats són una exquisidesa. Doncs bé, això és la proesa de la ploma de Jordi de Manuel. No el deixeu de llegir: cosa fina.

3/14/2017

El diario de Edith, de Patricia Highsmith

Colección Compactos. Editorial Anagrama.
381 pàgines


Ja fa un temps que vaig intercalant un llibre de Patricia Highsmith entre les lectures de novel·la negra actual. Sempre ho he fet, però amb llibres d’altres gèneres, normalment d’autors moderns francesos. Així doncs, darrerament em trobo submergida dins la negror més absoluta. Avui us volia parlar d’El diario de Edith.

Aquest títol l’he volgut llegir tranquil·la, sense presses, entre altres coses perquè té una considerable extensió. Cada cop que obria el llibre, tenia la sensació de capbussar-me en un món que ja començo a identificar i, a vegades, quan llegeixo altres lectures, em descobreixo enyorant-lo. És l’univers Highsmith, el de la dualitat, l’inconformisme, la transgressió, la recerca existencial d’uns personatges que barregen la realitat amb una ficció malaltissa. Les persecucions, els viatges, darrere d’un dilema d’identitats.

Un altre tema que em fascina és com l’autora, des de la quotidianitat, va establint la seva peculiar atmosfera d’intriga. Des d’una narració distant, reservada, implica el lector i el transforma en l’investigador dels fets. És com si algú pogués observar-nos per un espiell, a les nostres ocupacions rutinàries. Potser hi veuria certs “símptomes” i podria preveure un relatiu futur immediat, i continués guaitant, amatent, per veure si al capdavall tenia raó. Comprovar si les hipòtesis eren correctes i fins i tot desitjar-les com a final previst, tot el contrari que passa amb la novel·la policíaca en què un vol que el despistin i no endevinar el final.


La importància per a l’autora és explicar com es va gestant el crim, més que l’assassinat en si mateix. En el cas d’aquest llibre, podríem parlar d’un crim expiatori per part d’un fill paràsit. Expiar la culpa matant és refermar la soledat en què viu: mireu què puc fer quan em rebutgeu, mireu fins a quin punt puc arribar a odiar.

El diario de Edith és un reflex de la societat nord-americana dels anys seixanta, setanta i vuitanta —la guerra de Vietnam, l’atemptat contra Kennedy o el cas Watergate—, que en tres dècades veu amb desencís que potser s’han equivocat de bàndol a l’hora de depositar l’idealisme, el qual tant defensaren. Highsmith mostra la indignació de la ciutadania en sentir com les esperances es veuen defraudades. Ho fa enmig d’un tema recurrent dins el seu corpus literari: la mediocritat de les relacions entre una parella heterosexual de classe mitjana i la fatalitat que esdevindrà un reguitzell de retrets i fins i tot d’odi.

L’angoixa, l’egoisme, la traïció... com evadir-se d’ells? La solució no serà fugint a un altre país, a diferència d’altres títols de l’autora. Aquest cop la paranoia, l’alcohol —l’art també—funcionen com a recurs per desinhibir. Ara bé, res com assassinar. Paraula de Highsmith.

3/13/2017

Entrevista a Lluís Llort


Avui respon el qüestionari literari del "Va d'autors" l'escriptor Lluís Llort. La solapa del darrer llibre que ha publicat, No n'estiguis tan segur, en la col·lecció crims.cat de l'editorial Alrevés diu: "Des de l'any 1986 treballa al diari Avui, actualment El Punt avui. Ha publicat centenars d'articles, molts d'informació, però la majora d'opinió, creació o crítica; els últims quinze anys al suplement Cultura. Des del 1999, ha publicat deu novel·les i tretze títols infantils, ha participat en vuit llibres col·lectius de narracions i ha escrit una vintena de guions per a sèries d'humor de televisió." 
A En clau de negre ens agrada com escriu, el seu estil, la seva precisió en el llenguatge i en general, la manera amb què entoma la novel·la negra en català. Signa les novel·les amb el nom de ploma: Llort. Els títols més recents són: Si quan et donen per mort un dia tornes, Herències col·laterals, La reina de diamants (amb Sebastià Bennasar, Salvador Macip i Marc Moreno), Sota l'asfalt i la darrera abans esmentada.





1- Quan vas començar a escriure?

De petit tenia “gràcia” amb les redaccions, sempre amb humor i anant més enllà que la resta d’alumnes. Però no pensava a escriure. Durant uns anys em volia dedicar a la música, al rock. Quan vaig haver d’abandonar aquesta idea vaig començar a escriure contes en castellà (horrorosos). Tenia al voltant de 22 anys. De mica en mica vaig anar fent de manera més regular...

2- Quan vas pensar que volies publicar?

Quan em vaig passar al català i tenia una seixantena de contes. En vaig triar una dotzena i els vaig moure en algunes editorials. Ja anava cap als 30 anys, crec. A més, treballava a l’Avui i això em va permetre evitar algunes portes fredes. Tot i que no van servir de gaire. O sí, però 5 o 6 anys després.

3- En quin moment del dia escrius?

Quan escric (la major part de l’any no ho faig) és perquè un projecte em té agafat pels... sentiments, i aleshores (si estic de vacances) m’hi passo el dia, de 9 a 9, podríem dir. Quan reviso (mesos i mesos i mesos), més aviat pel matí, a estonetes. Perquè per barallar-te amb una paràgraf sí que en pots tenir prou amb 20 o 30 minuts. Per escriure, per parir des de zero, o tinc 2 o 3 hores, mínim, o no em val la pena.

4- Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

Quan una idea, que fa de guspira, em posa en marxa, escric una primera versió en poc temps i amb molta intensitat. No acostumo a tenir escaletes previstes, improviso per no avorrir-me. Navego sense mapa. Si tinc massa marcat cap on va tot plegat... no m’ho passo bé. Un sistema antiacadèmic, ho sé. I sovint poc pràctic. Però em va bé.

5- Un autor referent?

Ed Bunker

6- Quin llibre recomanaries?

Bunker té 5 novel·les, 1 recull de relats i unes memòries... Qualsevol.

7- Estàs treballant en un nou projecte?

No.

8- Un desig per al futur?

Doncs... cap d’especial. Anar fent, com tothom. I arribar fins on pugui.